Louise Michel

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el personatge històric. Vegeu-ne altres significats a «Louise Michel (desambiguació)».
Louise Michel
Louise Michel.jpg
Louise Michel, gravat de Néraudan.
Pseudònim(s) "Enjolras". [1]
Naixement 29 de maig de 1830
Vroncourt-la-Côte, Haute-Marne
Mort 29 de gener de 1905 (als 74 anys)
Marsella, França
Activitat escriptora, oradora, sindicalista
Gèneres anarquisme
Temes proletariat
Moviment anarquisme

Louise Michel (Vroncourt-la-Côte, Haute-Marne, 29 de maig de 1830 - Marsella, 9 de gener de 1905) fou una destacada anarquista francesa i una de les principals figures de la Comuna de París, va ser també escriptora, poetessa i educadora. Va ser la primera a enarborar la bandeja negra, que sota el seu impuls, es va convertir en el símbol del moviment anarquista.[2][3]

Preocupada per l'educació infantil, Michel es va dedicar a l'ensenyament fins al 1856, any en què es va instal·lar a París.[4] Allà, als 26 anys, va desenvolupar una activitat literària, pedagògica, política i activista important i s'uneix amb diverses prominents personalitats blanquistes revolucionàries del París de la dècada de 1860. El 1871, va participar activament en els esdeveniments de la Comuna de París en la primera línia de suport. Capturada al maig, va ser deportada a Nova Caledònia, on el seu pensament es va tornar anarquista. Va tornar a França el 1880, i, molt popular, multiplicà les seves manifestacions i reunions en favor del proletariat. Era controlada per la policia i va ser empresonada diverses vegades, però va continuar sense descans un important activisme polític a França fins a la seva mort a l'edat de 74 anys.

Segueix sent avui una figura influent en el pensament anarquista i revolucionari.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Joventut[modifica | modifica el codi]

Louise Michel als nou anys.

Louise Michel va néixer el 29 de maig el 1830 a Haute-Marne al Castell Vroncourt: filla del senyor del castell Étienne-Charles Demahis, o més probablement del seu fill Laurent Demahis, i la seva criada, Marie-Anne Michel.[5][6] Va créixer en la família dels pares de Étienne-Charles Demahis, que ella anomena els seus avis, i on ella sembla haver siguda feliç, mostrant a una edat molt primerenca, un temperament altruista. Va rebre una bona educació i una educació liberal, llegint a Voltaire i Rousseau.[7]

Des de 1851 va estudiar a Chaumont[8] on suspen el primer de setembre l'examen al títol d'habilitació per exercir la professió de "sub-mestre" (el que es diria avui una institutriu), títol que obté per fi el 25 de març de 1852 a Versalles. Al setembre de 1852, als 22 anys, va fundar una escola gratuïta, on ensenya a Audeloncourt durant un any abans d'anar a París.[8]

A finals de 1854, va obrir una escola i va ensenyar a Clefmont i, de nou, durant un any.[8]

A París[modifica | modifica el codi]

El 1856 es va traslladar a París, on ensenya al barri del Château d'Eau a la pensió de Madame Voillier amb la qui manté una relació gairebé filial.[8] Llavors va començar per a ella un període d'intensa activitat. Durant els quinze anys que van seguir, va continuar el seu ensenyament amb regularitat. El 1865 va obrir una escola (externat) al nombre 24 del carrer Houdon, i després una altra el 1868 al carrer Oudot.[8] Està a favor d'idees molt noves com escoles professionals i orfenats laics.

Interessada en la literatura, va publicar diversos textos, incloent poemes, que va signar sota el pseudònim d'Enjolras.[9] És probable que li hagués agradat viure de la seva ploma, si aquella època ho hagués permès. Des d'agost de 1851 hauria conegut Víctor Hugo,[10] un dels autors més famosos i respectats de l'època. Ella manté una correspondència amb ell des de 1850-1879,[7] i li va adreçar alguns poemes. Louise està completament sota el seu encanteri.[11] Es diu àdhuc que li hauria donat una filla, Victorine, posada a dida quan va néixer,[10] hipòtesi que segueix sent molt controvertida. Víctor Hugo la pinta a "Judith l'ombra jueva" i "Ària la romana" en el seu poema Viro Major, dones amb destins excepcionals i tràgics.

