Llengües iràniques
| Tipus | família lingüística  |
|---|---|
| Distribució geogràfica | Àsia sud-oriental, Àsia central, i Àsia sud-occidental |
| Classificació lingüística | |
| llengua humana llengües indoeuropees llengües indoiranianes | |
| Subdivisions | |
| Distribució geogràfica | |
| Codis | |
| ISO 639-2 | ira |
Les llengües iràniques o iranianes són una família de llengües indoeuropees molt propera a les indoàries amb les quals, de vegades, s'agrupen en un gran conjunt anomenat llengües indoiràniques.
De la mateixa manera que el llatí per a les llengües romàniques o el sànscrit per a les indoàries, la referència cultural per a aquestes llengües és l'Avesta.[1]
Orígens[modifica]
Es pensa que cap al segon mil·lenni aC les llengües iràniques es van separar de les indoàries. Cap a la meitat del primer mil·lenni aC les llengües iràniques ocupaven una gran extensió de territori, molt més gran que l'actual Iran, i que anava des del sud de Rússia per l'Iran i l'Àsia central, fins al riu Xi Jiang a la Xina.
De les antigues llengües iràniques tan sols se'n coneixen dues: l'avèstic i el persa antic.[2]
El primers texts escrits daten del segon mil·lenni aC i són inscripcions cuneïformes. Van ser descoberts a Mitanni i estan escrits en un dialecte de l'antic persa.
L'edat mitjana iraniana[modifica]
El que es coneix en lingüística com a edat mitjana iraniana s'estén en el temps des del segle iv aC fins al segle ix. A les llengües d'aquesta etapa se les classifica geogràficament en dos grups: occidentals i orientals.
En les occidentals s'inclouen el part i el persa mitjà. El persa mitjà (pahlavi) fou la llengua oficial dels sassànides. Va ser utilitzada des del segle iii fins al segle x. El persa mitjà i el part foren també la llengua dels maniqueus.
En les orientals se n'inclouen el bactrià, el sogdià, corasmià, el saka i l'antic ossètic.
Les llengües iràniques després de la conquesta àrab de Pèrsia[modifica]
Després de la conquesta islàmica de Pèrsia (Iran), van succeir importants canvis en el rol de les diferents llengües iràniques dins l'Imperi persa. L'antic prestigi del persa mitjà fou substituït per una nova llengua estàndard anomenada dari, que va esdevenir oficial dins la cort. El nom dari prové de la paraula àrab darbar (دربار), que es refereix a la cort reial, en què es va experimentar un important floriment de la cultura (vegeu literatura persa). La dinastia safàrida en particular va ser la primera d'una sèrie d'elles que oficialment va adoptar la nova llengua vers l'any 875. El dari va ser fortament influenciat pels dialectes regionals orientals de l'Iran, mentre que el persa mitjà estàndard ho havia sigut pels dialectes occidentals. Aquesta nova llengua de prestigi és l'antecessora del persa modern. Alguns humanistes medievals iranians, com Abd-Al·lah ibn al-Muqaffa (segle viii) i Ibn an-Nadim (s. X) associaven el terme "dari" amb la província oriental de Khorasan i usaven el terme pahlavi (persa mitjà) per a descriure els dialectes nord-occidentals de les àrees entre Isfahan i l'Azerbaidjan, i parsi per descriure els dialectes de la província de Persis.
La conquesta islàmica comportà també l'adopció de l'alfabet àrab en l'escriptura del persa, paixtu i el balutxi. Totes elles s'adaptaren a la nova escriptura mitjançant l'addició d'unes quantes lletres. Tots aquests canvis van succeir durant la segona part del s. VIII, quan l'antic persa mitjà ja es trobava en franca decadència. El persa modern avui encara s'escriu en alfabet àrab.
