Lleó II (emperador)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Lleó II
Leo (474)-coin.jpg
Moneda amb la imatge de Lleó II
Nom original Flavius Leo Iunior Augustus (llatí)
Λέων Β' (grec)
Emperador bizantí
18 de gener 474 – 17 de novembre 474
Zenó
Dades biogràfiques
Naixement 467
Mort 474
Ocupació polític
Dinastia Lleònida

Lleó II (en grec: Λεών Leon) (467 - 17 de novembre de 474) va ser emperador de l'Imperi Romà d'Orient, amb només set anys d'edat. El període del seu regnat (del 18 de gener al 17 de novembre del 474) es va caracteritzar per les disputes entre els seus regents: la seva àvia i el seu pare. Va coincidir amb l'època que l'Imperi d'Occident va començar a deixar d'existir.

Orígens[modifica | modifica el codi]

Era fill del magister militum Zenó i de la princesa bizantina Ariadna. El seu pare procedia d'Isàuria, una regió entre les muntanyes del Taure, els habitants de la qual eren considerats a Constantinoble com a rústics i salvatges, llevat dels soldats que eren valorats pel seu coratge. La mare era filla de Flavi Valeri Lleó i Verina, que procedien de Tràcia. El pare es va casar amb la mare perquè l'emperador Flavi Valeri Lleó va voler premiar així la fidelitat de Zenó.

Els competidors de Lleó II[modifica | modifica el codi]

Quan Lleó va néixer el 467 el pare era mestre de cavalleria destinat a Tràcia. Hi havia almenys dos homes[nota 1] que competien en ser els successors de l'emperador Flavi Valeri Lleó, ja que aquest no havia tingut fills mascles: un era el seu gendre Zenó (pare de Lleó II) i l'altre era un general ostrogot al servei de l'exèrcit bizantí que es deia Aspar. Zenó va batejar el seu fill amb el nom del seu sogre per tal de fer més evident a tots el seu lligam amb la dinastia regnant i el seu dret a la successió. Quan l'emperador va nomenar l'any 469, cònsol a Zenó, preferint-lo a Aspar, tot semblava indicar que Aspar no tindria opcions al tron. Llavors Aspar va fer amotinar les tropes i a canvi va exigir que el seu fill, de nom Patrici, es casés amb la germana d'Ariadna, anomenada Lleòncia i se li concedís el títol de cèsar. L'emperador va acceptar de mala gana, però els ciutadans en saber la notícia es van revoltar ja que temien que Aspar els imposaria l'arianisme. Per apaivagar els ànims l'emperador va prometre que l'arianisme seria prohibit.

El 470 Zenó va ser destinat a les províncies de l'est, però abans de marxar, Anagast, el nou mestre de cavalleria de Tràcia, es va posar en contacte per carta amb Zenó i li va fer saber que Ardabur, fill d'Aspar planificava atacar-lo amb l'ajut dels perses. La conspiració implicava homes de la guàrdia personal de l'emperador, el qual també seria atacat. Zenó va posar en coneixement de l'emperador el que estava passant i va ordenar matar Aspar i Ardabur.[1]

El grup d'ostrogots que havia estat amb Aspar va escollir com a líder a Teoderic Estrabó, es van presentar a Constantinoble i van exigir a l'emperador que els donés terres a Tràcia, en compensació per la mort d'Aspar. Flavi Valeri Lleó s'hi va negar i llavors els ostrogots van devastar la regió. Un altre grup d'ostrogots que no tenia relació amb els altres va aprofitar l'ocasió per saquejar Panònia, Dàcia i Macedònia. Aprofitant la confusió un grup de gèpides van ocupar la ciutat de Sirmium;[2] l'emperador d'Occident Antemi va enviar tropes per evitar que els atacs arribessin a la seva zona i va morir en la batalla. L'emperador es va veure obligat a fer un tractat de pau amb el que acceptava a Teoderic Estabó com a mestre de cavalleria de Tràcia.[3]

Ascens al tron[modifica | modifica el codi]

El 3 de febrer del 474 l'emperador Flavi Valeri Lleó va morir de disenteria i va designar com a successor al seu nét, que com que tenia només 7 anys va governar sota regència de la seva àvia Verina i del seu pare Zenó. S'entén que preferís al nét perquè en ser del seu llinatge seria més ben acceptat pel poble que el seu gendre, que era isauri. El govern efectiu, però, el va tenir el pare. Zenó no agradava a la seva sogra, la qual va conspirar contra ell en diverses ocasions.[4]

Als deu mesos d'iniciar-se el seu regnat, Lleó II va morir d'una malaltia desconeguda i va ser succeït al capdavant de l'imperi pel seu pare, Zenó. Es va rumorejar, sense fonaments, que el seu propi pare l'havia enverinat. Dos mesos després del nomenament Verina, el seu amant Patrici i el seu germà Basilisc es van unir al general isauri Il·los i a Teoderic Estrabó contra Zenó.[5]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Zenó i Aspar competien obertament, però després es va veure que altres, per exemple Basilisc, també tenien aspiracions al tron

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Treadgold, 1997, p. 155.
  2. Goffart, 2009, p. 201.
  3. Martindale, 1980, p. 1073-74.
  4. Treadgold, 1997, p. 156.
  5. Treadgold, 1997, p. 157.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lleó II (emperador) Modifica l'enllaç a Wikidata


Emperador de l'imperi Bizantí o Basileus
Precedit per
Flavi Valeri Lleó
(457-474)
Lleó II (474) Succeït per
Zenó (emperador)
(474-475)(476-491)