London Calling

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'àlbumLondon Calling
Tipusàlbum d'estudi Modifica el valor a Wikidata
ArtistaThe Clash
Publicat14 desembre 1979 Modifica el valor a Wikidata
Gènerepost-punk, new wave i punk rock Modifica el valor a Wikidata
Durada65:07 Modifica el valor a Wikidata
Llenguaanglès Modifica el valor a Wikidata
DiscogràficaColumbia Records
Epic Records
Legacy Modifica el valor a Wikidata
ProductorGuy Stevens
CrítiquesAllMusic 5/5 estrelles5/5 estrelles5/5 estrelles5/5 estrelles5/5 estrelles

[1]
Rolling Stone 5/5 estrelles5/5 estrelles5/5 estrelles5/5 estrelles5/5 estrelles

[2]
Formatdoble LP i estríming de música Modifica el valor a Wikidata
Pistes
A1. London Calling
A2. Brand New Cadillac
A5. Rudie Can't Fail (en) Tradueix
B3. Lost in the Supermarket (en) Tradueix
B4. Clampdown (en) Tradueix
B5. The Guns of Brixton
D5. Train In Vain (Stand By Me) Modifica el valor a Wikidata


Cronologia
Sandinista!
(1980) Modifica el valor a Wikidata →
Spotify: 5sToefz0yoJSOK9jxxUcgY Discogs: 19382 Allmusic: mw0000189413 Modifica el valor a Wikidata

London Calling és el tercer àlbum del grup britànic The Clash, editat per CBS Records i publicat el 14 de desembre de 1979 al Regne Unit i el gener de 1980 als Estats Units per Epic Records.

És un disc de rock de referència,[3] i barreja diferents estils:[4] ska, pop, new wave, rockabilly, jazz, soul i reggae. Els temes que s'hi evoquen i denuncien a les cançons són l'atur, el consum de drogues, els conflictes racials, la política així com les responsabilitats dels adults en la societat.[5] Amb aquest àlbum doble, el grup busca de desmarcar-se del moviment punk que considera que està en decadència.[6]

Va vendre gairebé dos milions d'exemplars en tot el món,[7] es va certificar com a disc de platí als Estats Units[8] i va permetre els Clash de sortir del microcosmos punk.[9]

Gènesi i enregistrament[modifica]

Context[modifica]

Després d'un primer àlbum que CBS Records va trobar massa brut, el grup busca de tenir èxit a l'estranger, especialment als Estats Units.[10] Amb un pressupost més important, decideixen marxar del Regne Unit i enregistrar el seu segon àlbum titulat Give 'Em Enough Rope amb Sandy Pearlman, conegut per haver fet de productor per Blue Öyster Cult, un grup de hard rock americà dels anys 1970. Malgrat la presència d'alguns títols emblemàtics com Tommy Gun i English Civil War, el disc no té èxit en el moment de la seva publicació, perquè se'l va considerar massa "americanitzat".[11]

Després d'aquest segon àlbum, i tornant a Anglaterra, el grup se separa del seu mànager Bernard Rhodes.[12] Aquesta separació obliga el grup a canviar de locals per a l'enregistrament del seu següent disc. Deixen els estudis de Camden Town a Londres, i busquen un nou lloc per fer les gravacions.

Desenvolupament[modifica]

Durant l'estiu de 1979, el grup comença a treballar en les lletres i a compondre les cançons de l'àlbum, seguint les seves influències rockabilly, ska, reggae i jazz.[13] Johnny Green, el nou mànager, troba per al grup un local al centre de Londres, a Pimlico, Westminster, per compondre i assajar les cançons. Joe Strummer fa les lletres i Mick Jones compon i fa els arranjaments. L'agost del mateix any, lloguen els estudis Wessex a Highbury, al centre-nord de la ciutat, amb el seu nou mànager. En aquests estudis hi havien gravat grups com els Rolling Stones, Queen, Sex Pistols o The Sinceros. Quan els Clash arriben a l'estudi u per gravar, The Damned en surt per passar a la fase de mescla del seu tercer disc Machine Gun Etiquette.[14]

El grup demana a Guy Stevens que produeixi l'àlbum, per consternació de CBS Records. Stevens té problemes d'alcohol i de drogues[5] i els seus mètodes de producció són famosos per la seva poca ortodòxia.[15] L'ex-productor de Mott the Hoople refina el so del grup tot conservant la seva identitat i el disc es realitza ràpidament, en poques setmanes, perquè calen poques preses per enregistrar les pistes.[5]

Joe Strummer va declarar sobre l'enregistrament de l'àlbum: "Vam viure tres mesos en un cau de rates a Pimlico. Estàvem malament: no teníem mànager! Però vam passar els dies escrivint i al final, vam treure un àlbum tan collonut que el vam gravar en tres setmanes i dos dies."

Característiques artístiques[modifica]

Estructura de l'àlbum[modifica]

Es van enregistrar dinou pistes per l'edició original de 1979, amb una durada total de seixanta-cinc minuts. Totes les cançons estan escrites per Mick Jones i Joe Strummer, excepte tres: Brand New Cadillac, The Guns of Brixton i Revolution Rock.

Edició original de 1979
n° Cara U Cara Dos Cara Tres Cara Quatre
1 London Calling 3:20 Spanish Bombs 3:18 Wrong 'Em Boyo 3:10 Lover's Rock 4:03
2 Brand New Cadillac 2:08 The Right Profile 3:54 Death or Glory 3:55 Four Horsemen 2:55
3 Jimmy Jazz 3:54 Lost in the Supermarket 3:47 Koka Kola 1:47 I'm Not Down 3:06
4 Hateful 2:44 Clampdown 3:49 The Card Cheat 3:49 Revolution Rock 5:33
5 Rudie Can't Fail 3:29 The Guns of Brixton 3:09 - - Train in Vain (Stand by Me) 3:09

Musicalitat i compromís[modifica]

London Calling es considera un manifest social d'Anglaterra.[16][17] L'àlbum en dona de fet una descripció precisa i coherent. El grup, mitjançant la lletra i la música, vol transmetre un missatge utilitzant la fusió de gèneres musicals, de vegades inèdita, perquè barreja rock, punk, rockabilly, funk, reggae, pop, rhythm and blues i jazz.[11] Fins i tot les cançons menys importants ajuden a completar l'àlbum.[18]

A semblança dels dos primers àlbums del grup, London Calling encara arriba més lluny en l'eclecticisme musical[19] i s'allunya del so punk pur.[20] En aquesta obra, cada membre del grup hi aporta el seu toc personal. Hi ha voluntat de tocar diferents estils musicals.[21]

La Central nuclear de Three Mile Island, dues setmanes després de l'incident que es tracta a London Calling

Cara U[modifica]

La primera cançó, i un dels singles importants,[22] London Calling, parla de diverses temàtiques. Al principi, la lletra reflecteix la inquietud i l'escepticisme de Joe Strummer amb la situació mundial. Se cita l'accident de Three Mile Island, que va passar la primavera de 1979, com a nuclear error,[23] i d'altres catàstrofes. També es parla dels perills d'inundació de Londres que van provocar la construcció de la barrera del Tàmesi.

La lletra també fa mofa del "star system" que va seguir l'explosió del punk, moviment que ja semblava que s'acabava:[24]

« London calling, don't look to us / Phoney Beatlemania has bitten the dust »
« Londres està trucant/truca, a nosaltres no ens mireu / La falsa Beatlemania ja ha llepat »

.

