Los Fresones Rebeldes
  | |
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | grup de música |
| Activitat | |
| Activitat | 1995 – 29 juliol 2001 |
| Afiliats | Joaquín Felipe Spada Ana Vaquero Roge Quinito Ex-membres Eugènia Broggi Cecilia Bayo Eva María González Viejo Inés Bayo † Cristina Segura Sergi Farregut Gallès Miguel López Blanco |
| Segell discogràfic | Subterfuge Records |
| Gènere | Indie pop |
      | |
Los Fresones Rebeldes va ser una banda de indie pop espanyola formada a Barcelona. El grup va comptar amb influències dels anys 1960, el punk, la new wave, el C86 i el riot grrrl. Es va formar a la fi de 1995, en plena explosió indie a Espanya.[1][2]
Biografia
[modifica]Construint Los Fresones Rebeldes
[modifica]Miguel López Blanco (teclats i casiotone), amb una llarga carrera en el grup dels anys 80 Síndrome Tòxica, buscava un bateria per a un nou projecte i es va creuar amb el millor amic del seu germà: Joaquín Felipe Spada (ex guitarrista dels Cangurs i Els Bretons). Conjuntament van decidir muntar Pepito Sex. En aquest moment se'ls uneix una jove veinteañera, Cristina Segura, i funden Thy Surfyn' Eyes, però Miguel considera que Felipe i Cristina tenen un nivell baix i els tira del grup per a continuar ell en solitari.[1]
Malgrat això Felipe i Cristina no es van rendir. Un dia, assajant pel seu compte, va sortir alguna cosa que els va agradar a tots dos fent que se'ls torni a unir Miguel i decideixen fundar Los Fresones Rebeldes unint-se a tres veinteañeras (Eugènia Broggi, Inés Bayo i la seva germana Cecilia). Felipe, funcionari de la Diputació Provincial de Barcelona i ex periodista d'informació política per al Diari de Barcelona i Miguel, professor de geologia, decideixen intentar-ho per enèsima vegada amb aquest divertit projecte encara que segons confessen "Los Fresones van ser gairebé sense voler i, mira, ha funcionat".
En un primer moment la formació no era molt estable: Inés anava i venia, i la seva germana Cecilia la substituïa, després s'anava Cecilia i tornava Inés. I al final, amb les dues en el grup, va sorgir l'oportunitat de gravar un disc.
Primera etapa: "Al amanecer" i "¡Es que no hay manera!"
[modifica]Tot va començar amb una maqueta que havien enviat a Juan de Pablos, director del programa de Ràdio 3 Flor de Passió. A Juan li va agradar la maqueta i va decidir anar a veure'ls a Barcelona. Després de l'experiència Juan no es va penedir i va estar tot un any punxant-los en antena.
En el nadal de 1996 graven el seu primer senzill, el seu primer èxit Al amanecer, amb Spicnic, un petit segell albaceteño, fundat pels germans Mauro i Nacho Canut. És llavors quan Subterfuge Records s'interessa per ells iniciant-se una relació a tres bandes: graven diversos senzills per a Spicnic i els àlbums són per a Subterfuge.
Prèviament col·laboren amb un tema en el recopilatori Freaks attacks (Subterfuge, 1997) i a la fi de 1997 publiquen el seu primer àlbum titulat Es que no hay manera! (Subterfuge, 1997) gravat en l'estiu d'aquest mateix any. Amb ell es van donar a conèixer per tota Espanya com la gran esperança del pop.[3]
Van aconseguir moltíssims seguidors amb el seu primer single, Al amanecer, que anava acompanyat per un divertit vídeo, rodat al Parc d'Atraccions de Madrid. Aquesta cançó transmet l'emoció de la primera vegada que ens enamorem i totes aquestes sensacions irrepetibles en la vida.[4]
En aquella època també van guanyar un concurs organitzat per Philips i Los 40 Principals. El disc va rebre alguns pals d'una banda de la crítica que els acusava de compondre un pop naïf infantiloide i molt fàcil. L'altra part, simplement els va ignorar. Això de fàcil és veritat, però també entranyable i tremendament efectiu. S'inclouen en el mateix versions de La Buena Vida, Joven Bryan, La Mode i Terry IV. Es va publicar a la fi de l'any i va arribar a vendre unes 25.000 còpies.[5]
Canvis en la formació: "Éxitos 99"
[modifica]Al gener de 1998 apareixen quatre noves cançons en la mateixa línia en el Tributo a Pepito Sex y Thy Surfyn' Eyes (Elefant, 1998) del Club del Single de Elefant, després del qual hi ha canvis en la part vocal pel fet que les cantants en aquell moment (Cecilia i Inés) preferien prendre's allò més que res com una diversió o un entreteniment, alguna cosa amb el que Felipe i Cristina no estaven d'acord perquè estaven resolts a aprofitar l'oportunitat d'una carrera en el pop rock.
