Limfocitosi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Limfocitosi
Classificació i recursos externs
CIM-10 D72.8
CIM-9 288.8
DiseasesDB 7678
MeSH D008218

La limfocitosi és l'augment de la proporció de limfòcits respecte els seus valors de referència determinats per la fórmula leucocitària. La proporció normal de limfòcits varia entre el 20 i el 40% del total de glòbuls blancs i per tant, una proporció que superi el 40% dels leucòcits determina una limfocitosi, i en contrapartida, quan la xifra és inferior al 20% ens trobaríem davant d'una limfopènia.

Diagnòstic[modifica | modifica el codi]

La constatació d'una limfocitosi es duu a terme mitjançant una anàlisi de sang al laboratori clínic, a través de la realització d'un hemograma complet, en l'actualitat completament automatitzats.

En termes absoluts, es parla de limfocitosi quan la xifra absoluta de limfòcits és superior a 4,5 mil/mm³, però de vegades s'usen valors de referència més alts. En els nens, el valor en el nombre de limfòcits és superior al dels adults (nadons d'un any d'edat: 5-7 mil/mm³) i només es pot considerar quan el recompte sigui superior a 9 mil/mm³.

Classificació[modifica | modifica el codi]

  • Limfocitosi policlonal: és la produïda, generalment, de forma conseqüent a un procés inflamatori i/o infecciós.
  • Linfocitoci monoclonal: Generalment reflecteixen una malaltia proliferativa, en la qual el nombre de limfòcits es troba augmentat a causa d'un defecte intrínsec de la població limfoide.

Causes[modifica | modifica el codi]

Síndromes mononuclears[modifica | modifica el codi]

Es caracteritzen clínicament per febre i limfòcits atípics a sang (haurien de superar el 10% del total limfocitari per considerar-se significatius). Les dues causes més freqüents de mononucleosi són la infecció pel virus d'Epstein-Barr (VEB), detectant-se amb una prova d'anticossos heteròfils positiva, i per la infecció per citomegalovirus (CMV) i altres que se solen incloure com a causants de limfocitosi, com la toxoplasmosi, els adenovirus, l'VIH, la brucel·losi, la rubèola, la varicel·la, el virus de l'herpes simple, de les hepatitis víriques, la tuberculosi, les infeccions per rickèttsies o el paludisme, totes les quals donarien una prova d'anticossos heteròfils negativa, per la qual cosa caldria fer un diagnòstic diferencial entre aquestes, tenint en compte també els falsos negatius que puguin produir-se a l'hora del diagnòstic de la Mononucleosi infecciosa.

Leucèmia limfàtica crònica[modifica | modifica el codi]

És la causa més freqüent de limfocitosi amb un recompte de més de 10 mil/mm³. És el tipus més freqüent de leucèmia en l'adult ancià, amb major incidència en l'home que en la dona. Es manifesta amb una proliferació clonal de limfòcits B, d'aspecte madur. Els signes i símptomes més freqüents són la presència de adenopatias generalitzades, astènia i pèrdua de pes. No és infreqüent una història prèvia d'infeccions recurrents, causades per la immunodepressió que solen presentar aquests malalts.

Actitud clínica[modifica | modifica el codi]

Un cop determinada amb l'hemograma i valorada una possible leucocitosi, fer repetir la prova per estar segur que no hi va haver un error en la presa de mostres o en el procés quantificador.

Tot seguit, cal diferenciar si la limfocitosi és a causa d'un trastorn benigne conseqüent a una infecció, generalment vírica, o d'un procés maligne. Per això és important realitzar un frotis de sang perifèrica i valorar la morfologia dels glòbuls blancs, podent-se observar limfòcits atípics o activats en els síndromes mononuclears i altres infeccions víriques, o les formes característiques de determinats limfomes i altres síndromes limfoproliferatives, o bé la presència de formes immadures, comunes en la Leucèmia limfoide aguda.

Podem complementar fent una completa exploració física, buscant simptomatologia de linfoadenomegàlies, esplenomegàlia i hepatomegàlia. També són útils les proves d'imatge que permeten sospitar etiologia infecciosa o tumoral com una radiografia de tòrax i l'ecografia abdominal. Si les sospites s'inclinaren cap a un diagnòstic presumptiu d'infecció es procediria a fer proves serològiques específiques per a detecció de virus de la hepatitis, VIH, VEB o CMV. Si les adenopaties persisteixen més de vuit setmanes és recomanable fer una biòpsia dels ganglis afectats.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]