Les Contes d'Hoffmann

Les Contes d'Hoffmann

Títol original	Les contes d'Hoffmann (fr)
Forma musical	òpera
Compositor	Jacques Offenbach
Llibretista	Jules Barbier
Llengua	francès
Creació	1873
Data de publicació	1881 (París)
Gènere	opéra-comique i òpera
Parts	3 actes i 2 actes
Personatges	Hoffmann (en) , Nicklausse (en) , Luther (en) , Hermann (en) , Nathanaël (en) , Spalanzani (en) , Crespel (en) , Voice of the mother of Antonia (en) , Peter Schlémil (en) , Andrès (en) , Cochenille (en) , Coppélius (en) , Dapertutto (en) , Frantz (en) , Lindorf (en) , Miracle (en) , Pitichinaccio (en) , The muse (en) , Giulietta (en) , Olympia (en) , Stella (en) , Wilhelm (en) , Wolfram (en) , Antonia (en) i une voix (ou «la Voix de la tombe») (fr)
Estrena
Estrena	10 febrer 1881
Escenari	Salle Favart (França)
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya	1905, Teatre Eldorado (Barcelona), en castellà (estrena a Espanya) Pròleg i epíleg Hoffmann, jove Poeta - Tenor Nicklaus, amic de Hoffmann - Mezzosoprano Stella, cantant d'òpera - Part parlada Lindorf, rival de Hoffmann - Baríton La musa, musa de Hoffmann - Part parlada Andreas, criat de Stella - Tenor Luther, cerveser - Baix Hermann, estudiant - Baríton Nathaniel, estudiant - Tenor Actes I, II i III Hoffmann, jove Poeta - Tenor Nicklaus, amic de Hoffmann - Mezzosoprano Olympia, nina mecànica, filla de Spalanzani - Soprano Spalanzani, físic i inventor, constructor d'Olympia - Tenor Cochenille, criat de Spalanzani - Tenor Coppelius, esperit del mal - Baríton Antonia, tísica, estimada per Hoffmann - Soprano Crespel, pare d'Antònia - Tenor Dr. Miracle, esperit del mal, doctor d'Antònia - Baríton Giulietta, cortesana veneciana, estimada per Hoffmann - Soprano Dapertutto, esperit del mal - Baríton Schlemil, enamorat de Giulietta - Tenor Pitichinaccio, criat de Giulietta - Tenor Còmic Cor d'hostes de Spalanzani i de dames i cavallers venecians, etc.
Estrena al Liceu	5 de febrer de 1924

Les Contes d'Hoffmann és una òpera amb música de Jacques Offenbach i llibret en francès de Jules Barbier, basada en tres contes d'E.T.A. Hoffmann. Es va estrenar a l'Opéra-Comique de París, el 10 de febrer de 1881.

És una obra en tres actes més un pròleg i un epíleg. El text està basat en una obra que el mateix Barbier i Michel Carré havien escrit sobre contes del poeta alemany E.T.A. Hoffmann. El mateix E.T.A. Hoffman és un personatge de l'òpera, com ell mateix feia en moltes de les seues històries. Els contes en què es basa l'òpera són Der Sandmann, Rath Krespel, i Das verlorene Spiegelbild., uns relats que el narrador explica una nit com a exemple de la seva desgràcia amorosa.

Les Contes d'Hoffmann és una òpera que reflecteix la decisió del compositor d’abandonar els límits de les seves operetes per abordar la gran òpera. De marcada inspiració, l’obra combina amb eficàcia elements fantàstics, sentimentals, sobrenaturals, així com components satírics i grotescos. Hoffmann, protagonista i narrador, relata als companys de taverna tres contes que representen els seus amors desafortunats amb la cantant Stella: el de Olympia, la nina mecànica; el d’Antonia, la jove cantant que es debilita fins a morir de cantar; i el de Giulietta, la cortesana que s’apodera dels reflexos dels altres.

Origen i context

Durant el Romanticisme, en els països germànics, el conte esdevingué un dels gèneres literaris favorits per expressar, de manera poètica, allò que s’escapa a la percepció immediata, el que roman ocult darrere de la realitat visible. Els relats de Hoffmann, en particular, no són simples contes de fades destinats a un públic infantil, sinó narracions fantàstiques, sovint extravagants, que incorporen elements d’ironia i, en ocasions, tocs de caràcter bufo. La música, per la seva naturalesa inefable, es converteix en el vehicle artístic ideal per evocar aquests mons meravellosos, permetent accedir a la dimensió que uneix el visible i l’invisible.