Retrat de Vince Taylor, intèrpret original de Brand New Cadillac

La segona cançó, titulada Brand New Cadillac, és una versió de Vince Taylor. Aquest cantant de rock anglès, que va ser popular fins a mitjans dels anys 1960, es troba en una llarga travessa del desert degut als seus problemes d'alcohol i drogues.[25] El grup qualifica aquesta cançó com a un dels primers enregistraments del rock'n'roll[26] i Mick Jones espera que els royalties d'aquesta versió podran ajudar en Taylor.[27] Aquesta cançó, com indica el títol, un home explica que la seva noia porta un "Cadillac nou de trinca" (Brand New Cadillac)[Notes 1] i que des que la té, ja no li fa cas. La lletra explica que ja no ha tornat més amb ell.[Notes 2]

Jimmy Jazz, l'única cançó que denota les influències jazz del grup, presents especialment al swing dels instruments,[28] parla d'un personatge que està buscant la policia. Amb un ritme gairebé de vegades més ska i reggae que jazz,[29] el missatge de la tercera cançó de l'àlbum és la denúncia de l'actitud i els mètodes bàrbars de les forces de l'ordre.[30]

Hateful és una cançó influïda pel ritme de les composicions de Bo Diddley,[31] que d'altra banda els havia fet de teloner durant la seva gira pels Estats Units a principis de 1979.[32] En aquest títol, el narrador explica la relació ambigua que té amb el seu camell:[33]

« Oh, anything I want he gives it to me, Anything I want he gives it, but not for free. It's hateful »
— [Notes 3]

(« Oh, tot el que vull, ell m'ho dona / Tot el que vull, ell ho dona, però no pas de franc. És odiós »).

Rudie Can't Fail és la cinquena i última cançó de la cara u. Defensant l'hedonisme,[34] és protagonitzat per un jove[Notes 4] criticat per la seva incapacitat de convertir-se en adult responsable. S'hi fusionen diversos gèneres musicals: hi ha elements de música pop[35] barrejats amb soul i reggae.[36] Com en moltes de les seves cançons, la lletra fa referència a un cantant reggae: But I tell you that I can't live in service / Like the doctor who was born for a purpose[37] (« Però et dic que no puc viure per servir / Com el metge que va néixer per un fi »). De fet, a l'època, Doctor Alimantado i la seva cançó Born for a Purpose són populars dins del moviment punk mitjançant Johnny Rotten.[38]

Cara dos[modifica]

El text de Spanish Bombs és un homenatge als revolucionaris i republicans que van combatre amb el Front Popular durant la Guerra civil espanyola.[39] És la primera cançó dels Clash que parla de temes socials que no estan relacionats amb la realitat local del Regne Unit. La idea d'escriure-la va venir pel terrorisme d'Irlanda del Nord i d'Espanya,[40] a partir de llargues converses sobre ETA entre Strummer i la seva companya Gaby Salter.[41]

La cançó té trossos en castellà.[Notes 5] Entre les estrofes, cantades en anglès, la tornada diu Spanish Bombs i seguidament venen cors en castellà que contesten Yo te quiero infinito. Yo te quiero, oh mi corazón. (Jo t'estimo infinit. T'estimo, oh cor meu) La cançó lloa l'heroisme dels republicans i en concret dels anarquistes en aquell període,[39] i també menciona Granada, on vivia Federico García Lorca i on hi van haver violents combats.[42]

Després de llegir la biografia de Montgomery Clift de Bosworth que li va deixar en Guy Stevens, Joe Strummer va decidir de compondre The Right Profile.[43] La setena cançó es basa en la vida caòtica d'aquest actor,[44] concentrant-se en els seus problemes d'abús de l'alcohol i de medicaments. En un principi s'havia titulat Canalside Walk,[45] però el títol definitiu fa referència al fet que després d'un accident de cotxe que va tenir el 1956, Clift va acabar el rodatge de L'arbre de la vida deixant-se filmar només el seu perfil dret.[46] Segons el roadie Johnny Green, la cançó també és un homenatge a Guy Stevens, que tenia un estil de vida semblant al de Montgomery Clift.[47]

La vuitena cançó de l'àlbum, Lost in the Supermarket, amb lletra de Joe Strummer, imagina la infantesa de Mick Jones creixent als suburbis, en companyia de la seva mare i l'àvia.[48] La canta aquest últim, com solia fer el grup en les cançons més intimistes.[49] És més lenta que la majoria de les altres del disc, i la lletra crida a combatre el consumisme rampant que cada vegada es desenvolupa més, criticant radicalment la invasió de la publicitat.[50]

Començant com un títol instrumental titulat Working and Waiting,[40] la cançó Clampdown (literalement repressió) descriu la deriva de la societat capitalista i l'absència d'objectius de la joventut que provoquen l'augment de l'extremisme.[51] Com passa sovint als textos de Joe Strummer, la cançó crida la joventut de la classe obrera a combatre l'statu quo.[52] Així, es denuncia el feixisme amb referències com la de començar a portar blau i marró.[53] Això és una al·lusió als colors que porten sovint els feixistes als seus uniformes militars, per exemple les camises marrons de la SA a Alemanya, les camises blaves de la Falange Espanyola, del partit francista dirigit per Marcel Bucard o els Blueshirts, el sobrenom del moviment feixista fundat per par Eoin O'Duffy a Irlanda.

The Guns of Brixton fou la primera cançó escrita i composta per Paul Simonon, i continua la seva exploració del món del dub.[54] Molt influïda pel reggae i la comunitat jamaicana de Londres,[55] hi explica la seva experiència i descriu la violència policial en aquests barris populars.[56] En aquest títol, la lletra cita per exemple Ivan, el personatge principal de la pel·lícula The Harder They Come, interpretada pel jamaicà Jimmy Cliff. Per aquesta cançó, Simonon té al principi dubtes sobre la lletra d'aquesta cançó però s'anima a treballar-hi.[40] La crònica negra de la violència policial[57] es remarca per la veu del baixista,[58] que li deixava el baix a Joe Strummer per aquesta cançó als concerts.[59]

Cara Tres[modifica]

Joe Strummer, cantant i lletrista dels Clash

A Wrong 'Em Boyo, ressusciten el mite de Stagger Lee, amb una cançó inspirada en el clàssic Stack-O-Lee Blues de Mississippi John Hurt.[60] Encara que als crèdits hi surt curiosament C. Alphanso (un dels pseudònims de Clive Alphonso),[61] de fet es tracta d'una variant de la versió ska titulada Wrong Emboyo i cantada pel grup jamaicà The Rulers.[62] Stagger Lee és l'arquetip de negre sortit dels barris baixos, la personificació del noi dolent espavilat, fred, anàrquic, amoral, potencialment violent i que sovint desafia l'autoritat blanca.[63] No obstant, en aquesta cançó, els rols són més o menys invertits. L'heroi és Stagger mentre que Billy Lyons és el dolent:[64] So Billy said, hey Stagger! I'm gonna make my big attack / I'm gonna have to leave my knife in your back. (Així que el Billy va dir, ei Stagger! Vaig a fer el meu gran atac / Hauré de deixar el meu ganivet a la teva esquena).

Death or Glory és un pamflet que explica l'embolic orquestrat per la indústria musical.[65] Fidel a les seves arrels punk, aquesta cançó és més dinàmica i té un so més elèctric i saturat. Les paraules Death or Glory (Mort o Glòria) es canten al principi de la tornada i responen als riffs de guitarra. La lletra anima a perseverar.[Notes 6] Demana no sucumbir a les majors, que només saben reproduir el que ja ha sonat abans, sense cap innovació.[66]

Koka Kola denuncia la societat de consum on es tanca el món a causa de les maniobres insidioses de la publicitat.[67] El paral·lel amb els camells de droga[68] s'hi denuncia directament a la lletra com quan diu Koka kola advertising and kokaine / Strolling down the broadway in the rain.

The Card Cheat, un títol secundari de l'àlbum, destaca per l'omnipresència del piano i els tocs puntuals de metall des del principi de la cançó, la melodia dominant i la utilització del mur de so.[69] Tots aquests efectes li donen un toc que recorda les produccions musicals de Phil Spector.[70] Descriu el declivi d'un jugador de pòker que fa trampes per sortir-se'n,[71] però en realitat és una metàfora del declivi de l'Imperi Britànic.[72]

Cara quatre[modifica]

Mick Jones canta Train in Vain

Lover's Rock és una balada a l'estil de les cançons d'amor.[73] Amb certa ironia, parla de la igualtat dels sexes[74] i aborda el tema de la contracepció.[75]

Revolution Rock és una cançó reggae que ha rebut crítiques diverses. La revista musical britànica New Musical Express va dir que Joe Strummer i Mick Jones eren incapaços de compondre cançons d'amor creïbles.[76]

Four Horsemen i I'm Not Down són dues cançons menors de London Calling, que poques vegades es van tocar en directe. La primera, que parodia els Quatre genets de l'Apocalipsi,[77] només es va tocar una vegada, el 4 d'agost de 1979 al festival de Ruisrock a Turku, Finlàndia.[78] La segona cançó només es va tocar abans que sortís el disc. De fet, les úniques vegades que la va cantar en Mick Jones va ser en els concerts secrets de l'estiu de 1979.[79] Aquesta cançó optimista i autobiogràfica[80] explica que cal no renunciar mai.

