Los Tarantos

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de pel·lículaLos Tarantos
Fitxa
Direcció Francesc Rovira-Beleta
Protagonistes
Guió Francesc Rovira-Beleta
Alfredo Mañas
Música Andrés Batista
Fernando García Morcillo
Emilio Pujol
José Solá
Fotografia Massimo Dallamano
Muntatge Emilio Rodríguez Barros
Qualitat
País d'origen Espanya
Estrena 5 de novembre de 1963
Durada 112 minuts
Idioma original castellà
Rodatge Barcelona
Color en color
Descripció
Gènere cinema musical i drama
Lloc de la narració Barcelona
Premis i nominacions
Nominacions

IMDB: tt0056555 Filmaffinity: 299800 Allocine: 3214 Allmovie: v127121 TCM: 509149
Modifica les dades a Wikidata

Los Tarantos (1963) és una adaptació de l'obra teatral d'Alfredo Maña La historia de los Tarantos, que es va estrenar l'any 1962. Emmarcat en l'anomenada segona generació realista, juntament amb Carlos Muñiz, Lauro Olmo o José Martín Recuerda, Maña s'allunya de la complaença del teatre espanyol de l'època.[1]

Context[modifica]

Aquests autors teatrals defensaven un teatre caracteritzat per la denúncia de la injustícia i l'opressió social, amb protagonistes generalment provinents de les classes més populars. La historia de los Tarantos s'inscriu en aquests plantejaments i va més enllà de Bodas de sangre. L'enfrontament entre Tarantos i Zorongos per l'amor dels seus fills constitueix el nucli de la trama, però també és possible identificar un mosaic emocional per on supuren les ferides obertes de la societat espanyola de la postguerra. Les diferències de classe, la venjança, els ressentiments, el fratricidi o l'exili interior en són alguns exemples.[1]

Adaptació cinematogràfica[modifica]

La magnífica adaptació cinematogràfica de Rovira-Beleta, en la qual va participar el mateix Alfredo Maña, es va veure possiblement influenciada per la cinta americana West Side Story¡' (1961), que parteix igualment de l'argument de Romeu i Julieta per introduir l'espectador, en clau de musical, en la realitat de violència racial del barri de Harlem. La transposició d'aquesta operació al context espanyol es fa a través d'una trencadora representació del món gità, que defuig el clixé del gitano andalús, assimilat com a estereotip simpàtic i exòtic per la ideologia dominant.[1]

En canvi, la cinta presenta el món gitano català amb un esperit gairebé etnogràfic i mostra la Barcelona més marginal: les barraques del Somorrostro, on arribaven onades d'immigració provinents del món rural. Bona part de les escenes, rodades en localitzacions genuïnes, poden considerar-se gairebé cinema documental. Una peculiaritat que emparenta el film de Rovira-Beleta amb el cinéma vérité francès i el neorealisme italià.[1]

La pel·lícula, amb una estètica molt acurada, té molts altres encerts, entre els quals destaquen la fotografia, el bon ús de les ambientacions escèniques i, sobretot, l'altíssim nivell de les escenes de música i ball: Taranto i Zorongo són formes musicals i de dansa flamenca. Sens dubte, el càsting és immillorable, amb una Carmen Amaya en el paper de matriarca dels Tarantos que ofereix el seu testament artístic i que encara avui és paradigma d'una forma d'entendre el ball i el flamenc racial i tel·lúric. Igualment antològic és el ball d'Antonio Gades per les Rambles o la tècnica impecable de Sara Lezana, en el paper protagonista de Juana.[1]

Durant un temps, el cinema espanyol que es veia a l'estranger era el d'Antonio Isasi Isasmendi i el de Francesc Rovira-Beleta. Ambdós cineastes ambicionaven alguna cosa més que la resta dels seus coetanis. Rovira-Beleta va ser el primer director espanyol que va aconseguir que dos de les seves pel·lícules fossin nominades a l'Oscar al millor film en llengua no anglesa. La primera seria Los Tarantos i la segona Amor Brujo (1967), on el flamenc i el món dels gitanos són de nou protagonistes.[1]

Premis i nominacions[modifica]

Nominacions[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «Los Tarantos». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].