Lloret de Mar

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Lloret de Mar
Bandera de Lloret de Mar Escut de Lloret de Mar
(En detall) (En detall)
Localització

Lloret de Mar situat respecte Catalunya
Lloret de Mar situat respecte Catalunya

Localització de Lloret de Mar respecte de la Selva


Municipi de la Selva
Vista general de la Platja de Lloret al bell mig de la vila
Vista general de la Platja de Lloret al bell mig de la vila
Estat
• Autonomia
• Província
• Àmbit funcional
• Comarca
Espanya
Catalunya
Girona
Comarques gironines
Selva
Gentilici Lloretenc, lloretenca
Superfície 48,71 km²
Altitud 5 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
40.803 hab.
837,67 hab/km²
Coordenades UTM(ED50) 31T 487500 4616750Coord.: 41° 42′ 9″ N, 2° 50′ 59″ E / 41.70250°N,2.84972°E / 41.70250; 2.84972
Organització
Entitats de població
• Alcalde:

8
Romà Codina (CiU)
Codi postal 17310
Codi territorial 170950
Patró/Patrons Sant Romà i Santa Cristina
Agermanament Espanya Cúllar
Itàlia Bolsena
Web

Lloret de Mar és una ciutat catalana de la comarca de la Selva, dins de la Selva Marítima que és al sud de la Costa Brava. Judicialment, forma part de Blanes i la seva demarcació electoral és Santa Coloma de Farners.[2] Pionera en el turisme europeu dels anys 50, Lloret s'ha convertit en una de les destinacions turístiques més importants. Punt de trobada de cultures i tradicions, manté la seva identitat cultural, i tradicions que resten immutables al pas del temps, a les quals n'ha incorporat de més actuals, com a ciutat cosmopolita i capdavantera que és. Juntament amb Blanes i Tossa de Mar conformen una unitat territorial i turística que acull més de 80.000 residents i 1.500.000 turistes a l'any.

Taula de continguts

Toponímia[modifica | modifica el codi]

Els romans anomenaren Lauretum al que actualment coneixem com a Lloret de Mar a causa de quantitat de llorers que hi devia haver en aquella època. De la seva petjada en resta el sepulcre romà que data del segle II dC i la Bòbila romana de Fenals.

És esmentat per primera vegada en un text l'any 966 com a Lauredo. Es tracta d'una donació de la vall de Tossa que es fa al monestir de Ripoll i, en assenyalar les afrontacions, ens diu que, per part de ponent, té els seus límits "in termino de LOREDO, sive in rivo de Canellas".[3] Formà part del Comtat de Girona i canvià diverses vegades de mans fins a integrar-se a la baronia de Llagostera.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Extensió[modifica | modifica el codi]

El municipi de Lloret de Mar s'estén al llarg de 48,9qm2, disposa de 9 quilòmetres de costa i de 27 qm2 de massa forestal. Limita amb Vidreres i Maçanet a l'oest, amb el Mar Mediterrani a l'est, amb Tossa de Mar al nord, i amb Blanes al sud.

Clima[modifica | modifica el codi]

A Lloret de Mar s'observa un clima mediterrani litoral, amb temperatures sempre molt més suaus a causa de l'efecte tèrmic moderador del mar. Tot i així, cal tenir en compte que el Mediterrani és un mar càlid tot l’any, de manera que l’efecte suavitzador de les temperatures que el caracteritza és més evident a l’hivern que no pas a l’estiu. L’eixut estival d’aquest clima sol durar tres mesos i les precipitacions màximes es concentren a la tardor.

Clima Paràmetres climàtics, màximes i mínimes mitjanes de Lloret de Mar durant els anys 1997-2001
Mes Gen Feb Mar Abr Mai Jun Jul Ago Set Oct Nov Des Total de l'any
Temperatura màxima mitjana (°C) 14.8 16.9 20.1 19.9 24.1 27.9 29.8 30.8 27.5 23.0 17.4 15.4
22.1
Temperatura mínima mitjana (°C) 4.5 4.6 6.6 7.5 11.9 15.4 17.0 18.2 15.4 12.2 6.8 4.6
10.2
Precipitacions mitjanes (mm) 56.2 13.6 16.9 42.2 34.2 32.9 28.4 23.8 62.2 33.2 68.5 55.2
467.3
Font: Generalitat de Catalunya, DMA. Anuaris meteorològics[4]

Litoral[modifica | modifica el codi]

Dona marinera de l'escultor Ernest Maragall i Noble

Presenta unes excel·lents platges, de sorra granulada i de topografia rocosa, en les que es hi ha les zones més paradisíaques i úniques de tota la Costa Brava. Les seves platges més importants són les de Canyelles, Fenals, Treumal, Cala Boadella, Platja de Lloret (al centre de la vila) i la de Santa Cristina. Amb una gran oferta hotelera, cultural i d'oci, Lloret ofereix als seus habitants i visitants un paradís de sensacions, emocions i sentiments que resten a la memòria el llarg del temps.

El castell d'en Plaja, de mitjan segle XX

Ara bé, Lloret no són només platges, cal afegir el ric patrimoni cultural i natural. Poblats ibèrics, castells medievals, ermites, jardins, etc.; són testimonis dels orígens de la vila i reflex del pas del temps. Per això. el senderisme, mountain bike, submarinisme, caiac, etc. són diverses activitats per descobrir els racons més inexplorables i encantadors de Lloret.

Tot i que remotament, les activitats econòmiques de la vila, giraven al voltant de la pesca, l'agricultura i també parcialment, la indústria del suro, vinculada amb la poderosa indústria en el seu dia existent a la propera vila de Sant Feliu de Guíxols, des de la dècada dels anys seixanta, el motor principal de l'economia ha estat el turisme, que gaudí d'un gran desenvolupament i que ha convertit a Lloret de Mar, en el ressort turístic més important de Catalunya.

La població de Lloret de Mar, compta amb molts monuments transcendentals per la seva història com a municipi. Entre altres hi ha la Dona Marinera. És una estàtua d'una dona mirant al mar que encara avui en dia es pot observar la seva bellesa i es troba situada en un punt estratègic de la població. Aquest monument té un gran significat pels lloretencs i encara a la població es conta la mateixa història:

Fa molts i molts anys, la població de Lloret es dedicava a la pesca. Els homes mariners, agafaven un vaixell de pescadors, i s'endinsaven mar endins per a poder donar menjar a les seves famílies. Aquests vaixells estaven mesos i mesos a alta mar, i les seves dones no tenien cap mena de notícia dels seus marits durant aquest temps. Molts mariners no tornaven, ja que morien a alta mar, d'altres sí. Les seves dones, cada dia anaven a veure l'horitzó per si veien un vaixell pescador tornar cap a terra. En honor a aquestes dones angoixades, es va decidir inaugurar el monument de la “Dona Marinera”. Per aquest motiu, aquest monument representa una dona mirant al mar esperant veure algun vaixell.

Maçanet de la Selva Vidreres Tossa de Mar
Tordera Brosen windrose-fr.svg
Blanes mar

Evolució demogràfica[modifica | modifica el codi]

Entitat de població Habitants
les Alegries 327
Canyelles 583
l'Hostalet 2.490
Lloret de Mar 35.335
Papalús 267
el Mas Rossell 702
Sant Pere del Bosc 552
Santa Cristina 26
Dades: 2011. Font: Idescat


Evolució demogràfica
1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910
52 84 88 819 2.573 4.170 3.591 3.318 3.242 3.249
1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994
2.955 3.003 3.083 3.159 3.627 7.064 10.480 16.874 14.991 16.782
1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014
16.674 17.875 20.045 23.424 26.557 32.728 37.734 39.794 - -
1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)

Història[modifica | modifica el codi]

Església de Sant Romà

Els primers pobladors de Lloret foren els indigets, una de les tribus dels ibers que habitaven la Catalunya actual. D'aquest passat podem destacar els jaciments de Montbarbat, Puig de Castellet i el del Turó Rodó.

El de Montbarbat es troba al cim de la muntanya amb el mateix nom. Fou habitat entre els segles VI aC i I dC. En les diverses excavacions realitzades s'ha trobat restes de ceràmica ibèrica, emporitana, àmfores ibèriques i púniques, materials de bronze i eines agrícoles de ferro.

El jaciment del Puig de Castellet fou construït el segle III aC i era utilitzat com a torre de guaita per controlar la costa.

La vila actual es formà cap al segle XV al voltant del barri de la platja. L'església parroquial de Sant Romà fou acabada l'any 1522 i cal destacar el retaule major (1545 - 1549) pintat per en Pere Serafí.

Els segles XVII i XVIII van ser temps de penúries i conflictes, com la Revolta dels Joseps.

El port de Lloret va esdevenir cada vegada més important i, sobretot, a partir d'obtenir el permís de comerciar amb les colònies americanes. D'aquesta època cal destacar les cases construïdes pels indians quan tornaren d'Amèrica.[5] Malauradament, moltes foren destruïdes pel creixement urbanístic posterior. Encara se'n pot observar una mostra al Passeig Marítim on trobem la casa de Can Garriga. Fou construïda l'any 1888 per l'Enric Baptista Garriga i actualment hi ha el Museu Marítim de Lloret de Mar. També hi ha el Museu Casa dels Gats, al carrer de Sant Albert.[6]

D'aquesta època també cal destacar el cementiri modernista (1901) on hi ha les obres de Puig i Cadafalch, Antoni Maria Gallissà i Soqué i Bonaventura Conill i Montobbio.

Val a dir que avui en dia, en el segle XXI, s'està qüestionant el model turístic i de creixement de la vila, que ha patit un desenvolupament urbanístic desenfrenat, que ha malmès precisament molts dels seus arguments turístics (un entorn natural cuidat i frondós, a peu de costa).

Edat Antiga[modifica | modifica el codi]

Lloret, Puig de Castellet

Les prospeccions i excavacions arqueològiques que s'han realitzat a la muntanya de Montbarbat i a altres indrets, permeten assegurar que els primers pobladors de Lloret pertanyien al paleolític inferior, i s'han trobat assentaments ibèrics dels segles IV i I a. de C., a les zones de Montbarbat, Puig de Castellet, Turó Rodó i Coll de Llop. Els pobladors d'aquests nuclis urbans ibèrics tenien, fonamentalment, una economia de subsistència. La seva activitat era l'agricultura, la ramaderia, la caça i la pesca. A les diferents excavacions realitzades a Montbarbat i Puig de Castellet apareixen elements de defensa (muralles, torres...), estructures d'habitatges, sitges, ceràmica feta a mà i a torn, i, al Puig Castellet s'han trobat fragments de ceràmica campaniana i d'àmfora púnica.

Segons alguns estudiosos, és probable que al segle I a. de C. ja arribessin els primers romans a la costa lloretenca. No obstant això, no fou fins al segle I dC quan l'assentament romà de la platja de Fenals va assolir la seva època més esplendorosa. Les excavacions realitzades a Fenals mostren unes estructures de grans dimensions que s'utilitzaven, segurament, com una mena de naus industrials on es comercialitzava la producció ceràmica que produïen amb els seus forns. La platja de Fenals, doncs, devia facilitar l'entrada i sortida de la producció de terrissa. També destaca, de l'època romana, la torre sepulcral que data del segle II d. de C. Les excavacions arqueològiques realitzades al voltant de l'actual ermita de Sant Quirze, també permeten assegurar l'existència d'una basílica paleocristiana i d'una necròpolis que dataria del segle IV d. de C.

Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Rèplica moderna de la torre de l'homenatge del Castell de Sant Joan de Lloret de Mar

La primera menció documental de Lloret de Mar data de l'any 966. El text, que es troba a la Biblioteca de Catalunya, al volum 572 del fons de manuscrits (PonsGuri 1989d), recull la donació de l'alou de la vil·la de Tossa de Mar efectuada per importants magnats de la Catalunya del segle X, actuant com a marmessors de Miró comte de Barcelona i Girona, al monestir de Santa Maria de Ripoll. En el document s’assenyalen els seus límits, a migdia “in mare magnum”, a ponent "in termino de Loredo, siue in riuo de Canelles" i a tramuntana “in ipsas Palomarias de Uillanova siue in Caldes”.

No obstant això, no fou fins a l'any 1001, quan es va formar l'alou de Lloret, arran del fet que el comte Ramon Borrell de Barcelona va segregar-lo del terme de Maçanet per cedir-lo al vescomte gironí Seniofred.[7] L'alou o domini senyorial de Lloret va mantenir-se en mans dels vescomtes de Girona, fins a l'any 1041, nou anys després en què, després del conflicte entre les dues filles d’Amat de Montsoriu i netes de Seniofred en el 1032, Ermessenda i Sicardis, es va acordar que la segona renunciaria als drets heretats dels seus pares a favor de la primera, muller de Guerau de Cabrera, a canvi del terme de Lloret i de béns d’estanyol.[8]

D'aquesta època, probablement, també data la construcció del Castell de Sant Joan situat al cim de la muntanya que separa les platges de Lloret de la de Fenals. L'edificació gaudia d'una vista extraordinària i s'utilitzava com a guaita i, tanmateix, com a refugi pels lloretencs quan la població estava en perill. Disposava d'una capella, la de Sant Joan, que al principi es trobava dintre del lloc fortificat i que canvià de lloc per perill d'enrunament però on s'indica mai on va ser traslladada.

La senyora de Lloret, Sicardis, va promoure i facilitar la construcció de la capella de Sant Romà (l'actual ermita de les Alegries) en un territori propi que no arribava al mar. Més tard, l'any 1079, va aconseguir que es consagrés com a església i dies més tard, també es va consagrar l’església de Sant Joan del castell de Lloret.[9] El 1165 la catedral de Girona esdevé l’únic amo del castell de Lloret, però aquest fet que no es reconeix fins al 1217. El Capítol de Girona portava l'administració de tot el seu patrimoni per mitjà de dotze pabordies, i, per a distingir-les, cada una d'elles rebia el nom d'un mes de l'any. Cada pabordia estava regida per un prepòsit, babord o administrador, que podia residir o no en la localitat administrada. La pabordia que s'ocupava dels béns de Lloret era la del mes de Novembre.

En aquell moment, el poble era un escampall de cases de pagès que, majoritàriament, estaven situades a la zona de l'interior i, per tant, no ha d'estranyar-nos que la primera parròquia de Sant Joan estigués tan allunyada de l'actual nucli urbà de Lloret. Segons l’historiador Elvis Mallorquí, les primeres referències que es tenen de l’establiment dels lloretencs a la vora del mar són de 1262, data a partir de la qual es produeix un ràpid creixement de focs i persones fins a assolir els 36 focs –unes 160 persones- l’any 1346, ben poc abans de l’esclat de la pesta negra als Països Catalans i de la incursió dels genovesos, que l’any 1353 saquejaren i incendiaren el poblat marítim de Lloret.

Els lloretencs que vivien a prop del mar es dedicaven a comercialitzar els productes de l'interior (llenya, fusta, carbó...) i, practicaven la pesca i la navegació de cabotatge que, progressivament, va anar agafant més importància. A meitat del s. XIV es produïren dos fets que trasbalsaren la població lloretenca. En primer lloc, la pesta negra (estesa per tot Europa) que va provocar estralls entre la població. I segon, com a conseqüència de la guerra que enfrontà Pere III d'Aragó amb els genovesos, es produí una incursió d'aquests en el terme i provocaren la destrucció i l'incendi de les cases que estaven a vora la platja i destrossant el Castell que hauria de ser reconstruït uns anys més tard. El cens de l'any 1359 a Lloret, va quedar en només 67 focs o llars (uns 320 habitants). Els italians varen crear fins i tot el barri de Venècia i es diu que guarnien les seves barques de pescadors com góndoles venecianes fent processons per mar. Alhora es va començar a creure en sants i verges de tradició italiana com la Verge de Loreto, Santa Rosalia, Sant Sebastià i Santa Cristina, que es va convertir en la patrona de Lloret.

L'any 1446 els lloretencs comencen a demanar la incorporació del seu territori a la Corona. La reina Maria de Castella els va atorgar protecció perquè poguessin iniciar el plet però, no obstant això, es va produir una forta tibantor entre la Pabordia i la gent de Lloret. La reina Maria, fins i tot, manà que s'aclarís la mort del lloretenc Gaspar Guirat que, pel que sembla, havia estat maltractat pel prepòsit.

Edat Moderna[modifica | modifica el codi]

Ermita de la Mare de Déu de les Alegries

No se sap amb certesa quant de temps va durar la divisió de les capelles, la de Sant Joan i la de Sant Romà (les Alegries), però el que sí que se sap és que a mitjans del segle XV es tractava ja de construir una nova església parroquial, propera al lloc on habitaven els pescadors i els mariners. Les obres van començar el 1.509 i acabar l'any 1522 i el cost total va ser de 3.000 lliures. L'església fou construïda segons l'estil gòtic català del moment i es va decidir que la nova parròquia també havia de servir de refugi als feligresos durant les incursions dels pirates. Així, el campanar fou emmerletat i proveït d'espitlleres i, la porta d'entrada (que era llevadissa) corria per dintre d'un solc ben profund. L'any 1541, els jurats de la Universitat de Lloret encarreguen la decoració de l'altar major als pintors Pere Serafí ("El Grec") i Jaume Fontanet.

El segle XVII es caracteritza pels mals i les penúries que assotaren Lloret: guerres, pestes, temporals, fam... Els lloretencs decidiren traslladar la imatge de Santa Cristina de la seva ermita a l'església parroquial, per tal de poder-hi adreçar millor les seves pregàries i amb la confiança que aconseguirien una major influència. I el segle XVIII es caracteritza per conflictes i penúries de la població. Amb la guerra de successió, a començaments del segle, Lloret va haver de contribuir amb homes, traginers, allotjament, llenya, diners i els lloretencs començaven a sentir-se molestos perquè les tropes que allotjaven cometien gran quantitat d'abusos i injustícies. Per tal d'intentar frenar els abusos dels soldats, l'any 1711 el Consell va determinar que es faria un regal al senyor comte d'Harcourt (que es trobava a Hostalric) d'unes quarteroles de vi i un cabàs de peix. La comitiva que portés el present l'havia d'informar dels desordres que cometien els seus soldats als termes de Lloret i Blanes.

Ermita de Santa Cristina

Entre els anys 1764 al 1772, es va construir la nova ermita de Santa Cristina (el primer document on se cita l’ermita, propietat de l’Obreria, és de l’any 1422). Per obtenir cabals per a les despeses de la construcció l'Obreria es va vendre joies, canelobres de plata, es talaren boscos que eren propietat de Santa Cristina i s'organitzaren tota mena de recaptes. Fins i tot, el rector, d'acord amb el bisbat, donà permís per pescar els diumenges amb la condició que els beneficis s'atorguessin a les obres. Però els ingressos més importants provingueren dels mariners i armadors.

En aquella època, ja hi havia molts navegants lloretencs que anaven a Amèrica d'una forma més o menys declarada. Però, l'any 1778, el rei Carles III va promulgar el Decret del Lliure Comerç amb les colònies americanes. Aquest fet, va suposar un gran impuls per a l'activitat marinera de Lloret perquè, a partir de llavors, els vaixells lloretencs ja podien navegar lliurement cap a Amèrica. Segons el cens de Floridablanca, l'any 1787 ja hi havien 590 matriculats (nom que es referia a la gent relacionada amb el món del mar), xifra sorprenent si es considera que, en aquell moment, la població lloretenca era de 2573 persones.

L'any 1788 els pescadors lloretencs es negaren a pagar el delme del peix o ribatge al Capítol de la Catedral. L'Ajuntament, el veïnatge i els Cerdans (gent de la Cerdanya que passaven l'hivern treballant a la costa) es posaren al costat dels pescadors i es produí un fort enfrontament entre les autoritats que representaven als canonges i el poble que defensava l'actitud dels pescadors. Es concentrà molta gent que cridaven "No pagueu, no pagueu... que l'Ajuntament no ho vol". Enmig de la confusió i la cridòria començaren a llençar pedres i taronges per ferir les autoritats i les insultaren anomenant-les lladres i traïdors. Foren processats i condemnats uns quants veïns i, com que set dels vuit processats s'anomenaven Josep, aquest motí fou conegut amb el nom de la "Revolta dels Joseps".

Edat Contemporània[modifica | modifica el codi]

L'any 1790 hi hagué un nou litigi entre el Capítol de la Catedral i els lloretencs. Probablement, la "Revolta dels Joseps" va servir d'encenall per reivindicar al rei Carles III i al Supremo Consejo de Hacienda que la jurisdicció civil i criminal del terme de Lloret s'incorporés a la Corona. Finalment, la vila va guanyar aquest plet que durà 17 anys i va costar 40.000 lliures. A partir de llavors, la justícia no havia d'ésser administrada per un batlle nomenat pels canonges, sinó que l'havia d'administrar un batlle nomenat pel rei.

A principis del s. XIX l'activitat naviliera lloretenca va augmentar progressivament. Entre 1812 i 1869 s'arribaren a construir 130 vaixells (majoritàriament bergantins i pollancres de 150 a 250 tones); però, l'època daurada del comerç i la navegació transoceànica fou, específicament, entre els anys 1830 i 1860. Com a conseqüència, en aquesta època es produí un cert increment de la població; així, pel 1820 hi havia a Lloret 2.300 habitants; deu anys més tard 2.902 persones i, el 1840 s'arribà als 3.024 ciutadans.

Els vaixells empraven quatre o cinc mesos per anar a l'Havana i tornar. Si anaven a Montevideo, el viatge durava gairebé mig any. Els llocs freqüentats eren, sobretot, l'àrea del Mar del Plata i la del Mar de les Antilles i del Golf de Mèxic. Alguns, però, anaven fins i tot a l'Amèrica del Nord i a la costa de Xile i a Filipines. El negoci consistia a exportar vins, oli, teixits, sal, farina i altres mercaderies, i en importar cotó, fustes nobles, pells, sucre, tabac, cafè, rom, petroli, tasajo (carn salada i assecada), etc. Sense oblidar, la importància del comerç negrer.


Els Americanos[modifica | modifica el codi]

El còctel més famós del bar Floridita de Cuba, el daiquiri creat per Constantí Ribalaigua, sobre una de les taules del bar.

