Llorenç Villalonga i Pons

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Llorenç Villalonga)
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaLlorenç Villalonga i Pons
Llorenç Villalonga i Pons.jpg
Retrat de l'autor
Dades biogràfiques
Naixement 1 de març de 1897
Palma
Mort 28 de gener de 1980(1980-01-28) (als 82 anys)
Palma
Sepultura Cementiri de Palma
Activitat professional
Ocupació Escriptor i psiquiatre
Gènere Novel·la
Modifica dades a Wikidata

Llorenç Villalonga i Pons (Palma, 1 de març de 1897 - 28 de gener de 1980)[1] fou un escriptor i psiquiatre mallorquí. Va escriure tant en català com en castellà i és considerat una de les figures més importants de la literatura en llengua catalana al segle xx.

Vida[modifica]

Llicenciat en medicina, estudià a la Universitat de Saragossa, on acabà la carrera el 1926, després d'haver passat per les facultats de medicina de Múrcia (1919), Barcelona (1920-23) i Madrid (1923-24). Es va especialitzar en psiquiatria a França, on conegué l'obra de l'escriptor Marcel Proust, del qual va adquirir influència, sobretot pel que fa a la novel·la psicològica.

La seva primera novel·la fou Mort de Dama (1931), on fa una interpretació satírica de l'aristocràcia i la intel·lectualitat illenques. L'obra no va quedar exempta de fortes crítiques per part d'alguns sectors de la societat mallorquina. Entre el 1934 i el 1936 dirigí la revista Brisas. En aquesta etapa publicà també Fedra (1932) la peça teatral Silvia Ocampo i i el començament de Madame Dillon (que no es publicarà fins al 1937).

Després de casar-se es traslladà a Binissalem, on començarà a treballar en a la seva novel·la més important: Bearn o La sala de les nines.[2] Amb aquesta novel·la, l'autor construí el gran poema elegíac d'un paradís perdut i elevà a mite el món decadent de l'aristocràcia rural mallorquina de fi de segle. Se'n féu una versió teatral, amb el títol de Faust, i fou portada al cinema per Jaime Chávarri el 1983. Acabada la guerra, Villalonga s'instal·là de nou a Palma, i al llarg de quinze anys només publicà alguns articles, estrenà privadament alguns Desbarats i col·laborà amb el seu germà Miquel en diverses empreses, entre les quals una biografia de Chateaubriand (1944). El 1952 reprengué, amb La novel·la de Palmira, la seva activitat literària. Entre el 1952 i el 1961 tornà a col·laborar, d'una manera assídua, en la premsa mallorquina (Baleares) i alternà la publicació de novel·les castellanes (entre les quals Bearn, reescrit en versió castellana per discrepàncies amb la correcció d'estil de l'editorial Selecta, el 1956) amb contes i peces teatrals en català: El lledoner de la clastra (1958), etc. L'any 1961, amb l'edició incompleta catalana de Bearn (l'edició íntegra fou publicada el 1966) i amb la primera de L'àngel rebel (refeta i publicada el 1974 amb el títol de Flo la Vigne), inicià la seva darrera etapa, en la qual amplià les seves col·laboracions en la premsa de Barcelona (El Correo Catalán, Destino) i més novel·les, ja totes en català.

Amb el cicle de Bearn, que comprèn la majoria d'obres escrites abans de 1961, Villalonga havia convertit en mite les seves experiències de joventut i, més en general, d'una societat en transformació: la mallorquina. Amb L'àngel rebel, que obre el cicle de Flo de Vigne, s'enfrontà, per primera vegada, amb un món nou: el sorgit després de la guerra de 1939-45. Així, mentre Bearn era una autèntica elegia d'un món estimat i perdut, L'àngel rebel constitueix una confrontació del liberalisme humanístic amb el monolitisme de la societat de consum. Una confrontació que, finalment, esdevé total rebuig d'aquest darrer (La gran batuda, 1968). Altres novel·les destacables són Desenllaç a Montlleó (1963), L'hereva de Donya Obdúlia (1964), Les fures (1967), Falses memòries (1967), La Virreyna (1969), El misantrop (1972), Andrea Victrix (1974) i Un estiu a Mallorca (1975). Villalonga compongué i estrenà diverses peces teatrals com Aquil·les o l'impossible (1964) i els Desbarats (1965), narracions meitat costumistes meitat caricaturesques.

