Literatura romana d'Orient
La literatura romana d'Orient comprèn tota la literatura de l'Imperi Romà d'Orient.[nota 1] Principalment està escrita en grec, malgrat que també hi ha algunes obres en llatí, com per exemple el Corpus Juris Civilis.
La producció literària de l'Imperi Romà d'Orient fou ingent, com ho demostra el fet que n'hagin perdurat gairebé 40.000 manuscrits fins avui en dia malgrat la degradació dels seus suports i la destrucció de nombroses obres en guerres, alçaments i altres episodis violents.[1]
Influències[modifica]
La literatura romana d'Orient és l'expressió intel·lectual de l'hel·lenitzat Imperi Romà d'Orient. Aquesta comunitat romana d'Orient consistia en la combinació d'una civilització grega i una de cristiana; i s'organitzava amb un sistema polític romà format per un cercle intel·lectual molt proper a Orient. Així doncs, la literatura romana d'Orient és present dins de quatre elements culturals distints:
- L'herència intel·lectual hel·lenística
- L'organització governamental romana
- La vida espiritual i emocional cristiana
- El món de l'imaginari oriental, que comprèn els altres tres
Grega[modifica]
És la més antiga de les tres civilitzacions, tanmateix el seu centre cultural ja no és Atenes, sinó que passa a ser Alexandria i la civilització hel·lenística. Alexandria, doncs, durant aquest període esdevé el nucli dels estudis àtics i de la vida grecojueva, la qual es decanta tant per Atenes com per Jerusalem. A més a més, el període romà d'Orient permet un dualisme entre la cultura erudita i la popular.
Fins i tot la literatura hel·lenística segueix dues tendències diferents: primerament una de racionalista i erudita provinent de les escoles sofistes d'Alexandria, anomenada Segona sofística, que van arribar al retoricisme romàntic. En segon lloc, una de romàntica i popular arrelada a la tendència bucòlica de Teòcrit i duta a la seva perfecció amb la novel·la idíl·lica. Ambdós corrents continuaran a l'Imperi Romà d'Orient, tanmateix la primera, oficialment reconeguda i predominant, va mantenir-se fins al final de l'imperi.
Aquesta tendència acadèmica va ser impulsada i reforçada pel moviment lingüístic reaccionari conegut com a aticisme, el qual imita el llenguatge i l'estil grec d'època clàssica atenenca. Aquest moviment va excel·lir la resta d'ençà el segle ii aC i va controlar tota la cultura grega posterior. Així doncs, la llengua grega contemporània i viva va romandre en un segon pla apareixent ocasionalment en alguns documents privats i a la literatura popular.
Romana[modifica]
Mentre Alexandria n'és el centre intel·lectual, Roma n'és el governamental. El romans d'Orient formen part de l'Imperi Romà; els seus ciutadans són coneguts com a romans, la seva nova capital com a «Roma», les seves lleis eren romanes, el seu exèrcit, el seu govern. la seva llengua, la seva vida pública i privada. I l'organització de l'estat amb burocràcia i jerarquia era del període romà imperial.
Cristiana[modifica]
Alexandria és el bressol del cristianisme grec oriental. En aquesta ciutat va ser traduïda al grec la versió de la Bíblia anomenada Septuaginta, Filó d'Alexandria va unir la filosofia grega i la religió jueva i va prosperar la mística especulativa del neoplatonisme relacionat amb Plotí i Porfiri.
A Alexandria els grans escriptors eclesiàstics grecs van treballar braç a braç amb retòrics i filòsofs pagans. Alguns hi van néixer a la ciutat, com per exemple Orígenes, Atanasi i el seu opositor Arri; també cal destacar Ciril i Sinesi. Paral·lelament, dins els confins egipcis va començar a prosperar l'estil de vida monàstic, és a dir, la dedicació a una religió sota unes determinades regles comunes.
Cal esmentar que Antioquia va mantenir un gran prestigi, ja que tenia una escola de comentaristes cristians que va prosperar gràcies a Joan Crisòstom. Va ser precisament allí on van aparèixer les darreres cròniques cristianes. Als voltants de Síria neix la poesia eclesiàstica grega i a Palestina va albergar el darrer pare de l'Església: Joan Damascè.
Oriental[modifica]
El cristianisme grec va tenir un marcat caràcter oriental. L'església grega oriental i de la civilització romana d'Orient en general va néixer a Egipte i Síria. Per tant, aquests dos indrets, juntament amb Anatòlia, van convertir-se per a la civilització grega autòctona en terres de promissió que van ser el bressol de centenars de colònies, provinents de l'empobrida Hèl·lade. Aquestes colònies van superar les seves respectives ciutats natals en riquesa i cultura. Així mateix, un la immensa majoria dels autors romans d'Orient dels primers vuit segles són nats a Egipte, Síria, Palestina i Anatòlia.
Notes[modifica]
Referències[modifica]
Bibliografia[modifica]
- Ruiz-Domènec, J. E.; Hernández de la Fuente, D.; García, J. C. «Byzantium: De erfenis van het Romeinse Rijk» (en neerlandès). National Geographic, 2022.