Train in Vain, l'última cançó, allibera les influències musicals americanes dels Clash.[81] Sobre el títol, Mick Jones declara La cançó era com el ritme d'un tren, i tenia una altra vegada, aquest sentiment d'estar perdut[82] encara que no es parla de cap tren en la cançó. La tornada repeteix les paraules Stand by Me, i per això va rebre el nom Train in Vain (Stand by Me) quan va sortir en single als Estats Units. Es va afegir a London Calling a l'últim moment; s'havia de regalar amb una promoció de New Musical Express.[83] Com que la funda ja s'havia editat, va acabar sent una pista oculta de l'àlbum.

Portada i títol de l'àlbum[modifica]

Elvis Presley, que va inspirar la portada de London Calling de The Clash.

Per la portada de l'album, Ray Lowry utilitza una foto de Paul Simonon destrossant el seu baix a l'escenari del Palladium, una sala de concerts de Nova York. Feta per Pennie Smith després mateix del concert, el 21,[84] aquesta imatge es va convertir en una de les fotos més cèlebres del rock. No obstant, al principi, trobava que la imatge era massa desenfocada per fer-ne una portada. Al final es va escollir per la insistència del dibuixant del NME i de Joe Strummer, el guitarra i cantant dels Clash.[85] El 2006 i 2007, el baix es va exposar al Rock and Roll Hall of Fame amb motiu de l'exposició Revolution Rock : The Story of the Clash.[86]

Per la cal·ligrafia de les paraules del títol, l'artista, que el grup coneix des de l'Anarchy Tour dels Sex Pistols,[87] agafa la mateixa tipografia i els mateixos colors que els del primer àlbum d'Elvis Presley. London està escrit verticalment de color rosa mentre que Calling està escrit horitzontalment en verd, una retolació que Lowry lloa per la seva estranya força.[88]

La idea d'aquesta picada d'ull al disc Elvis Presley[Notes 7] parteix del principi que la música dels Clash mostra la mateixa despreocupació que tenia abans la del King i fa l'enllaç entre el punk i el rock primerenc.[89] Com explicava Lowry, es tracta d'un veritable homenatge al geni original, desconegut i inspirat que va crear el primer enregistrament de rock'n'roll d'Elvis Presley.[90] Tot l'esperit de l'àlbum el simbolitza aquesta imatge,[91] que després de l'èxit mundial de l'àlbum es va convertir en una de les icones dels discos de punk rock.[92][93] Es calcula que avui en dia la foto té un valor de 5.000£ després de vendre's per 1.000£ el 2004.[94]

El 2001, la portada de London Calling va quedar en novena posició a la llista de la revista Q de les millors portades de tots els temps.[95] El 2007, la National Association of Recording Merchandisers la va seleccionar en la seva llista Definitive 200 que distingia les obres artístiques del rock.[96]

Durant les sessions d'enregistrament, el títol provisional de l'àlbum era The Last Testament (L'últim testament).[97] Al final, es va triar London Calling, igual que la primera cançó. L'origen d'aquesta expressió prové de la Segona Guerra Mundial quan a la BBC, una veu emetia cap als territoris ocupats: This is London calling[98]

Recepció[modifica]

Edicions, reconeixements i llistes d'èxits[modifica]

London Calling es va editar com a àlbum doble, però es va vendre a preu de disc normal, a petició del grup.[11] La discogràfica dels Clash, CBS Records va refusar al principi de comercialitzar-lo així, però al final va acceptar quan els Clash van renunciar a una part dels royalties del disc. London Calling es va publicar el 14 de desembre de 1979 al Regne Unit, i al cap d'un mes, el gener de 1980, als Estats Units.

L'àlbum dona dos dels singles més coneguts dels Clash, London Calling, que va sortir la setmana abans, el 7 i Train in Vain. El primer single, amb la versió inèdita Armagideon Time de Willi Williams a la cara B, té molt èxit entre el públic i els mitjans de comunicació.[99] Arriba a l'onzena posició de les llistes britàniques. El videoclip, dirigit per Don Letts presenta The Clash tocant al Tàmesi, el riu de Londres, mentre plou.[100]

Train in Vain surt en single als Estats Units el febrer de 1980, i arriba al número vint-i-tres del Billboard en la categoria Pop singles i la trentena en la categoria Club Play Singles.[101]

Venent vora dos milions d'exemplars a tot el món, l'àlbum queda al número nou de les llistes britàniques,[13] i se certifica com a disc d'or el desembre de 1979. No obstant, London Calling es va vendre millor a l'estranger. De fet, va ser segon a les llistes de Suècia[102] i quart a Noruega.[103] Als Estats Units, l'àlbum aconsegueix el lloc vint-i-setè al Billboard 200 en la categoria Pop albums el 1980 i acaba certificat com a disc de platí el febrer de 1996.[8]

El 2000, l'àlbum es remasteritza, juntament amb els altres àlbums del grup als Estats Units per la discogràfica Epic Records. Al cap de quatre anys, el 2004, Legacy Recordings reedita London Calling en una caixa. Aquesta edició especial pel vint-i-cinquè aniversari de la seva aparició conté un CD i un DVD bonus. El CD es titula The Vanilla Tapes. Es tracta de demos enregistrades durant la composició de London Calling,[104] l'estiu de 1979. El nom ve pels estudis Vanilla de Causton Street a Pimlico on el grup havia començat a preparar el seu nou àlbum.[105]

El 1979, al tren que el portava a l'estudi, Johnny Green es va adormir, i es va despertar de sobte a l'estació on havia de baixar. Amb la pressa, es va deixar les cintes.[104] Es van considerar perdudes, fins que Mick Jones en va trobar una el març de 2004. Aquestes gravacions es van publicar com a bonus amb l'edició remasteritzada de l'àlbum el setembre de 2004. Només se'n van publicar vint-i-un cançons de les trenta-set. Quant al DVD, inclou una pel·lícula de Don Letts, The Last Testament - The Making of London Calling, els videoclips de London Calling, Train in Vain i Clampdown i imatges de vídeo amateur de la gravació als estudis Wessex.

Classificació a les llistes
Any 1979 Any 1980 Any 2004
Llista Posició Llista Posició Llista Posició
Suècia Swedish Albums Chart[102] 2 Àustria Austrian Albums Chart[106] 17 Noruega Norwegian Albums Chart[103] 17
Anglaterra UK Albums Chart[13] 9 Noruega Norwegian Albums Chart[103] 4 Suècia Swedish Albums Chart[102] 45
USA U.S. Billboard Pop Albums[107] 27 Suïssa Swiss Albums Chart[108] 72
Anglaterra UK Albums Chart 26
Edició de 2004 de The Vanilla Tapes
1 Hateful 2:43 7 Death or Glory 3:54 12 Up-Toon 1:56 17 Working and Waiting 4:09
2 Rudie Can't Fail 3:27 8 Lover's Rock 4:02 13 Walking the Slidewalk 2:34 18 Heart and Mind 4:27
3 Paul's Tune 2:32 9 Lonesome Me 2:08 14 Where You Gonna Go (Soweto) 4:03 19 Brand New Cadillac 2:07
4 I'm Not Down 3:05 10 The Police Walked in 4 Jazz 2:18 15 The Man in Me 3:56 20 London Calling 3:18
5 Four Horsemen 2:55 11 Lost in the Supermarket 3:46 16 Remote Control 2:39 21 Revolution Rock 5:32
6 Koka Kola 1:57
Llegenda
present a l'àlbum London Calling
present a l'àlbum The Clash

Herència[modifica]

Shirley Manson, cantant de Garbage

Després dels dos primers àlbums del grup, i la sortida de London Calling, l'èxit dels Clash és internacional. L'àlbum es considera violent en la lletra i el compromís, però inspira nombrosos grups. A finals dels anys 1970 i principis dels 1980, es formen molts grups de punk que segueixen la ideologia i l'esperit combatiu dels Sex Pistols i dels Clash.

