Llenguatge de marques

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Un llenguatge de marcatge (o llenguatge de marques) combina dades i etiquetes que les marquen i que contenen informació addicional sobre l'estructura del text o la seua presentació. Les marques estan barrejades amb el text mateix. Un llenguatge de marcació combina text i informació addicional lligada al text. La informació addicional, per exemple sobre l'estructura o la presentació del text, s'expressa fent servir la marcació, intercalada al text primari.

Un exemple típic de text escrit per mitjà d'un llenguatge de marcatge té l'estil següent:

<CITA TIPUS="exemple">
Això seria una cita, amb un text en <CURSIVA>cursiva</CURSIVA>
</CITA>

El llenguatge de marques més conegut actualment és l'HTML, que és el que s'utilitza per a descriure el contingut de les pàgines web. També hi ha llenguatges de marques que s'utilitzen en el món editorial i acadèmic per a intercanviar informació entre autors, editors, impressors i lectors. Un d'aquests, utilitzable en multitud de programes d'edició de textos, és el RTF abreujament de "Rich Text Format" (Text amb format ric).

Classes de llenguatges de marcatge[modifica | modifica el codi]

Els llenguatges de marcatge solen dividir-se en tres classes: de presentació, de procediment i descriptius.

El marcatge de presentació descriu l'aparença visual del text o d'una part. Per exemple, en un arxiu creat amb un processador de textos, el títol del document pot tenir associades unes marques que indiquin que ha de mostrar-se centrat, en negreta i amb lletra de mida grossa. La majoria de processadors de textos o sistemes d'autoedició fan servir aquest tipus de marcatge, tot i que, en la majoria dels casos, això no es mostra directament a l'usuari.

El marcatge de procediment també sol estar relacionat amb la presentació de text, però normalment és visible a l'usuari i està destinat a ser interpretat per programari en l'ordre en què apareix. Per a donar format a un títol, abans d'aquest s'inclou una col·lecció de directives de formatació, que són instruccions per al programari corresponent per tal que es posi en mode de text centrat, en negreta i de mida grossa. Després del text del títol, s'insereixen instruccions que tenen l'efecte invers d'aquestes (per exemple, text aliniat a l'esquerra, sense negreta i de mida normal). Entre els llenguatges d'aquest tipus es troben el Troff, el TeX i el PostScript.

El marcatge descriptiu aplica etiquetes a fragments de text sense que això tingui una relació forçosa amb com han de mostrar-se. Per exemple, el llenguatge XML serveix per a descriure diferents tipus de dades, i s'usa, entre altres coses per a crear bases de dades. Aquest llenguatge és un subconjunt del SGML (Standard Generalized Markup Language, Llenguatge de marcatge generalitzat estàndard). Alhora, hi ha tota una col·lecció de llenguatges que són especialitzacions de l'XML, com ara XHTML, SVG i RSS.

La línia divisòria entre aquestes classes de marcació és sovint difusa. Per exemple, l'HTML conté elements de marcació purament presentacionals (per exemple, per a la negreta) i d'altres purament descriptius (l'atribut href).

La virtut principal de la marcació descriptiva és la seva flexibilitat. Si els fragments de text s'etiquetem "com allò que són" en lloc de "com s'haurien de veure", llavors es pot escriure programari que processi aquests fragments, de formes no anticipades pels dissenyadors dels llenguatges. Per exemple, els vincles HTML, dissenyats originalment per ser activats per persones, es fan servir també pels motors de cerca web, per indexar nous materials i per estimar la popularitat dels recursos web.

Els sistemes de marcació presentacional inclouen sovint "estils amb nom" o similars, que repliquen fins a cert punt l'efecte de la marcació descriptiva. De forma semblant, els llenguatges de marcació procedural inclouen habitualment "macros" amb una finalitat similar.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]