Molts lloretencs participaven en el negoci que suposava cada viatge i posaven diners per a la construcció del vaixell o per a l'adquisició de la mercaderia. Un capità de vaixell no era pas, doncs, un mer transportista, sinó un especulador que intentava treure el benefici més gran que podia de la càrrega que portava. Alguns dels capitans d'aquells velers vuitcentistes han passat a formar part de la història local. Entre els més famosos es troben Agustí Conill, Agustí Domènech, Pau Domènech, Josep Esqueu, Josep Macià, Joan Bautista Mataró, Silvestre Parés, Agustí Vilà, Antoni Vilà, etc. El comerç transoceànic del segle XIX va dinamitzar la vida dels pobles costaners i, alhora, va obrir els ulls de la gent davant les possibilitats d'enriquir-se que oferien les terres americanes. Foren molts els emigrants que, aprofitant la facilitat d'anada a Amèrica per mitjà dels vaixells de l'època, van instal·lar-se en el Nou Continent amb la intenció de fer fortuna a base de treball constant.

Els qui anaven a ultramar ho feien de petits (als 13 o 14 anys) i, sovint, portaven una recomanació per a un amic o un familiar que ja hi era i que els acollia o els facilitava la primera ocupació. Més tard, quan podien, es plantaven pel seu compte i alguns van esdevenir grans financers, banquers o propietaris. La millor època de la presència lloretenca a Amèrica, especialment a Cuba, va ser entre 1840 i 1880. Després, fins a 1.900, hi hagué una època de davallada de la marina mercant. Entre els lloretencs que van destacar a Amèrica en diversos camps i a diferents llocs estan Narcís Gelats i Durall (banquer), Narcís Macià i Domènech (empresari), Mossèn Narcís Domènech i Parés (canonge), Josep Surís i Domènech, Pere Codina i Mont (actor) i Constantí Ribalaigua que creà el daiquiri[10] i que es va convertir en la beguda nacional de Cuba. Si allà tot els anava bé i feien fortuna, tard o d'hora, tornaven a la vila nadiua. Eren els "americanos" o "indianos" que havien anat a Amèrica pobres, havien fet fortuna i havien tornat al poble amb una bona quantitat de diners que els permetés viure de renda). Llavors els anava a rebre l'orquestra de la població, repartien cigars, més tard es casaven amb una noia jove (la família ho consentia per sortir així de la misèria), enderrocaven la vella casa pairal i es feien bastir una mansió senyorial, neoclàssica, eclèctica o ja modernista, es feien construir un sumptuós mausoleu en el cementiri nou i, si la base era sòlida, feien obres filantròpiques. D'entre els Americanos lloretencs es pot destacar Joan Sureda i Guinart, Salvador Garriga i Garriga i Nicolau Font i Maig. La riquesa d'aquests homes fou tan gran, que segons diuen, podia mesurar-se pel nombre de capellans i gent pobra que anava al seu enterrament. Habitualment, en els capítols testamentaris dels americanos, la dona vídua no es podia tornar a casar perquè si no perdia els drets a l'herència. Per tant, com que les dones eren molt més joves, solien estar assetjades pels familiars del difunt. Així, si l'atrapaven en fals, podrien recuperar una bona part de la riquesa del difunt.

Els que tornaven d'Amèrica sense fer fortuna es deia irònicament que "havia perdut sa maleta a l'Estret" i, per tant, ningú no el considerava "americano".

"Costas las de Levante, playa la de Lloret"[modifica | modifica el codi]

Article principal: Marina (Arrieta)
Emilio Arrieta, compositor de Marina

El 21 de setembre del 1855 s'estrenà a Madrid l'opereta "Marina" amb lletra de Francesc Camprodon i música d'Emilio Arrieta.

« Costas las de Levante, playa la de Lloret. »
— lletra de Francesc Camprodon, música d'Emilio Arrieta

Camprodon, diputat a les Corts, coneixia bé la costa lloretenca i va voler dedicar-li un record. De bon començament, aquesta composició va passar desapercebuda però, posteriorment, fou considerada una de les més importants i conegudes del gènere líric espanyol. La frase "Playa la de Lloret" va contribuir a una major popularitat de la població i es va convertir en el primer eslògan publicitari de Lloret de Mar.


Inicis com a destí d'estiu[modifica | modifica el codi]

L'alt nivell econòmic que s'havia assolit en certs sectors de la població lloretenca (comerciants, naviliers i americanos) va afavorir que s'enderroquessin les velles cases i que s'aixequessin petits palauets neoclàssics, modernistes o eclèctics. S'edificaren, doncs, les cases del passeig del Mar, del carrer Sant Pere i de la plaça d'Espanya.

  • L'any 1872, es va inaugurar el nou edifici de l'Ajuntament, d'estil neoclàssic, que havia estat projectat per l'arquitecte Fèlix de Azúa.[11]
  • El 1880, també s'inaugurà l'edifici del nou Hospital de Lloret que es construí, especialment, amb l'ajut dels lloretencs que vivien a Amèrica i estaven ben situats.
  • L'any 1898 l'indiano Nicolau Font i Maig, "comte de Jaruco", va reformar i restaurar el santuari de Sant Pere del Bosc, que havia adquirit durant la desamortització, a l'època d'Isabel II. L'església fou decorada pel pintor barceloní Enric Monserdà. El pedró de la Mare de Déu i les Creus de terme que es troben en el camí cap al santuari varen ser projectades per l'arquitecte modernista Puig i Cadafalch. El poeta mossèn Jacint Verdaguer reformà la lletra dels goigs.
  • L'any 1900 es va inaugurar el nou cementiri que, amb el temps, reuniria un esplèndid conjunt modernista, amb obres de Puig i Cadafalch, Antoni Maria Gallissà, Bonaventura Conill...

La davallada de la marina i del comerç transoceànic i, tanmateix, les pèrdues de les colònies americanes provocaren un estancament en la construcció de nous edificis públics i privats. En el primer decenni d'aquest segle, ja arribaren a Lloret els primers estiuejants. L'any 1918 es varen començar a aixecar els primers xalets d'estiu i l'any 1920 s'obrí el primer hotel, l'hotel "Costa Brava". El període de postguerra es caracteritzà per les restriccions (amb cartilles de racionament) i les dificultats econòmiques. Tot plegat comportà la pràctica generalitzada de l'estraperlo. Ben aviat, però, arribaren els primers estiuejants que procedien de l'àrea barcelonina que generalment es tractava de fabricants de tèxtil ben situats o d'ocupacions similars.

Paradís gentil[modifica | modifica el codi]

Des dels anys 20 Lloret de Mar havia acollit, als estius, selectes famílies de la societat de Barcelona i el seu entorn, que buscaven en les platges lloretenques un ambient agradable. Entre els estiuejants il·lustres cal esmentar Josep Carner, un dels grans poetes de Catalunya, que el 1919, a la revista D'Ací i d'Allà, batejà Lloret amb el nom de "paradís gentil".

Passada la Guerra Civil de 1936-39, la burgesia de Barcelona i la seva àrea d'influència torna a escollir Lloret, entre altres poblacions costaneres, com a destí de vacances. A poc a poc, la fama de la ciutat d'estiueig transcendeix els límits fronterers de l'Estat espanyol i comencen a aparèixer les primeres cares estrangeres.

Un metge odontòleg alemany, Ernest Adler (Karlsbad, 1906 - Lloret de Mar 1996), de gran prestigi a Europa en temes de medicina bucal, s'estableix a Lloret i contribueix a divulgar el nom i les excel·lències de la vila entre la seva clientela centreeuropea.

El moment clau de l'eclosió turística i de la transformació urbanística, fou a partir de 1950, on Lloret de Mar va començar a rebre els primers visitants estrangers amb més nombre. Les antigues cases senyorials anaren caient i es convertiren en hotels i instal·lacions de serveis. Les vinyes foren urbanitzades i quan s'acaben les vinyes, el bosc. Part del paisatge fou malmès per sempre. Amb pocs anys la vila cresqué cap a l'interior, sorgint els barris de Mas Carbó, Mas Baell, el Molí i Puig Ventós, i, a la vegada, s'enllaçaren les edificacions del nucli urbà central, amb les de la zona de la platja de Fenals. La gent ho aposta tot a una sola carta, tal vegada tement que altres alternatives puguin fer fracassar un futur, que amb el turisme i l'hostaleria, es preveu bo.

A la dècada dels anys seixanta i setanta s'aprovaren 34 urbanitzacions en el terme municipal. L'any 1975 es comptabilitzaven 203 establiments hotelers, 421 bars i restaurants, 53 discoteques i 21 agències de viatges. A la dècada dels anys vuitanta, el nombre de turistes, durant la temporada alta, ja superava els 150.000.

Natura[modifica | modifica el codi]

Platges i cales[modifica | modifica el codi]

Sa Caleta, al peu del Castell d'en Plaja, a Lloret de Mar
Platja de Fenals, a Lloret de Mar

Lloret de Mar ha rebut quatre banderes blaves per les platges de Lloret, Fenals, Sa Boadella i Santa Cristina.

  • Platja de Lloret: Amb una longitud de més d’un quilòmetre i mig, és la platja més extensa de la localitat de la qual rep el nom. Està situada en el centre de Lloret i compta amb un aparcament que permet deixar els cotxes a peu de platja i amb els accessos i instal·lacions adaptats per a persones amb deficiències de mobilitat.
  • Platja de Fenals: Fenals és la segona platja de Lloret de Mar amb una extensió de 700 metres. Està situada en una badia arrecerada dels vents per un massís que la separa del nucli urbà i de la platja de Lloret. També disposa d’accessos i instal·lacions adaptats per a persones amb deficiències de mobilitat.
  • Platja de Santa Cristina: el seu emplaçament entre dos grans turons l’arrecera dels vents, fent que les seves aigües es trobin normalment en calma.
  • Platja de Canyelles: Canyelles és la platja més allunyada del nucli urbà i s'hi accedeix a ella des de la carretera que porta a Tossa de Mar. Amb una extensió similar a la de Santa Cristina, Canyelles destaca perquè s’hi troba l'únic port nàutic de Lloret de Mar.
  • Platja de Treumal: Les dues roques situades a la dreta de Santa Cristina, s'obren per permetre arribar a la cala Treumal.
  • Sa Caleta: Es troba al costat de la platja de Lloret i sota un castell que domina vistes espectaculars.
  • Cala Banys: Cala rocosa, especialment recomanada per pescar o fer snoerkel, es pot arribar caminant des de la platja de Lloret o amb cotxe pel Castell de Sant Joan.
  • Cala Boadella: Platja de tot just 250 metres de longitud, en la que encara es pot contemplar un paratge gairebé verge.

Jardins[modifica | modifica el codi]

Article principal: Jardins de Santa Clotilde
Les Sirenes dels Jardins de Santa Clotilde. Lloret de Mar

Els Jardins de Santa Clotilde, noucentistes de principis del segle XX, són probablement, la millor peça de jardineria catalana contemporània. Sobre la cala de la Boadella, el doctor i marquès de Roviralta va edificar, la casa i els jardins de Santa Clotilde, sota el disseny de l'arquitecte i paisatgista noucentista Nicolau Maria Rubió i Tudurí en el 1919. Es troben en un penya-segat amb vistes impressionants sobre el mar, i es caracteritzen per l’absència de flors, fet que contrasta amb la gran varietat de plantes.

