Llengües itàliques

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre les llengües itàliques. Vegeu-ne altres significats a «Itàlic (rei)».

Temes indoeuropeus

Llengües indoeuropees
Albanès · Armeni · Bàltic
Cèltic · Eslau · Germànic ·

Grec
Indoiranià (Indoari, Indoirànic)
Itàlic
extingides: Llengües anatòliques
Paleobalcànic (Dàcic,
Frigi, Traci) · Tokhari

Pobles indoeuropeus
Albanesos · Armenis
Bàltics · Celtes · Eslaus · Escites · Germànics
Grecs · Indo-aris
Irànics · Llatins

Històrics: Anatòlics (Hittites, Luvites)
Celtes (Galàcia, Gals) · Germànics
Il·liris · Indoirànics
Itàlics · Sàrmates · Tracis · Tocaris  

Protoindoeuropeus
Protoindoeuropeu · Religió
 
Urheimat
Hipòtesi kurgana · Hipòtesi anatòlica
Hipòtesi armènica · Teoria índia · TCP (PCT)
 
Estudis indoeuropeus

Les llengües itàliques són un grup centum de les llengües indoeuropees. Està subdivit al seu torn en dues branques més: la sabèl·lica (osc-úmbrica) i la llatino-falisca (on es va originar el llatí, origen al seu torn de totes les llengües romàniques). Hi ha documents escrits d'aquestes llengües que daten del segle VI aC. (Inscripció de Duenos)

Els idiomes més rellevants d'aquesta branca, a part del llatí, són l'osc (famós per les inscripcions de Pompeia), l'umbre (parlat al nord) i el falisc, una sèrie de llengües sabèl·liques poc documentades del centre d'Italia a més del picè meridional. Algunes d'aquestes llengües, en especial el llatí, presenten una forta influència d'altres llengües parlades a la zona, com ara l'etrusc.