Stupid Girl, una cançó del grup Garbage que va sortir el 1996, està construïda amb la base del ritme de bateria de Train in Vain.[109] Joe Strummer i Mick Jones surten als crèdits d'aquesta cançó. El 2007, quan es remasteritza la cançó per Absolute Garbage, el disc de recopilació, s'hi afegeixen els noms de Paul Simonon i Topper Headon.[110]

Crítiques[modifica]

Robert Christgau, crític musical americà

De manera semblant al New York Times que el descriu com un dels millors àlbums de tots els temps,[111] la majoria de les crítiques reconeixen unànimement la qualitat de London Calling. Pat Blashill, periodista musical de Rolling Stone, declara per exemple que celebra el romanticisme de la rebel·lió del rock 'n' roll, en un període èpic.[112] Des que va sortir, la revista li va atorgar la nota màxim de cinc estrelles de cinc.[113] El novembre de 1989, la revista musical li atorga el títol de millor àlbum dels anys 1980 (100 Best Albums of the Eighties). El 2003 i després el 2012, Rolling Stone el col·loca en la vuitena posició de la seva classificació dels 500 millors discos de tots els temps,[7] mentre la cançó homònima es designa el 2004 com a quinzena millor cançó de tots els temps.[114] També forma part de la llista dels 1001 àlbums que cal escoltar abans de morir.

També elogiós, Stephen Erlewine, d'AllMusic, escriu que London Calling és estimulant, amb més canya i més sentit que la majoria dels altres discos, no cal dir dels àlbums dobles (London Calling is invigorating, rocking harder and with more purpose than most albums, let alone double albums.)[1] i qualifica l'àlbum com un dels millors àlbums de rock 'n' roll que s'han gravat mai (one of the greatest rock & roll albums ever recorded).[1]

També la revista de música Pitchfork nomena la cançó epònima London Calling com a millor títol de l'àlbum i el 2004, el seu web col·loca l'àlbum en segona posició en la seva llista dels 100 millors àlbums de la dècada de 1970 (Top 100 albums of the 70's).[115]

Si la crítica actual és generalment elogiosa, la de l'època de l'àlbum ho és igualment. Els anys 1979-1980, veure un grup punk fer un àlbum de rock de veritat sorprèn. A França, Bruno Blum afirma al número de gener de 1980 de la revista Best: Que quedi clar: aquest àlbum és el millor que han fet.[116] Encara que hi posa alguna pega sobre l'originalitat, Lester Bangs explica, en una entrevista a la ràdio 3RRR el 1980, que li agrada el principi del retorn als orígens de l'àlbum.[117]

El 1979, The Village Voice, mitjançant el seu periodista Robert Christgau li dona una nota d'A+,[118] i el posa al capdavant dels àlbums de l'any.[119] El periodista descriu London Calling com càlid, furiós, pensat, segur de si mateix, melòdic, i canyer. També el considera el millor LP des d'Exile on Main St. dels Rolling Stones.[120] Per la seva banda, NME li dona aquest honor a l'àlbum Fear of Music dels Talking Heads a la seva classificació de l'any. El dels Clash queda en desè lloc.[121] Vint-i-cinc anys després, a la seva classificació dels cent millors àlbums de tots els temps, London Calling puja a la dotzena posició.[122]

Artistes i equip de producció[modifica]

Artistes i equip de producció
Músics[123] Equip de producció
Nom Instrument Nom Activitat
Joe Strummer Guitarra, veu, piano Guy Stevens Productor
Mick Jones Guitarra, veu, piano Bill Price Enginyer de so en cap
Paul Simonon Baix Jerry Green Enginyer de so
Topper Headon Bateria, percussió Pennie Smith Fotògrafa
Mick Gallagher Orgue Ray Lowry Dibuixant
The Irish Horns Metall
Baker Glare Flauta

Notes[modifica]

  1. ↑ (anglès) Lletra :
    « My baby drove up in a brand new Cadillac

    Yes she did!
    My baby drove up in a brand new Cadillac
    She said, "Hey, come here, Daddy!"
    "I ain't never comin' back!"

    		»
  2. ↑ (anglès) Lletra de l'última estrofa, amb el text repetit tres vegades:
    « She ain't coming back to me »
  3. ↑ «Lletra de Hateful» (en anglès).
  4. ↑ Rudie fa referència a l'expressió Rude boys.
  5. ↑ «Lletra de la cançó Spanish Bombs» (en anglès). [Consulta: 5 novembre 2008].
  6. ↑ «Lletra de la cançó Death or Glory» (en anglès). [Consulta: 7 gener 2009].
  7. ↑ Portada del primer àlbum d'Elvis Presley

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Stephen Thomas Erlewine. «The Clash - London Calling» (en anglès). Review. [Consulta: 29 gener 2009].
  2. ↑ Pat Blashill. «The Clash - London Calling» (en anglès), 22-09-2004. Arxivat de l'original el 20 de juny 2008. [Consulta: 29 gener 2009].
  3. ↑ Chicago Review Press. The Encyclopedia of Dead Rock Stars: Heroin, Handguns, and Ham Sandwiches (en anglès), 2008. ISBN 1556527543. , p. 486,
    « The best Clash record — and to many, one of the best rock albums of all time —

    was 1979's London Calling (1980, US).