Àrees protegides[modifica | modifica el codi]

Biòtop[modifica | modifica el codi]

A fi d'equilibrar l'explotació dels recursos amb la capacitat de la pesca existent i el manteniment dels ecosistemes marins, a iniciativa de diferents confraries de pescadors i de la Direcció General de Pesca Marítima, en aquests darrers anys s'han instal·lat un variat nombre d'esculls artificials arreu de Catalunya, i l'any 1994 a Lloret de Mar: el biòtop. La zona que cobreix l'escull artificial és de 150 hectàrees i es troba compresa entre la Punta des Bullents (Cala Canyelles) i el Racó des Bernat (Lloret de Mar), a una batimetria compresa entre 15 i 25 metres. L'escull està format per quatre sèries de mòduls de protecció situats perpendicularment a la línia de costa i quaranta estructures alveolars de producció situades davant de la platja de Canyelles. L'objectiu inicial del biòtop de Lloret de Mar fou l'increment de la productivitat biològica del sistema i el desenvolupament i recuperació de la pesca artesana, i també la protecció de les praderies de posidònia.

Art i Cultura[modifica | modifica el codi]

Museus i Col·leccions[modifica | modifica el codi]

Lloret, Museu del Mar

El Museu del Mar, museu que recupera la història dels indians i la tradició pesquera i navegant de Lloret de Mar, es troba ubicat a l'antiga i indiana Casa Garriga que va ser adquirida l'any 1981 pel Consistori de l'Ajuntament per convertir-la en museu local. Es troba dividit en cinc àmbits Fills del mar, Mediterrani, Les portes de l’oceà, Lloret després dels velers i Més enllà de la platja plantejant un recorregut que va des de la navegació de cabotatge realitzada al Mediterrani fins a la gran navegació d’altura a través de l’Atlàntic.

Castell de Sant Joan[modifica | modifica el codi]

Data d’entre els segles X i XI i està situat al cim de la muntanya que separa les platges de Lloret i Fenals. El castell servia de torre de guaita per prevenir els possibles atacs marítims. Els orígens del Castell de Sant Joan són els orígens de la vila de Lloret. En el remot segle XI d. de C., les terres delimitades com Loredo estaven senyorejades per Sicardis de Lloret (1031-1103). Per disposició testamentària de Sicardis, els terrenys feudals van passar a ser compartits per dos dels seus fills: Bernat Umbert, bisbe de Girona, i Bernat Gaufred, senyor laic que va esdevenir Senyor de Palafolls. La jurisdicció compartida es va estendre fins a l’any 1218, quan en morir el bisbe Bernat Umbert, el feu va passar a pertànyer exclusivament a la Seu del Capítol de la Catedral de Girona. L’any 1790 el Comú i els habitants de Lloret van demanar al Real Consejo de Hacienda la incorporació del castell i el seu terme al patrimoni reial a canvi del pagament de 8.000 lliures al Capítol de la Catedral per la pèrdua dels drets. El plet, que va durar fins a l’any 1802, va concloure a favor dels habitants de Lloret i va posar punt final a gairebé a vuit segles de senyoria, tot i que el Castell de Sant Joan va pertànyer al Capítol fins al 1807. El conflicte bèl·lic que va enfrontar Anglaterra contra Espanya i França i que va concloure en la batalla de Trafalgar va tenir també un efecte desastrós per a la torre del Castell de Sant Joan. L’any 1805 l’armada britànica va bombardejar la torre, fet que va destrossar definitivament el recinte fortificat. El castell va romandre en desús durant el segle XIX i va quedar reduït a un munt de runes. L’any 1992 es va acabar de restaurar la torre d'homenatge que es pot visitar i, finalment, entre els anys 2000 i 2001 es va procedir a completar les excavacions i a la seva museïtzació.


Cementiri modernista dels Indians[modifica | modifica el codi]

Article principal: Cementiri de Lloret de Mar
Figura de marbre ideada per Ismael Smith i Marí al Cementiri Modernista dels Indians
Cementiri de Lloret de Mar

El cementiri modernista de Lloret de Mar, és un dels principals cementiris indians de Catalunya i dels més prototípics del conjunt de l’Estat espanyol. A Lloret de Mar, l’arribada dels indians enriquits va dibuixar l’essència del cementiri. Projectat per Joaquim Artau i Fàbregas, al passeig principal se succeeixen un seguit de panteons i hipogeus rutilants, marcats pel modernisme més evocador. Bonaventura Conill i Montobbio, alumne d’en Gaudí, és un dels arquitectes que més obres hi va fer, amb creus altives, rodones, en dracs que custodien la foscor, la mort i àngels plegats que ploren la mort com qualsevol mortal. Els indianos eren famílies amb moltes i bones relacions, de manera que arquitectes com Puig i Cadafalch també van deixar mostra com la figura de dona, de marbre pàl·lid que simbolitza la mort, i que descansa voltada de roses vermelles i que va idear Ismael Smith i Marí. Al fons del passeig central hi ha la capella, i al seu voltant es despleguen els hipogeus de segona categoria. Arrenglerats, hi ha carrers sencers de panteons adossats, tots quasi iguals, tots plens de decoracions, alguns ornats amb flors fresques i d'altres de nus.[12]

El Nou Cementiri es va iniciar a finals del segle XIX, el 1896 i la seva construcció va finalitzar el 1901. Relativament poc conegut, obre una ampla perspectiva del que va ser l’art funerari de l'època. En un centre en el qual el nombre d’habitants no arribava a 4000, es posaren les bases d'aquesta edificació, en què hi varen participar, un cop inaugurada, els arquitectes i escultors més significatius del moment. Joaquim Artau i Fàbregas, en va fer els plànols, i un cop el cementiri inaugurat els arquitectes Antoni Maria Gallissà i Josep Puig i Cadafalch serien els primers a dur a terme projectes per a la nova necròpoli. Immediatament apareix un projectista més, Vicenç Artigas i Albertí, i en el decurs del 1903, Bonaventura Conill i Montobbio, alumne de Gaudí, s’afegeix al grup. Els dos últims continuaran treballant per al cementiri de forma regular i la major part de les obres que configuren el conjunt seran part important de la seva producció. L’any 1905 un altre nom s’afegeix a la llista dels esmentats, Ramon Maria Ruidor, arquitecte, que participà de manera puntual a Lloret, deixant-hi l'empremta d'un projecte per a panteó. El cementiri de Lloret de Mar, es pot considerar un dels conjunts amb mostres més significatives del que va ser l'art funerari català del període modernista, alhora que apareix com un complex de dimensions reduïdes on es concentren un bon nombre d'obres capaces de recrear el debat entorn de l'art modernista i els modernistes.[13]

Edificis modernistes[modifica | modifica el codi]

Santuari de Sant Pere del Bosc

Arquitectes com Enric Monserdà, Bonaventura Conill i Puig i Cadafalch van construir edificis modernistes com el Santuari de Sant Pere del Bosc amb la petita capella de la Mare de Déu de Gràcia, la capella del Baptisteri i la del Santíssim Sagrament ambdues de l'església de Sant Romà, i per últim el panteó de la família Costa Macià, un dels més complexos i rics del conjunt del modernista Cementiri de Lloret de Mar.


Poblat iber de Puig de Castellet[modifica | modifica el codi]

Poblat ibèric de Puig de Castellet

Els poblats ibèrics de Lloret són tres –Montbarbat, Puig de Castellet i Turó Rodó– i la seva cronologia abasta des del segle IV aC fins al s. II aC com a màxim, de quan es data el jaciment de Turó Rodó. A partir d’aquest moment, ja ben entrat el segle I a. de C., el món ibèric va desaparèixer a causa del procés d’expansió dels romans

Els ibers, habitants autòctons de la península Ibèrica, s’organitzaven de manera tribal en funció del territori: laietans, cessetans, ilercavons, ilergets, ausetans i indigets. D’aquest últim grup formaven part els habitants del poblat de Puig de Castellet. El jaciment de Puig de Castellet, que data del segle III a. de C., està situat a 2 kilòmetres del nucli de Lloret de Mar en una zona estratègica de domini visual que va de la desembocadura del Tordera fins a la costa de Lloret. És un petit recinte de 650 m2 compost per uns sis habitatges. L’assentament està fortificat amb una àmplia muralla i torres defensives, a causa de les dificultats bèl·liques que des del 264 a. de C. fins al 146 a. de C. van sacsejar tota la Mediterrània: les Guerres Púniques. Del segle III a. de C., coincidint amb el domini cartaginès, data la construcció de reforç de la muralla del recinte. Per tant, aquest recinte va estar actiu durant uns 50 anys des del 250 a. de C. fins al 200 a. de C. En aquesta darrera data ja estava abandonat.

Les excavacions s’han realitzat durant diverses fases: la primera del 1968 al 1969, la segona del 1970 al 1972 i la tercera i darrera fase del 1975 al 1986. Durant les excavacions, van sortir a la llum gran quantitat de material arqueològic: bàsicament ceràmica de producció local però també ceràmica d’importació d’estil àtic de diferents procedències (itàlica, grega i occidental del taller de Roses). El jaciment de Puig de Castellet ha estat incorporat a la "Ruta dels Ibers", un itinerari creat pel Museu Arqueològic de Catalunya amb l'adequació portada a terme per l'Ajuntament de Lloret de Mar.

Ruta de les cases indianes[modifica | modifica el codi]

Església de Sant Romà

En el 2014 finalitza la recuperació de la casa de Can Font, un antic habitatge d’indians, nom amb el qual eren coneguts els catalans que van emigrar a principis del s. XX a Amèrica per fer fortuna. Entre 1800 i 1840 molts lloretencs van embarcar-se rumb a Amèrica, la majoria fills de les famílies més pobres de la vila, amb desig de fer fortuna al nou món. L’Havana i Matanzas van ser els destins més escollits, ciutats cubanes on van desenvolupar les feines més diverses. Des d’aquelles terres, però, van mantenir sempre el contacte amb la seva vila natal, una de les localitats catalanes que més influència va rebre de la carrera de les Índies. Filantrops i benefactors, els indians van contribuir a la transformació urbanística de Lloret. Amb les seves grans mansions van bastir un passeig marítim de gran bellesa i qualitat arquitectònica, van finançar diverses obres de beneficència com l’hospital i les escoles, i van participar activament en la reconstrucció modernista de l’església parroquial.

  • Casa Garriga (Museu del Mar): Aquesta casa la va fer edificar Enric Garriga i Mataró, emigrat a Cienfuegos (Cuba) i enriquit amb una empresa de materials de construcció. En morir aquest, la seva vídua va adquirir el solar contigu que va permetre l’ampliació a l’actual edifici de doble cos, amb planta baixa, dos pisos i jardí a la banda del passeig. La façana, de construcció totalment simètrica, presenta sis balconades a les dues plantes superiors, coronades per un frontó i balustrades. En l’actualitat la Casa Garriga acull el Museu del Mar, un espai tematitzat que recorda el temps de la fal·lera marinera dels vilatans.
  • Passeig Verdaguer o de les Palmeres: Passeig d’aires colonials construït en una zona guanyada al mar per l’arquitecte gironí Martí Sureda. Flanquejat per la Casa Garriga a una banda i pel senyorial ajuntament a l’altra, el Passeig de les Palmeres, que després duria el nom de Jacint Verdaguer, va ser promogut pels indians que van edificar les seves cases en aquests terrenys reparcel·lats, la vena dels quals va permetre a l’ajuntament recaptar fons per finançar les obres de la nova Casa Consistorial, d’estil neoclàssic.
  • Carrer de les Vídues i Donzelles: carreró de curiós nom que recorda el tòpic associat a la llegenda dels indians: les donzelles jovenetes que esdevenien acabalades vídues en morir els seus esposos indians, que les blindaven amb una clàusula al testament perquè no es poguessin tornar a casar. Si ho feien, perdien tota la fortuna, per tant es tancaven a casa i solien sortir poc.
  • Església Parroquial i església de Sant Romà: Els indians van finançar la reforma modernista del temple (1914), a càrrec de l’arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio, amb escultures de Llimona i Clarasó. Dos anys més tard, Narcís Gelat costejava des de l’Havana la vistosíssima capella del Santíssim Sagrament (1916) en memòria de la seva esposa. D’altra banda, el segell ultramarí és present amb una Virgen del Cobre mural que fins fa poc es podia contemplar al pati de la casa parroquial i actualment en procés de restauració.
  • Casa de Nicolau Font i Maig: Construïda l’any 1877 pel lloretenc Feliu Torras i Mataró, la residència de l’indià disposava de soterrani, baixos, primer i segon pis, golfes i pati. És destacable la porta modernista de fusta amb reixa de ferro treballat en coups de fouet i unes figures simbòliques d'indians amb plomall al cap incrustades.

