Llengües occitanoromàniques

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de llenguaLlengües occitanoromàniques
Tipusfamília lingüística Modifica el valor a Wikidata
Ús
ParlantsGairebé 16,5 milions.
EstatFrança, Espanya, Andorra, Mònaco, Itàlia
Llengües Occitanorromàniques.png
Classificació lingüística
llengua humana
llengües nostràtiques
llengües euroasiàtiques
llengües indoeuropees
llengües itàliques
llengües romàniques
llengües italooccidentals
llengües romàniques occidentals
llengües gal·loibèriques
llengües gal·loromàniques Modifica el valor a Wikidata

La branca de les llengües occitanoromàniques ajunta tots els dialectes de les llengües occitana i catalana,[1] situades majoritàriament al sud de França, Andorra, Mònaco, al nord-est d'Espanya, a l'oest de la Itàlia continental i a la ciutat italiana de l'Alguer. L'existència d'aquesta branca està en discussió tant per bases lingüístiques com per polítiques. De vegades també s'hi inclou la llengua aragonesa, així i tot no hi ha consens a causa de la castellanització que hi ha hagut en l'aragonès, però a nivell general, tots els dialectes principals de la llengua tenen un gran grau de proximitat sobretot amb el català i el gascó.[2][3]

Segons alguns lingüistes, l'occità hauria d'incloure's a les llengües gal·loromàniques, i segons altres lingüistes el català també hauria de pertànyer a les gal·loromàniques. Encara que altres lingüistes consideren que el català i l'aragonès formen part de les llengües iberorromàniques.

La qüestió en debat és tant de base política com de lingüística, ja que la divisió en les llengües gal·loromàniques i iberoromàniques prové de la divisió dels estats d'Espanya i França, i, per això, la divisió té en compte més els criteris politicoadministratius que els històrics i lingüístics. Un dels principals proponents de la unitat de les llengües de la península Ibèrica és el filòleg Ramón Menéndez Pidal, mentre que altres com Wilhelm Meyer-Lübke (Das Katalanische, Heidelberg, 1925) sempre han fet suport al parentiu que tenen la llengua catalana amb l'occitana.[4]

Classificació supradialectal de l'occitanoromànic segons Pèire Bec[5]
Classificació supradialectal de l'occitanoromànic segon Domergue Sumien[6]

Hi ha uns fets històrics indiscutibles, però, la llengua catalana, l'occitana i l'aragonesa tenen en comú l'origen en una mateixa mena de llatí, el diasistema gal·loromànic.[cal citació] Aquest llatí és el resultat d'una mateixa intensitat de la romanització a Catalunya i a Occitània, relacionada amb la proximitat de Roma, i també és la conseqüència d'un mateix substrat ibèric, si més no al sud d'Occitània. Les dues llengües comparteixen també el superstrat visigòtic i el fràncic, a més de la curta presència musulmana, si més no a la Catalunya Vella. El naixement del català i de l'occità s'esdevingué també en un moment de relacions per la pertinença de la Catalunya Vella i d'Occitània a l'Imperi Carolingi.

Durant l'edat mitjana, aproximadament durant cinc segles (del segle viii al xii) on hi havia una relació política, religiosa, comercial i cultural entre Occitània i Catalunya, encara no hi havia una clara diferència entre l'occità i el català.[cal citació] Al segle xii, la koiné de la poesia dels trobadors influí molt en el naixement del català literari. L'occità d'aquesta poesia dels trobadors, com a primera llengua vulgar que assolí el conreu culte, esdevingué un exemple d'ús formal de la llengua vulgar i quan en el català existien diferents alternatives formals, com en el cas de l'article, influí en la tria. Després, a partir del segle xiii, les diferències entre l'occità i el català s'accentuaren a poc a poc, un cop formada la koiné literària catalana i acabada la influència del Casal de Barcelona a Occitània, per la mort de Pere I el Catòlic a Muret. L'abandonament de la koiné literària trobadoresca també va fer més visibles les grans diferències entre les varietats de l'occità, unes varietats que també utilitzaren koinés literàries pròpies. Sobre això, cal destacar la producció literària gascona dels segles XV i XVI o el felibritge provençal.

L'aragonès per altra banda, encara que fos emprat en el Regne d'Aragó, va patir diglòssia envers el castellà des de ben aviat, i la seva relegació als Pirineus aragonesos va comportar que la interacció entre l'aragonès, el català i l'occità passés més desaparcebuda.

Comparació lèxica[modifica]

Els numerals en diferents varietats occitanorromàniques són:[2][7][8]

GLOSA Occità septentrional Occità occ. Occità oriental Català Aragonès
Auvernyat Llemosí Gascó Llenguadocià Provençal Oriental Occidental Oriental

(Benasqués)

Oriental

(Ribagorçà)

