Limfogranuloma veneri

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
limfogranuloma veneri
Classificació i recursos externs

Nodes de limfogranuloma veneri en un adult jove.
CIM-10 A55
CIM-9 099.1
DiseasesDB 29101
MedlinePlus 000634
eMedicine emerg/304 med/1356 derm/617
MeSH D008219

El limfogranuloma veneri (LGV) és una infecció de transmissió sexual (ITS) provocada per tres serovars del bacteri Chlamydia trachomatis (L1, L2 i L3), que són diferents dels que causen la infecció genital per clamídia més corrent. Fou descrita per primer cop per Wallace l'any 1833.[1] Es transmet d'una persona infectada a una altra per contacte directe amb les secrecions de lesions obertes durant les relacions sexuals.[2] Sol afectar els ganglis limfàtics de l'àrea genital, encara que també hi ha formes asimptomàtiques de la infecció, sobretot en les dones.[2] Les clamídies poden causar altres infeccions, com per exemple psitacosi, tracoma, uretritis i afeccions al bestiar.[3] Una altra malaltia de transmissió sexual a causa de clamídies és la infecció genital per clamídia,[3] que ataca més les dones que els homes.[2] Tanmateix el LGV es caracteritza per una simptomatologia i epidemiologia característica.

Símptomes[modifica | modifica el codi]

Tot i que pot ser asimptomàtica, aquesta infecció sol manifestar-se al cap d'entre 3 i 30 dies del contagi. Inicialment pot ocasionar una petita úlcera no dolorosa (xancre) al penis o a la vagina, que pot passar desapercebuda i la tendència de la qual és a desaparèixer al cap de pocs dies, sense deixar cap cicatriu.[2]

Al cap d’una o de diverses setmanes, la infecció es dissemina cap als ganglis limfàtics dels engonals i hi provoca inflamació idolor i, de vegades, fístules o abscessos que poden sagnar o supurar, i que es poden localitzar al penis, a la vagina o al recte i a les àrees del voltant.[2]

Diagnòstic i tractament[modifica | modifica el codi]

La presència de les lesions característiques juntament amb proves de laboratori específiques permeten diagnosticar el limfogranuloma veneri.[2]

Com les altres infeccions causades per Chlamydia trachomatis, es cura mitjançant la presa d'antibiòtics. El limfogranuloma veneri es tracta amb antibiòtics per via oral, generalment durant un parell de setmanes. És important realitzar bé aquest tractament i seguir els controls establerts pel metge fins que les lesions estiguin curades.[2]

Prevenció[modifica | modifica el codi]

El limfogranuloma veneri es transmet a través del contacte sexual (oral, vaginal o anal) no protegit amb una persona infectada. La utilització correcta del preservatiu en totes les pràctiques sexuals (vaginals, anals i orals) redueix el risc de transmissió del limfogranuloma veneri [4]

És molt important que si una persona és diagnosticada de limfogranuloma veneri ho comuniqui a la seva parella o parelles sexuals recents per tal que puguin ser visitades i tractades adequadament per un metge.[2]

Epidemiologia[modifica | modifica el codi]

És més freqüent en països tropicals i subtropicals que no pas en climes més temperats, com el dels Països Catalans, però això no treu que també se n'hagi descrit recentment algun cas en països de, per exemple, el nord d'Europa.[2] A Catalunya, després que es comencés a fer vigilància epidemiològica d'aquest problema, es van notificar 41 casos en els primers dos anys (2007 i 2008),[5] amb una mitjana d'edat de quaranta anys.[5] El 100% eren homes[5] que realitzen pràctiques homosexuals.[5] Nou de cada deu casos eren homes infectats pel VIH[5] i la meitat tenia, a més de limfogranuloma veniri, gonorrea, sífilis o condilomes acuminats.[5] És possible que hi hagi hagut en aquests dos anys un increment de casos relacionat amb brots entre clients de saunes i altres espais de trobada gai.[5] Aquestes característiques epidemiològiques són similars als brots descrits a la resta d'Europa.[5]

El 2011 es va documentar un brot epidèmic de LGV a la ciutat de Barcelona, incrementant-se els casos registrats mensualment d'un valor mensual medià de 2 (2010) a 6 casos (2011). Respecte als setanta casos registrats el 2011 tots eren homes que mantenien sexe amb homes dels quals com a mínim 66 havien estat diagnosticats d'infecció per VIH, com a mínim 22 dels casos havien estat diagnosticats d'altres ITS el darrer any. Aquestes persones havien manifestat un nombre mitjà de 26 parelles sexuals en el darrer any. A més el temps medià de diagnòstic fou de 29 dies entre l'aparició dels símptomes i el diagnòstic confirmat. En l'entorn de Barcelona, com en altres àrees d'Europa, el LGV està essent qualificat de malaltia emergent especialment entre els homes que practiquen sexe amb homes. Determinats subgrups dins d'aquest col·lectiu no usen consistentment el preservatiu convertint-se en propagadors actius d'aquesta i altres ITS, pel que l'estudi conclou que caldria enfortir les mesures de difusió sobre les mesures preventives especialment entre els portadors d'HIV i establir mesures innovadores per a la difusió de mesures preventives com de contacte de parelles per tal de reduir l'exposició al patògen i reduir el temps de diagnòstic. [6]


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. E-medicine
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 Infeccions genitals per clamídia Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, 31 de gener de 2008
  3. 3,0 3,1 Clamídia Enciclopèdia Catalana
  4. http://www.aspb.es/quefem/docs/cat_limfogranuloma_des08.pdf
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 5,7 Limfogranuloma veneri, situació a 2007-2008 Centre d'Estudis Epidemiològics sobre les Infeccions de Transmissió Sexual i la SIDA de Catalunya. Generalitat de Catalunya, 29 d'abril de 2009
  6. Vargas-Leguas, H. «Lymphogranuloma venereum: a hidden emerging problem, Barcelona, 2011» (Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF) (en anglès). Eurosurveillance, Volume 17,, Issue 2, gener 2012, pàg. 3 [Consulta: 20 gener del 2012].