Ernst Theodor Amadeus Hoffmann —que substituí el seu tercer nom, Wilhelm, pel d’Amadeus en homenatge a Mozart— escriví uns relats que connectaven plenament amb la sensibilitat romàntica i amb l’interès creixent pel fantàstic. Sovint hi apareix el món del cant —Hoffmann mateix havia compost algunes òperes—, un element que contribuí a despertar en Jacques Offenbach la voluntat de convertir en òpera una peça teatral construïda a partir d’aquests contes. Hoffmann és una de les figures més captivadores del Romanticisme alemany. Jurista de formació, destacà també com a compositor, director d’orquestra i musicòleg —els seus textos sobre Beethoven són considerats clàssics, i els seus escrits teòrics sobre l’òpera romàntica influïren profundament Richard Wagner—, a més de cultivar la pintura i la caricatura. Tot i aquesta versatilitat, és en la literatura on desplegà amb més força el seu talent, especialment a partir de 1808. Curiosament, com a escriptor aconseguí un renom fins i tot més gran a França que no pas a Alemanya: els seus contes, traduïts al francès a partir de 1828, es difongueren ràpidament i arribaren a un públic molt ampli i divers.

Les obres de Hoffmann van despertar un entusiasme enorme a França, i el 1851 el Théâtre de l'Odéon va acollir un drama fantàstic de Jules Barbier i Michel Carré titulat Les Contes d'Hoffmann, que recreava, en un ambient oníric, la vida i l’imaginari de l’autor alemany. Més endavant, aquests mateixos dramaturgs —futurs llibretistes del Faust de Gounod— van transformar el 1867 aquella peça teatral en un llibret per a una òpera en cinc actes destinada al compositor Hector Salomon. El projecte, tanmateix, no va arribar a veure la llum.

La primera vegada que un text de Hoffmann s’integra en una obra d'Offenbach es produeix el 1872 amb l’estrena de la seva òpera bufa fantàstica Le Roi Carotte. El llibret de Victorien Sardou s’inspira en el conte hoffmanià Klein Zaches, gennant Zinnober, incorporant-ne l’esperit satíric i extravagant.

Offenbach va lluitar tota la vida per deixar enrere l’opereta i crear una òpera de ple dret. Només ho va aconseguir en els últims anys, pràcticament a les portes de la mort. Les Contes d'Hoffmann és la culminació d’aquest anhel: una obra ambiciosa a la qual va dedicar bona part dels seus darrers sis anys, tot i haver de repartir els seus esforços amb altres encàrrecs que les seves dificultats econòmiques el forçaven a acceptar. Entre aquests projectes paral·lels destaca l’opereta La Fille du tambour-major, estrenada el 1879, que acabaria sent el seu últim gran triomf en vida.

Representacions

Es va estrenar en l'Opéra-Comique de París, el 10 de febrer de 1881 interpretada per Marguerite Ugalde. Des de llavors, Les Contes de Hoffmann forma part del repertori operístic, s'han realitzat alguns enregistraments i se sol interpretar amb regularitat.

Idealment, els tres personatges femenins principals (Olympia, Giulietta i Antonia), que no són sinó diferents encarnacions dels amors de Hoffmann, haurien de ser interpretades per la mateixa cantant, però les grans diferències de tessitura dels papers (des de la lleugera coloratura d'Olympia a la soprano dramàtica amb greus de Giulietta, passant per la lírica Antonia, a la que es pot afegir el breu paper de Stella) fa que sigui gairebé impossible fer-ho amb garanties de qualitat en tots els papers i es prefereix assignar cada paper a sopranos diferents.

Entre les sopranos que han cantat els tres papers (Olympia, Antonia i Giulietta) en la mateixa representació hi ha Karan Armstrong, Vina Bovy, Edita Gruberová, Fanny Heldy, Catherine Malfitano, Anja Silja, Beverly Sills, Ruth Ann Swenson, Carol Vaness, Ninon Vallin i Virginia Zeani. Els quatre (afegint-hi Stella) han estat cantats per Josephine Barstow, Diana Damrau, Elizabeth Futral, Georgia Jarman, Elena Moşuc i Joan Sutherland.

