Vés al contingut

Liliana Cavani

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaLiliana Cavani

(2009) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement12 gener 1933 Modifica el valor a Wikidata (91 anys)
Carpi (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat de Bolonya
Centre Experimental de Cinematografia Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballDirecció i guionatge cinematogràfic Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciódirectora de cinema, guionista, realitzadora Modifica el valor a Wikidata
Activitat1961 Modifica el valor a Wikidata -
Interessada enFrancesc d'Assís Modifica el valor a Wikidata
Participà en
198942è Festival Internacional de Cinema de Canes
198134è Festival Internacional de Cinema de Canes
197427è Festival Internacional de Cinema de Canes
197023è Festival Internacional de Cinema de Canes Modifica el valor a Wikidata
Premis

Descrit per la fontBiblioteca Digital BEIC
Women film directors : an international bio-critical dictionary (en) Tradueix
The St. James women filmmakers encyclopedia (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Lloc weblilianacavani.it Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0146960 The Movie Database: 67750 Allocine: 434 Allmovie: p84514
Musicbrainz: fbc51805-def0-406b-8e9d-325d836adda2 Modifica els identificadors a Wikidata

Liliana Cavani (Carpi, Emília-Romanya, Itàlia, 12 de gener de 1933)[1] és una directora de cinema italiana.

Biografia

[modifica]

Va néixer el 12 de gener de 1936 a Carpi, província de Mòdena, a la regió d'Emília-Romanya.[2]

La mare de Liliana provenia d'una família de classe treballadora d'antifeixistes militants. El seu avi matern, un sindicalista, li donà a conèixer les obres d'Engels, Marx i Bakunin.[3] El seu pare, un arquitecte de Màntua, pertanyia a una família conservadora de terratinents. "Mon pare era un arquitecte interessat en el desenvolupament urbà. Em va portar a museus. Havia treballat en la planificació urbana de Bagdad el 1956, quan l'Iraq encara estava sota control britànic. Ma mare era molt forta, molt capaç i molt dolça".

La seva mare era una apassionada del cinema i la portava al cinema cada diumenge des de petita.

Cursà estudis de filologia clàssica i lingüística a la Universitat de Bolonya. Es va graduar en literatura i filologia el 1960. Diplomada pel Centro Sperimentale di Cinematografia de Roma, estudià cinema documental i va obtenir el diploma amb els curtmetratges Incontro notturno (1961) i L'evento (1962). Els seus films Milarépa l'any 1974, La pell l'any 1981 i Francesco el 1989 van competir, en selecció oficial, en el Festival de Canes; l'any 1979, forma part del jurat del festival. Ha rebut el Premi François Truffaut del Festival de Cinema de Giffoni.

El seu film Porter de nit amb Charlotte Rampling i Dirk Bogarde, sobre la tèrbola relació entre una expresonera dels camps d'extermini de la Segona Guerra Mundial i el seu ancià torturador, va ser objecte de polèmiques en l'estrena.

Molt compromesa políticament, comença a treballar per a la televisió italiana l'any 1961 com a realitzadora de documentals sobre la Segona Guerra mundial.[4] Així, fou la primera a rodar una història del Tercer Reich entre 1962 i 1963, que queda com la primera obra televisada crítica del nazisme.[5] Igualment interessada en Stalin i Pétain, sobre el qual roda un documental que li valdrà el Lleó de Sant Marc de la Mostra de Venècia de l'any 1965. El mateix any, realitza un documental sobre les dones de la resistència. Més enllà d'aquests documentals i dels aspectes pròpiament històrics, en la majoria dels seus films, es compromet a descriure la complexitat dels sentiments amorosos, les zones d'ombra de l'ésser humà, en situacions històriques, polítiques o socials agitades.[6]

Filmografia

[modifica]

Les seves pel·lícules més destacades són:[6]

  • 1965: Primo Piano: Philippe Pétain processo a Vichy (documental)
  • 1966: François de Conferència
  • 1968: Galileo
  • 1969: I cannibali
  • 1972: El ospite
  • 1974: Milarépa
  • 1974: Il portiere di notte
  • 1977: Al di allà del bene e del male
  • 1981: La pell (La pala)
  • 1982: Oltre la porta
  • 1985: Interno Berlinese
  • 1989: Francesco
  • 1992: La traviata (televisió)
  • 1993: Dove siete? Io sono qui
  • 1996: Cavalleria rusticana (telefilm)
  • 1998: Manon Lescaut (telefilm)
  • 2002: Ripley's Game
  • 2005: De Gasperi, el uomo della speranza (telefilm)
  • 2008: Einstein (telefilm)
  • 2012: Mai per amore - Troppo amore (telefilm)
  • 2014: Francesco (telefilm)

Premis

[modifica]
  • Mostra de Venècia 1971: Premi del Centre italià de les relacions humanes per L'ospite.[7]

Referències

[modifica]
  1. «Liliana Cavani» (en francès), 20-02-2012. This site uses Cavani's birth certificate as its source of information.
  2. Marrone, 2000, p. 3.
  3. Marrone, 2000, p. 4.
  4. «Liliana Cavani, Cineasta italiana».
  5. Marrone, 2000, p. 5.
  6. 6,0 6,1 «filmografia i biografia». hollywood.com.
  7. «Des prix quand même...». Le Monde, 08-09-1971.

Bibliografia

[modifica]
  • Marrone, Gaetana. The Gaze and the Labyrinth: the Cinema of Liliana Cavani (en anglès). Princenton Paperbacks, 2000. ISBN 0-691-00873-6.