La seva tasca com a escriptor en català va estar precedida pel protagonisme en l'anticatalanisme a Mallorca, sobretot contra l'Associació per la Cultura de Mallorca i els seus objectius al voltant de la normalització lingüística i la qüestió nacional. Així, polemitzà primer amb Joan Pons i Marquès sobre la normativització lingüística i participà, des de 1936, any en què ingressà a la Falange, en la destrucció de totes les associacions culturals catalanes després de la victòria dels revoltats contra la República a Mallorca, i fou protagonista, amb el seu germà Miquel, de la campanya contra els signants de la Resposta als catalans, amb una retòrica de caràcter feixista, en el moment àlgid d'afusellaments i empresonaments de civils durant la Guerra Civil espanyola. A la postguerra canvià d'actitud i arribà a un cert acostament al moviment de resistència cultural i als cercles de la literatura catalana.

Obra[modifica]

Novel·la[modifica]

Teatre[modifica]

  • Fedra, 1932 (en castellà)
  • Faust, 1956
  • Aquil·les o l'impossible, 1964
  • Els desbarats, 1965
  • Un estiu a Mallorca, 1975

La influència dels clàssics a l'obra de Llorenç Villalonga[modifica]

Llorenç Villalonga rep la influència dels clàssics d’una manera indirecta, a través dels intel·lectuals francesos (sobretot de Jean Racine, Anatole France, Paul Valéry i Jean Giraudoux), però també d’altres, com l’alemany Spengler o l’espanyol Ortega y Gasset.

Villalonga al·ludeix al llarg de la seva obra tant al món grec com al món romà mitjançant nombroses citacions. No obstant això, “aquestes citacions, malgrat ésser nombroses, són reduïbles a mitja dotzena de temes, emprats amb igual proporció al llarg de tota la seva producció literària”.[3] Així doncs, no és difícil trobar mencions a Horaci, Virgili i Ovidi, els tres grans poetes clàssics. L’escriptor mallorquí normalment utilitza aquestes referències d’una manera lúdica com a aval per introduir les seves teories o per emprar l’arquetip d’alguns personatges clàssics.

Les expressions llatines, que pel que hem vist són molt representatives i segurament foren extretes d’un manual o directament dels autors que hem mencionat, són introduïdes sense gaire cura: “de manera que trobam un coelo per caelo, un rabicus en comptes de rabidus, un deficeunt per deficiunt[...]”.[4]

Al llarg de l’obra trobem una «harmonia de contraris», idea treta probablement dels Diàlegs de Plató i que desenvolupa amb la dualitat Déu-dimoni a Faust, amb la contraposició de l’engany i la veritat a Bearn i amb les dues facetes d’Aquil·les (ferotge però alhora tendre amb Pàtrocle) a Aquil·les o l'impossible. Precisament a Andrea Victrix l’heroi grec serà sempre designat com Aquil·les-Pirrha.  Aquesta ambigüitat també la porten els mateixos personatges de l’obra, una mena d’éssers asexuats, com poden ser Monsieur-Dame o Andrea.

Aquil·les i Pàtrocle[modifica]

Villalonga tracta el mite d’Aquil·les i Pàtrocle a la peça teatral Aquil·les o l’impossible, publicada el 1964 per l’editorial Moll. Segurament  desenvolupa aquesta obra partint de la imatge que havia contemplat a la Plaça de la Signaria de Florència quan la visità al maig del 1950. Aquesta escultura el degué colpir fins al punt de convertir-la en la imatge central de la guerra de Troia.

El propòsit principal de l’obra Aquil·les o l’impossible és el de desmuntar el mite clàssic que deia que la guerra de Troia l’havia provocat Paris per haver raptat a Hèlena, esposa de Menelau. L’escriptor mallorquí ens proposa que la guerra s’originà per motius econòmics més profunds, com ja havia fet Giraudoux en la seva obra. El plantejament i la figura d’Hèlena els treu de l’obra d’aquest autor, mentre que la relació entre Aquil·les i Pàtrocle és treta de la Ilíada.