Al contrari, els quatre papers de malvat (Lindorf, Coppelius, Miracle i Dapertutto) habitualment són interpretats pel mateix baríton, ja que els quatre són encarnacions diferents del mateix geni del mal que en cada ocasió frustren els plans de Hoffmann i tenen un registre vocal similar. Alguns altres papers també poden ser doblegats, com el de Musa i Nicklausse, que són cantats per la mateixa mezzo.

La primera representació a Barcelona, que va ser també la primera a Espanya, va tenir lloc al Teatre Eldorado, amb el llibret traduït al castellà.

Edicions i revisions

Offenbach va morir abans d'acabar-la, el 5 d'octubre de 1880, sense deixar una versió definitiva, ni tan sols en la seva estructura. Se sap que Offenbach havia ofert una primera audició de l'òpera a casa seva el maig de 1879, amb piano, a la que assistiren Léon Carvalho, director de l'Opéra-Comique, i el director del Ringtheater de Viena, que volia estrenar-la a la capital austríaca. El mateix 1879 tingué lloc a París un concert on una orquestra interpretà onze fragments de l'òpera. Les partitures d'aquesta interpretació foren després importants per a la reconstrucció de l'obra. La manca d'una versió original autoritzada ha fet que n'hi hagi diferents versions i edicions de la partitura. Si bé al començament es va establir l'ordre dels actes Olympia-Giulietta-Antonia, la intenció d'Offenbach va ser, com queda clar per les referències en el pròleg i en l'epíleg, que l'última fora Giulietta, versió que es va imposant en els teatres en els últims temps.

La nit de l'estrena se n'oferí una versió acabada per Ernest Guiraud (1837-1892) que també va musicar els recitatius que havien d'ésser parlats (es tractava d'una opéra-comique), de manera semblant al que havia fet amb els de Carmen de Georges Bizet. Guiraud va ésser triat per Auguste-Jacques Offenbach, fill del músic, per acabar l'obra. Guiraud va fer alguns talls importants en l'obra, especialment a l'últim acte (el de Giulietta) on una única escena resumeix les tres originals. Així i tot, aquest acte fou suprimit la nit de l'estrena, com també el personatge de la Musa. L'escena de la barcarola, "Oh belle nuit, oh nuit d'amour" fou inclosa a l'acte d'Antonia i l'ària de Hoffmann "Amis! l'Amour tendre et rêveur" fou incorporada a l'epíleg.

Després de l'estrena l'obra es va representar a Viena, també en 1881, però restaurant-hi l'acte de Giulietta amb el final modificat: Giulietta no mor i fuig en una góndola amb Pitichinaccio. El foc va destruir el Ringtheater poc després, el 7 de desembre de 1881, com després passà amb l'Opéra-Comique (1887): als dos incendis desaparegueren els materials d'orquestra emprats en ambdues estrenes, la qual cosa va fer difícil, ja que no s'havia editat encara, tornar a representar l'obra.

Posteriorment, en les representacions de Montecarlo l'any 1904 el director Raoul Gunsbourg encarregà a André Bloch (alumne de Guiraud) una nova orquestració i a Pierre Barbier (el fill del llibretista original Jules Barbier) que arrangés el text: el resultat fou que s'hi afegí un sextet amb cor, conegut com a Settimino, a l'acte de Giulietta, que compongué el mateix Gunsbourg a partir de la coneguda barcarola Oh, belle nuit. Aquest fragment quedà incorporat a les edicions posteriors, malgrat no ésser d'Offenbach, i s'ha anat representant com a part de l'obra.

A les representacions posteriors a Berlín es feren servir la música introduïda per Gunsbourg, mentre que l'ària original de Dapertutto "Tourne, tourne, miroir" (acte de Giulietta) es convertí en l'ària de Coppelius "J'ai des yeux, de vrais yeux" (a l'acte d'Olympia). Per cobrir el buit, Dapertutto cantava una nova ària, "Scintille diamant" que no era d'Offenbach, sinó que fou creada adaptant el text a la música extreta de l'obertura de l'opereta Le voyage dans la lune (1875) del mateix Offenbach. Malgrat tot, l'ària és d'una gran bellesa i ha esdevingut un clàssic del repertori dels barítons. També es canvià la música orquestral de l'escena on Hoffmann perd el reflex. Aquests canvis conformen la coneguda com a Versió Peters o de Berlín.