La solució va ser l'abandó del grup per part de les cantants i incorporar una nova cantant Eva María González Viejo (veu), que actuava com a teclista en TCR. Amb ella com a cantant inicien la gira de l'estiu de 1998. Però una nova deserció sacseja a la formació: Eugènia decideix marxar-se a Londres amb el seu nuvi. És llavors quan decideixen sumar a un nou component, Sergi Farregut Gallès (bateria). Felipe torna llavors a la guitarra (el seu instrument natural) i als cors; Cristina s'encarrega del baix, òrgan i veu; Miguel de la guitarra, casiotone i veu; i Eva, la veu principal.
En 1999 apareix el seu segon àlbum sota el títol d'Exitos 99. Setze corts d'un àlbum de temàtica amorosa i mirada irònica. És un títol sincer (algunes de les cançons ja havien estat publicades) però que qualsevol director de màrqueting en un segell multinacional l'hauria rebutjat rotundament (potser és una de les raons per les quals fugen de les multinacionals, per a poder fer el que els dona la gana i a més perquè "les grans companyies tracten bastant malament als cantants, mentre que les companyies independents donen més llibertat a l'artista"). Amb tot hi havia encara pitjors alternatives per al títol com El dia en que doscientos periodistas vinieron a vernos i que serveix per a batejar un sketch en la meitat del CD, on ironitzen sobre la tirada de la premsa musical per la barra de les sales de concerts.[3]
Amb aquest segon àlbum van repetir la xifra de 20.000 còpies venudes, van estar de gira per tot el país i participant en festivals com el Contempopránea, després de l'edició del qual de 2001 van decidir separar-se. En aquesta primera etapa, mai van arribar a sortir d'Espanya.
Activitat post dissolució
[modifica]En 2003 es va veure necessari que totes aquelles cançons que en el seu moment estaven escampades en senzills, EP i dos àlbums es recopilessin. Es va editar un digipak que, a més de les millors cançons, inclou els dos videoclips del grup sota el nom Gran Selección 1995-2001.
Des de 2002, Cristina i Felipe formen part d'un nou projecte anomenat Cola Jet Set al costat d'Ana (cantant de La Monja Enana i esposa de Felipe), Roge (bateria i membre actiu d'altres projectes com a Zona Negativa) i la nova guitarra rítmica, Alicia. Han publicat una maqueta, un senzill i un àlbum en Subterfuge Records, i un altre en Elefant, però malgrat els canvis de components i de nom, alguns diuen que l'esperit dels Maduixots Rebels segueix molt present en la seva música.
Discografia
[modifica]Àlbums
[modifica]- ¡Es que no hay manera! (1997)
- Éxitos 99 (1999)
- Gran Selección 1995-2001 (2003)
Singles
[modifica]- Al amanecer (1997)
- Creo que me quiere (1998)
EP
[modifica]- Tributo a Pepito Sex y Thy Surfyn' Eyes (1998)
- Medio drogados (1999)
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Bonacich, Drago. «Los Fresones Rebeldes» (en anglès). AllMusic. [Consulta: 29 gener 2022].
- ↑ Quintana, María. «Subterfuge, bodas de plata y flúor» (en castellà). El Mundo (España), 31-05-2014. [Consulta: 29 gener 2022].
- ↑ 3,0 3,1 «Muere Inés Bayo, vocalista de Los Fresones Rebeldes, a los 45 años» (en castellà). [Consulta: 29 gener 2022].
- ↑ Sanguino, Juan. «Así se creó 'Al amanecer', el himno de Los fresones rebeldes con el que cerraste todos los bares» (en espanyol europeu). Vanity Fair España, 11-01-2019. [Consulta: 29 gener 2022].
- ↑ Sopena, Ángel H. «Los Fresones Rebeldes: "No puedes gustar a todo el mundo"» (en castellà). La Opinión de Murcia, 17-10-2019. [Consulta: 29 gener 2022].