Llengües esquimoaleutianes

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Llengües esquimo-aleutianes)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Llengües esquimoaleutianes a l'Amèrica del Nord

Les llengües esquimoaleutianes formen una família de llengües nadiues de Groenlàndia, l'Àrtic canadenc, Alaska i parts de Sibèria. Consisteix en les llengües dels esquimals, coneguts com a inuí o inuit en el nord d'Alaska, Canadà i Groenlàndia, com a yupí o yup'ik a l'est d'Alaska i com a yuit a Sibèria, d'una banda, i per la llengua aleutiana per l'altre. Esquimal és un nom que habitualment es tendeix a evitar, però es manté per a englobar els yuit-yupí-inuí. A Canadà es prefereix la denominació inuit. A Alaska es prefereix inuit o yup'ik depenent de qui s'està parlant.

Aquesta família de llengües se sol agrupar erròniament dins el grup de llengües natives americanes per la seva localització geogràfica, però lingüísticament no s’ha demostrat que hi tingui cap relació de parentiu.[1] La hipòtesi més recolzada actualment sobre l’origen d’aquesta família és la que postula que les llengües esquimoaleutianes són un grup separat de les llengües natives americanes, ja que provenen d'una migració asiàtica posterior a la que va donar lloc al poblament inicial d'Amèrica

Tradicionalment, la família de llengües esquimals es divideix en inuit i yupik (o yupí-yuit). No obstant això, estudis recents suggereixen que el yupi'k per si mateix no és un node vàlid, o el que és el mateix, que el continu dialectal inuit no és més que una de les diverses llengües del grup yupik. Així, encara que seria correcte substituir la paraula esquimal per yupik, això no seria acceptable per a la majoria dels inuits. Per altra banda, la dicotomia Alaska-Sibèria sembla haver estat més geogràfica que lingüística.

Classificació[modifica | modifica el codi]

La família esquimoaleutiana té 91.000 parlants segons un recompte de l’any 2000 i es divideix en dues branques principal: l’esquimal i l’aleutiana. La branca aleutiana està composta per una sola llengua anomenada (en aleutià: Unangan tunuu ) (en rus: унанган язык ), que es divideix com a mínim en una dotzena de dialectes que es classifiquen en dos grups: els dialectes orientals, que es parlen a l’est de les Illes Amakusa i a les Illes Pribilof, a la Península d’Alaska, i els dialectes occidental-centrals que es parla a les Illes Atka i les Illes Bering.[2]

Les llengües esquimal es divideix en dues subbranques: les llengües yupik, que es parlen a l’oest i sud-oest d’Alaska i a l’est de Sibèria, i les llengües inuit, que es parlen al nord d’Alaska, Canadà i Groenlàndia.

Dins de llengües yupik trobem el naukansksi, que es parla a la vora del Cap Est a la Península Txokotka; el yupik siberià central, parlat a la Península Txukotka i a les Illes St. Lawrence; el yupik d’Alaska central, que es parla des de Norton Sound fins a Bristol Bay, Alaska; el yupik del Pacífic també conegut com a segcestun, alutiiq o sugpiaq, que es parla a Prince William Sound, la Península d’Alaska, Kodiak i les Illes Afognak; i el sirenik o sirenikski, llengua de la qual només queda un únic parlant ancià que viu a la República de Txukotka.[3]

Dins la subbranca de llengües inuit hi ha un gran continuum dialectal: el iñupinak, que es parla al nord d’Alaska i a la Península Seward; l’inuktitut de l’oest de Canadà, que es parla a l’àrea central àrtica de Canadà; l’inuktitut de l’est de Canadà, que es parla a les Illes Baffin, la zona àrtica del Quebec i a Labrador; i l’inuktitut o kalaallisut groenlàndic, que es parla a Groenlàndia.[4]

Família esquimo-aleutiana[modifica | modifica el codi]

  • Aleutià (300 parlants)
      • Dialectes orientals
      • Dialectes occidental-centrals

Història[modifica | modifica el codi]

El Centre de Llengües Natives d’Alaska situa la separació de les dues branques de la família esquimoaleutiana fa uns 4000 anys, tot i que hi ha evidències arqueològiques que suggereixen una separació anterior.[1] La següent separació, entre el grup de llengües inuit i yupik, se situa fa uns 2000 anys.

La llengua sirenikski, actualment prop de l’extinció, ha sigut centre de controvèrsia entre els lingüistes, ja que alguns la consideren com a una tercera branca principal de la família, adduint que aquesta s’hauria separat de les llengües esquimals fa uns 2.500 anys, abans de la divisió entre el grup inuit i el grup yupik. Tot i així, és més estesa la classificació d’aquesta llengua dins del grup de llengües yupik, subbranca de les llengües esquimals.[3]

Identificació del grup i propostes de relació amb altres famílies lingüístiques[modifica | modifica el codi]

Albert Gallatin va ser la primera persona a identificar totes les llengües pertanyents a la branca esquimal i a unificar-les com un sol grup, però no va incloure la branca aleuta dins la mateixa família.  Es considera que l’identificador de la família esquimoaleutiana va ser James Cook que, a través d’una comparació de vocabulari, va el primer a identificar el parentiu de les llengües aleutes i les esquimals.[5]

