Lleó V l'Armeni

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Lleó V
Leo5.jpg
Moneda contemporània de Lleó V
Nom original Λέων Ε΄ ὁ Ἀρμένιος (grec)
Լևոն Ե Հայ (armeni)
Emperador bizantí
813 – 820
Dades biogràfiques
Naixement 775
Mort 420
Altres noms l'Armeni
Cònjuge Teodòsia
Fills

Lleó V, dit l'Armeni (en grec: Λεών, Leon) (775 – 26 de desembre de 820), va ser un general que es va proclamar emperador bizantí i va regnar entre 813 i 820. Dedicat a l'exèrcit va agafar fama de valent i fou molt apreciat per l'emperador Nicèfor I (802-811) anys més tard va aconseguir arribar al poder fent quedar com a covard al qui llavors era emperador Miquel I Rangabé quan en realitat havia estat ell el primer en abandonar el camp de batalla. Les posteriors victòries contra els búlgars el van confirmar com a home fort, però no va poder evitar una conspiració del seu antic amic Miquel el Balb que va acabar amb la seva vida i la seva descendència. Respecte al conflicte de les imatges religioses primer les va permetre i quan li va convenir, fou un perseguidor dels adoradors d'imatges.

Primers anys[modifica | modifica el codi]

Lleó era fill de Bardas, un noble de procedència armènia i, segons altres fonts, també tenia ascendència assíria.[1] Lleó va ingressar de jove en l'exèrcit, on va conèixer i va fer amistat amb Miquel Rangabé, Miquel el Balb i Tomàs l'Eslau. L'any 803 va estar a les ordres del general Bardanes Tourkos, el qual es va rebel·lar contra l'emperador Nicèfor I i Lleó va desertar per unir-se a les tropes fidels a Nicèfor.[nota 1] L'emperador el va recompensar donant-li dos palaus, però més tard el va fer exiliar. El motiu difereix segons els cronistes: uns diuen que va ser per haver-se casar amb la filla d'un rebel, el patrici Arsaber,[5] altres documents esmenten un general Lleó l'Armeni castigat per la seva humiliant derrota amb els àrabs, un enfrontament en el què es van perdre els salaris per pagar els soldats del seu thema.[6][nota 2] El càstig incloïa la deprivació del rang militar, ser afuetejat i rapat els cabells.[8]

El 811 Lleó fou cridat de l'exili pel nou emperador i amic Miquel I Rangabé, que havia succeït a Nicèfor, i que el va nomenar governador d'Anatòlia. L'any següent Lleó va conduir una campanya militar contra les fortificacions d'Awasim, on va derrotar Thabit ibn Nasr.

Ascens al tron[modifica | modifica el codi]

El 813 va estar present a la Batalla d'Adrianòpolis contra els búlgars, de la qual va salvar la vida fugint. A la tornada va fer pagar la derrota a la indecisió de Miquel I Rangabé, a més una part de l'exèrcit ja estava en contra d'aquest emperador per la influència que exercia sobre ell l'emperadriu Procòpia. La gent de Lleó el va proclamar emperador acusant a Miquel de covardia; Lleó va fingir no acceptar fins que Miquel (el futur Miquel II) li va posar la corona al cap. Lleó va aprofitar el descontentament per assolir la corona després de l'abdicació de l'anterior l'11 de juliol. Per tal de prevenir futures usurpacions va fer castrar els fills de Miquel.[9]

En una tàctica diplomàtica, va escriure una carta[10] al patriarca Nicèfor per tal d'assegurar-se el seu favor. Aquest patriarca tenia por d'un possible ressorgiment de la iconoclàstia, cosa que Lleó li prometia que no ho permetria. Un mes després, en entrar a palau es va agenollar davant la imatge de Crist que hi havia al davant de la porta, deixant clara la seva posició respecte al tema de les imatges religioses.[11]

Enfrontaments amb els búlgars[modifica | modifica el codi]

El 17 de juliol del 813 el khan Crum i el seu exèrcit búlgar ja estaven davant les muralles de Constantinoble, on van acampar sense problemes.[12]Lleó V va demostrar ser un covard atacant a Crum durant un moment de treva acordat per a fer negociacions.[13] Els búlgars van reaccionar incendiant els suburbis de la ciutat i després se'n va anar a Adrianòpolis, que van ocupar. Van tornar més tard a la capital, van continuar devastant Tràcia i van prendre molts ciutadans bizantins captius. Lleó no tenia gaires forces però va fer una gran activitat per aixecar un nou exèrcit i ,quan ja el tenia a punt, Crum va morir als afores de Constantinoble (814) i el va succeir Deucom. Llavors Lleó va iniciar l'ofensiva i a Mesèmbria va aniquilar l'exèrcit búlgar.[nota 3]

El 815 Deucom va tornar a Constantinoble però altre cop fou derrotat; Lleó va envair Bulgària i va arrasar el país de manera metòdica provocant una gran por entre els búlgars. Mortagon, successor de Deucom va demanar negociar i van acordar la pau per trenta anys, i de fet la pau va durar 74 anys de la impressió que la campanya bizantina havia causat.[16]

Relació amb l'Església[modifica | modifica el codi]

Lleó es va dedicar llavors a la prosperitat de l'imperi i els seus habitants. Va protegir els iconoclastes i ell mateix fou enemic decidit dels adoradors de les imatges i va prendre enèrgiques mesures repressives contra aquests i contra els bogomils. Va deposar el patriarca Nicèfor i va convocar un sínode a Constantinoble el 815. L'emperador va fer servir la seva política iconoclasta com a excusa per apoderar-se de les propietats en mans dels iconoduls i alguns monestirs, com ara el ric monestir de Stoudios i va fer exiliar l'influent abat d'aquest monestir, Teodor Estudita.[17]

Administració de justícia[modifica | modifica el codi]

Va desbaratar algunes conspiracions i va reformar l'administració, castigant severament el delicte de peculatio. Lleó mateix va presidir sovint les corts de justícia i va castigar els jutges que no havien actuat correctament, però els seus càstigs eren exagerats i sovint dictava decapitació, mutilació o desterrament. No es dedicava a cap plaer més que a complir els seus deures, treballant dia i nit. Visitava les províncies normalment sense anunciar la visita.