L'edició més emprada de l'òpera és la Versió Choudens, feta en 1907 combinant les aportacions de les edicions de Montecarlo (Gunsbourg) i de Berlín (Peters): des de llavors, i fins als anys vuitanta, fou la més representada arreu.

A partir de 1970 comencen els estudis i edicions que volen restituir la partitura original de l'autor. L'any 1970 Antonio di Almeida, estudiós de l'obra d'Offenbach, va fer un descobriment excepcional: trobà entre els documents dels hereus del compositor 1.250 pàgines manuscrites corresponents a Les Contes d'Hoffmann, el material emprat al concert simfònic de 1879 amb fragments de l'òpera.

Sense conèixer aquests materials encara, en 1972 el director d'orquestra Richard Bonynge va voler recuperar la partitura original i, amb el director Walter Felsenstein, va reintroduir els diàlegs parlats de l'obra teatral original de Barbier i Carré, que divulgà en l'enregistrament fet per a Decca, protagonitzat per Joan Sutherland. També va tornar a incorporar el personatge de a Musa, que cantaria la mateixa mezzo que el de Niklause. També fou Bonynge qui incorporà els couplets de Nicklausse "Une poupéeaux yeux d'émail" i l'ària "C'est là que, parmi la fumée", tots dos al primer acte. Va arreglar l'orquestració de l'ària de Coppelius i recuperà les tres escenes de l'acte de Giulietta, amb alguns retocs, canviant el final i fent morir Giulietta emmetzinada per Dapertutto. Bonynge modificà l'epíleg incorporant-hi un preludi simfònic que ja havia fet servir Choudens, suprimint-ne el cor d'estudiants, reincorporant una estrofa del Kleinzach i incorporant la Musa, convertint el Settimino en un quartet amb la Musa, Hoffmann, Stella i Lindorf.

En 1976, Fritz Oeser va fer una nova edició de l'òpera a partir dels materials trobats per Di Almeida (tot i que no cità el nom de Di Almeida). La Versió Oeser, però, incorpora música aliena a l'òpera: alguns fragments ja orquestrats per Offenbach foren reorquestrats per Oeser i hi afegí música provinent de Die Rheinnixen, una òpera anterior d'Offenbach, amb textos propis. A banda, retocà els passatges trobats per Di Almeida i afegí a l'acte d'Antonia una ària per a Nicklause "Vois sous l'archet frémissant". Eliminà del tercer acte el "Scintile diamant" de Peters i hi reincorporà l'ària original, a més d'un duet entre Dappertutto i Pitichinaccio i l'orquestració d'una cançó de Dappertutto conservada en versió de cant i piano. Incorpora una ària per a Giulietta amb música provinent de Die Rheinnixen, fa desaparèixer la música de la desaparició del reflex i el settimino i fa que Giulietta resti amb vida en braços de Pitichinaccio. També incorpora el final "Des cendres de ton coeur".

Un nou descobriment té lloc l'any 1984, quan es recuperen 300 pàgines de música que Choudens havia enviat a Raoul Gunsbourg quan treballava en la seva edició. Entre la música descoberta hi ha la primera intervenció de la Musa (els couplets "Quelle Muse?"), el tercet de l'acte d'Olympia, el tercet final de l'acte d'Antonia en la seva versió definitiva, l'ària de Giulietta "L'amour lui dit: la belle".

Denis-Michel Dansac encara trobaria un nou manuscrit de 24 pàgines més amb el final del tercer acte. A partir d'aquestes troballes, Michael Kaye elabora una edició definitiva, publicada en 1992 per Schott Music i que, amb nova música recuperada en 1999, marca un punt d'inflexió en la recerca sobre l'òpera. Aquesta versió s'ha representat a Lió i Hamburg i ha esdevingut la de referència, malgrat que els drets d'autor renovats la fan més cara que d'altres versions anteriors. Simultàniament l'estudiós d'Offenbach Jean-Christophe Keck en prepara una altra, que publicarà Boosey and Hawkes. Keck, com a director d'orquestra, ha dirigit una representació a Lausana de la seva versió, a més d'un enregistrament.