Aquil·les reuneix l’ambició i la força, però al mateix temps es mostra tendre vers el seu jove amic Pàtrocle. Sent un amor veritable per ell, ja que decideix venjar la mort del seu amic tot i que sap pels oracles que, encara que guanyi, el gest li costarà la vida. La relació entre els dos amics ens podria suggerir una relació homosexual entre els dos guerrers, com van remarcar Plató, Aristarc o Plutarc. Malgrat això, Villalonga vol establir una relació de mera amistat, per reforçar la seva opinió: l’amistat entre dos homes d’un alt nivell intel·lectual pot ser la relació humana més satisfactòria i enriquidora, com il·lustrarà també amb la redacció de El Misantrop. Sabem per les epístoles que la relació entre aquests dos guerrers realment encobreix l’amor de l’autor pel jove Baltasar Porcel. Els consells dels dos guerrers mítics convergeixen en els quals Villalonga dóna al Baltasar Porcel en les cartes d’aquests anys. En una de les cartes de Villalonga a Porcel (de l’11 de juliol del 1960), l’escriptor diu: “Yo no creo que Aquiles pretenda precisamente acostarse con Patroclo –nada más fàcil entre los griegos– sino hacer de él, cuya sensibilidad le enamora, un guerrero fuerte y duro, que después no le gustará”. Aquesta relació paterno-filial també la trobem en l’obra l’angel rebel  on el narrador l’estableix amb el seu secretari Flo la Vigne.

L’acció dramàtica d’Aquil·les o l’impossible esdevé d’acord amb el text d’Homer, però hi ha una petita diferència: a l’obra de Villalonga, Hèlena va almenys en dues ocasions al bàndol grec per negociar la pau, mentre que a la Ilíada no surt de la fortalesa.   

Fedra[modifica]

El personatge de Fedra ha estat objecte de nombroses versions teatrals al llarg dels temps. Villalonga també tracta aquest mite i en fa una versió en castellà el 1932, versió que posteriorment es traduirà al català a les obres completes I. El mite de Bearn de 1966. Aquesta adaptació beu de la versió precedent del dramaturg francès Jean Racine que es publicà el 1677.

A l’obra, Fedra és la comtessa de Boscana, llinatge més alt que el dels borbons i descendent de Pasifae (deessa del sol). La seva relació amb Teseu és quotidiana i s’amoïna per la desordenada conducta d’Hipòlit. L’Hipòlit villalonguià és força diferent del de la tragèdia grega. Se’l presenta com un bohemi, urbanita i drogoaddicte. Aquí tornem a veure les contradiccions que hem esmentat amb anterioritat: és irresponsable (per la vida que porta) però generós (li deixa diners procedents d’un desfalc a un amic seu).

El desenvolupament del mite també serà diferent. En  aquest cas, Fedra no acusarà a Hipòlit d’haver intentat seduir-la, sinó que col·laborarà a fer que Hipòlit sigui descobert. Tampoc aquest rebutja a la seva madrastra, simplement no s’adona dels seus sentiments. Malgrat això, el final si que és paral·lel al mite clàssic. Hipòlit emprendrà una aventura marina que acabarà amb la seva vida i Fedra, sentint-se culpable de la seva mort, es prendrà unes pastilles verinoses per acabar també morint. Aquí el comportament de Fedra no és tan qüestionable, ja que encobreix la seva passió i la seva passió ve justificada per la desordenada vida del seu fillastre (allunyada de les monstruositats atribuïdes a les Fedres clàssiques).

Referències[modifica]

  1. «Cases Museu - Les Cases». Fundació Casa Museu
  2. Villalonga i Pons, Llorenç. Bearn, o La sala de les nines. Seix Barral, 1983. ISBN 843224533X. 
  3. Bosch i Juan, Maria Carme «El món clàssic d'en Llorenç Villalonga II. Citacions Llatines». Caligrama: Revista insular de filología., 1992, pàg. 180.
  4. Bosch i Juan, Maria Carme «El mon classique d'en Llorenç Villalonga II. Citacions Llatines». Caligrama: Revista insular de filología, 1992, pàg. 182.

Bibliografia[modifica]

  • Bosch, C. (1992). «El món clàssic d'en Llorenç Villalonga II. Citacions Llatines». Caligrama: Revista insular de filología vol.4. 155-183.
  • Bosch, C. (2007). «Alguns mites en tres escriptors mallorquins de postguerra». Dins de Malé, J.; Miralles, E. (ed.) (2007) Mites clàssics en la literatura catalana moderna i contemporània. Barcelona: Universitat de Barcelona. 161-178.
  • Cabré, R. (2007). «Aquil·les i Patrocle en Llorenç Villalonga». Dins de Malé, J.; Miralles, E. (ed.) (2007) Mites clàssics en la literatura catalana moderna i contemporània. Barcelona: Universitat de Barcelona. 147-160.
  • Ragué, M.J. (1987). «El personatge de Fedra a l'obra de Llorenç Villalonga i de Salvador Espriu». D'art 13. 269-278.

Enllaços externs[modifica]

Wikiquote A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Llorenç Villalonga i Pons