Llengües latino-falisques

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de família lingüísticaLlengües latino-falisques
Tipus família lingüística
Classificació lingüística
llengües humanes
llengües euroasiàtiques
llengües indoeuropees
llengües itàliques
Subdivisions
Llengua falisca
llatí
Codis
Codi Glottolog lati1262
Modifica les dades a Wikidata
Mapa de les lengües i dialectes latino-falisques, en diferents tons de blau

Les llengües latino-falisques formen un grup que pertany al grup itàlic de la família indoeuropea de llengües. Es parlaven a Itàlia. Tant el llatí i els seus derivats, com l'idioma falisc pertanyen a aquest grup.

Finalment, el llatí va absorbir la resta de llengües, substituint el falisc pel poder expansiu dels romans. L'únic membre del grup que va sobreviure l'extinció va ser el llatí, que, al seu torn, es va desenvolupar a través de les llengües romàniques via llatí vulgar.

Descripció lingüística[modifica]

El llatí i el falisc fan diverses innovacions respecte a l'itàlic:

  • Les seqüències de l'indoeuropeu tardà /*ə, *eu/ evolucionen a a, ou.
  • Les líquides sil·làbiques indoeuropees /*l̥, *r̥/ desenvolupen una vocal epentètica o donant en itàlic ol, or.
  • Les nasals sil·làbiques indoeuropees /*m̥, *n̥/ desenvolupen una vocal epentètica e donant em, en.
  •   Fricatització de les oclusives aspirades de l'indoeuropeu a principi de paraula /*bʰ, *dʰ, *gʰ/ en f, f, h.
  • Assimilació de la seqüència /*kʷ...p/ en kʷ...kʷ (peu *penkʷi 'cinc' > llatí quinque)

Algunes diferències radiquen en què el llatí i el falisc retenen les labiovelars indoeuropees /*kʷ, *gʷ/ com qu-, gu- (posteriorment passarien a velars + semivocal), mentre que en oscoumbre passen a ser labials p, b. A més el llatí presenta evolució de ou en ū (llatí lūna < p.itàlic *lousna < piE *leuk-sna 'lluminosa').

Fonologia[modifica]

L'inventari consonàntic del protollatí-falisc seria bàsicament idèntic al del llatí arcaic:

Labial Alveolar Palatal Velar Labiovelar Glotal
Oclusiva sorda *p *t *k *kʷ
sonora *b *d *g *gʷ
Fricativa *f *ss *h
Sonorants *r, *l *y *w
Nasal *m *n

El so /kʷ/ encara devia existir en llatí arcaic quan es va desenvolupar l'alfabet d'on ve el parell mínim: quī /kʷī/ 'el que ...' - cuī /ku.ī/ 'al que ...'. Noti's que en altres posicions no es fa l'intent de distingir entre diftongs i hiats, persdere 'persuadir' és diftong però a sua 'seva' és hiat. Per raons de simetria és molt possible que moltes seqüències gu del llatí arcaic representessin de fet una labiovelar sonora /gʷ/.

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Vineis, Edoardo (1995). «X. Latín». A: Las lenguas indoeuropeas. Madrid: Cátedra, 1995, p. 349-421.