Mort de Lleó[modifica | modifica el codi]

Un dia va tenir un conflicte amb Miquel el Balb i per allunyar-lo de la cort el va enviar a passar inspecció a l'Orient però Miquel no va obeir l'ordre i va entrar en una conspiració; el complot fou descobert per Joan Hexàbul, el conseller de l'emperador, i Miquel fou empresonat i condemnat a morir cremat viu el mateix dia (dia de Nadal del 820), però l'emperadriu va suplicar a Lleó d'ajornar l'execució fins l'endemà i així es va fer. A la nit els amics de Miquel van avançar els plans i l'endemà quan va començar la processó cap a l'església de sant Esteve, el mateix Lleó anava al capdavant segons el costum bizantí i va iniciar els cants nadalencs; aquest era el senyal; els conspiradors, disfressats de sacerdots van atacar a Lleó; aquest es va escapar cap a l'altar i es va defensar amb una gran creu però ningú va anar a ajudar-lo, i fou finalment mort a cops d'espasa. Després el van arrossegar cap a fora i el van deixar sobre la neu perquè tothom veiés que estava mort. Miquel fou tret de la presó i proclamat emperador.[18]

Lleó va deixar quatre fills, el més grans dels quals, Sarbaci o Simbaci, era cèsar i hereu designat des del 814. Els quatre foren castrats i tancats en un monestir. Sarbaci va morir a causa de l'operació.[19]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Segons el que es diu en una hagiografia, abans de començar la sublevació, el general Bardanes, en companyia dels seus joves protegits (Lleó l'Armeni, Miquel el Balb i Tomàs l'Eslau) va anar a visitar un monjo amb fama de sant del qui es deia tenia el do de predir el futur i els va pronosticar que la revolta de Bardanes fallaria, que Lleó i Miquel serien emperadors i que Tomàs seria aclamat emperador i després assassinat.[2][3][4]
  2. Un historiador actual ha suggerit que aquest Lleó podria no ser el mateix que el que va ser emperador.[7]
  3. Segons algunes fonts escrites,[14][15] Crum encara estava viu i va participar en la batalla abandonant la lluita molt malferit.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Theophanes Continuatus, Cronographia 6. 4–5
  2. Bury, 1912, p. 10–12.
  3. Kaegi, 1981, p. 246.
  4. Lemerle, 1965, p. 264, 285.
  5. Teòfanes el Confessor, Chronographia, p.489. 17–21
  6. Theophanes Continuatus, Cronographia 6. 4–5
  7. Turner, 1990, p. 179.
  8. Scriptor Incertus de Leone Armenio Història 336. 10–12
  9. Scriptor Incertus de Leone Armenio Història 341. 10–11
  10. Teòfanes el Confessor, Chronographia, p.502. 19–22
  11. Theophanes Continuatus, Cronographia 18. 19–21
  12. Scriptor Incertus de Leone Armenio Història p.342
  13. Zlatarski, 1970, p. 271-272.
  14. Joan Escilitzes, Sinopsi d'Històries , 13. 47–49
  15. Joan Zonares, Extractes d'Històries, 381. 5–10
  16. Joan Zonares, Extractes d'història, ed. Dindorfi, III, p. 381
  17. Pratsch, 1998, p. 229–230.
  18. Treadgold, 1988, p. 223–225.
  19. Theophanes Continuatus, 40–41. 7

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bury, J. B.. History of the Eastern Empire from the Fall of Irene to the Accession of Basil: A.D. 802–867, 1912. 
  • Kaegi, Walter Emil. Byzantine Military Unrest, 471–843: An Interpretation. Amsterdam: Adolf M. Hakkert, 1981. ISBN 90-256-0902-3. 
  • Lemerle, Paul. "Thomas le Slave". Travaux et mémoires, volum 1. París: Centre de recherche d'histoire et civilisation de Byzance, 1965. 
  • Pratsch, Thomas. Theodoros Studites (759-826) — zwischen Dogma und Pragma: der Abt des Studiosklosters in Konstantinopel im Spannungsfeld von Patriarch, Kaiser und eigenem Anspruch. Berna: Peter Lang, 1998. 
  • «The Origins and Accession of Leo V (813–820)». Jahrburch der Osterreichischen Byzantinistik, 40, 1990.
  • Theophanes Continuatus. "Chronographia", en Patrologia Graeca volum 109. París: ed. J. P. Migne, 1863. 
  • Teòfanes el Confessor. "Chronographia". Leipzig: Carl de Boor. 
  • Treadgold, Warren T. The Byzantine Revival, 780–842. Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1988. ISBN 0-8047-1462-2. 
  • Zlatarski, Vasil N. Història de l'estat búlgar a l'Edat Mitjana, part I, II. Sofia: Ciència i Art, 1970.