Lev Trotski

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Lev Davídovitx Bronstein
Лев Давидович Бронштейн Лев Давидович Бронштейн (pàg.)
Leon trotsky.jpg
President del Soviet Militar Revolucionari
setembre de 1918 – gener de 1925
Comissari del Poble per a la Guerra
13 de març de 1918 – 15 de gener de 1925
Comissari del Poble per a les Relacions Exteriors
8 de novembre de 1917 – 13 de març de 1918
Dades biogràfiques
Naixement 7 de novembre de 1879
Russia Yanovka, óblast de Kherson, Imperi Rus
Mort 21 d'agost de 1940 (61 anys)
Mèxic Coyoacán, Mèxic DF, Mèxic
Partit polític Partit Comunista (bolxevic)
Signatura

Lev Davídovitx Bronstein, més conegut com a Lev Trotski, (transliterat també com a Leo, Trockij,[1] Trotskii, Trotsky, Trotskij o, Trotzky) (Iànovka, Ucraïna, Imperi rus, 1877 - Coyoacán, Mèxic, 1940) fou un revolucionari marxista soviètic i una de les figures més destacades de la Revolució russa del 1917.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Activitat revolucionària[modifica | modifica el codi]

Va néixer en una família de petits terratinents jueus i va estudiar Dret a la Universitat d'Odessa. Des de ben jove, va participar en l'oposició clandestina contra el règim tsarista; s'adherí als ideals socialdemòcrates l'any 1896 i organitzà una Lliga Obrera del Sud de Rússia (1897). Va ser detingut diverses vegades i empresonat dues vegades a Sibèria; però va aconseguir escapar-ne el 1902, i el 1905 es va unir a Londres amb un dels caps de l'oposició socialdemòcrata a l'exili: Lenin. Aquest el va fer entrar en la redacció del diari Iskra.

Malgrat les seues discrepàncies amb Lenin, com ara la concepció autoritària del partit, va col·laborar amb ell i va intentar en va reconciliar la facció que dirigia (els bolxevics) amb la facció rival de la socialdemocràcia russa (els menxevics). Va tornar a Rússia per a participar en la Revolució del 1905, en la qual va organitzar el primer soviet o consell revolucionari. En fracassar la revolució, va ser deportat una altra vegada a Sibèria i novament en va escapar (1906).

Primers passos[modifica | modifica el codi]

Lev Trotski va ser el cinquè fill d'una parella de petits terratinents jueus de classe mitjana. Va estudiar matemàtiques per un breu període en Nikolayev. Va ser en aquest període en què comença el seu verdader activisme. Primer, adherit a l'anomenat populisme agrari per a després integrar-se definitivament en el marxisme. És en Nikolayev on va organitzar la Lliga Obrera del Sud de Rússia, les activitats de la qual contra el règim autocràtic tsarista farien que fóra detingut, empresonat i posteriorment desterrat a Sibèria.

Finalment, aconseguix evadir-se del seu empresonament i aconseguix arribar a Londres on coneix Lenin, Julius Martov i Gueorgui Plekhànov, principals dirigents del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR), que editaven el periòdic Iskra ('L'espurna'), amb el qual va col·laborar. És llavors quan començarà a utilitzar el pseudònim de Trotski, nom d'un dels seus carcellers de Sibèria. Durant esta època, no arriba a emmarcar-se en cap dels dos corrents dins del partit: les faccions bolxevic i la menxevic.

En el segon congrés del POSDR, realitzat a Londres el 1903, Trotski va coincidir en la primera part amb Lenin, però en les qüestions centrals que van delimitar els camps entre els marxistes revolucionaris encapçalats per Lenin i els reformistes, el programa i els estatuts, Trotski es va alinear amb els menxevics, qualificant Lenin com el "cap de l'ala reaccionària del Partit" i desorganitzador del POSDR.[2] Tanmateix, no va establir vincles forts amb la facció menxevic.

Apartat dels principals dirigents de la socialdemocràcia, es va afanyar a tornar a Rússia per participar en la Revolució de 1905, durant la qual va ser un dels organitzadors del primer soviet (consell revolucionari) a Sant Petersburg, i va assumir el paper de dirigent principal. Fracassada la revolució, va ser empresonat i deportat novament a Sibèria. Durant esta època, escriu dues de les seues obres: 1905 i Resultats i perspectives.

El 1912, va participar activament de l'anomenada Aliança d'agost, alineant-se junt amb els menxevics liquidacionistes, i es va oposar fèrriament a l'organització d'un partit fermament centralitzat. Va ser el que ell mateix va anomenar "una aliança d'elements heterogenis contra l'ala proletària del partit".[3]

Després de la Revolució del 1917[modifica | modifica el codi]

Després de recórrer mig món entrant en contacte amb els focus de conspiradors revolucionaris, es va traslladar a Rússia tan bon punt va esclatar la Revolució de febrer del 1917, que va derrocar Nicolau II. Abandonant la seua trajectòria anterior de socialista independent (en relació amb els menxevics), entrà al Partit Bolxevic i va ser triat president del Soviet de Petrograd. Exercí un paper central en la conquesta del poder per Lenin: va ser el principal responsable de la presa del Palau d'Hivern pels bolxevics, que va instaurar el govern socialista a Rússia (Revolució d'octubre del 1917).

Encara que Lenin va ocupar la cúspide del poder, Trotski va exercir un paper important en el govern soviètic fins a la mort d'aquell. Com a primer comissari d'Afers Estrangers de la Rússia bolxevic (1917-1918), va negociar amb els alemanys el tractat de Brest-Litovsk,[4] que va retirar el país de la Primera Guerra mundial per a respondre als desitjos de pau de les masses i concentrar-se en la consolidació de la revolució. Després va ser comissari de Guerra (1918-1925), càrrec des del qual va organitzar l'Exèrcit Roig en condicions molt difícils i va derrotar en una llarga guerra civil els exèrcits blancs (contrarevolucionaris) i els seus aliats occidentals (1918-1920).