Argument

L’acció del pròleg i de l’epíleg transcorre a Nuremberg, mentre que els tres actes se situen successivament a París, Múnic i Venècia al llarg del segle XIX.

Pròleg

A la cerveseria de Luther, a Nuremberg, situada a tocar del teatre on la reconeguda cantant Stella està interpretant Don Giovanni, els clients hi demanen cervesa i vi. Hi entra Lindorf, un home casat que intentarà seduir Stella; subornarà Andreas, el criat de la cantant, per tal d’obtenir la carta que Stella haurà enviat a Hoffmann, dins la qual hi ha inclosa la clau de la seva cambra. Amb aquest estratagema, Lindorf pretén ocupar el lloc d’Hoffmann.

Luther apareix amb uns cambrers per preparar el local per a l’arribada d’un grup d’estudiants. Quan els estudiants hi arriben, conduïts per Hermann i Nathaniel, entren cantant amb vigor. Nathaniel proposa un brindis a Stella i, tot seguit, ell i Hermann pregunten a Luther per Hoffmann. Just aleshores, Hoffmann arriba acompanyat del seu amic Nicklaus, que ironitzarà sobre la música de l’ària de Leporello de Don Giovanni i n’adaptarà la lletra per descriure com les aventures constants d’Hoffmann l’acaben deixant exhaust: «Notte e giorno faticar».

Hoffmann, d’entrada, adopta un to pensatiu. Quan els parroquians li ho reclamen, entona un aire de caràcter còmic dedicat al nan Kleinzach, però la seva vena romàntica l’arrossega a mitja cançó cap a un altre rumb, i farà emergir el seu anhel per l’amor veritable. Poc després, Hoffmann veu Lindorf, que se’n burla; ell hi reconeix les forces adverses que l’han perseguit sempre, i tots dos intercanvien invectives. La conversa deriva cap a les amors dels estudiants, i Hoffmann evoca els seus tres grans amors —que, en el fons, convergiran simbòlicament en la figura de Stella. Desoint l’advertiment de Luther que el teló de l’òpera és a punt d’aixecar-se, els estudiants s’apleguen per escoltar el relat d’aquests tres amors... «La primera es deia Olymp...».

Acte I

A París, el físic i inventor Spalanzani presumeix de la seva filla, Olympia. Hoffmann, que havia estat deixeble de Spalanzani i n’està enamorat, entra a la sala. Spalanzani, després de donar ordres al seu criat, Cochenille, deixa Hoffmann tot sol. Ell mira darrere d’una cortina i veu Olympia aparentment adormida. Encisat, canta Ah! vivre à deux! (Ah! viure tots dos!). Entra aleshores Nicklaus i adverteix Hoffmann que l’únic interès de Spalanzani és la ciència i que construeix nines que semblen vives: Une poupée aux yeux d’émail (Una nina amb ulls d’esmalt).

Hoffmann es nega a creure-ho. Entra Coppelius, un inventor rival de Spalanzani, canta sobre els seus estris científics i ven a Hoffmann un parell d’ulls màgics a través dels quals Olympia sembla encara més meravellosa. Torna Spalanzani i, sense que Hoffmann ho senti, Coppelius li reclama la part que li correspon dels guanys d’Olympia, ja que ell n’ha fabricat els ulls. Spalanzani li paga amb un xec d’un banc que ha fet fallida.

Arriben tot seguit els convidats convocats per presenciar la presentació d’Olympia. Nicklaus i Hoffmann esperen amb nerviosisme l’aparició de la jove, que Spalanzani acaba mostrant davant l’assemblea, provocant una impressió general de sorpresa i, sobretot, l’admiració immediata de Hoffmann. Spalanzani informa que Olympia oferirà una interpretació amb acompanyament d’arpa. La figura executa llavors l’ària de coloratura Les oiseaux dans la charmille (Els ocells a l’enramada), tot i que, a mig recorregut, Spalanzani es veu obligat a intervenir de pressa per remuntar el mecanisme que la fa funcionar. Hoffmann, completament fascinat i inconscient de la seva naturalesa artificial, manifesta el desig d’invitar-la a sopar, proposta que Spalanzani esquiva amb un pretext. Un cop els convidats abandonen la sala, Hoffmann resta sol amb Olympia i li adreça una declaració apassionada; en tocar-li l’espatlla, però, només obté una reacció rígida, purament mecànica. Quan finalment li pren la mà, ella s’alça, es desplaça de manera desordenada i s’esmuny ràpidament, deixant Hoffmann perplex. Nicklaus reapareix i intenta exposar-li la veritat sobre Olympia, però Hoffmann rebutja escoltar-lo.