Un cop el grup ja va ser identificat com a tal, van començar a sorgir teories, basades sobretot en comparació de lèxic, per intentar relacionar-lo amb altres famílies lingüístiques. El 1818 Rasmus Rask va relacionar les llengües uràliques i les esquimals a través de semblances lèxiques entre el groenlandès i el finès.[6] Més d’un segle més tard, el 1959, Knut Bergsland publica la hipòtesi esquimo-uràlica, que proposa les famílies esquimoalautiana i uràlica com dues branques principals d’una mateixa macrofamília, a través d’un gran nombre de similituds lèxiques i gramaticals.[7] Les bases d’aquesta hipòtesi no només estan influenciades per l’estudi de Rasmus Rask, sinó que es remunten fins i tot abans de la mateixa identificació de la família esquimoaleutiana, al 1746. Aquest any Marcus Wöldike va fer un estudi on va comparar l’hongarès i el groenlandès i va trobar semblances estructurals entre les dues llengües, fet que indicava un possible parentiu entre amdues llengües.[6]

El 1845 Latham  va proposar un parentiu totalment diferent i ja no es basava en comparacions lèxiques, sinó en proximitat geogràfica entre llengües. La seva hipòtesi consistia a incloure a la família esquimoaleutiana les llengües atapascanes, la llengua eyak i el tlingit (actualment classificades dins la família na-dené).[5] També basant-se en proximitat geogràfica, Morris Swadesh va publicar l’any 1962  un llibre titulat  Linguistic relations across the Bering Strait en el qual relacionava les llengües txukotkokamtxatkianes amb les esquimoaleutianes, com a germanes d’una mateixa família lingüística.[6]

Al llarg dels anys s’han suggerit també dues hipòtesis que incloïen la família esquimo-aleutiana dins una macrofamília amb altres famílies lingüístiques que de moment es consideren independent. Michael Fortescue va proposar l’anomenada família uralo-siberiana el 1998, com una macrofamília que incloïa les llengües uràliques, iucaguirs, txukotkokamtxatkianes i esquimoaleutianes.[8] Seguint en aquesta línia, Joseph Greenberg va proposar  la família euro-asiàtica l’any 2000 com una macrofamília que incloïa les llengües indoeuropees, uràlico-iucaguirs (fusió de dos grups lingüístics de moment acceptats com a independents), altaiques, txukotkokamtxatkianes, esquimoaleutianes, koreà-japonès-ainu (fusió de tres grups lingüístics acceptats de moment com a independents), nivikh i etrusc.[9]

La proposta més recent de relacions de la família esquim-aleutiana la va fer Holst el 2005, el qual va relacionar aquesta família amb les llengües wakash (un grup lingüístic que generalment s’inclou dins la família de llengües ameríndies) a través d’una llista de vocabulari i d’unes deduccions sobre lleis fonètiques.[10]

Situació actual[modifica | modifica el codi]

La llengua aleuta està actualment amenaçada, ja que té només uns 300 parlants, la majoria dels quals són d’edat avançada. Aquests fets indiquen un clar procés de substitució lingüística que podria arribar a un punt sense retorn, per això s’estan implantant uns sistemes educatius impartits en llengua aleuta per intentar revitalitzar-la abans no sigui massa tard.[2] Les llengües esquimal, en canvi, són llengües actives amb uns 91.000 parlants arreu del món, tot i que sobretot es mantenen gràcies a la població indígena, ja que en els grans centres de poblacions del Canadà, Alaska i Sibèria les noves generacions les estan abandonant.[7]

Característiques[modifica | modifica el codi]

Les llengües d'aquesta família es consideren polisintètiques, el que vol dir que tendeixen a formar els conceptes afegint morfemes a les arrels de cada paraula en comptes de basar-se en sintagmes de mots separats. La derivació es fa gairebé en exclusiva a través de sufixos, que poden indicar trets gramaticals (com ara la declinació), discursius o semàntics. La concordança varia en funció de si es tracta d'una frase subordinada o principal.

Fonològicament, es tracta de llengües d'extrems. Cada idioma posseeix entre tres i quatre vocals (la majoria només tres) mentre que l'inventari de consonants és dels més nombrosos,[11] amb uns trenta fonemes diferents en funció de la llengua que es tracti.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 «Alaska Native Language Relationships and Family Trees: Language Relationships». University of Alaska Fairbanks.
  2. 2,0 2,1 Nuttall, Mark. Encyclopedia of the Arctic.. Gran Bretanya: Routledge, 2005. 
  3. 3,0 3,1 Brown, Keith; Ogilvie, Sarah. Concise Encyclopedia of Languages of the World. Oxford: Elsevier Ltd., 2009. 
  4. 4,0 4,1 Campbell, Lyle. American Indian Languages: The Historical Linguistics of Native America. New York: Oxford University Press, 1997. 
  5. 5,0 5,1 Sturtevant, William C. Handbook of North American Indians: Language; Volumen 17. Washington: Smithsonian Institution, 1996. 
  6. 6,0 6,1 6,2 Tóth, Prof. Dr. Alfréd. Hungarian and Eskimo-Aleut with Paleo-Siberian Cognates. The Hague, Holland: Mikes International, 2007. 
  7. 7,0 7,1 Sebeok, Thomas A. Native Languages of the America; Volumen 1. New York: Plenum Press, 1976. 
  8. Fortescue, Michael. Language Relations across Bering Strait: Reappraising the Archeological Linguistic Evidence. London: Casell, 1998. 
  9. Greenberg, Joseph. Indo-European and its closest relatives. Stanford, California: Stanford University Press, 2000. 
  10. «Etymological notes on Aleut (III). With methodological notes on (Eskimo-Aleut) historical lingüístics.». Universidad del País Vasco.
  11. Maddieson, Ian, "Consonant Inventories", a Dryer, Matthew S. & Haspelmath, Martin (eds.), The World Atlas of Language Structures Online, Munich: Max Planck Digital Library, 2011