Exili[modifica | modifica el codi]

Membre principal del Politburó després de Lenin, recolzaria est en les seues principals innovacions fins que una apoplexia va obligar Lenin a apartar-se de la política. En oposició a Trotski, es van unir Grigori Zinóviev, Lev Kàmenev i Stalin. Aquest agrupament, una vegada que va aconseguir apoderar-se de la direcció del Partit, va acusar Trotski de cometre serioses violacions en la disciplina del partit, amb l'objectiu de debilitar les seues organitzacions. En conseqüència, Trotski és primer destituït com a comissari de Guerra, després apartat de la direcció del partit i posteriorment expulsat d'aquest. Més tard, seria deportat al Kazakhstan (Àsia central) i finalment expulsat de l'URSS el 1929.

Des de llavors, els ideòlegs oficials del règim es van encarregar de revisar la figura de Trotski (arribant fins i tot a trucar fotografies originals a fi de fer-lo desaparèixer, per exemple, del lloc que ocupava junt amb Lenin mentre est pronunciava un discurs), fent-lo aparèixer com un traïdor, encara que el treball historiogràfic posterior ha demostrat que no són certes les asseveracions fetes contra ell.

D'altra banda, Trotski començaria un autèntic pelegrinatge per diferents països des dels quals poguera expressar públicament les seues crítiques a l'estalinisme.

Tomba de Trotski a Ciutat de Mèxic

Finalment, Lev Trotski arriba a Mèxic, després d'una sèrie de gestions realitzades principalment pel pintor mexicà Diego Rivera davant del president Lázaro Cárdenas, qui, el 1938, li concedix l'asil polític. A la seua arribada, Trotski va ser rebut al port de Tampico per Frida Kahlo, esposa de Rivera, i transportat cap a la ciutat de Mèxic a bord del tren presidencial. Va viure a la "Casa Blava", domicili de Frida i Diego a Coyoacán, fins a la ruptura política amb est últim, que es va donar el 1939. En eix any, va canviar la seua residència al carrer de Viena, també a Coyoacán, on va viure fins al dia de la seua mort. En eixa casa, Trotsky va patir dos atemptats, el primer d'aquests ocorregut al maig del 1940. Durant la matinada del dia de l'atemptat, un comando de 20 hòmens armats comandats pel pintor David Alfaro Siqueiros, va aconseguir penetrar a la casa amb la complicitat de Robert Sheldon Hart, un guardaespatlles de Trotski que era un doble agent. Els intrusos van disparar prop de 400 tirs amb armes de gros calibre. El mateix Siqueiros va disparar contra el llit on dormien Trotski i la seua esposa Natalia Sedova, sense aconseguir assassinar-los, perquè van aconseguir escudar-se junt amb una paret, al costat del llit. Els guàrdies de Trotski van repel·lir els intrusos i estos van haver de fugir sense aconseguir la seua comesa. Uns mesos més tard, el 20 d'agost del 1940, Trotski va patir un segon atemptat en eixa mateixa casa, que li costaria la vida. Ramon Mercader, conegut amb l'àlies de Jacques Mornard, va entrar a l'habitatge amb enganys i va clavar salvatgement un piolet al cap de Lev Trotski, qui confiadament assegut al seu escriptori, llegia un escrit que est home li havia donat. Trotski va morir l'endemà en un hospital de la Cruz Verde, a la Ciutat de Mèxic. Cal assenyalar que, a les seues exèquies, van assistir prop de tres-centes mil persones, en una ciutat que, en aquell moment, a penes tenia uns quatre milions d'habitants.

Durant els seus anys d'exili, Trotski escriuria diversos assajos: l'autobiografia La meua vida, Història de la Revolució russa, La revolució traïda, i articles sobre temes d'actualitat (estalinisme, nazisme, feixisme, la Guerra Civil espanyola). Des del seu exili, també encapçalaria l'oposició comunista dissident, que formaria la IV Internacional.

Mort[modifica | modifica el codi]

Ióssif Stalin havia donat l'ordre d'assassinar Trotski, i Jotov, encarregat de les operacions contra aquest a Mèxic, es va valdre de dos comunistes catalans, Caridad del Río i Ramon Mercader (mare i fill), per a dur a terme el pla. Encara que el palauet en què vivia estava fortament custodiat, Ramon Mercader va aconseguir infiltrar-se en el seu cercle guanyant-se la confiança d'una de les secretàries de Trotski, Silvia Ageloff. Amb el pretext que llegira un escrit seu, Mercader es va acostar a Trotski i, mentre aquest llegia, li va clavar un piolet al cap. En sentir el seu crit, que ressonà per tota la casa, els seus custodis hi acudiren ràpidament. Malgrat això, ja no s'hi va poder fer res i Trotski moriria un dia més tard en un hospital de Ciutat de Mèxic. Mercader va passar 20 anys a la presó per aquest crim. A la seva eixida de presó, i de pas en la seva ruta cap a l'URSS, Mercader seria rebut amb honors en la Cuba revolucionària.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Lev Trockij». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Història del moviment obrer: El naixement del bolxevisme, 2a part: Trotsky contra Lenin, en Revista Internacional nª117.
  3. D'un arrap al perill de gangrena. L. Trotsky, 1940.
  4. Hardach, Gerd. The First World War, 1914-1918 (en anglès). University of California Press, 1981, p. 233. ISBN 0520043979. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal de l'URSS