Louis Feuillade

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simpleicons Interface user-outline.svgLouis Feuillade
Louis Feuillade.jpg
Naixement 19 de febrer de 1873
Lunel, Erau, França
Mort 26 de febrer de 1925
Niça,Alps Marítims, França
Nacionalitat francesa
Ocupació director de cinema, guionista, productor de cinema, periodista i poeta
Millors pel·lícules
(Puntuació mínima de 7 a FilmAffinity o IMDb)
Fantômas - À l'ombre de la guillotine,
Les Vampires

IMDB Fitxa personal a IMDb
Modifica dades a Wikidata

Louis Feuillade (Lunel, Erau, Llenguadoc-Rosselló, 19 de febrer de 1873Niça, Alps Marítims, Provença-Alps-Costa Blava, 26 de febrer 1925) va ser un director de cinema francès.

Estil de direcció: inventor del thriller de suspens d’estil còmic, treball de càmera simple, naturalisme fotogràfic, ús innovador dels exteriors i l’enquadra.

Durant la seva breu, però prolífica, carrera, Louis Feuillade generà més de 700 films per als estudis francesos Gaumont, contribuint a situar-los entre els principals del país. La seva especialitat eren les sèries de suspens: les principals foren Fantòmas (1913), Els Vampirs (1915) i Judex (1916. Tot cinèfil que sigui entès, coneix i venera el nom de Feuillade, perquè fou el Big Band que posà en orbita a Fritz Lang, Alfred Hitchcock i quasi a tots els altres directors interessants.

En realitat la tècnica de Feuillade era més aviat primitiva. El llenguatge cinematogràfic que avui coneixem encara tindria de ser desenvolupat per D. W. Griffith i Thomas Inces, Fritz Lang i F. W. Murnau, Sergei Eisenstein i Lev Kuleshov. El fet que les pel·lícules de Feuillade, realitzades en la primera infància del mitjà, continuïn fascinant i captivant al públic actual indica què hi ha quelcom més en la seva construcció.

El seu treball de càmera simple i sense floritures, i el seu disseny de producció grollerament realista obrien la porta als paisatges onírics, la irracionalitat i la manca de lògica que avui irrompen amb naturalitat en la pantalla. El món no és com sembla: l’horror pot sortir a la superfície de la realitat sense avis previ. Aquelles pel·lícules eren obres mestres postmodernes.

Feuillade comprenia el perill inherent de la nova tecnologia, l’omnipresència del mal i el poc fiables que són les aparences. Però no és que llurs obres s’avancessin als seu temps: en veure molts films d’aquesta època es té la impressió d’estar mirant per una finestra al passat, ofereixen una visió d’una època més simple i innocent.

Els films de Feuillade també són una finestra a una dimensió onírica alternativa, a un temps i un lloc que mai existiren.

Millors pel·lícules[modifica | modifica el codi]

  • 1907. Le thé chez la concierge (el més antic dels seus films)
  • 1908. La légende de la fileuse (film amb trucs de Méliès)
  • 1909. Judith et Holopherne
  • 1910-13. Sèries de “Bebe”: Bebe apache-1911 (sèrie de comèdies fetes per un infant de 4 anys: el petit Clément Mary, el futur René Dary.-90 curts metratges)
  • 1911-12. Scènes de la vie telle qu’elle est – La tare, 1911 (drames i comèdies realistes, 14 films)
  • 1911. Héliogable (Drama antic)
  • 1913-14. Sèrie de Fantomas (drames policíacs – 5 films).-Series de Bout de Zan vole un elephant – 1913 (sèrie interpretada pel petit René Poen, 62 curts metratges)- Serie. La vie drole: Le jocond – 1914 (Vaudevilles-5 films)
  • 1913. Le mort qui tue
  • 1915. Les vampirs (10 episodis)
  • 1916. Judex (12 episodis)
  • 1918. Vendemiaire (Drama dins el quadre de la guerra de 1914 – 2 parts.- Tih-Minh (12 episodis)
  • 1919. Barrabas (12 episodis)
  • 1921-22. Serie Belle humeur, Séraphin ou les jambes nues, 1921 (vodevils, 5 films)
  • 1922. Parisette (12 episodis)
  • 1923. Vindicta (5 períodes)
  • 1923. La gosseline
  • 1923. Le garçon de Paris
  • 1924. L’estigma o la filla del forçat
  • 1924. Una noia ben vigilada
  • 1924. L’orfe de París
  • 1924, Pierrot, Pierrette

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Louis Feuillade Modifica l'enllaç a Wikidata
  • 501 Directores de Cine pag. 12 de Steven Jay Schneider. Editorial Grijalbo