Es Tint[modifica | modifica el codi]

Es Tint és un petit immoble on, fins als anys 60, els pescadors de Lloret hi anaven a tenyir les xarxes –amb un líquid que es feia bullint aigua i escorça de pi, quan aquestes estaven fetes de cànem, espart i més tard de cotó. Les xarxes es tenyien amb una tècnica mil·lenària al llarg de tota la Mediterrània que consistia en posar en remull del líquid que prèviament s'havia bullit a la perola, fins que estiguessin ben impregnades. Després les escorrien i les portaven a assecar a la platja. El tint, d’una banda, servia per allargar la durabilitat de les xarxes i, per altre, per camuflar-les al mar.

Amb l’aparició de les xarxes de niló, aquesta petita indústria –que depenia de la Confraria de Pescadors- va desaparèixer i el local va entrar en desús.

Abans cada poble costaner tenia un establiment –normalment de tipus gremial- que es destinava a tenyidor de xarxes. Actualment en queden molt pocs i a la Costa Brava, només s’ha recuperat l’edifici de Sa Perola a Calella de Palafrugell i Es Tint a Lloret de Mar.


Senderisme[modifica | modifica el codi]

Fi del camí de ronda a la platja de Lloret

Senders de Gran Recorregut o GR's[modifica | modifica el codi]

El sender mediterrani GR92 de gran recorregut, té dos trams a Lloret de Mar:


Camins de Ronda[modifica | modifica el codi]

El Camí de Ronda Lloret de Mar - Fenals constitueix una de les més belles passejades que es poden fer per la Costa Brava.

Aquest recorregut pels camins que voregen la costa lloretenca, va des de la platja de Lloret fins a la platja de Fenals. El recorregut comença al final del Passeig Marítim de Lloret pel racó de Garbí, a la caleta de Sa Caravera i es pugen unes escales que voregen un paisatge rocós. Es passa Es salt des Burros fins al monument de la Dona Marinera de l'escultor Ernest Maragall i Noble, i se segueix el camí per les escales que baixen fins a Cala Banys, una cala de roques on abunden els esculls. El camí de ronda segueix per un sender que travessa un bar passant per una pineda fins a la punta de Fenals, on es troba el castell medieval de Sant Joan. I es deixa la torre de guaita per un sender en direcció unes escales que baixen fins a la Plaça Sisquella, situada al principi del passeig marítim de Fenals.

Tradició esportiva[modifica | modifica el codi]

Club Hoquei Lloret

Lloret de Mar ha estat una localitat amb un passat històric esportiu rellevant:

  • El Club de Futbol Lloret és un dels clubs amb més antiguitat de la comarca de la Selva. Fundat el 1921, actualment disposa de 20 equips de diferentos categories amb més de 350 jugadors federats en les diferents estructures de competició i formació.
  • El Club Hoquei Lloret es va fundar l'any 1969, arribant a Primera Divisió Nacional la temporada 1981/82, i aconseguint quatre anys més tard l'ascens a la Divisió d'Honor, encara que només va jugar-hi dues temporades.
  • La vila també va tenir un club de beisbol, el Pops de Lloret, en els anys cinquanta i seixanta. El Pops va ser fundat per Alex Colomer, Nasi Brugueras i Roque Romero, estiuejants que freqüentaven els ja desapareguts Banys Ventura. Roc Romero, nascut a Mendavia (Navarra), va ser també el fundador del Club Nàutic de Lloret de Mar.

Equipaments[modifica | modifica el codi]

Lloret de Mar disposa d’una moderna oferta d'instal·lacions i equipaments esportius. La seva tradició esportiva en el futbol i l'hoquei, més la turística, fa que 100.000 esportistes participin cada any en competicions, estades i torneigs des dels anys 90.

La vila disposa també de piscina municipal coberta de mides olímpiques (50 metres), amb una zona amb fons mòbil que permet ajustar la profunditat per a diferents activitats.

Esdeveniments principals[modifica | modifica el codi]

4x Lancia Stratos en el Rally Costa Brava de Lloret de Mar, novembre del 2008 (Rally Catalunya WRC)

Carnestoltes[modifica | modifica el codi]

Al febrer des de l’any 2012, Lloret de Mar promociona el Carnaval conjuntament amb Blanes i Tossa de Mar sota la marca Carnaval de la Costa Brava Sud; una iniciativa que ofereix la possibilitat de poder gaudir i participar en les rues dels diferents municipis. A Lloret, l’acte més destacat és la gran Rua de Carnestoltes.

Rally Costa Brava[modifica | modifica el codi]

El Rally Costa Brava és la prova de ral·li més antiga de l’Estat espanyol i, des dels seus inicis, l’any 1953, Lloret de Mar n’ha estat l’epicentre. El 1998 els dos rallys llavors més importants del país que puntuaven amb màxim coeficient per al Campionat d’Europa, el Rally Catalunya i el Rally Costa Brava, es van unir amb la intenció de convertir-se en un rally puntuable pel Campionat del Món, passant a anomenar-se Rally Catalunya – Costa Brava i tenint com a referència les XXIV edicions disputades pel Rally Catalunya en lloc de les XXXV edicions que li correspondrien al Rally Costa Brava. Paral·lelament, la penya motorista 10 per hora continuarà organitzant de forma paral·lela el ral·li, primer Costa Brava - Lloret (1988), i després Rally Lloret - Costa Brava (1989 – 1994). L’any 1991 el Rally Catalunya – Costa Brava passa a ser prova puntuable del campionat del món fins l’any 2004.

Però el 2005 el rally Catalunya-Costa Brava es trasllada a la Costa Daurada. Immediatament l'Ajuntament de Lloret de Mar es posa a treballar per no perdre aquesta important vinculació amb el motor i des de aleshores acull cada any el Rally Costa Brava, i el Rally Costa Brava Històric. Ambdós ral·lis, de gran èxit de participació i públic, recuperen l'essència dels ral·lis amb vehicles, pilots i trams dels primers Rally Costa Brava, donant la possibilitat als espectadors de gaudir en directe de pilots i copilots que s’han convertit en autèntiques llegendes. L'any 2013 va arribar a la X edició. Se celebra al mes de març.

Mediterranean International Cup[modifica | modifica el codi]

El Mediterranean International Cup en el mes d'abril, és un torneig de futbol base de prestigi internacional, per a joves promeses del futbol celebrat en diferents localitzacions de la província de Girona, però on Lloret de Mar n’és l’epicentre i és on s’allotgen tots els participants. Aquest torneig de prestigi internacional compta amb la participació d’equips de renom, com són el Fútbol Club Barcelona, el Reial Madrid o el València, entre d’altres. Leo Messi, Neymar Jr, Cesc Fàbregas, Jordi Alba i Gerard Piqué (FC Barcelona), Juan Mata (Chelsea FC), Lucas Leiva (Liverpool FC) o Marcelo Vieira (Real Madrid CF) són alguns dels participants que han passat pel MIC i que ara competeixen amb els principals clubs del món. És, per tant, una cita obligada per als cercapromeses.

Lloret Formula Weekend[modifica | modifica el codi]

Lloret de Mar, havia estat des de sempre una important seu d’allotjament dels seguidors que es desplacen fins a Catalunya per assistir al Gran Premi de Fórmula 1. En el 2012, la destinació va crear un esdeveniment tematitzat al voltant d’aquesta competició de Fórmula 1: el Lloret Formula Weekend; un cap de setmana del maig d'activitats en què els visitants viuen l’experiència de pilotar un Ferrari, participar en una competició de simuladors de F1, exhibició d’autèntics monoplaces rodant pels carrers de Lloret i un munt d’altres propostes com la fira de mostres de motor amb productes oficials de les primeres marques, música en viu al carrer i una proposta d’oci nocturn especial a les millors discoteques i al Gran Casino Costa Brava.

Lloret Shopping Night[modifica | modifica el codi]

La Lloret Night Shopping és una gran festa del comerç i la moda que té lloc als mesos de maig i setembre, en la qual les botigues poden romandre obertes fins a la matinada per oferir als clients grans promocions i descomptes. També compta amb actuacions musicals en viu, desfilades de moda, performances i diferents propostes de restauració. La Lloret Night Shopping del mes de maig coincideix amb el cap de setmana del Lloret Formula Weekend.

Jornades gastronòmiques de l’Arròs[modifica | modifica el codi]

Tenen lloc al mes de maig i en el seu ingredient principal és l’arròs, que es combina amb productes del territori, ja siguin de mar o de muntanya. en diferents propostes culinàries que van des de la cuina més tradicional a la més innovadora.

Fira dels Americanos[modifica | modifica el codi]

Lloret de Mar té un important passat vinculat als viatges d’ultramar, especialment a principis del segle XX. Els lloretencs que varen emigrar a Amèrica per fer fortuna eren coneguts com a americanos a la vila i com a indianos a la resta de Catalunya. Durant aquest cap de setmana del mes de juny, la vila fa un viatge al passat per tal de recordar aquesta època indiana i s’omple de nombroses activitats, com animacions teatrals, demostracions d’oficis, mercats d’artesania i visites guiades, entre d’altres.

Marxa Popular a les Platges[modifica | modifica el codi]

L’últim diumenge de setembre se celebra la ja tradicional Marxa de les Platges, organitzada per l’entitat cultural Xino-Xano. Aquesta cursa popular d’11 quilòmetres és una oportunitat per gaudir de la natura alhora que permet conèixer indrets de la vila sovint desconeguts. L’activitat s’inicia a la plaça de la Vila de bon matí, per desplaçar-se en creuer o autocar cap a cala Canyelles, d’on surt la marxa. És un camí gairebé sempre arran de mar, recorrent el camí de ronda que permet descobrir unes vistes des dels penya-segats del recorregut tot passant per cala Trons, sa Caleta, la Platja Gran de Lloret, Fenals i sa Boadella, per arribar finalment a Santa Cristina.

Jornades Gastronòmiques de la Cuina del Peix de l’Art[modifica | modifica el codi]

Jornades gastronòmiques del peix i marisc que recorden el passat mariner de Lloret de Mar i la seva vinculació amb el mar. El nom prové d’una antiga art de pescar coneguda com a “tirada a l’art” que es practicava a la platja de cala Canyelles de Lloret. Hi participen uns 25 restaurants i hotels de la vila i se celebra al mes d'octubre.

Rally Costa Brava Històric[modifica | modifica el codi]

A més de gaudir del Rally Costa Brava, des del 2003 es va apostar per convertir-se en una de les referències de les proves de clàssics de motor més importants del món amb el Rally Costa Brava Històric. Aquesta competició recupera l’essència de les grans competicions, donant la possibilitat als espectadors de gaudir en directe de pilots i copilots que s’han convertit en autèntiques llegendes.

