Les tesmofòries
Θεσμοφοριάζουσαι  | |
|---|---|
 Escena de les Tesmofòries en una cratera àtica | |
| Tipus | obra dramàtica |
| Autor | Aristòfanes |
| Llengua | grec antic |
| Gènere | vella comèdia |
| Estrena | |
| Estrena | 411 aC |
| Altres | |
| Identificador Theatricalia d'obra dramàtica | a6h |
Les tesmofòries[1] o Les tesmoforiants[2] (en grec antic: Θεσμοφοριάζουσαι, 'les qui celebren les Tesmofòries')[3][4] és una comèdia d'Aristòfanes. Va ser representada per primera vegada en el 411 aC, probablement durant les Dionísies, festival en honor del déu Dionís que incloïa representacions dramàtiques.[5] La comèdia és, essencialment, una sàtira vers l'obra d'Eurípides.[6]
Personatges
[modifica]Argument
[modifica]Eurípides s'assabenta que les dones d'Atenes conspiren per a decidir el seu destí, enfadades per com les retrata en les seves tragèdies: apareixen com a boges, assassines, nimfòmanes i suïcides (fins i tot les seves protagonistes més afavorides). Utilitzen el festival de les Tesmofòries, una celebració anual dedicada a la fertilitat i a Demèter, com a tapadora per a tramar un pla que faci que Eurípides pagui per les seves injurioses paraules.[7]
Eurípides, espantat pel que estava a punt de passar-li, cerca ajuda a la casa de l'efeminat poeta Agató. El seu pla és fer que Agató es faci passar per dona i vagi al debat de les Tesmofòries com a infiltrat per tal d'obtenir informació i parlar en favor seu. Però, com que aquest ho refusa, el vell sogre d'Eurípides, Mnesíloc, s'ofereix a anar en lloc d'ell. Eurípides, en una graciosa escena, l'afaita, el vesteix amb roba de dona que Agató li presta, i l'envia cap a les Tesmofòries.[7]
A l'assemblea, les dones expressen per torns llur desgrat devers Eurípides, sobretot perquè els seus marits ja no es fien d'elles després d'haver vist les seves tragèdies. Quan és el torn de Mnesíloc, aquest diu coses encara pitjors de les dones que el seu gendre, les quals crispen molt més les dones. Just llavors arriba Clístenes per a avisar-les que Eurípides havia enviat a un home disfressat de dona infiltrat.[7]
Les dones sospiten de Mnesíloc, assenyalant que era l'única a la qual no coneixien. Després de llevar-li la roba, descobreixen que en veritat és un home. Llavors aquest agafa una bota de vi, i fa veure que és un nadó al qual ha pres com a ostatge, la qual cosa no li serveix de res. Les dones criden les autoritats, i Mnesíloc és capturat.[7]
Eurípides prova d'alliberar-lo distraient els guàrdies amb frases tretes de les seves tragèdies. La primera és d'Hèlena; en què Mnesíloc fa d'Hèlena de Troia, i Eurípides, de Menelau.[7]
Aquesta martingala els falla, així que proven amb una escena d'Andròmeda. Eurípides es disfressa del llegendari heroi Perseu i apareix en escena volant enganxat en una màquina típicament usada en el teatre grec per a realitzar l'efecte deus ex machina, però també falla.[7]
La tercera vegada que Eurípides apareix per a salvar el seu sogre, descobreixen la seva veritable identitat. Llavors, envia una ballarina i flautista per a distreure el guàrdia, i promet a les dones que mai més no tornarà a parlar malament d'elles a les seves obres. Aconsegueix de salvar-se a si mateix i a Mnesíloc de la ira de la població femenina, i la comèdia té un final feliç.[7]
Traduccions
[modifica]En català, existeixen dues traduccions:
- Aristòfanes. Comèdies. Vol. V: Les tesmofòries. Les granotes. Edició i traducció de Manuel Balasch i Recort. Fundació Bernat Metge, 1974.
- Aristòfanes. Les Tesmoforiants. Introducció, guia didàctica i traducció a càrrec d'Eduard Mayans Mevel. Prósopon teatro / Pàrodos, Institut Balear de Teatre Clàssic, 2013.
Addicionalment, Bernat Joan i Marí n'ha realitzat una adaptació en català, publicada el 2007.[8][9][10]
Referències
[modifica]- ↑ Balasch, 1974; Joan, 2007.
- ↑ Mayans, 2013.
- ↑ Diccionari Grec-Català. Enciclopèdia Catalana, p. 893. ISBN 978-84-412-2422-3.
- ↑ «Tesmofòries». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
- ↑ Eurípides. «Notícia preliminar». A: Tragèdies. Vol. VII. Hèlena. Ió. Traducció: Jaume Almirall i Sardà. Fundació Bernat Metge, p. 15-16.
- ↑ Montserrat Molas, Josep «1. [Zeus i Dionís] Xynousía aristofànica euripídica». Notes sobre les figures de la filosofia. «Les Tesmofòries és, sobretot, una sàtira de l'art d'Eurípides. En la seva festa particular de les Tesmofòries, les dones decideixen venjar-se d’Eurípides, reconegut misogin, de tan malament que ha parlat d'elles.»
- 1 2 3 4 5 6 7 Aristòfanes. Comèdies: Les tesmofòries. Les granotes. Volum V. Fundació Bernat Metge, 1974.
- ↑ Joan i Marí, Bernat. Teatre. Mediterrània-Eivissa, 2007 (Ses Matances, 1).
- ↑ «Per què a les Pitiüses». El Temps, 30 novembre 2020.
- ↑ «'Les Tesmofòries o les Festes de Demèter', una comedia clásica contra la violencia». Periódico de Ibiza, 6 març 2002.