Escarabat de la patata

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Leptinotarsa decemlineata)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Escarabat de la patata
dorífora
Leptinotarsa decemlineata
Leptinotarsa decemlineata
Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Arthropoda
Classe: Insecta
Ordre: Coleoptera
Família: Chrysomelidae
Gènere: Leptinotarsa
Espècie: L. decemlineata
Nom binomial
Leptinotarsa decemlineata
Say, 1824
Distribució de la dorífora (en taronja). Zona d'origen (en groc). Zona d'origen de la patata (en verd).
Distribució de la dorífora (en taronja). Zona d'origen (en groc). Zona d'origen de la patata (en verd).

L'escarabat de la patata o dorífora (Leptinotarsa decemlineata) és un coleòpter herbívor de la família dels crisomèlids d'àmplia distribució mundial. És un insecte oligòfag que es limita a certes espècies de la família de les solanàcies. En l'agricultura és una plaga temuda, en primer lloc per al cultiu patates, però també pot atacar les fulles d'albergínia i tomaquet[1] o alberginiera borda. A Europa és considerada com una de les cent pitjors espècies invasores.[2]

Va ser el primer insecte del qual es va documentar ja el 1945 una resistència desenvolupada contra l'antany molt popular insecticida DDT. Sembla un campió en desenvolupar noves resistències, el que en fa el control químic molt difícil.[3]

Descripció[modifica | modifica el codi]

Mesura uns 10 mm i posseeix un patró característic de coloració sobre els seus èlitres groguencs, consistent en cinc ratlles fosques per èlitre, motiu del seu epítet llatí decemlineata, que significa «amb deu ratlles». Les larves són de color groc-taronja amb potes i cap de negre brillant. La pupa és rosada (± 1 cm) i s'enterra a diferents profundidats i l'adult surt després d'una a dues setmanes.

Les femelles fan mostra d'una fecundidat impressionant en pondre entre tres i huit-cents ous. Cada larva consumeix en la seva vida uns 40 cm² de fulles, i l'adult uns 10 cm² diaris. Els adults són molt mòbils: poden caminar uns quants centenars de metres, volar uns quilòmetres i en bones condicions de ventada, travessar distàncies de més de cent quilòmetres.[4] Segons les circumstàncies, pot tenir fins a tres generacions anuals. Hivernen en estadi adult i soterrats a una profundidat de quinze a vintcinc centímetres.

Distribució[modifica | modifica el codi]

Expansió a Europa des del 1921

L'espècie és originària del Mèxic central. A l'inici del segle XIX era un insecte poc significatiu, que vivia principalment en el seu hoste Solanum rostratum. La seva associació amb l'estat de Colorado data del 1865 quan uns naturalistes americans hi van observar llargues poblacions de l'escarabat en aquest estat i van concloure incorrectament que Colorado era el seu lloc d'origen. A mitjans del segle XIX això va canviar considerablement, quan immigrants europeus van començar conreant llargues àrees de patates, i que l'escarabat va fer el salt del seu hàbitat selvatge a les monocultures de patates, on va proliferar, fins a esdevenir una veritable plaga.[3] La seva àrea de distribució es va expandir a mesura que ho feia la patata, una de les seves principals hostes.[5]

L'escarabat de la patata és una espècie invasora. Els ports vans er la seva porta d'entrada. La seva arribada a Bremen (Alemanya) fou documentada el 1876 i un any més tard als ports de Liverpool i Rotterdam i en uns altres llocs. Aquestes primeres invasions van controlar-se ràpidament, sense causar gaire estralls a l'agricultura. Va tornar a invadir Europa via el port de Bordeus vers l'any 1922, però al moment de la seva descoberta ja havia colonitzat uns 250 km².[6] Va ser l'inici d'una sèrie de plagues greus als camps de patates de diversos llocs del món a mitjans del segle XX.[7] El primer focus a Catalunya es va detectar el 1935 a Maçanet de Cabrenys.[8]

La seva expansió ràpida als anys 1930 i el seu efecte negatiu en el cultiu de patates, una important font de glúcids per a l'alimentació popular, va fomentar rumors i mites, sobre el seu ús com a arma biològica. Durant la segona guerra mundial el govern de l'Alemanya nazi va utilitzar aquest escarabat amb fins propagandístics, en afirmar que havia estat llençat des dels avions de la Força Aèria dels Estats Units d'Amèrica (USAF) amb l'objectiu de destruir l'agricultura d'Europa. Aquest mite propagandístic va continuar durant la guerra freda quan des de l'URSS i els seus satèl·lits es va proclamar la mateixa història.[9]

Control[modifica | modifica el codi]

Escolars participen a la lluita contra l'escarabat a Karl-Marx-Stadt (DDR, 1950)
Crema del fullam de patates madures
Marieta (Coleomegilla maculata,) menjant ous de l'escarabat

Segons el stadi de creixement, la patata pot tolerar una acció defoliadora menor o mitjana, sense pèrdues de rendiment: fins a 30 a 40% de follam perdut en plantes joves, 10 a 60% a l'estadi mitjà i 100% a l'estadi final. Una intervenció química més incisiva no sempre és necessària, i s'ha de valorar curosament els advantatges i els inconvenients abans d'actuar.[10] El 2015, l'escarabat de la patata ja ha desenvolupat una resistència a 55 de composts químics.[11] El control de l'insecte només pot sortir bé en integrar diversos mètodes i en estudiar millor l'insecte, els seus habituds, enemics naturals i altres eventuals febleses.[3] L'ús d'insecticida s'ha de limitar als casos d'infecció extrema i només quan la infecció es produeix al període crític a l'entorn de la floració. Per frenar el desenvolupament de resistències, s'ha d'alternar entre diferents insecticides. Triar l'insecticida i el torn és feina d'especialistes. El problema del control químic és que es maten també els insectes enemics naturals i si es fa durant la floració, les abelles.

