Liubomir Pipkov

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaLiubomir Pipkov
Biografia
Naixement6 setembre 1904 (Julià) Modifica el valor a Wikidata
Lòvetx (Principat de Bulgària) Modifica el valor a Wikidata
Mort9 maig 1974 Modifica el valor a Wikidata (69 anys)
Sofia (República Popular de Bulgària) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióÉcole Normale de Musique de Paris Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióCompositor, pianista, chorus master (en) Tradueix i director d'orquestra Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano Modifica el valor a Wikidata
Obra
Localització dels arxius
Família
ParePanayot Pipkov (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Premis

IMDB: nm0684995 Modifica el valor a Wikidata

Liubomir Pipkov (Lòvetx, 6 de setembre de 1904 (Julià) Sofia, 9 de maig de 1974) fou un compositor, pianista i director d'orquestra búlgar, fill de Panaiot Pipkov.

Va estudiar a l'Acadèmia Estatal de Música de Sofia, graduant-se el 1926, i després a París a l'École Normale (1926–1932) amb Dukas (composició), Léfébure (piano) i Boulanger (història de la música). Després de graduar-se, va tornar a Sofia i va treballar a l'Òpera Nacional, primer com a répétiteur, després com a mestre de cors i finalment com a director (1944–1947).[1]

El 1948 va ser nomenat professor del conjunt vocal i òpera a l'Acadèmia Estatal de Sofia. Va cofundar la Societat de Música Contemporània el 1933, va ser fundador de la seva successora, la Unió de Compositors Búlgars, i de 1945 a 1952 va exercir de secretari de la Unió Coral Búlgara. Va ser director del festival dels Dies Musicals de Març a Russe i dels Dies Musicals de Lilac a Lòvetx. Des de mitjan anys seixanta va ser membre de l'ISME.[1]

Autor d’obres celebrades dels anys vint i trenta, Pipkov ser un dels representants més importants de la segona generació de compositors búlgars; com a tal fou fundador d'un estil nacional. El seu llenguatge musical va evolucionar de manera natural a través d’etapes successives. A principis de la dècada de 1920 va debutar amb peces de cambra a l’estil de Chopin, Schumann, Debussy i Ravel, mentre que al primer quartet de corda (1928, el primer també a Bulgària), havent dominat els principis i les formes de la tradició europea, es va traslladar a abraçar la música popular búlgara. Durant els anys restants de París, va adoptar nous gèneres alhora que va aprovar un sentit èpic del drama típicament búlgar, com ara un exemple de Yaninite devet bratya ('Els nou germans de Jana', 1919-1932), una obra que va ser en efecte la primera òpera clàssica búlgara.[1]

En tornar a Sofia, Pipkov es va establir ràpidament com a escriptor, crític -el seu article Za Balgarskiyat muzikalen stil ('Per l’estil musical búlgar') era un manifest per a la societat de música contemporània- i director, a més de compositor. Svadba ('Casament'), obra vocal-orquestral acabada el 1935, marca l'inici de la cantata de la música búlgara, mentre que la Primera Simfonia, igualment innovadora, va servir per resumir els èxits del seu primer període.[1]

La segona fase de la seva producció abasta els anys quaranta i la primera meitat dels anys cinquanta. El seu estil dramàtic i èpic es desenvolupa i perfecciona, particularment en l'òpera Momchil (1939-1943), i en la Simfonia núm. 2, que dóna lloc a una escriptura orquestral més aconseguia. En aquest moment de la seva carrera Pipkov va ampliar les seves activitats docents i va adquirir un major perfil públic i, com a adjudicatari i representant de la Unió de Compositors Búlgars, va viatjar extensament per Europa.[1]

A més de la seva expressivitat i el seu fort sentit dramàtic, les obres a partir de mitjans dels anys cinquanta transmeten l’esperit d’optimisme. Això és particularment cert per a Oratoriya za nasheto vreme ('Oratori per al nostre temps') i Priglusheni pesni ('Cançons silenciades'). La Quarta Simfonia (1968-1970) és molt individual, mentre que la peça per a piano Proletni priumitsi ('Capricis de primavera', 1971-1972) revisa idees compositives d’obres anteriors. En conjunt, les òperes i les obres orquestrals tenen qualitats semblants al realisme de Xostakóvitx, Bartók i Britten.[1]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Hlebarov, Ivan. «Pipkov, Lyubomir ( Panayotov )» (en anglès). Grove Music Online.