Lluís Plandiura i Pou

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaLluís Plandiura i Pou
Lluís Plandiura i Pou (1903).jpg
Lluís Plandiura i Pou a la revista Catalunya artística (1903)
 Diputat al Congrés dels Diputats
Escudo de España 1874-1931.svg
10 de maig de 1923 – 15 de setembre de 1923
- →
Circumscripció el Vendrell
Dades biogràfiques
Naixement 1882
Barcelona
Mort 1956
Barcelona
Residència Barcelona
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Es coneix per industrial, col·leccionista, empresari i polític
Ocupació empresari, polític i col·leccionista d'art
Partit polític Partit Liberal
Modifica dades a Wikidata

Lluís Plandiura i Pou (Barcelona, 1882 - 1956) fou un industrial, polític i col·leccionista català.[1] Fou un dels més grans col·leccionistes catalans del segle XX. El 1900 començà a aplegar cartells i els exposà al Cercle Artístic de Sant Lluc, i continuà amb peces romàniques i gòtiques, cosa que l'enfrontà amb el capdavanter de la Junta de Museus de Barcelona, Joaquim Folch i Torres.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Estudià a l'Acadèmia Galí i s'afeccionà a col·leccionar a la seva casa del carrer de la Ribera de Barcelona obres de pintors modernistes catalans, com Santiago Rusiñol i Ramon Casas i Carbó, a les que hi afegí peces d'autors postmodernistes com Marià Pidelaserra, Isidre Nonell, Ricard Canals, Xavier Nogués, Joaquim Mir o Pablo Ruiz Picasso.

L’any 1917 va iniciar una extraordinària col·lecció amb l’intercanvi de dues taules flamenques per dos frontals d’altar de la Vall de Boí. Va arribar a comptar amb un total de 14 frontals d’altar anteriors al segle XIV, entre els quals destacava el de Santa Maria de Taüll. També posseïa al seu domicili una important col·lecció de pintura mural pirinenca traslladada des d’algunes esglésies pirinenques, com les d’Argolell a l’Alt Urgell.

Va ésser Plandiura el qui va atalaiar el valor de les pintures murals romàniques del Pirineu i que va començar a actuar pel seu compte e interes propi.La divulgació internacional del romànic català, quan el 1910 Josep Pijoan va publicar el tercer fascicle de “Les pintures murals catalanes”, publicació de l'Institut d'Estudis Catalans, va atraure l’avidesa de col·leccionistes internacionals.Plandiura fou protagonista de primer ordre en l'espoli i venda legal, però, de les pintures de Mur : L’any 1919, les pintures murals [2] de Santa Maria de Mur (Pallars Jussà), van ser adquirides al capellà del poble, amb el permís tàcit del Bisbat, a preu de saldo per Lluís Plandiura, i amb l’ajut de l’antiquari Ignacio Pollak, les va fer arrencar per tècnics italians, i van acabar venuts al Museum of Fine Arts de Boston, als Estats Units.[3] sense el coneixement de les llavors migrades institucions catalanes. La Junta de Museus de Catalunya, llavors en mans de la Mancomunitat, va iniciar una lluita legal per tal de recuperar aquesta i d’altres col·leccions, sense cap suport estatal, i va haver d’acabar negociant amb els mateixos traficants, però no es va poder evitar la marxa de les pintures 

El 1919 va constituir amb Amando Carreras Miquel la societat Plandiura y Carreras SA, dedicada al comerç del sucre i cafè, principalment.

Més endavant fou escollit diputat pel districte del Vendrell pel Partit Liberal de la fracció del comte de Romanones a les eleccions generals espanyoles de 1923, i nomenat Comissari Reial de Belles Arts. Posteriorment fou Vocal d'art de la junta directiva de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, on fomentà que la decoració del Palau Nacional fos encarregada als millors artistes de l'època i es guanyà un gran prestigi. El 1932 patí una forta crisi econòmica del sucre que l'obligà a vendre les seves col·leccions, 1.869 obres i unes 80.000 peces,[4] a la Junta de Museus de Barcelona per 7.000.000 de pessetes. Actualment aquesta col·lecció es conserva al MNAC.[5]

Degut al seu prestigi i a la seva amistat amb Eduard Toda i Güell va tenir molta influència en el govern franquista de Madrid després de la guerra civil espanyola. Aplegà dues col·leccions més, una d'obres petites de grans artistes que va cedir a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú el 1956, i l'altra a la seva casa de La Garriga, que es va dispersar el 1963.

Fons personal[modifica | modifica el codi]

La documentació personal de Lluís Plandiura, conservada a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB) des dels anys cinquanta del segle XX, constitueix un recull important i molt variat que inclou cartes, impresos, fulletons, reculls de premsa, factures, rebuts, memòries, pressupostos, plànols, cartells, fotografies, ex-libris... de diversos temes. La documentació personal de Lluís Plandiura és, però, més de caràcter públic i social que no pas estrictament personal. En total el fons el constitueix un nombre superior als 3.800 documents.

L’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, amb temes d’organització, convocatòries de juntes i comitès, memòries, pressupostos, plànols, fotografies, impresos... és la més voluminosa.

Aquest fons conté, així mateix, documents sobre les actuacions de Plandiura com a Delegat Provincial Regi de Belles Arts; el text original d’Eugeni d’Ors per a l’obra Cincuenta años de pintura catalana; documentació de la xerrada que Josep Pijoan féu al domicili particular de Lluís Plandiura el 15 de novembre del 1928, i un ampli i interessant nombre de fotografies d’obres de Ricard Canals enviades per Durand Ruel, des de París i Nova York, per a l’organització de l’exposició pòstuma d’aquest pintor, celebrada a la Sala Parés de Barcelona l’any 1933. Els darrers volums de documents personals de Plandiura conserven un ampli recull de premsa ordenat per temes dels quals en destaca la seva col·lecció d’art i posterior venda.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Bassegoda, Bonaventura. «Introducció». A: Bonaventura Bassegoda. Col·leccionistes, col·leccions i museus. Barcelona: UdL, UAB, UdG i MNAC, 2007, p. 9 (Memoria Artium). ISBN 978-84-8043-174-3. 
  2. Barral i Altet, Xavier. L'art romànic català a debat. Edicions 62, 2009. ISBN 8429763805. 
  3. Sàez, Anna «La gran aventura dels Pirineus». Sàpiens [Barcelona], núm. 63, gener 2008, p. 26-31. ISSN: 1695-2014.
  4. Arteenlared.com. Invitados de honor. Exposición conmemorativa del 75 aniversario del MNAC. 1/12/2009
  5. Barral i Altet, Xavier «L'art de col·leccionar». Revista Bonart, 163, Febrer Març 2014, pàg. 18-19 [Consulta: 12 febrer 2014].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]