En aquell moment arriba Coppelius, que ha comprovat que el xec lliurat per Spalanzani és inútil, i acudeix decidit a venjar-se. S’amaga dins l’estança d’Olympia tot esperant que hi torni. Els convidats reapareixen i el ball es reprèn. Hoffmann tria Olympia com a parella i ballen uns instants, però la nina comença a girar cada cop més de pressa fins que Spalanzani la detura amb un toc sec —després que Nicklaus ho hagués intentat sense èxit. Hoffmann queda esgotat i mig estabornit; les lents màgiques que Coppelius li havia venut s’han trencat. Tot seguit, de l’interior de la casa en surt un estrèpit de mecanisme esmicolat: Coppelius ha destruït Olympia. Hoffmann, horroritzat, pren consciència que s’havia enamorat d’una autòmat. Mentre Coppelius i Spalanzani s’intercanvien acusacions enceses, els convidats converteixen Hoffmann en objecte de burla.

Acte II

El segon episodi té lloc a Múnic. Antonia, l’objecte de l’amor de Hoffmann, està asseguda davant d’un clavecí i entona una cançó melancòlica: Elle a fui, la tourterelle (Ha fugit la tortoreta). Crespel, el seu pare, entra i li recorda la promesa de no cantar, ja que ha heretat de la seva mare una veu meravellosa però també la greu malaltia de la tuberculosi, que empitjora amb el cant. Antonia es retira després de reafirmar la seva promesa. Crespel, molest perquè la insistència de Hoffmann amenaça la tranquil·litat de la seva filla, ordena al seu criat sord, Franz, que impedeixi l’entrada del jove a la casa. Després d’una breu intervenció còmica de Franz, Hoffmann arriba acompanyat de Nicklaus, i Franz, desobeint les ordres del seu amo, els permet l’entrada.

Hoffmann inicia el duo amorós que habitualment cantava amb Antonia. Ella entra i s’abraça apassionadament amb ell, mentre Nicklaus els deixa a soles. Antonia li explica que li han prohibit cantar, però Hoffmann insisteix i ella es disposa al clavecí; junts completen el duo. Al final de la peça, Antonia defalleix i, en sentir el pare acostar-se, es retira a la seva habitació, mentre Hoffmann es manté amagat.

Franz anuncia l’arribada del Dr. Miracle. Crespel ordena al seu criat que no el deixi passar, temerós que el tractament mèdic provoqui la mort d’Antonia, com ja havia ocorregut amb la seva esposa. Tot i les reticències, Miracle entra i insisteix a tractar la noia, mentre Hoffmann roman amagat i atemorit. Mitjançant arts aparentment màgiques, diagnostica la malaltia d’Antonia sense que ella hi sigui present, i, malgrat les vehements protestes de Crespel, prescriu el seu remei. Quan pronuncia el comandament Chantez (Canteu), s’escolta la veu d’Antonia des de darrere del teló. Miracle ignora els intents furiosos de Crespel d’expulsar-lo i travessa un mur quan aquest creu haver-lo fet fora. Finalment, el metge se’n va, seguit de Crespel.

Antonia reapareix i es troba sola amb Hoffmann. Abans de marxar, el poeta li recomana que oblidi els seus somnis de ser gran cantant; ella accedeix a renunciar per sempre al cant (Je ne chanterais plus). De manera sobtada, torna Miracle, afirmant que un talent com el d’Antonia no pot desaprofitar-se, i li prediu un futur brillant com a cantant. Desconcertada, Antonia mira el retrat de la seva mare, implorant ajuda. El retrat sembla prendre vida i li ordena que canti, mentre Miracle acompanya amb un violí frenètic. Finalment, Miracle desapareix sota terra, el retrat recupera la seva forma original i Antonia cau al terra moribunda.

