Llindar d'originalitat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Dos exemples d'imatges sense prou originalitat d'autoria: #Una mera fotografia de reproducció bidimensional[1] #Un logotip de caràcters simples (ADR®)[2] Dos exemples d'imatges sense prou originalitat d'autoria: #Una mera fotografia de reproducció bidimensional[1] #Un logotip de caràcters simples (ADR®)[2]
Dos exemples d'imatges sense prou originalitat d'autoria:
  1. Una mera fotografia de reproducció bidimensional[1]
  2. Un logotip de caràcters simples (ADR®)[2]

El llindar d'originalitat és un concepte judicial per avaluar si una obra és prou original per estar protegida per les lleis de drets d'autor. Segons diferents interpretacions, una obra supera el llindar d'originalitat si té «l'empremta de la personalitat de l'autor», si suposa un exercici d'un grau suficient de «competència, judici i esforç», o si és conseqüència d'una «inversió substancial», sigui financera, laboral o intel·lectual.

Concepte d'obra original[modifica | modifica el codi]

En aquest context, l’originalitat és la qualitat d’original utilitzat com a adjectiu en el sentit de «no copiat o imitat».[3] No es valora la qualitat artística o creativa, ni la novetat, sinó si és una obra original de nova creació.[4]

Un dels requisits establerts per les legislacions perquè una obra sigui objecte de propietat intel·lectual, i per tant generadora de drets, és que sigui original o derivada. La novetat de l'obra, en tant que no existeixi prèviament, seria una valoració objectiva. Però l'originalitat, com a expressió pròpia de l'autor, és una valoració subjectiva. Un autor s'inspira o rep la influència del patrimoni intel·lectual preexistent i pot fer una obra original sense aportar novetat.[5]

El llindar d'originalitat s'estableix basant-se en la jurisprudència. En aquest sentit, hi ha diferències entre el dret civil romà i el dret comú anglosaxó. Tradicionalment, el sistema anglosaxó de copyright requereix un llindar d'originalitat menys restrictiu que el sistema europeu continental de drets d'autor. Això suposa un fre als esforços europeus d'harmonització i a les adaptacions a les innovacions artístiques i tecnològiques.[6]

Dret europeu continental[modifica | modifica el codi]

Segons la jurisprudència francesa, l'originalitat d'una obra es caracteritza per «l'empremta de la personalitat de l'autor», expressió d'Henri Desbois del 1973.[6] Això reflecteix l'objectiu principal dels drets d'autor que és defensar l'autor. Aquest enfocament individualista s'aplica millor a les obres d'arts pures que d'arts aplicades. És menys evident l'empremta deixada en una línia de codi de programació que en un vers poètic.

La legislació espanyola sobre la propietat intel·lectual, a més de les obres originals i obres derivades protegides per drets d'autor, preveu altres drets afins de propietat intel·lectual pels intèrprets o els productors. En aquest cas es té en compte l'aportació artística de l'intèrpret o l'aportació tècnica del productor d'arts visuals, sonores o audiovisuals. Es contempla la protecció d'una mera fotografia que, a diferència d'una obra fotogràfica original, és una reproducció o una còpia d'un original que ja és de dues dimensions.[7]

Dret anglosaxó[modifica | modifica el codi]

La definició del llindar d'originalitat (threshold of originality) en la jurisprudència anglosaxona és un reflex del sistema de copyrigth que té més un objectiu economicista, orientat als productors i explotadors, deixant en segon lloc els drets morals.[6]

Segons la jurisprudència britànica, una obra és original si emana del seu autor i suposa un exercici d'un «grau suficient de competència, judici i esforç».[6] Aquestes condicions van ser establertes pels Lords Reid i Hodson en el cas Ladbroke Football Ltd v William Hill Football Ltd 1964 1 WLR 273.[8] Aquesta definició tendeix més a la referència bíblica de «la suor del front» (sweat of the brow) que a l'aportació creativa. Segons la doctrina de la suor del front, una obra està protegida, encara que no sigui original, mentre no sigui recreada amb un esforç independent. Aquest enfocament va quedar recollit en el cas Walter v. Lane, de 1900, que estableix que la transcripció d'un discurs feta a mà per un periodista pertany al seu diari per l'esforç que va fer en reproduir les paraules pronunciades.[9] La Unió Europea també ha reconegut un dret sui generis en la directiva europea sobre bases de dades 96/9/EC on es té en compte la conseqüència de la inversió substancial (financera, laboral, etc.)

En la legislació alemanya, el concepte Schöpfungshöhe («nivell de creació») distingeix, a efectes d'obres protegides per drets d'autor, els dissenys i la resta. El llindar és generalment baix arribant fins i tot a creacions simples amb canvis menors (Kleine Münze). Però els requisits són més estrictes en els casos de disseny (obres que tenen un propòsit, com els logotips), ja que aquests casos poden estar protegits per lleis especials per a patents de disseny (Geschmacksmustergesetz) o drets de marca registrada. Només les creacions de disseny que són molt per damunt de la mitjana són considerades com a obres d'arts aplicades amb la seva protecció de drets d'autor.

En la jurisprudència nord-americana el simple esforç, si no és original, no supera el llindar mínim d'originalitat per a reconèixer l'autoria. El cas de Bridgeman Art Library Ltd. contra Corel Corporation va establir que les reproduccions fidels d'obres bidimensionals no es podien considerar amb prou originalitat per ser protegides per copyright segons la llei dels EUA.[10]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llindar d'originalitat
  1. Feeding the Rabbits (c. 1904) de Frederick Morgan. El cas Bridgem v. Corel va establir que les còpies fotogràfiques exactes d'imatges del domini públic no podien ser protegides per copyright segons la llei dels EUA per manca d'originalitat.
  2. ADR, consorci públic de radiodifusió alemany, subjecte a drets de marca. Un tribunal alemany va considerar que el logotip no era una obra d'art aplicada subjecte a drets d'autor. Vegeu Schack, Haimo. Urheber- und Urhebervertragsrecht (en alemany). Mohr Siebeck, 2007, p. 118. ISBN 9783161494895. 
  3. «original». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  4. Sardá Martí, Javier. «¿Eres beneficiario de Ley de Propiedad Intelectual L.P.I.?», 2009. [Consulta: 1 octubre 2010].
  5. Kouahou, Yves Léopold. «La dissociation de l’originalité et de l’empreinte de la personnalité de l’auteur pour protéger une oeuvre» (en francès). Village de la Justice. Boulogne-Billancourt: Légiteam, 5 desembre 2008. [Consulta: 1 octubre 2010].
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 Bobrie, Eric. «L'originalité, critiques anciennes et nouveaux défis: perspective comparée en droit d’auteur et en Copyright (UK)» (en francès). Droit de la propriété intellectuelle. Université de Paris Ouest Nanterre La Défense, 17 desembre 2009. [Consulta: 2 octubre 2010].
  7. Sardá Martí, Javier. «Meras fotografías», 2009. [Consulta: 3 octubre 2010].
  8. Col·laboradors de wikijuris.net. «Ladbroke Football Ltd v William Hill Football Ltd (1964) 1 WLR 273» (en anglès). wikiJuris, 18 febrer 2010. [Consulta: 2 octubre 2010].
  9. Aplin, Tanya. «When are compilations original? Telstra Corporation Ltd v Desktop Marketing Systems Pty Ltd». Robinson College, Cambridge. [Consulta: 2 octubre 2010].
  10. Filler, Stephen C. «Copyright Protection and Subject Matter in Photographs» (Internet Archive) (en anglès), 9 desembre 2006. [Consulta: 2 octubre 2010)].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]