La rotació de conreus s'ha provat efectiu, a condició de mantenir prou distància amb altres camps de patates, en tenir compte de la mobilitat de l'escarabat, que en no trobar el seu hoste habitual pot migrar. Pot reduir la densitat d'ous de 90 a 95% en comparació amb camps sense rotació. Queda l'arma principal contra la plaga. Cap dels enemics naturals sembla bastant per reduir la població sota el nivell on fa danys econòmics, per causa de la gran fecundidat de l'escarabat de la patata. La crema del fullam de les patates madures pot contribuir a la reducció de la reinfecció l'any següent, però costa molta energia i pot ser problemàtica a l'alt estiu en zones amb risc d'incendis. La crema a l'inici de l'estació, quan els escarabats adults acaben instal·lant-se en els brots joves, pot ajudar tot i retardar una mica la recolta. La instal·lació de fosses amb trampes de full de plàstica als límits del camps pot reduir el nombre d'adults hivernants d'uns 50%.

Per al control biològic hom compta amb Lebia grandis, de la família dels caràbids i Coleomegilla maculata, una marieta, predators temibles d'ous i larves, tot i que amb la població natural no n'hi ha prou per controlar la plaga i es cerquen mètodes per a multiplicar-se articifialment. El seu ús en la lluita és incompatible amb la lluita química que no és selectiva. En utilitzar el fong Beauveria bassiana es pot reduir fins a 75% de la població, però el fong no és selectiu i ataca altres insectes igualment.[12] Una subespècie del Bacillus thuringiensis ssp tenebrionis ataca les larves defoliadores de la família dels crisomèlids i s'utilitza com insecticida natural.

La multinacional Monsanto va desenvolupar unes varietats de patates amb resistència transgènica contra l'escarabat, però aquesta solució na va ser acceptada pels consumidors, que es malfien de l'enginyeria genètica.

En petites eres i horts privats, treure els adults i les larves manualment és fastidiós però eficaç.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • «36. L'escarabat de la patata» (pdf). Fitxes del Servei de Sanitat Vegetal de la Generalitat de Catalunya, s.d..
  • Gökçe, A; et alii. «Plant extract contact toxicities to various developmental stages of Colorado potato beetles (Coleoptera: Chrysomelidae)». Annals of Applied Biology, 149, 2, 2006. DOI: 10.1111/j.1744-7348.2006.00081.x.
  • Pel·lícula propagandística de l'època comunista a Polònia: «Walka ze stonka» (en polonès). Polska Kronika Filmowa, 25/50, s.d..
  • Jacques, Richard L. «Colorado potato beetle» (en anglès). Entomology & Nematology. University of Florida; Institute of Food and Agricultural Sciences, 2002 (revisió del 2012.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Escarabat de la patata». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Lopez-Vaamonde, Carlos. «Leptinotarsa decemlineata» (pdf) (en anglès). DAISIE - Delivering Alien Invasive Species Inventories for Europe, 2006.
  3. 3,0 3,1 3,2 Alyokhin, Andrei; et allii. «Colorado Potato Beetle Resistance to Insecticides» (en anglès). Journal of Potato Research, 85, 6, 2008, pàg. 395-413.
  4. Wiktelius, Steffan. «Wind dispersal of insects» (en anglès). Grana, 1981, pàg. 207. ISSN: 1651-2049.
  5. Riley, CV (1867) i Walsh, BD (1865), citats per: Jacques, Richard L. «Colorado potato beetle» (en anglès). Entomology & Nematology. University of Florida; Institute of Food and Agricultural Sciences, 2002 (revisió del 2012.
  6. Salaman, Redcliffe N. The History and Social Influence of the Potato. 2a. Cambridge University Press, 1985, p. 185. ISBN 0-521-31623-5. 
  7. Massard, Jos A. «Le Doryphore et le Grand-Duché de Luxembourg (esquisse historique)» (pdf) (en francès). Archives de l’Institut grand-ducal de Luxembourg, Section des sciences naturelles, physiques et mathématiques, 43, 2000, pàg. 175-217.
  8. Delclós, Tomàs. «Escarabats a la guerra: La Guerra Civil va provocar que l’escarabat de la patata s’estengués per Espanya». El País, 19 de setembre del 2015.
  9. Nothnagle, Alan L. Building the East German myth: historical mythology and youth propaganda in the German Democratic Republic, 1945-1989 (en anglès). University of Michigan Press, 1999, p.58. ISBN 0472109464. 
  10. Error en el títol o la url.Alyokhin, Andrei. «», 2008.
  11. Whalon, M.E; Mota-Sanchez, D; Hollingworth, R.M. «The MSU Arthropod pesticide resistance database.». The MSU Arthropod pesticide resistance database, 2008.
  12. Alyokhin, 2008.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]