Crespel arriba a temps per intercanviar unes paraules amb la seva filla abans de la seva mort. Quan Hoffmann apareix, Crespel l’acusa de ser responsable de la tragèdia. Hoffmann, resignat, demana a Nicklaus que busqui un metge, i Miracle torna com a resposta a la crida, confirmant la mort d’Antonia.

Acte III

El tercer episodi narrat per Hoffmann se situa a Venècia, en un palau amb vistes al Gran Canal. Nicklaus acompanya la cortesana Giulietta en la interpretació de la famosa barcarola, davant un públic nombrós d’assistents. Hoffmann brinda amb alegria cantant Amis, l’amour tendre (Amics, el tendre amor). Tot i estar enamorat de Giulietta, ella està compromesa amb Schlemil. Giulietta presenta Hoffmann a Schlemil i a un altre dels seus admiradors, Pittichinaccio, i proposa que juguin al faraó.

Quan Nicklaus i Hoffmann es queden a soles, Nicklaus intenta advertir el seu amic perquè no cometi bogeries, però Hoffmann, immers en la seva passió per Giulietta, no es deixa convèncer. Quan se’n van, apareix Dapertutto, un fetiller que utilitza Giulietta per sotmetre les seves víctimes. Ja ha capturat Schlemil i ara planeja fer el mateix amb Hoffmann. Mostra el diamant amb què, novament, espera subornar Giulietta per aconseguir que ella compleixi la seva voluntat: Scintille, diamant (Brilla, diamant).

Giulietta apareix en escena i Dapertutto li ordena que sedueixi Hoffmann per poder capturar la seva ànima, robant la seva imatge reflectida en un espill. Hoffmann arriba poc després que Dapertutto marxi i expressa apassionadament el seu amor per Giulietta. Ella l’adverteix sobre la gelosia de Schlemil, però afirma que és Hoffmann qui la té captivada. Seguidament, fa que es miri en l’espill, per tal que pugui retenir la seva imatge quan ell marxi; Hoffmann, tot i confós, hi consent.

Arriben llavors Schlemil i Pittichinaccio, Nicklaus, Dapertutto i altres convidats. Dapertutto mostra a Hoffmann l’espill, i el poeta queda esglaiat en comprovar que la seva imatge no s’hi reflecteix. Nicklaus intenta, infructuosament, apartar-lo de la situació, mentre Hoffmann confessa a plena veu que estima i odia Giulietta al mateix temps, provocant comentaris dels presents. En un diàleg parlat, amb la barcarola sonant de fons, Hoffmann exigeix a Schlemil la clau de l’habitació de Giulietta; els dos homes lluiten, i Hoffmann, apoderant-se de l’espasa de Dapertutto, mata Schlemil. S’empara de la clau i corre cap a l’habitació de Giulietta, però al veure-la acostant-se pel Canal en una góndola, la seva esperança s’esvaeix. Giulietta, en lloc de correspondre Hoffmann, el traeix entregant-lo a Dapertutto i es rendeix a Pittichinaccio. Dapertutto ha preparat una beguda enverinada per eliminar Nicklaus, però Giulietta la pren per error i mor als braços de Hoffmann; Nicklaus se l’enduu enmig del caos.

Epíleg

De retorn a la taverna de Luther, Hoffmann anuncia als seus companys que els seus relats han arribat a la fi. A la distància es perceben aplaudiments i crits a favor que Luther identifica com a lloances a Stella. Lindorf se’n retira. En resposta a un comentari de Nathaniel, Nicklaus explica que Stella encarna Olympia, Antonia i Giulietta, i tots brinden per ella. Inicialment, Hoffmann es mostra irritat, però ràpidament decideix que oblidar els seus sofriments és la millor opció. Els estudiants marxen, deixant Hoffmann desplomat sobre una taula, completament embriagat. En una visió, la musa de la poesia li apareix i li suggereix consagrar-li la seva vida; Hoffmann, ple d’alegria, accedeix.

Stella entra i contempla Hoffmann, mentre Nicklaus li comenta l’estat d’embriaguesa del poeta. Lindorf reapareix i atrau la cantant cap a ell. L’òpera conclou amb les veus dels estudiants entonant un brindis alegre; Hoffmann, inspirat per la musa, decideix dedicar-se a la creació, mentre un cor proclama l’exaltació de l’art i la literatura.

Vegeu també

• Llista d'òperes més importants