    		»
  4. ↑ Au Diable Vauvert. Babylon's Burning - Du Punk au Grunge (en francès), 2007. ISBN 284626130X. , p. 537,
    « Aquest àlbum, que oferia una plètora d'estils, tenia més en comú amb els 101ers que qualsevol cosa que hagués pogut tolerar en Rhodes. »
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Tom Sinclair. «The Best Album of All Time» (en anglès), 24-09-2004. Arxivat de l'original el 14 de juny 2012. [Consulta: 15 gener 2009].
  6. ↑ (francès) Pascal Dupont. «The Clash», 25-10-2004. [Consulta: 30 gener 2009]. «Per tant, era clar que el moviment punk no portava enlloc. Als quioscos, es venien postals on es veien crestes vermelles a King's Road, com una tribu en vies d'extenció. No volien acabar en una postal.»
  7. ↑ 7,0 7,1 «8) London Calling» (en anglès). classement des 500 plus grands albums de tous les temps, 01-11-2003. Arxivat de l'original el 10 d’abril 2010. [Consulta: 15 gener 2009].
  8. ↑ 8,0 8,1 «Gold and Platinium» (en anglès). [Consulta: 15 gener 2009]. «Title : LONDON CALLING - Certification Date : 02/14/1996»
  9. ↑ Jones, Allan «Death or Glory» (en anglès). Uncut [Consulta: 17 gener 2009]. «I don't see Joe much after this, watch from a distance as London Calling turns The Clash into a major rock band, the world theirs if they want it.»
  10. ↑ Tournon. PUNK : L'histoire complète (en francès), 2008. ISBN 978-2351440797. , Terry Chimes, ex-bateria dels Clash :
    « Volien tenir èxit total. De veritat. »
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 Sex Pistols, Clash... et l'explosion du punk, Bruno Blum, ISBN 978-2-258-06959-6, page 153
  12. ↑ (anglès) Gilbert, Pat (2005). Passion Is a Fashion: The Real Story of The Clash. Da Capo Press. ISBN 0-306-81434-X. pp. 212-213.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 (anglès) Web oficial de The Clash Arxivat 2009-10-06 a Wayback Machine. : biografia del grup
  14. ↑ Tournon. PUNK : L'histoire complète (en francès), 2008. ISBN 978-2351440797. 
  15. ↑ Kent, Nick «London Calling» (en francès). Libération, 17-09-2004. «A més, el paquet inclou un DVD excel·lent, que conté un documental irresistible realitzat per Don Letts sobre la gènesi de l'àlbum on s'hi veu el productor sonat Guy Stevens fer equilibris amb cadires per damunt del grup en plena sessió de gravació.»
  16. ↑ Bodin, Dominique; Robène, Luc; Héas, Stéphane «Le hooliganisme entre genèse et modernité» (pdf) (en francès). Vingtième Siècle. Revue d'histoire. Presses de Sciences Po, pàg. 72 [Consulta: 18 gener 2009]. «L'slogan punk « No future » dels anys 1976-1978 i els textes compromesos dels grups far d'aquest període com el « London calling » dels Clash (1979) reflecteixen millor que qualsevol discurs l'estat d'esperit en el qual la joventut, sobretot la de les classes modestes, aborda els « anys de ferro ».»
  17. ↑ Raoul Hernandez. «The Magnificent Seven - Why Sandinista! Is Better Than London Calling» (en anglès), 19-05-2000. [Consulta: 18 gener 2009]. «London Calling was not only a defiant manifesto for and about the common man, the common man actually caught wind of it and responded.»
  18. ↑ Miller Freeman Books. Alternative Rock: The Best Musicians and Recordings (en anglès), 2000. ISBN 9780879306076. , p. 272,
    « But even the seemingly insignificant filler — "Koka Kola," the recycled ska of "Rudie Can't Fail," Jones' plaintive "Lost in the Supermarket" — had a place »
  19. ↑ Sweeting, Adam «Joe Strummer» (en anglès). The Guardian, 24-12-2002 [Consulta: 18 novembre 2008]. «London Calling, was a tour de force of styles, from rockabilly to hard rock, dub and ska, alchemised by plenty of finger-jabbing attitude»
  20. ↑ Henke, James «The Clash : Tough But Tender, They're Taking America» (en anglès). Rolling Stone, 89, 17-04-1980, pàg. 65. «The songs draw on a wider variety of influences - rockabilly, R&B, honky-tonk, reggae»
  21. ↑ PageFree Publishing, Inc.. Clash City Showdown (en anglès), 2003. ISBN 9781589611382. , p. 45,
    « London Calling didn't sound like the first two records, nor did it sound like the band sounded playing the same songs live, but it captured the band trying to work out of the dead end of the first blush of Punk by reaching back into their roots. »
  22. ↑ (francès) «THE CLASH "London Calling"». [Consulta: 21 novembre 2008]. «« London Calling » est l'un des single phare du groupe»
  23. ↑ Hal Leonard Corp. The Clash: Return of the Last Gang in Town (en anglès), 2004. ISBN 9780634082405. , p. 308,
    « To put such concerns in context, though, the recent threat of meltdown at the Three Mile Island nuclear plant near Harrisburg, Pennsylvania ... »
  24. ↑ Sasha Frere-Jones. «1979 - The year punk died, and was reborn» (en anglès). Pop Music, 01-11-2004. [Consulta: 21 novembre 2008]. «Joe Strummer simultaneously watches the riots and sloughs off his role as de-facto punk president»
  25. ↑ Fernand Lanore. La belle histoire des groupes de rock français des années 60 (en francès), 2001. ISBN 9782851572196. , p. 172,
    « El Vince que tornarà dels electroxocs del manicomi, aviat seguit de molts d'altres, s'ha posat a sobre uns quants anys i està definitivament trencat. »
  26. ↑ Sweeting, Adam «Death or Glory» (en anglès). Uncut, 89, octubre 2004, pàg. 65. «one of the first rock'n'roll records»
  27. ↑ Jones, Mick «Interview de The Clash» (en francès). Rock & Folk, 158, 01-03-1980. «En Vince serà ric amb els seus royalties.»
  28. ↑ Westview Press. Rock and Roll: A Social History (en anglès), 2006. ISBN 9780813343068. , p. 253,
    « A number of styles grace this double-album release: swing ("Jimmy Jazz"), Berry-style classic rock ("Brand New Cadillac"),... »
  29. ↑ Daniel Garrett. «Energy, Honesty, Intelligence, Tradition and Possibility : The Clash, London Calling» (en anglès), 01-02-2008. [Consulta: 5 gener 2009]. «The police search for a local character, and there are threats of barbaric violence, in “Jimmy Jazz,” a song detailed with a vibrant jazz horn amid a laid-back rhythm closer to ska or reggae than jazz, and a nearly slurred vocal performance, sounding casual and almost distracted.»[Enllaç no actiu]
  30. ↑ Transaction Publishers. The Frailty of Authority (en anglès), 1986. ISBN 9780887386343. , p. 150,
    « "White Riot" (Clash 1977), "Police on My Back" (Clash 1980b), and "Jimmy Jazz" (Clash 1979) repeat this theme of resistance to the police. »
  31. ↑ Ratliff, Ben «Bo Diddley: The Beat That Will Go On» (en anglès). The New York Times, 03-06-2008 [Consulta: 29 gener 2009]. «Here is a partial list of songs since the late 1950s that have used the Bo Diddley beat, or a variation of it. (...) The Clash, Hateful»
  32. ↑ Robert Santelli. The Big Book of Blues: A Biographical Encyclopedia (en anglès). ISBN 9780140159394. , p. 120,
    « Diddley continued to tour in the '70s and '80s; he opened some shows for the British punk-rock band the Clash in 1979. »
  33. ↑ Terich, Jeff «London Calling» (en anglès). Treblezine, 08-09-2005 [Consulta: 29 gener 2009]. «One of the immediate highlights amid the first half of the record is "Hateful," a catchy, punk inflected bit of power pop with a bouncy rhythm and lyrics about a drug dealer»
  34. ↑ Carson, Tom «The Clash : Coming To Terms With Greatness» (en anglès). Rolling Stone, 03-04-1980. Arxivat de l'original el 2009-07-30 [Consulta: 3 setembre 2019]. «"Rudie Can't Fail" (the "She's Leaving Home" of our generation) celebrates an initiation into bohemian lowlife with affection and panache (...)»
  35. ↑ Mark Sutherland. «The Clash - London Calling - 25th Anniversary Edition» (en anglès). Review, 06-09-2004. [Consulta: 18 novembre 2008]. «Pick from straight-up punk like "Death Or Glory", sweet pop like "Lost In The Supermarket" or dub like the Paul Simenon-penned "Guns of Brixton".»
  36. ↑ James M. Curtis. Popular Press. Rock Eras: Interpretations of Music and Society, 1954-1984 (en anglès). ISBN 9780879723699. , p. 313,
    « Third, there is the reggae sound of "Rudie Can't Fail." »
  37. ↑ Carter Van Pelt. «When The Two Sevens Clashed» (en anglès). [Consulta: 16 gener 2009]. «they name-dropped and referenced their reggae heroes in their lyrics -- Prince Far I in "Clash City Rockers," Dr. Alimantado in "Rudy Can't Fail," (...)»[Enllaç no actiu]
  38. ↑ (francès) Sir Jo. «Doctor Alimantado - official rastaman». Interview Heartical Crew. [Consulta: 16 gener 2009]. «Un dels seus amics - Donovan Lett - li ha fet escoltar el meu disc "Born For a Purpose", aquest disc li va agradar tant que el tocava per tot arreu: entrevista, radios, televisions ... La cançó s'ha fet famosa així, de sobte els punks també l'han adoptada!»
  39. ↑ 39,0 39,1 Harper Collins Publishers. Collins Gem Classic Albums (en anglès), 1999. ISBN 9780004724850. , p. 143,
    « ..."Spanish Bombs" praises the heroism of republicans in the Spanish Civil War. »
  40. ↑ 40,0 40,1 40,2 Sweeting, Adam. Death or Glory a Uncut. Octobre 2004. p. 67
  41. ↑ Don J Whistance. «LONDON CALLING» (en anglès). Arxivat de l'original el 27 de setembre 2008. [Consulta: 18 gener 2009]. «'Spanish Bombs' was written as a result of travelling home from Wessex Studios late one evening, Strummer and Gaby Salter were talking about the Basque separatists in Spain who were engaged in a bombing campaign against various holiday resorts on the Costa Del Sol.»
  42. ↑ (francès) François Musseau. «Exhumation prochaine du poète Federico Garcia Lorca». Bonjour l'Europe, 20-09-2008. Arxivat de l'original el 22 de setembre 2008. [Consulta: 26 novembre 2008]. «El poeta Federico Garcia Lorca fou afusellat i després el van llençar en una fossa comuna l'agost de 1936, al principi de la guerra civil espanyola, a prop de Granada, a Andalusia.»
  43. ↑ Peter S. Scholtes. «It's just the beat of time, the beat that must go on» (en anglès), 26-10-2004. Arxivat de l'original el 2009-02-09. [Consulta: 31 gener 2009]. «He inspired "The Right Profile" by lending Strummer Patricia Bosworth's Montgomery Clift biography.»
  44. ↑ Ira Robbins. «Garageland» (en anglès). Arts & Entertainment, 19-10-1999. [Consulta: 31 gener 2009]. «London Calling's "Right Profile," a film-freak's ode to the troubled life of Montgomery Clift»
