Llorenç Galmés i Camps

(S'ha redirigit des de: Llorenç Galmés Camps)
De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaLlorenç Galmés i Camps
Dades biogràfiques
Naixement 1911
es Mercadal
Mort 1997 (85/86 anys)
Ciutadella
Activitat professional
Ocupació Pianista i compositor
Modifica dades a Wikidata

Llorenç Galmés i Camps (Es Mercadal, Menorca, 20 de desembre de 1911 - Ciutadella de Menorca, Menorca, 27 d’agost de 1997) fou un pianista i compositor menorquí.[1][2]

Als 13 anys comença estudiar música amb els mestres Bartolomé Mir Pons i Damià Andreu Sitges. Als 16 anys és nomenat pianista del Grup Filharmònic de l'Ateneu de Maó i del Salón Victoria i malgrat la seva joventut assumeix la direcció orquestral de la partitura de la pel·lícula muda Ben Hur. Ocupa la plaça de pianista i posteriorment la de director pianista del Grupo Coral de la Adoración Nocturna de Maó, que presidia Joan Taltavull i Galens, així com la del Cor de les Filles de Maria, la presidència del qual presidia la notable cantant Magdalena Alberti d'Andreu.

El 1934, després d'uns brillants exercicis aconsegueix el títol de Professor de Música en el Conservatori de València. El 1939 és nomenat director de l'Escola Municipal de Música de Ciutadella. Funda l'Orquestra de Cambra filial de la Capella Davídica de Ciutadella, que dirigeix el sacerdot Gabriel Salor Marqués. El 1942 aconsegueix premis amb el seu poema simfònic Menorca liberada i Marcha Heroica, i el 1943 per una col·lecció de 29 cançons folklòriques menorquines, harmonitzades per a veu i piano, a Ciutadella. Va ser convidat a donar a conèixer algunes cançons en una audició particular organitzada per Leonard Buschell, insigne professor de cant estatunidenc, a Cas Català-Illetes (Calvià) sent escoltat pel professor de cant i excel·lent tenor líric James Bailey, de la Universitat d'Illinois (USA), el qual entusiasmat per aquelles cançons les donà conèixer al seu país amb gran èxit de critica i públic.

És nomenat director de la massa coral Tomás Luis de Victoria, de l'Empresa Nacional Bazán de Cartagena, i dirigí dues vegades l'Orquestra Simfònica d'aquella vila. També dirigí al Grup Coral Sanlluísenc famós pels seus Deixem lo dol i La Floraella, així com diversos cors de Ciutadella i el de la Casa de Menorca de Palma. Més tard fou director primer i director honorífic de la prestigiosa coral mallorquina Capella Oratoriana. El 1949 aconsegueix el Premi Nacional de Musicologia CSIC, amb una col·lecció d'unes dues-centes cançons i balls folklòrics menorquins, dels quals dóna la seva lletra, melodia i procedència. Aquest treball encara roman inèdit malgrat la seva indiscutible qualitat i interès.

El 1965 aconsegueix el premi Domenico Bellissimo per una altra col·lecció de cançons folklòriques menorquines, i un altra premi a Santa Cruz de Tenerife, el 1966 per tres cançons infantils per a veu i piano. Va donar concerts arreu d'Espanya i les Balears així com en bona part del nord del Marroc.

Els seus temes abracen en línies generals, el religiós, el de cambra, el líric, l'orquestral i el lied. Desl primers destaquen lHimne a la Moreneta Menorquina, amb lletra de Josep Tuduri Moll, i Pequeño Album de Cánticos en un mismo tono sobre textos de Santa Teresa de Jesús (editat per l'Unión Musical Española, de Madrid). Líric, un conte líric L'illa canta del poeta Gumersind Riera Sans (1909-1990), Aquella inglesita rubia del mateix poeta (editada pel Foment del Turisme de Menorca) La plegaria de Maruchi, Fantasia del viejo torreón i Don Damián el Tintorero; en temes orquestrals cal destacar Poema Simfònic, Marcha Heroica, Requiebro Andaluz, Tes danzas melancòlicas, Vals de las Quimeras, Recuerdo a Manuel de Falla, Danza Bética, Danza Española, Canción Rústica, Navideña, Elegía, i un llarg etc...

Per el de cambra cal citar-se: Tres pinceladas, suite fantasia vers temes folklòrics menorquins, Serenata Hispánica i El Gorg d'Abranca, aquest últim amb lletra de Juan Timoner Petrus conegut com Menorquit. I en quan al lied, conta amb nombroses composicion musicals sobre lletres de Gil Vicente, Rafael Montesinos, Miquel Forteza i Pinya, José Ma. Forteza, Menorquit, Gumersind Riera Sans, Andrés Casasnovas Marqués, Francisco Sintes Segui, Josep Tuduri Moll, Miguel Mercadal de Olives, Juan Diez Rotger, Miquel Costa i Llobera, i d'altres...el 1953, li van publicar a Barcelona, Cançons Populars de Menorca. Va col·laborar al piano amb infinitat d'artistes nacionals i internacionals.

Referències[modifica]

  1. «Llorenç Galmés i Camps». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 14 gener 2018].
  2. «Galmés Camps, Llorenç (1911-1997)». Fons de Música Tradicional. Instituciò Milà i Fontanals. ISSN: 2564-8500 [Consulta: 14 gener 2018].