Paral·lelament, i amb la idea de tenir també un rally de velocitat però de vehicles històrics, el 2005 es recupera el Rally Costa Brava que ve a ser una continuació d'aquest rally més antic de l'Estat Espanyol. Aquest rally no és puntuable pel món, però sí que ho és per diferents categories nacionals i internacionals com el Campionat d'Espanya de rallys, el d’Europa FIA Històric i el de Catalunya en la categoria de vehicles històrics, tant en la modalitat de velocitat com de regularitat. Té lloc al mes d'octubre.

Fira Medieval[modifica | modifica el codi]

En el marc de la programació de les Festes de Sant Romà, patró de Lloret de Mar, se celebra aquesta fira que retorna la vila a l’època medieval amb parades temàtiques i moltes activitats com sorpreses, trobadors, música, espectacles de màgia, la caravana de burrets, les cabanes medievals, tallers, una exposició d’elements de tortura medievals, cal·lígrafs, demostracions d’oficis artesans, jocs, el misteriós home orquestra i una ludoteca per als més menuts. Al mes de novembre.

Tirada a l’Art[modifica | modifica el codi]

La tirada a l’art és potser una de les tradicions més arrelades al poble de Lloret de Mar. Aquesta activitat, que se celebra a la Platja Gran als mesos de febrer i desembre, és una forma d'homenatjar i recordar la forma de guanyar-se la vida que tenien els habitants de la població anys enrere, la pesca. Consisteix a tirar l’art a l’aigua a primera hora del matí, i seguidament començar a estirar per aconseguir que la xarxa arribi fins a la sorra i poder recollir tot el peix que l’art ha arrossegat.

Turisme[modifica | modifica el codi]

En el 1987, l’oferta d’establiments turístics de Lloret representen el 27% de la Costa Brava, però l'oferta de places hoteleres és del 49% del conjunt de la Costa Brava:[14][15]


Comparatiu Lloret de Mar respecte a la Costa Brava 1956-1986
Lloret de Mar 1956 1960 1968 1972 1976 1979 1983 1986 2013
Establiments Lloret de Mar 34 73 191 210 198 174 171 171 117
Establiments Costa Brava 181 332 721 756 717 680 610 624 464
Places hoteleres 1956 1960 1968 1972 1976 1979 1983 1986 2013
Places Hoteleres Lloret de Mar 1.336 3.532 12.331 25.099 29.331 28.299 25.690 30.926 30.000
Places Hoteleres Costa Brava 6.543 14.407 42.007 59.868 64.105 61.701 60.251 62.979 64.767
Lloret de Mar / Costa Brava 1956 1960 1968 1972 1976 1979 1983 1986 2013
 % establiments respecte a la Costa Brava 18,78% 21,99% 26,49% 27,78% 27,62% 25,59% 28,03% 27,40% 25,21%
 % places hoteleres respecte a la Costa Brava 20,42% 24,52% 29,35% 41,92% 45,75% 45,86% 42,64% 49,11% 46,31%


Anualment Lloret de Mar acull el 12% dels turistes que visiten Catalunya i més del 40% del conjunt de turistes que visiten la Costa Brava. Lloret de Mar és la cinquena destinació de sol i platja dins del volum de places hoteleres de tot Espanya i la primera de Catalunya. El 50% de la seva oferta hotelera és de tres o més estrelles, i, a més a més, el 64% de les places de cinc estrelles i de luxe de la Costa Brava es troben a la localitat. L'oferta hotelera de Lloret de Mar, és el 2013 de 30.000 places hoteleres i més de 120 establiments, on més de 13.000 places corresponen a hotels de tres estrelles i 11.000 s'agrupen en hotels de quatre i cinc estrelles.[16]



Dades turístiques generals[modifica | modifica el codi]

Lloret de Mar compta amb més de 120 establiments hotelers, el que significa unes 30.000 places hoteleres. L'estada mitjana és de 5 dies i l'ocupació del 60% (dades del 2013).[17]


Viatgers 2013 Gen Feb Març Abr Maig Juny Jul Ago Set Oct Nov Des TOTAL
Nacional - 14.662 30.033 16.410 26.853 25.893 15.800 27.470 22.799 18.090 17.410 - 215.440
Internacional - 8.018 33.550 69.916 87.923 114.915 141.960 151.959 110.755 64.673 18.097 - 801.766
- 22.700 63.583 86.326 114.776 140.808 157.760 179.429 133.554 82.763 35.507 - 1.017.206
Pernoctacions 2013 Gen Feb Març Abr Maig Juny Jul Ago Set Oct Nov Des TOTAL
Nacional - 39.868 119.652 89.287 97.775 47.310 43.649 90.885 55.626 51.218 44.029 - 679.299
Internacional - 31.207 121.651 275.090 409.867 600.258 900.216 925.347 637.140 341.394 68.367 - 4.310.537
- 71.075 241.303 364.377 507.642 647.568 943.865 1.016.232 692.766 392.612 112.396 - 4.989.836
Estada mitjana 2013 Gen Feb Març Abr Maig Juny Jul Ago Set Oct Nov Des TOTAL
Dies - 3,13 3,8 4,22 4,42 4,6 5,98 5,66 5,19 4,74 3,17 -


Comparatiu viatgers 2012-2013
Lloret de Mar Gen Feb Març Abr Maig Juny Jul Ago Set Oct Nov Des TOTAL
2012 - 27.862 51.194 99.872 99.600 123.004 150.330 158.863 135.200 73.778 37.698 17.844 975.245
2013 - 22.700 63.583 86.326 114.776 140.808 157.760 179.429 133.554 82.762 35.507 0 1.017.206


Distincions turístiques[modifica | modifica el codi]

La certificació de Destinació de Turisme Esportiu (DTE) és un segell d’especialització que atorga l’Agència Catalana de Turisme (ACT) per promocionar les destinacions turístiques adequades per a la pràctica de diferents modalitats esportives que es distingeixen per oferir recursos i serveis d’alta qualitat adreçats a esportistes d’elit, professionals, amateurs i turistes que vulguin practicar activitats esportives. Lloret de Mar està certificat com a Destinació Esportiva des del 2006 disposa d’una oferta esportiva de qualitat i multi disciplinar concentrada en una única zona esportiva i enmig del centre de la població, envoltada per la zona hotelera i comercial i a 800 metres de la platja.

El 2010 rep la distinció de Destinació Turística Familiar per la Generalitat de Catalunya.

Model de turisme del segle XXI[modifica | modifica el codi]

En els últims anys Lloret de Mar s'ha redefinit com una destinació turística de platja urbana, concepte de destinacions de costa en les quals els atractius naturals de sol i platja es veuen complementats amb un conjunt de valors afegits del territori com són la seva història, els seus ciutadans, tradicions i costums, patrimoni cultural i una oferta comercial d'oci, turisme i serveis.[18] Configura en el 2010 el seu Pla Estratègic de Turisme[19] que aglutinava una dècada de treball conjunt entre Administració i sector privat, i que es va iniciar el 2003 amb la creació de l'entitat Lloret Turisme.

Lloret de Mar va definir el seu primer Pla Estratègic de Turisme l’any 2010, un pla que aglutinava una dècada orientada al treball conjunt entre Administració i sector privat, i que es va iniciar el 2003 amb la creació de Lloret Turisme. El Pla es troba en ple desenvolupament amb dos objectius bàsics. D'una banda, accedir a un dels Plans de Reconversió de Destinacions Turístiques, projectes de re-qualificació de destinacions per la reconversió i modernització integral de destinacions madures amb projecció internacional i potencial, liderats pel Govern Estatal amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya. I d'altra banda, consolidar els seus productes estratègics (platja urbana, turisme esportiu i turisme de negocis) com una estratègia per fomentar la desestacionalització de la temporada. El març del 2014 aconsegueix el primer objectiu amb la signatura del Conveni del Pla Pilot per Lloret amb la Generalitat de Catalunya.[20][21]

Comerç[modifica | modifica el codi]

La forta estacionalitat és una característica pròpia del comerç de la vila. L’any 1983 hi havia[22] 306 establiments fixos i 272 de temporada. Lloret era la segona població de la Costa Brava pel que fa al nombre de comerços, després d'una població no costanera, Figueres.

Lloret de Mar disposa en el 2014 d’una oferta comercial d’un miler d’establiments amb més de 500 establiments concentrats a la zona del nucli antic. A aquesta àmplia oferta cal afegir-hi que, des del 2010, els comerços de Lloret de Mar poden obrir tot l’any, festius inclosos. Al llarg de l'any se celebren activitats i fires comercials com el Lloret Night Shopping, la Botiga al carrer o la Fira Medieval, entre altres. Es recomana també, la visita al Mercat setmanal dels dimarts, i al Mercat Municipal.

Política[modifica | modifica el codi]

La Ciutat és governada actualment per un executiu format per sis partits dels quals CiU es troba en majoria relativa, sent-ne el batlle l'Il·lm. Senyor Romà Codina i Maseras. Les dependències principals de la Casa de la Vila de Lloret de Mar i el seu edifici més emblemàtic es troben a la Plaça de la Vila.

Eleccions municipals[modifica | modifica el codi]

Resultats electorals de Lloret de Mar, 2011
Candidatura Cap de llista Vots Regidors/Consellers % Vots
Convergència i Unió Romà Codina i Maseras 2.762 7 27,49
Moviment Independent de Lloret Marc Fuertes 2.347 6 23,36
Partit dels Socialistes de Catalunya - Progrés Municipal Joan Bernat 1.653 4 16,45
Partit Popular Enric Martínez 931 2 9,27
ICV-EUiA-EPM F.Javier Pacios 763 1 7,59
ERC Jordi Orobitg 702 1 6,99
Total 9.158 21 91,15

Eleccions al Parlament de Catalunya[modifica | modifica el codi]

Resultats electorals de Lloret de Mar, 2012
Candidatura Cap de llista Vots Regidors/Consellers % Vots
CiU Artur Mas 3.276 28,04
PPC Alicia Sánchez-Camacho 2.128 18,21
PSC Pere Navarro 2.061 17,64
ERC Oriol Junqueras 1.426 12,20
ICV-EUiA Joan Herrera 990 8,47
C's Albert Rivera 874 7,48
Altres 609 3,33
CUP David Fernández 160 1,36
Vots en blanc 156 1,32
Total 11786

Transports i Comunicacions[modifica | modifica el codi]

Mapa de distàncies
Lloret de Mar
Girona (31,4 km)
Barcelona (66,2 km)
Figueres (63,4 km)
Portbou (84,5 km)
Tarragona (148,5 km)

Carreteres[modifica | modifica el codi]

A Lloret de Mar arriben tres carreteres que comuniquen la vila amb la part nord de la costa, la part sud i l’interior, passant per Tossa de Mar, Blanes i Vidreres, respectivament. Totes aquestes vies presenten una densitat de trànsit molt elevada, sobretot a l’estiu. La carretera que va cap a l’interior és la principal via de comunicació amb l’exterior. És el conducte per comunicar amb la Nacional II, amb l'autopista AP-7 i amb l'aeroport Girona-Costa Brava. Les dues primeres són els eixos de comunicació amb Barcelona, que està a 80 km, i amb la frontera amb França, a uns 100. Pel sud, l'autopista de la costa C-32 connecta Barcelona amb Lloret (sortida 134) fins a Blanes, els últims 12 kilòmetres s'han de fer per les carreteres GI-600 en direcció a Blanes i la GI-682 en direcció a Lloret de Mar. Pel nord, des de França s'ha de seguir per l'autopista AP-7 fins a la sortida 9 (Lloret de Mar). Els últims 14 km. s'han de fer per la carretera C-63. Pel nord-est, 12 km per la carretera GI-682 separen Lloret, de Tossa.