  45. ↑ PDF (anglès) Tom Vague. «Chapter 15 - State of Independents 1978/79». Arxivat de l'original el 2007-07-07. [Consulta: 31 gener 2009]. «the Montgomery Clift tribute ‘The Right Profile’, originally entitled ‘Canalside Walk’,»
  46. ↑ Viking Penguin. Shade of the Raintree: The Life and Death of Ross Lockridge, Jr., Author of Raintree County (en anglès), 1994. ISBN 9780670854400. , p. 16,
    « He stumbled through the rest of the film mostly in right profile; the left was lumpy and inert. »
  47. ↑ Hal Leonard Corp. The Clash: Return Of The Last Gang In Town (en anglès), 2004. ISBN 9780634082405. , p. 315,
    « Guy certainly recognised the parallels with his own situation, and Johnny for one believes 'The Right Profile' is in fact the first of the Clash's tributes to the producer, albeit veiled. »
  48. ↑ Au diable vauvert. The Clash (en francès), 2008. ISBN 9782846261715. , p. 239,
    « La va escriure el Joe, sempre he pensat que parlava de la meva vida, encara que jo no vaig créixer als suburbis. »
  49. ↑ Piccarella, John «The Clash on Main Street» (en anglès). Village Voice, 04-02-1980. Arxivat de l'original el 2009-07-30 [Consulta: 17 gener 2009]. «As in the past, the most personal songs are the ones sung by Mick Jones.»
  50. ↑ Carol Publishing Group. Best Rock 'n' Roll Records of All Time: A Fans Guide to the Stuff You Love (en anglès), 1992. ISBN 9780806599632. ,
    « (...) damning American consumerism in "Lost in the Supermarket" and "Koka Kola"(...) »
  51. ↑ Jones, Sasha Frere «1979» (en anglès). The New Yorker, 01-11-2004 [Consulta: 24 gener 2009]. «The song fades away in a vamp that sounds like disco, so light you might get the impression the band had forgotten eveything they'd just sung about : institutional racism, political brainwashing, and the creeping compromise of working life.»
  52. ↑ D'Ambrosio, Antonino «Let Fury Have the Hour : The Passionate Politics of Joe Strummer» (en anglès). Monthly Review, juny 2003 [Consulta: 24 gener 2009]. «The same song also advocates an alternative, a common Strummer theme, the need for working-class rebellion»
  53. ↑ NYU Press. Stars Don't Stand Still in the Sky: Music and Myth (en anglès), 1998. ISBN 9780814747278. , p. 185,
    « (...) boycotted the colors blue and brown because I didn't get the fascist reference in the Clash's "Working for the Clampdown." »
  54. ↑ Macmillan. My So-Called Punk (en anglès), 2007. ISBN 9780312337810. , p. 24,
    « Over this sprawling double album, the Clash master rockabilly ("Brand New Cadillac") and hauting dub reggae ("Guns of Brixton") »
  55. ↑ Trafford Publishing. I Have Wings, So Why Am I Here? (en anglès), 2007. ISBN 9781425119362. , p. 148,
    « In fact, Paul Simonon, who grew up in Brixton, wrote the 1979 song, "The Guns of Brixton" played by the music group "The Clash" which dealt with law enforcement violence in Brixton. »
  56. ↑ Kaganski, Serge «London Calling» (en francès). Les inrockuptibles, 14-02-2003 [Consulta: 29 gener 2009]. «La consciència social i política dels nois es desplega, invoquen la guerra d'Espanya i el fantasma de García Lorca (Spanish Bombs), alimenten l'ànsia de revolta contra l'estat de les coses imposat per l'ordre thatcherià (Clampdown), fan una al·legoria de la societat consumista (Lost in the Supermarket) o fan la crònica de successos policial (Guns of Brixton)»
  57. ↑ «LONDON CALLING» (en anglès). N.Y. Rocker, gener 1980. Arxivat de l'original el 2009-07-30 [Consulta: 29 gener 2009]. «Reggae figures more prominently than ever, in Paul Simonon's songwriting debut on "Guns Of Brixton" (a dark-brooding picture of urban terror, sung by Paul),»
  58. ↑ Bangs, Lester «The Fire Next Time» (en anglès). The Soho Weekly News, 53, 05-03-1980. Arxivat de l'original el 2009-07-30 [Consulta: 29 gener 2009]. «Simonon's sullenly menacing "Guns of Brixton" is one of the strongest cuts»
  59. ↑ «The Clash Art Punk» (en anglès). Bass Player, agost 2003 [Consulta: 29 gener 2009]. «I played bass on the recording, but because of the song’s bass line, I felt more comfortable playing guitar and singing the whole song live.»
  60. ↑ Greil Marcus, Guillaume Godard. Sly Stone le mythe de Stagger Lee (en francès). ISBN 9782844850294. , p. 120,
    « Stack apareix amb el seu nom veritable en el títol immediatament anterior, "Wrong' em Boyo" (...) Els Clash l'han versionat amb una introducció bàsicament original inspirada en la vella cançó »
  61. ↑ Peter S. Scholtes. «It's just the beat of time, the beat that must go on» (en anglès), 26-10-2004. Arxivat de l'original el 2009-02-09. [Consulta: 25 novembre 2008]. «The tune was another obscure rude boy single favored by skinheads, so no one much noticed when the Clash renamed it "Wrong 'Em Boyo" and credited it to one C. Alphanso.»
  62. ↑ Dave Thompson. Backbeat Books. Reggae & Caribbean Music: Third Ear: Essential Listening Companion (en anglès), 2002. ISBN 9780879306557. , p. 385,
    « Opening with an adaptation of "Stagger Lee", "Wrong" then totally shifts gears into a snailpaced R&B number showcasing The Rulers' fabulous vocals. The Clash heard the possibilities and revised it into the punk powered "Wrong 'Em Boyo." »
  63. ↑ Cecil Brown. «Godfather of Gangsta» (en anglès), 09-05-2003. [Consulta: 25 novembre 2008].
  64. ↑ Artist History. «The Clash» (en anglès). [Consulta: 25 novembre 2008].
  65. ↑ Jacob Hoye. Pocket Books. 100 Greatest Albums (en anglès), 2003. ISBN 9780743448765. , p. 73,
    « In the songs, "Death or Glory" and "Four Horsemen," every note played and word sung speaks directly to this awareness of the con. »
  66. ↑ Robert Pattison. Oxford University Press US. The Triumph of Vulgarity: Rock Music in the Mirror of Romanticism (en anglès), 1987. ISBN 9780195038767. , p. 142,
    « The alternatives the world offers the rocker are enumerated in the title of this clash lyric-"Death or Glory." Glory awaits those who preserve the self intact, but death is the fate of those who succumb to the world. »
  67. ↑ Viviant, Arnaud «London Calling (25th anniversary edition)» (en francès). Les inrockuptibles, 22-09-2004 [Consulta: 17 novembre 2008]. «Avec Koka Kola (...), ils écrivent avec vingt-cinq ans d'avance la chanson préférée de Patrick Le Lay. Celle dont il a fait récemment le pitch lorsqu’il a déclaré : "Dans une perspective business, soyons réalistes : à la base, le métier de TF1, c’est d'aider Coca-Cola à vendre son produit."»[Enllaç no actiu]
  68. ↑ Myron Joel Aronoff. Transaction Publishers. The Frailty of Authority (en anglès), 1986. ISBN 9780887386343. , p. 150,
    « Drug addiction is the topic of "Koka Kola" »
  69. ↑ Steve Taylor. Continuum International Publishing Group. A to X of Alternative Music (en anglès). ISBN 9780826482174. , p. 67,
    « 'The Card Cheat' is Spector's Wall of Sound incarnate. »
  70. ↑ Chris Knowles. PageFree Publishing. Clash City Showdown (en anglès). ISBN 9781589611382. , p. 64,
    « The Clash also raided the celestial jukebox: by roping in Guy Stevens to 'produce', borrowing production ideas from Phil Spector on 'the Card Cheat',... »
  71. ↑ Carson, Tom «London Calling» (en anglès). Rolling Stone, 314, 22-01-1997 [Consulta: 29 gener 2009]. «If "Rudie Can't Fail" (the "She's Leaving Home" of our generation) celebrates an initiation into bohemian lowlife with affection and panache, "The Card Cheat" picks up on what might be the same character twenty years later, shot down in a last grab for "more time away from the darkest door."»
  72. ↑ «The Clash – Three Card Trick» (en anglès). Top 10 Best Gambling Songs. [Consulta: 29 gener 2009]. «In "The Card Cheat," perhaps the finest track on the Clash's luminous 1979 album London Calling, Mick Jones spins an extended metaphor on Britain's twilight of empire. A majestic elegy for a kingdom deservedly in decline, the song takes as its literal subject a crooked poker player, "seized and forced to his knees and shot dead."»
  73. ↑ Nicolas Slonimsky, Laura Diane Kuhn. Schirmer Books. Baker's Biographical Dictionary of Musicians (en anglès). ISBN 9780028655253. , p. 657,
    « The album featured explorations of reggae ("Revolution Rock" and "Wrong 'Em Boyo") and rockabilly ("Brand New Cadillac"), and included "London Calling," "Lost in the Supermarket," the ballad "Lover's Rock," (...) »
  74. ↑ Carson, Tom «The Clash : Coming To Terms With Greatness» (en anglès). Rolling Stone, 314, 03-04-1980. Arxivat de l'original el 2009-07-30 [Consulta: 16 gener 2009]. «It can be as intimate and hilarious as the moment when Joe Strummer deflates any hint of portentousness in the sexual-equality polemics of "Lover's Rock" by squawking "I'm so nervous!" to close the tune.»
  75. ↑ Al Spicer. Rough Guides. Rock: 100 Essential CDs : the Rough Guide (en anglès), 1999. ISBN 9781858284903. , p. 44,
    « Lovers Rock advocated safety and planning when it came to sweet loving »
  76. ↑ Da Capo Press. Passion is a Fashion: The Real Story of The Clash (en anglès), 2005. ISBN 9780306814341. , p. 260
  77. ↑ Hyde, Gene «The Clash» (en anglès). Arkansas Democrat-Gazette, 11-04-2000 [Consulta: 4 febrer 2009]. «Lyrically, they attacked consumerism ("Lost in the Supermarket," "Koka Kola") and drug dealers ("Hateful") while waxing philosophical about the apocalypse ("London Calling" and "Four Horsemen").»[Enllaç no actiu]
  78. ↑ «Turku Finland - Ruisrock Festival» (en anglès). Arxivat de l'original el 12 de gener 2008. [Consulta: 5 novembre 2008]. «The main highlight is the only ever live outing for Four Horseman, which Joe introduces with “Ok the 4 horsemen of the apocalypse are quite tired and need a little drink..” The song has a different ending than the recorded version.»
  79. ↑ Chris Salewicz. «Part 3: Red Hand of Fate (1979)» (en anglès). Redemption Song: The Ballad of Joe Strummer, 23-05-2007. [Consulta: 5 novembre 2008]. «On July 5 and 6 they played a pair of “secret” gigs in London, at the small Notre Dame hall off Leicester Square, trying out new songs. These included “London Calling” and “Rudie Can't Fail,” as well as the only live performances ever of “Hateful” and “I’m Not Down.”»