Central (Belsetà)
'1' un / yna /ynɔ
un, una
yⁿ / ynɔ
un / una
y / yɔ
un / ua
ỹ / ynɔ
un / una
yŋ / ynɔ/yna
un / una
un / unə
un / una
un / una
un / una
un / una

un / una

un / una

un / una

un / una

un / una

'2' du / dua
dous, doàs
du / dua
dos / doas
dys / dyɔs
dus / duas
dus / duɔs
dos / doas
dus / duas
dous / douas
dos / duəs
dos / dues
dos / dues (val. dos)*
dos / dues (val. dos)
dos

dos

dos

dos

dos

dos

'3' tre / tri

tres

tɾej
tres
tres
tres
tres
tres
tʀes
tres
trɛs (bal. trəs)
tres
tres
tres
tres

tres

tres

tres

tres

tres

'4' katʀə
quatre
katre
quatre
kwatə
quatre
katre
quatre
katʀe
quatre
kwatrə
quatre
kwatre
quatre
kwatre
quatre
kwatre
quatre
kwatre
quatre
'5' ʃiⁿ

cinc

ʃiⁿ
cinc
siŋk
cinc
siŋk
cinc
siⁿ/siŋk
cinc
siŋ / siŋk
cinc
siŋ / siŋk
cinc
siŋk
cinc
θiŋk
cinc
θiŋko/θiŋgo
cinco
'6' sej

seis

sej
sieis
ʃeis
sheis
sjɛjs
sièis
sjej
sieis
sis
sis
sis
sis
sejs/sis

seis/sis

sejs/sis

seis/sis

sejs

seis

'7' setə

sete

se
sèt
sɛt
sèt
sɛt
sèt

sèt
sɛt
set
sɛt
set
sɛt

set

sɛt

set

siet

siete(e)*

'8' œ / œj

eut / uèit

œj / œi
uech / ueit
wɛit
ueit
ɥeʧ
uèch
ɥɛ/ɥɛʧ
vuech
bujt (bal. vujt)
vuit
bujt (val. wit)
vuit (val. huit)
wejt

ueit

bujt

vuit

wejto

ueito (ocho)*

'9' nɔw
nòu
nɔw
nòu
nɔw
nau
nɔw
nòu
nɔw
nòu
nɔu
nou
nɔu
nou
nɔu
nou
nɔu
nou
nueu (nueve)*

nueu

'10' de

detz

diɛ~de
dietz
dɛʦ
dètz
dɛʦ
dètz
dɛs
dètz
dɛu
deu
dɛu
deu
dɛu
deu
dɛu
deu
djeθ

diez

Els numerals '1' i '2' distingeixen entre formes de masculí i femení.

*: Les formes aragoneses marcades van ser castellanitzades; tot i així darrerament s'han anat recuperant, sobretot en els neoparlants, les formes que s'empraven en la scripta medieval.

Comunitat catalano-occitana[modifica]

El gal·loromanisme del català ressalta davant la presència d'equivalències com les que segueixen: glop; dallar/dalhar; talent; julivert/jolverd; nebot; fiçó/fisson; empeltar/empeutar; suc/chuc; xapar/chapar; tustar; rampoina/rampònha, rampòina; esma/èsme, èime; bocagròs; lletraferit/letraferit; culcosit/cuolcosit, cuolcosut; tabustar, tabuixar/tabustar, tabussar; biaix/biais; foll/fòl (gos foll/gos fòl); fonyar/fonhar; record/recòrd; regòrd 'anyell tardà'; rai (interjecció); els sinònims de 'vegada' (vegada, volta/vòlta, vòuta, cop/còp, viatge), etc. (Le Dû, Le Berre i Brun-Trigaud 2005; recerca personal). I la nombrosa fraseologia: al bell mig/al bèl mièg; mig figa-mig raïm/ n'estre ni figo ni rasin [n'èstre ni figa ni rasim]; són figues d'un altre paner/acò's de figo d'un autre panié [aquò's de figas d'un autre panier] (Mistral) [cast. ser harina de otro costal]; no tenir ni suc ni bruc 'no tenir substància o gràcia'; n'a ni chuc ni muc 'ni goût ni saveur, il est sans valeur' (Alibert 1966); té les mans foradades/a li man traucado [a lei mans traucadas] «c'est un panier percé, un prodigue» (Mistral); esser com ets ases d'Artà, que en veure es bast ja suen (DCVB)/l'ase de Rigaud: suso en vesènt lou bast [l'ase de Rigaud, susa en vesent lo bast] (Mistral). No s'allibera de tals igualacions la paremiologia meteorològica, amb estructures molt semblants (vegeu Mistral): cel rogent, pluja o vent/occ. cèu rougen, plueio o vènt [cèu rogent, plueja o vent]; abril no et llevis un fil/occ. en abrieu, quites pas un fièu [en abriu, quites pas un fiu]; quan el març no marceja, abril abrileja/occ. març marçolege, abriu abriulege.

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llengües occitanoromàniques
  1. "Mas se confrontam los parlars naturals de Catalonha e d'Occitania, i a pas cap de dobte, em en preséncia de parlars d'una meteissa familha linguistica, la qu'ai qualificada d'occitano-romana, plaçada a egala distància entre lo francés e l'espanhòl." Loís Alibèrt, Òc, n°7 (01/1950), p. 26
  2. 2,0 2,1 Lozano Sierra J, Saludas Bernad A.. Aspectos morfosintácticos del Belsetán (en castellà). Saragossa: Gara d'Edizions, 2007, p. 180. ISBN 84-8094-056-5. 
  3. Tomás Arias, Javier. Elementos de lingüística contrastiva en aragonés: estudio de algunas afinidades con gascón, catalán y otros romances (Tesi: Doctorat). Universitat de Barcelona, 2016-07-08. 
  4. Martínez Arrieta, S.; Sumien, D. Els lligams entre català i occità. L'Abadia de Montserrat, 2006, p. 115. ISBN 8484157938. 
  5. Pierre BEC (1973), Manuel pratique d'occitan moderne, coll. Connaissance des langues, Paris: Picard
  6. Domergue SUMIEN (2006), La standardisation pluricentrique de l'occitan: nouvel enjeu sociolinguistique, développement du lexique et de la morphologie, coll. Publications de l'Association Internationale d'Études Occitanes, Turnhout: Brepols
  7. Indo-european numerals (Eugene Chan)
  8. Diccionari Alcover-Moll