Xarxa d’autocars de línia[modifica | modifica el codi]

Lloret de Mar està connectat amb Barcelona, Girona i les principals ciutats europees a través de línies regulars i serveis discrecionals amb vehicles que es troben adaptats per a persones amb deficiències de mobilitat. Lloret disposa d'una terminal d'autobusos internacional i de terminals privades que donen servei als autocaristes estrangers.


Recorregut Companyia
Lloret de Mar - Barcelona Sarfa
Lloret de Mar - Barcelona Aeroport Sarfa
Lloret de Mar – Girona Centre Autocars Mas
Lloret de Mar – Girona Aeroport Sarfa
Lloret de Mar – Blanes centre Transports Pujol
Lloret de Mar – Blanes estació Transports Pujol
Lloret de Mar – Tossa Transports Pujol
Lloret de Mar – Olot Teisa Bus
Lloret de Mar – Cadaqués Sarfa
Lloret de Mar – Palafrugell Sarfa
Servei de Transfer Aeroport de Girona Viatges Anubis

Xarxa urbana[modifica | modifica el codi]

La xarxa de bus urbà connecta els diferents barris i zones turístiques de la població

Línia Nom Recorregut
L1 Línia 1 Lloret centre – Urbanització Lloret Residencial
L2 Línia 2 Lloret urbà – Fenals
L3 Línia 3 Lloret centre – Platja Cala Canyelles
L4 Línia 4 Lloret centre – Els Llorers/Can Ballell
L5 Línia 5 Lloret centre – Urbanització Puigventós

Taxis[modifica | modifica el codi]

Lloret disposa de 4 parades de taxi i una flota de més de 40 taxis que dóna servei les 24 h del dia, durant tot l'any. N'hi ha de 4 a 7 places i per a persones amb mobilitat reduïda. Es reconeixen per ser blancs i amb el senyal identificatiu.

Tren[modifica | modifica el codi]

Lloret de Mar no té cap connexió directa amb tren sinó que cal arribar fins a l'estació de Blanes, que des del març del 2014, connecta amb la línia de rodalia tant pel sud amb Barcelona, com pel nord fins a Portbou. Per anar a l'estació de Blanes surten de l'estació de Lloret, autobusos de la companyia Pujol cada mitja hora. Els trens en direcció a Barcelona surten cada mitja hora i el trajecte dura 1 hora i 20 minuts.

Port de Canyelles[modifica | modifica el codi]

El port nàutic Canyelles és l'únic port esportiu de Lloret de Mar, situat a la platja de Canyelles, i on poden arribar embarcacions de mida mitjana.

Creuers marítims[modifica | modifica el codi]

Lloret de Mar disposa d'un servei de creuers turístics que connecten amb les poblacions veïnes de Blanes, Tossa i Sant Feliu de Guíxols durant la temporada d'estiu.

Aeroport[modifica | modifica el codi]

Els aeroports més propers són el de Barcelona a 75 km, i el de Girona a 30 km. L’aeroport de Barcelona està connectat amb vols regulars amb les principals ciutats del món. L’aeroport de Girona, gràcies als seus vols de baix cost, comunica Lloret de Mar amb un important nombre de ciutats europees i també té un important tràfic de vols xàrter. I, per últim, a 90 minuts en cotxe, es troba l'aeroport de Perpinyà.

Llegendes[modifica | modifica el codi]

Tot i que n'hi ha moltes, les llegendes i tradicions més representatives serien les que assenyalen cap a les arrels més populars com són el nom de la vila, el tradicional ball de les almorratxes, l'ermita de Santa Cristina i la de les Alegries.

L'origen del nom de Lloret i el seu senyal[modifica | modifica el codi]

Dafne va acabar convertida en llorer i Apol·lo es va fer una corona amb les fulles i el convertí en el seu símbol

Segons la mitologia grega, Apol·lo, déu de la llum, va alliberar les terres properes al Parnàs de l'amenaça de la serp Pitó. Molt orgullós pel seu triomf, Apol·lo va riure's d'Eros, déu de l'amor, perquè s'exercitava en l'ús de l'arc, l'arma preferida d'Apol·lo. Després d'una discussió entre els dos deus, Eros va voler castigar l'ofensa que havia rebut i va disparar dues fletxes: la primera, destinada a fer néixer la passió i l'amor, va tocar directament al cor d'Apol·lo i, la segona, destinada a rebutjar l'amor, va tocar el cor de la bella nimfa Dafne.

A partir de llavors, el déu Apol·lo va quedar bojament enamorat de la bellesa de Dafne i la començà a perseguir per tal de fer-la seva; però, cada cop que s'hi acostava, la bella nimfa arrencava a córrer desesperadament i s'amagava per tal d'esquivar Apol·lo.

Finalment, el déu canvià la seva estratègia i va decidir persuadir-la amb dolces i tendres paraules. A poc a poc es va anar apropant a ella; però, quan ja era ben a prop, Dafne tornà a fugir precipitadament. Apol·lo decidí perseguir-la allà on fos i, quan estava a punt d'atrapar-la, ella va pregar a la seva mare, la deessa Gea (Terra), que se l'empassés perquè no podia suportar la presència del déu Apol·lo. Fou així com la deessa Gea va escoltar la súplica de Dafne i se la començà a engolir, just en el precís moment en què Apol·lo aconseguia atrapar-la. I en el mateix lloc on desapareixia Dafne, hi sortia un magnífic llorer, al qual s'abraçava amb desconsol i tristesa el déu Apol·lo i li va dir: "Com que no podràs ser la meva dona seràs el meu arbre preferit i les teves fulles, sempre verdes, coronaran els caps de la gent en senyal de victòria". A partir d'aquest llorer, en van créixer molts altres al mateix lloc, i d'aquest lloc en va néixer un poble. En honor a aquesta planta, al lloc el van anomenar Lloret.

El Ball de plaça o la Dansa de les Almorratxes[modifica | modifica el codi]

Segons diu la tradició, en èpoques en què la costa catalana era atacada, sovint, per musulmans i barbarescs, arribà a Lloret un àrab, jove i ric, que s'enamorà, perdudament, d'una donzella cristiana de la nostra vila. El jove va utilitzar diferents estratègies per convèncer la noia perquè s'hi casés; però la noia, a causa de les diferències religioses, el rebutjava cada vegada. Finalment, un dia de ballades, l'àrab es presentà davant la multitud vestit amb les seves millors gales. S'adreçà a la donzella i li oferí un gerret de vidre (almorratxa) ple d'aigua d'olor. La noia, indignada per l'atreviment, prengué el gerret i el va rebotir a terra, on es féu miques. Conten que el musulmà, avergonyit, tornà a l'Àfrica, i que la noia, dissortada i trista, es tancà en un convent.

El Mas Rossell i la Senyora de Rossell[modifica | modifica el codi]

Les ruïnes del mas Rossell de Cavallers encara són visibles enmig de la garriga i la llegenda de la Senyora, que també és pròpia d'altres indrets, encara la conten a Lloret quan ve a tomb donar una lliçó als balafiadors. Cal dir abans que l'ermita de la Mare de Déu de les Alegries fou la primera església parroquial de Lloret consagrada l'any 1079 on anava a missa, muntada en una gallarda euga, la llegendària senyora de Rosell.

Diuen que els primer que l'atalaiaven corrien a avisar el rector dient-li: "Encengui, encengui Mossèn Creixell, que ja davalla la senyora De Rosell".

La noble dama era vídua i d'ençà de la mort del seu espòs era presa d'una tan viva enyorança que havia perdut la gana i només s'alimentava del moll de l'os dels moltons que cada dia feia degollar en gran nombre. Aquest gust, tan car, amb el temps arruïnà la senyora, que es veié obligada a prescindir dels qui la servien, dels seus capricis i del fast del seu casal. Emborrassada amb un mocador de llana negra, rondava l'encontrada trucant les masies i contant-los les seves desventures, per si trobava una ànima que se'n volgués apiadar. Un dia una masovera va donar-li d'almoina una llesca de pa amb nous. La dama a qui el revés de fortuna havia tornat el seny i la gana, es delectà bravament amb el ric menjar recordant el seu marriment d'altre temps i el seu deler pel menjar extravagant i car, diu que va exclamar melangiosament: "Si hagués sabut que pa i nous era tan bo. Encara seria la senyora de Rossell que no en só"

L'origen de l'ermita de Santa Cristina[modifica | modifica el codi]

Lloret de Mar, Oratori de Santa Cristina

Les primeres notícies escrites de l'ermita són de l'any 1354, si bé es tracta d'una autorització per emparar oficialment la recapta d'almoines per reconstruir l'ermita de Santa Cristina, fet que fa suposar una fundació anterior. Pocs anys més tard, es tornen a trobar notícies d'una altra autorització episcopal per part del bisbe Bertran de Montrodon el 1376 amb la mateixa finalitat.

El temple actual fou construït a finals del segle XVIII. Les obres es desenvolupen entre el 1764 i el 1772 seguint un projecte de Joan Baptista Oliver, mestre de cases. El temple actual es consagrà el 1781.

La llegenda diu que un vailet del Mas Passapera, casa d'aire senyorial que existia prop de la carretera de Blanes, pasturant uns bous a l'indret on avui hi ha situada l'Ermita de Santa Cristina, va trobar entre els arbres i arbusts del bosc una imatge de Santa Cristina. Sorprès, en donà compte al seu amo, i aquest, un cop segur del fet, per ell mateix, anà de seguida a posar-lo en coneixement del senyor rector. Aviat s'escampà la nova i van prendre la troballa per una aparició miraculosa. La clerecia i els veïns del terme traslladaren la imatge trobada a l'església parroquial -que llavors era a les Alegries- en solemne processó i la col·locaren en un lloc adient.

Un dia, tal volta el següent al del trasllat, notaren amb sorpresa que la imatge no es trobava en el seu lloc ni en cap altre de l'església vella, tot i cercar-la, cop a recop, per tots els racons.

No se n'explicaven la desaparició. No es podia pensar en un robatori, perquè la imatge era de fusta i no portava or ni plata ni res de valor que pogués excitar la cobdícia de ningú. Però aviat van sortir de dubtes: algú va retrobar la imatge, però no pas allà on l'havia portada la devoció dels lloretencs, sinó en el mateix pujol, vora la mar, on s'havia fet trobadissa per primer cop d'una manera tan inexplicable com ara la seva desaparició de l'església vella.

Aquest fet donà a entendre als devots lloretencs el designi diví que santa Cristina volia romandre per sempre i ser venerada en aquell tocom mariner, i allà li fou erigit, al cap de poc, una modesta capella.

La processó per mar a Santa Cristina[modifica | modifica el codi]

L'origen de la processó s'hauria de relacionar amb l'acte fundacional de l'ermita de Santa Cristina. El fet històric és que l'any 1778 els devots lloretencs demanaven al llavors bisbe de Girona, Tomàs de Lorenzana, poder continuar amb la celebració de la processó a Santa Cristina que el bisbe havia prohibit poc abans. L'ambaixada liderada per Josep Surís i Esqueu, cirurgià i regidor, i Francisco Conill, botiguer, feren una petició en què ressaltava l'antiguitat de la festivitat i el que significava pels vilatans de Lloret de Mar, tot suplicant que fos permesa la celebració. En l'esmentada ambaixada citen textualment que la processó era per mar i els lloretencs i lloretenques sentien gran adoració per la santa, patrona i protectora de la gent de mar.