L'àrea geogràfica on es parlaven llengües iràniques experimentà un fort retrocés. L'àrab va ocupar parts de l'Iran occidental (Khuzestan), i diferents llengües turqueses envaïren gran part de l'Àsia central, desplaçant llengües com el sogdià o el bactrià a parts del que avui és Turkmenistan, Uzbekistan i Tadjikistan. A l'Europa de l'Est, que inclou principalment el territori de l'Ucraïna actual, la Rússia del sud d'Europa i parts dels Balcans, la regió central dels escites, sàrmates i alans nadius van ser decisivament reemplaçades com a resultat de l'absorció i assimilació (p. ex., eslavització) per part dels diversos protoeslaus població de la regió, al segle vi.[3][4][5][6] Això va provocar el desplaçament i l'extinció de les llegües escites abans predominants de la regió. El sogdià va sobreviure breument en una petita àrea a l'est de Samarcanda i el saka (com a sarigoli) en parts del sud de Xinjiang. Encara avui sobreviuen diverses petites llengües a la zona del Pamir.
Classificació[modifica]
Les llengües iràniques es divideixen en dues subfamílies: orientals i occidentals. En total, i segons estimacions del SIL, són un total de 87 amb gairebé 200 milions de parlants.
Llista de llengües iràniques[modifica]
† indica llengua morta.
Orientals[modifica]
Nord-orientals[modifica]
Sud-orientals[modifica]
Occidentals[modifica]
Nord-occidentals[modifica]
- Balutxi (incl.Koroshi)
- Gilaki
- Mazanderani
- Shahmirzadi
- Ashtiani
- Farsi nord-occidental
- Dari zoroastrià
- Gazi
- Khunsari
- Natanzi
- Nayini
- Parsi-Dari
- Persa
- Sivandi
- Soi
- Vafsi
- Khalaj
- Kurd
- Laki
- Ormuri
- Paratxi
- Lasgerdi
- Sangisari
- Semnani
- Sorkhei
- Alviri-Vidari
- Eshtehardi
- Gozarkhani
- Harzani
- Karingani
- Koresh-e rostam
- Razajerdi
- Rudbari
- Shahrudi
- Takestani
- Talixi
- Taromi
- Maraghei
- Kho'ini
- Kajali
- Kabatei
- Dezfuli
- Bajelani
- Dimli
- Gurani
- Kirmanjki
- Xabak
- Sarli
Sud-occidentals[modifica]
- Farsi sud-occidental
- Lari
- Bakhtiari
- Luri
- Kumzari
- Aimaq
- Bukhàric
- Dehwari
- Darwazi
- Hazaragi
- Dzhidi
- Persa
- Pahlavani
- Tadjik
- Judeo-Tat
- Tati
Sense classificació[modifica]
Bibliografia[modifica]
- «Areal developments in the history of Iranic: West vs. East». Martin Joachim Kümmel, department of Indo-European linguistics, University of Jena.
- Nicholas Sims-Williams, "EASTERN IRANIAN LANGUAGES" en Encyclopaedia Iranica.
Referències[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llengües iràniques |
- ↑ «Iranian languages | History, Map, Countries, Family, & Facts | Britannica» (en anglès). [Consulta: 12 octubre 2022].
- ↑ «iraniche, lingue nell'Enciclopedia Treccani» (en italià). [Consulta: 12 octubre 2022].
- ↑ Brzezinski, Richard; Mielczarek, Mariusz. The Sarmatians, 600 BC-AD 450. Osprey Publishing, 2002, p. 39. «"(..) Indeed, it is now accepted that the Sarmatians merged in with pre-Slavic populations."»
- ↑ Adams, Douglas Q.. Encyclopedia of Indo-European Culture. Taylor & Francis, 1997, p. 523. «"(..) In their Ukrainian and Polish homeland the Slavs were intermixed and at times overlain by Germanic speakers (the Goths) and by Iranian speakers (Scythians, Sarmatians, Alans) in a shifting array of tribal and national configurations."»
- ↑ Atkinson, Dorothy. Women in Russia. Stanford University Press, 1977, p. 3. ISBN 9780804709101. «"(..) Ancient accounts link the Amazons with the Scythians and the Sarmatians, who successively dominated the south of Russia for a millennium extending back to the seventh century B.C. The descendants of these peoples were absorbed by the Slavs who came to be known as Russians."»
- ↑ Slovene Studies. 9-11. Society for Slovene Studies, 1987, p. 36. «"(..) For example, the ancient Scythians, Sarmatians (amongst others), and many other attested but now extinct peoples were assimilated in the course of history by Proto-Slavs."»