  80. ↑ Piccarella, John «The Clash on Main Street» (en anglès). Village Voice, 04-02-1980. Arxivat de l'original el 2009-07-30 [Consulta: 4 febrer 2009]. «But the most autobiographical song, reminiscent of Give ‘Em Enough Rope’s "Stay Free," is "I’m Not Down," upon whose street-tough declaration of having been there the self-mythologizing "Four Horsemen" is built.»
  81. ↑ Johnny Black. «Train in Vain (Stand by Me)» (en anglès). The Greatest Songs Ever!, abril/maig 2002. [Consulta: 29 gener 2009]. «why did “Train in Vain” have such a made-in-the-U.S.A. feel? Strummer has admitted that despite the band's anti-American posturing, much of its inspiration came from this side of the Atlantic Ocean.»
  82. ↑ «The 100 Best Albums of the Eighties» (en anglès). Rolling Stone, 16-11-1989. Arxivat de l'original el 2009-08-04 [Consulta: 17 gener 2009]. «"The track was like a train rhythm," says Jones, who wrote most of it, " and it was, once again, that feeling of being lost. So there it was."»
  83. ↑ David Y. Hudson. «MTV Rockumentary Part 2» (en anglès). Arxivat de l'original el 2012-02-09. [Consulta: 29 gener 2009]. «The real story on "Train In Vain" is that originally we needed a song to give to the NME for a flexi disk that NME was going to do. And then it was decided that it didn't work out or decided the flexi disk didn't work out so we had this spare track we had done as a giveaway. So we put it on London Calling but there wasn't time because the sleeves were already done.»
  84. ↑ Green 2003, pp.195–196.
  85. ↑ Ben Hoyle. «Cartoonist and designer of London Calling cover dies» (en anglès). Visual Arts, 17-10-2008. [Consulta: 31 gener 2009]. «It needed Lowry, serving as the band's “official war artist” on that American tour, to persuade her that it would work as a cover.»
  86. ↑ «Revolution Rock» (en anglès). [Consulta: 12 novembre 2008]. «Among the highlights are Joe Strummer’s Fender Telecaster, Mick Jones' Gibson Les Paul Jr., Paul Simonon's smashed bass guitar from the cover of “ London Calling,” and handwritten lyrics for London Calling, “Know Your Rights” and “Clampdown.»
  87. ↑ Jemma Dobson. «Rossendale rock cartoonist Ray Lowry, 64, found dead» (en anglès), 15-10-2008. [Consulta: 12 novembre 2008]. «Born in Manchester into the rock and roll era, Ray befriended The Clash, whom he met at the Sex Pistols' infamous Anarchy tour at the Electric Circus, Manchester.»
  88. ↑ (anglès) Greg Williams. «Forever Elvis», 16-08-2002. Arxivat de l'original el 16 de juny de 2009. [Consulta: 12 novembre 2008]. «Lowry praised "the strange potency of the pink and green lettering and the sheer vibrancy of the Elvis picture."»
  89. ↑ Mark Vallen. «RIP: Ray Lowry - Clash "War Artist"» (en anglès). Art of Punk, 03-11-2008. [Consulta: 31 gener 2009]. «It would become one of his better known images, a brash tribute to Elvis Presley’s first album, linking punk to early rock and roll.»
  90. ↑ Barry Miles, Grant Scott, Johnny Morgan. Collins & Brown. The Greatest Album Covers of All Time (en anglès), 2005. ISBN 1843403013. , p. 32,
    « Designer Ray Lowry said his sleeve for The Clash's 1977 London Calling was "a genuine homage to the original, unknown, inspired genius who created Elvis Presley's first Rock 'n" Roll record" »
  91. ↑ (francès) Bruno Lesprit. «The Clash, morts mais vivants», 08-10-2031. [Consulta: 12 desembre 2008]. «Mais dès London Calling (1979), ils s'approprient l'héritage rock des années 1950 et conquièrent l'Amérique ; la pochette pastiche d'ailleurs le premier album d'Elvis.»
  92. ↑ Nicola Woolcock. «The punk whose image defines rock 'n' roll» (en anglès), 24-01-2002. [Consulta: 31 gener 2009]. «Paul du Noyer, editor of Q magazine's The 100 Greatest Rock 'n' Roll Photographs, said: "(...) It's a classic picture because it captures the ultimate rock 'n' roll moment - total loss of control."»
  93. ↑ revistaClash. «Pennie Smith Honored - 'London Calling' Photographer Wins Award» (en anglès). News, 28-11-2008. [Consulta: 31 gener 2009]. «The cover is of course iconic, frequently named as one of the best ever.»
  94. ↑ Virgina Blackburn. «Snap up a photograph that really rocks» (en anglès). Money, 04-03-2006. [Consulta: 31 gener 2009]. «One extremely popular picture in an open edition is Penny Smith’s cover for the album London Calling by the Clash. Two years ago the picture was selling for more than £1,000; today it would set you back nearly £5,000.»
  95. ↑ Mickey O'Connor. «London's Q magazine picked these; what are yours?» (en anglès). Cover Story, 14-03-2001. Arxivat de l'original el 2 de desembre 2013. [Consulta: 31 gener 2009]. «9 The Clash, London Calling»
  96. ↑ NARM. «Definitive 200» (en anglès), març 2007. [Consulta: 31 gener 2009]. «96. CLASH – LONDON CALLING»
  97. ↑ Stephen Metcalf. «Debunking Punk - What the Clash meant to rock 'n' roll.» (en anglès), 22-02-2005. Arxivat de l'original el 25 de febrer 2007. [Consulta: 20 novembre 2008]. «The working title for London Calling was "The Last Testament," and it was supposed to stand, according to the band's manager, as the "last rock and roll record."»
  98. ↑ «London Calling» (en anglès), 09-12-2004. Arxivat de l'original el 9 d’abril 2010. [Consulta: 20 novembre 2008]. «Named after the call signal of the BBC's World Service broadcasts, the title alarm of the Clash's third album was an SOS from the heart of darkness.»
  99. ↑ Dave Thompson. Backbeat Books. A Music Lover's Guide to Record Collecting (en anglès). ISBN 9780879307134. , p. 105,
    « The Clash's "London Calling," backed by a lengthy, incendiary cover of reggae star Willie Williams' "Armagideon Time" (CBS 12-8087) is one of the new wave's finest, and most sought-after, 12-inch moments. »
  100. ↑ (anglès) Sweeting, Adam. Death or Glory. Uncut. Octobre 2004. p. 69.
  101. ↑ (anglès) All music : classificació singles de The Clash, Train In Vain (Stand By Me) el 1980, línies 1 i 2.
  102. ↑ 102,0 102,1 102,2 (suahili) Discografia de The Clash : llistes sueques.
  103. ↑ 103,0 103,1 103,2 (anglès) Discografia de The Clash : llistes noruegues.
  104. ↑ 104,0 104,1 Gilbert, Pat «The Vanilla Tapes» (en anglès). Mojo, 23-08-2004. «At the end of each session, they ran off cassette copies, which Mick in particular would take away to study. It was one of the final cassette copies that Johnny Green had left on the tube.»
  105. ↑ Johnny Green, Garry Barker, Ray Lowry. Faber and Faber. A Riot of Our Own: Night and Day with the Clash (en anglès), 1999. ISBN 9780571199570. , p. 156,
    « Then we struck lucky. It was called Vanilla, and it came from just another small-ad. It was in Causton Street, down by the river, near Vauxhall Bridge. »
  106. ↑ (alemany) Discografia de The Clash : llistes austríaques.
  107. ↑ (anglès) "The Clash > Charts & Awards > Billboard Albums". AllMusic.
  108. ↑ (francès) Discografia de The Clash : llistes suïsses.
  109. ↑ «Stupid Girl» (en anglès). Kerrang!, 932, 30-11-2002.
  110. ↑ M. C. Strong. Giunti. The great rock discography (en anglès), 1998. ISBN 9788809215221. , p. 291,
    « Songwriters : Group, except a CLASH "Train in Vain" sample on "STUPID GIRL" »
  111. ↑ The New York Times, William Safire. Macmillan. The New York Times Guide to Essential Knowledge: A Desk Reference for the Curious Mind (en anglès), 2007. ISBN 9780312376598. , p. 176,
    « However, the greatest politically oriented punk band was undoubtedly the Clash, whose 1978 album London Calling is recognized as one of the great rock albums of all time. »
  112. ↑ Pat Blashill. «The Clash - London Calling» (en anglès), 22-09-2004. Arxivat de l'original el 20 de juny 2008. [Consulta: 29 gener 2009]. «it celebrates the romance of rock & roll rebellion in grand, epic terms.»
  113. ↑ Random House/Rolling Stone Press. The New Rolling Stone Record Guide (en anglès), 1983. ISBN 0-394-72107-1. ,
    « The Clash - London Calling (1980) »
  114. ↑ «The RS 500 Greatest Songs of All Time» (en anglès), 09-12-2004. Arxivat de l'original el 1 d’octubre 2007. [Consulta: 15 gener 2009]. «15. London Calling, The Clash»
  115. ↑ (anglès) Classificació dels Top 100 albums of the 70's per pitchforkmedias : London Calling és el segon.
  116. ↑ Blum, Bruno «London Calling» (en francès). BEST, 138. «Ils n'existent que pour et grâce à leur public, et aujourd'hui, avec ce "London Calling", on va leur reprocher de ne plus être punks, de faire trop de musique et pas assez de décibels. Que ce soit clair pourtant : cet album est leur meilleur. (Només existeixen per i gràcies al seu públic, i avui, amb aquest "London Calling", els retrauran que ja no són punks, que fan massa música i massa pocs decibelis. Que quedi clar, però: aquest àlbum és el millor que han fet).»
  117. ↑ Sue Mathews. «Lester Bangs Interview» (en anglès). Radio 3RRR, 13-05-1980. Arxivat de l'original el 11 de febrer 2009. [Consulta: 19 desembre 2008]. «Even The Clash for that matter, I mean the stuff on the ‘London Calling’ album it’s like they’re trying to go back to their roots and they’re really like trying to. And that’s good, it’s good that they’re listening to all these old blues singers this and that and the other thing and absorbing all this stuff. But it’s really, they’re not creating anything really radically new. I think the first album was much more radical, and I speaking purely in music sense then ‘London Calling’.»
  118. ↑ «The Robert Christgau’s Lists 1970-2002» (en anglès), 10-04-2008. [Consulta: 23 desembre 2008]. «1979
    1. The Clash»
  119. ↑ «1980» (en anglès). 50th Anniversary, 18-10-2005. [Consulta: 23 desembre 2008]. «The Clash's London Calling was named best album»[Enllaç no actiu]
  120. ↑ Robert Christgau. «The Clash Consumer Guide Reviews» (en anglès). [Consulta: 23 desembre 2008]. «Warm, angry, and thoughtful, confident, melodic, and hard-rocking, this is the best double-LP since Exile on Main Street. And it's selling for about $7.50.»
  121. ↑ «1979 NME Albums» (en anglès). [Consulta: 5 novembre 2008]. «8. London Calling - The Clash»
  122. ↑ «Best album of all time revealed» (en anglès), 02-06-2006. [Consulta: 5 novembre 2008]. «12. ‘London Calling' - The Clash»
  123. ↑ «London Calling (Legacy Edition)» (en anglès). Site officiel de The Clash. Arxivat de l'original el 1 de febrer 2009. [Consulta: 16 gener 2009].