Segons diu la tradició, cada any, el dia de Santa Cristina, el poble lloretenc acudia en processó, per terra, a celebrar la Missa Major a l'ermita dedicada a Santa Cristina, que està situada a uns tres quilòmetres del poble. La processó, però, esdevenia molt feixuga per a molts devots perquè s'havia de passar per camins força dolents i perquè calia travessar tres rieres -Riufret, Sa Riera d'en Passapera i Sa Riera d'en Carrabana-, el pas per les quals es feia molt dificultós en època de pluges. Davant d'aquests inconvenients i per fer més lleuger el pelegrinatge als fidels, els representants del poble acudiren a les autoritats competents a la recerca del corresponent permís per fer la ruta per mar (no la processó pròpiament dita, ja que aquesta s'interromp a la platja de Lloret i es reprèn quan s'arriba a la platja de Santa Cristina). Aquesta autorització, segons s'explica, va haver de vèncer moltes dificultats i, finalment, fou necessari anar fins a Roma per obtenir l'autorització.

La Missa del Traginer o la Consagració de l'ermita de les Alegries[modifica | modifica el codi]

En un origen es celebrava cada any, el 7 de gener. En realitat la consagració va ser el 8 de gener de 1079, però avui en dia queda traslladada a un diumenge de finals d'abril. Actualment el 7 de gener es celebra la festa del traginer. A les primeries del segle XVIII ja feia almenys dos cents anys que l'actual Santuari de les Alegries havia deixat d'ésser l'església parroquial de Sant Romà. Diuen que un dia, ja a ben entrada de fosc, un traginer lloretenc, Andreu de cognom, retornava amb el seu carro del treball. En aquells camins estrets i malmesos per l'aigua, es badaven unes fotges molt profundes, que les bosses del carro arrossegaven per terra escombrant el brossall, les boixes de les rodes picaven amb força contra les clàvies i les romegueres que sortien dels marges s'entaforaven per mig les rodes rebotent d'un rai a l'altre. El pobre animal avançava amb dificultat estintolant les potes allà on podia. La capelleta romànica de la Mare de Déu de les Alegries, es retallava al fons, amb un xiprer al costat, damunt els resplendors del crepuscle.

Quan l'home va passar vora un cimerol proper a l'ermita des d'on s'albirava perfectament tota la façana, s'adonà amb sorpresa que eixia de l'esglesiola una gran lluminària i arribà a les seves oïdes, a cavall de la marinada, una melodia deliciosa que sonava dintre l'ampla majestat dels camps, plens de sentors vesprals, d'aquella manera ampla i un xiquet esquerdada, acusadora de tota una multitud de veus que canten plegades: Tafoig -exclamà el traginer- misses a aquestes hores?" Fermà l'animal a una figuera i va apropar-se al santuari a poc a poquet; arraconà la gruixa cortina de vellut morat, tot llevant-se la caputxa i fent el senyal del cristià i una alenada d'encens i de cera cremada se li ficà a les narius. L'església estava plena de gom a gom de dones i donzelles, que amb caperutxeta blanca, cantaven suaument. Quatre rengleres de ciris petarrellejaven a cada cantó de la verge. El nostre home restà meravellat. Cap fesomia ni cap veu no li eren conegudes. Arraulit a un racó que quedava un xic fosc, sense esma ni per entornar-se'n romangué seguint les cerimònies del ritual.

Un escolanet féu una col·lecta. A mesura que anava resseguint els seients descompassant les cames dels fidels, aquests deixaven caure el seu òbol damunt el metall sonor de la safata. Quan va tocar-li el torn el nostre bon home va tirar-hi a la safata una peça d'un sou. Seguí l'ofertori i el traginer va afegir el negrall del seu cos a l'albor d'aquella mística rastellera, que a poc a poquet, sense ni fer soroll amb els peus, s'atansava a submergir la flameta de llur ciri i a besar l'estola del capellà.

Va acabar-se l'ofici. El celebrant va retirar-se de l'altar, les flames dels ciris desapareixien l'una darrera l'altra dintre les profunditats de l'apagallums i es convertiren en negralls greixosos i fumejants, però els oients, restaven immòbils al seu lloc, cada cop un xic més foscs, xiuxiuejant devotament. Andreu va persignar-se, s'espolsà les genolleres de les seves calces de vellut, i, com qui somnia, pres d'una mena d'emoció estranya que li oprimia la canonada del respir, agafà els trastets i prosseguí el camí cap a la vila. Però la seva muller l'escridassa tan bon punt va sentir els esquellerincs de l'animal i els sotragueigs del carro: "Ala, no diguis que no tens pas ànsies. S'escudella ja es freda com s'aigua d'es canti. On redimontri eres?". L'home fent embuts, va explicar el succeït com va poder. "Que et penses que venim de s'hort? Vos dir que no ho ets somiat dormint a dins des carro?". Però l'home insistia. I aquella família, molt devota de la Mare de Déu anà a contar el succeït al senyor Rector, amb el qual, fent-se'n creus, pujaren plegats al Santuari amb més por que goig.

La porta romania closa amb la balda posada; les lloses esmolades del sòl, tan lluentes com si deixessin d'esterrejar-les, no delataven pas ni el més lleu trepig; a l'altar tot estava en ordre, però els ciris, encara tebis, no conservaven el nus al capdamunt del ble i en la tauleta propera a la porta de la sagristia, damunt d'unes tovalloles testes de randes emmidonades, apareixia la safata groga amb la moneda d'un sou que el bon traginer hi havia dipositat. En la profunditat sonora de les voltes surava encara aquella boirina d'encens que enterboleix l'interior dels temples després de les festes bones.

Ja ningú no va dubtar de la veracitat de la contalla de l'afortunat vident. Tothom va convenir que les animetes de tots aquells bons lloretencs de centúries passades, que hom havia sepultat a redós de l'església parroquial, potser mancant-los de satisfer quelcom, s'aplegaven per oferir a Déu Nostre Senyor, el Sant Sacrifici de la Missa i que, tanmateix calia ajudar-los. I per això cada any l'endemà de la Festivitat de l'Adoració dels Reis, se celebra solemnement a l'ermita de la Mare de Déu de les Alegries, un ofici amb ofertori per als difunts.

Personatges cèlebres[modifica | modifica el codi]

Categoria principal: lloretencs

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Daban i Massana, Joaquim. «Els pobles de la Selva: Lloret de Mar». Servei d'Arxiu Municipal de Lloret de Mar, Breu història de Lloret de Mar, 2003. DOI: GI-260/2003 [Consulta: 4 maig 2014].
  • Frigola i Triola, Llinàs i Pol, Montalban i Martínez, Josep, Joan i Carme. “Turó Rodó: un assentament ibèric tardà a Lloret de Mar”. Lloret de Mar: Ajuntament de Lloret de Mar, 2009. ISBN 978-84-933602-8-3 [Consulta: 4 maig 2014]. 
  • Llinàs i Pol, Mallorquí i Garcia, Merino i Serra, Montalbán i Martínez, Joan, Elvis, Jordi i Carme. “El castell de Sant Joan de Lloret”. Ajuntament de Lloret de Mar, 2003. ISBN 84-921596-9-3 [Consulta: 4 maig 2014]. 
  • Vilà i Galí, Agustí M. “L’església parroquial de Sant Romà de Lloret de Mar 1509-2009”. Lloret de Mar: Ajuntament de Lloret de Mar, 2011. ISBN 978-84-937592-7-8 [Consulta: 4 maig 2014]. 
  • Cabañas, Cristina. Petita història de Lloret de Mar. Editorial Mediterrània S.L., 2012. ISBN 978-84-9979-125-8 [Consulta: 4 maig 2014]. 
  • Agenda21 Comarcal, “Diagnosi territorial de la comarca de la Selva. Entorn físic” [Consulta: 4 maig 2014].

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Padró municipal a data d'1 de gener de 2013» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 30 desembre 2013. [Consulta: 6 gener 2014].
  2. «Municat». [Consulta: 8 abril 2014].
  3. Daban i Massana, Joaquim. «"Breu història de Lloret de Mar"». Servei d'Arxiu Municipal de Lloret de Mar. [Consulta: 5 març 2014].
  4. «“Diagnosi territorial de la comarca de la Selva. Entorn físic”». Agenda21 Comarcal.
  5. Vilar, Albert. «El poder indià». Presència [Barcelona], núm. 2009, 27 d'agost de 2010, p. 6-13. GI-143-1965.
  6. AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 74. ISBN 84-393-5437-1. 
  7. Arxiu Històric Fidel Dita d’Arenys de Mar. 
  8. ACG, pergamí 40. 
  9. Domènech i Moner, Joan. “Lloret de Mar”. Girona: Quaderns de la Revista de Girona, 1992, p. 18 i 24. 
  10. Notícies de la història de Catalunya, a 20 Minutos
  11. Domènech i Moner, Joan. La Casa de la Vila seu de l’Ajuntament: història valor i sentit. Lloret de Mar: Ajuntament de Lloret de Mar, 1982, pàg. 9. 
  12. Pujadó, Judit. Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines. Lloret de Mar: Edicions Vitel·la, març 2010. ISBN 978-84-937162-2-6. 
  13. Alcoy, Rosa. El cementiri de Lloret de Mar. Lloret de Mar: Ajuntament de Lloret de Mar, 1990. ISBN 84-505-9622-X [Consulta: 8 abril 2014]. 
  14. La temporada turística a Catalunya 1987. Barcelona: Dep. De Comerç, Consum i Turisme, 1987. 
  15. L'activitat econòmica a Lloret de Mar. Lloret de Mar: Ajuntament de Lloret de Mar, 1988. 
  16. «Lloret de Mar, Costa Brava, Sports Destination». Lloret Turisme. [Consulta: 4 maig 2014].
  17. Dossier de premsa 2014, Oficina de Turisme de Lloret de Mar, 2014, pàg. 21.
  18. Guia pràctica per a la implantació d’un sistema de gestió ambiental a les platges. Generalitat de Catalunya Departament de Medi Ambient i Habitatge, Direcció General de Qualitat Ambiental, 2007. ISBN 978-84-393-7455-8 [Consulta: 4 maig 2014]. 
  19. «Presentació del Pla Estratègic de Turisme de Lloret de Mar 2010 - 2014». Lloret Turisme. [Consulta: 4 maig 2014].
  20. «La Generalitat firma un conveni per renovar i millorar Lloret de Mar com a destí turístic». EuropaPress, 31 de març 2014 [Consulta: 5 maig 2014].
  21. «Lloret de Mar posa les bases per a un nou model turístic». El Punt Avui, 30 març 2014 [Consulta: 5 maig 2014].
  22. “Estructura Comercial de la Costa Brava”. Barcelona: Centre d’Estudis de Planificació, 1984. 
  23. «Resultats eleccions municipals 2011». Generalitat de Catalunya. [Consulta: 19 març 2014].
  24. «Resultats eleccions al Parlament de Catalunya». Generalitat de Catalunya, 26 de novembre de 2012. [Consulta: 26 de novembre de 2012].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]