Bibliografia[modifica]

  • Gilbert, Pat [2004] (2005). Passion Is a Fashion: The Real Story of The Clash, 4a edició, Londres : Aurum Press, p.212–213, 235-237, 259-260. ISBN 1-84513-113-4. OCLC 61177239.
  • Gray, Marcus [1995] (2005). The Clash: Return of the Last Gang in Town, 5a edició millorada, Londres : Helter Skelter. ISBN 1-905139-10-1. OCLC 60668626.
  • Green, Johnny; Garry Barker [1997] (2003). A Riot of Our Own: Night and Day with The Clash, 3a edició, Londres : Orion, p.156-158, 161-162, 165, 194–196, 218-219. ISBN 0-7528-5843-2. OCLC 52990890.
  • Gruen, Bob; Chris Salewicz [2001] (2004). The Clash, 3a edició, Londres : Omnibus. ISBN 1-903399-34-3. OCLC 69241279.
  • Letts Don; Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon, Topper Headon, Terry Chimes, Rick Elgood, The Clash. (2001). The Clash, Westway to the World [Documentaire]. New York, NY : Sony Music Entertainment; Dorismo ; Uptown Films. ISBN 0-7389-0082-6. OCLC 49798077.
  • Needs, Kris (2005-01-25). Joe Strummer and the Legend of the Clash. Londres : Plexus. ISBN 0-85965-348-X. OCLC 53155325.
  • Topping, Keith [2003] (2004). The Complete Clash, 2a edició, Richmond : Reynolds & Hearn. ISBN 1-903111-70-6. OCLC 63129186.

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=London_Calling&oldid=33359412»