Ella irromp en els cercles revolucionaris en aquell moment i es reuneix amb Jules Vallès, Eugène Varlin, Raoul Rigault i Émile Eudes, en col·laboració amb diaris de l'oposició, com Le Cri du Peuple.[12] El 1862, es va convertir en membre de la Unió dels poetes;[8] el 1869 va ser secretària de la Lliga Democràtica de moralització, creada per ajudar els treballadors.[7] En aquest moment, Louise és blanquista, és a dir, i seguidora del moviment revolucionari i republicà socialista fundat per Louis Auguste Blanqui.[5]

A l'agost de 1870, als 40 anys, en plena guerra francoprussiana, es mostra en contra de la detenció dels blanquistes Eudes i Brideau. Al setembre, després de la caiguda de l'Imperi, va participar en el Comitè de Vigilància dels ciutadans del districte XVIII de París, on va ser elegida presidenta, es va reunir amb Théophile Ferré[8] el germà de Marie Ferré, de qui s'enamora apassionadament.[5] Dins un París mort de fam, crea un menjador per als seus estudiants. Va conèixer a Georges Clemenceau, l'alcalde de Montmartre. A continuació s'observen alguns fets sorprenents: les dones, els nens, els guàrdies Federats envolten els soldats que fraternitzen amb la gent feliç i pacíficament. Louise Michel va ser llavors part de l'ala revolucionària més radical al costat dels anarquistes, i pensa que s'ha de continuar l'ofensiva a Versalles per dissoldre el govern d'Adolphe Thiers, que llavors no tenia més que unes tropes molt minses. Ella inclús es va oferir per anar sola i matar Thiers a Versalles.[13] Ella no continua i el projecte avorta.

La Comuna[modifica | modifica el codi]

Arrest de Louise Michel el maig de 1871.

Als quaranta anys, membre del Comitè de Vigilància de Montmartre, Louise és molt activa en la Comuna de París. Segons una famosa anècdota, el 22 de gener de 1871, vestida amb l'uniforme de la Guàrdia Nacional, va disparar contra l'Ajuntament.[8] Propagandista, guarda al 61 batalló de Montmartre, porta l'ambulància, i combatent, també anima el club de la Revolució a l'església de Saint-Bernard de la Chapelle.[5] Es va reunir en aquesta ocasió amb l'alcalde del districte XVIII de París, Clemenceau. El 17 i 18 de març va participar activament en el cas dels canons de la Guàrdia Nacional al turó de Montmartre.[8]

A l'abril i maig, després dels atacs de Versalles contra la Comuna, va participar en les batalles de Clamart, Issy-les-Moulineaux, Neuilly.[8] A la barricada de Clignancourt, al maig, va participar en el combat al carrer en el qual ella tira els darrers trets i s'entrega després de la Semaine Sanglante per què sa mare, que estava retenguda com a ostatge, sigui alliberada.[12] Després va assistir a les execucions i veu morir els seus amics, incloent al seu amic Théophile Ferré (executat amb l'exministre de la Guerra de la Comuna, Louis Rossel), a qui va enviar un poema de comiat: Els clavells vermells (Les Œillets rouges.[14] Reclama la mort al tribunal, i sens dubte i fent referència a aquest fet Víctor Hugo li dedica el seu poema Viro Major. Entre 1871 i 1873, es va passar vint mesos de detenció a l'abadia Auberive (transformada en una presó) i va ser condemnada a la deportació.[5] Aquest és el moment en què la premsa versallesca en diu la Lloba assedegada de sang o la Bonne Louise (la bona Lluïsa).[15]

Jean-Baptiste Clément, un camarada comunard li dedicà un poema que esdevindria una cançó popular Le Temps des CerisesTemps de Cireres, escrit el 1867, i dedicat el 1885 a la Louise Michel infermera d'ambulància a les darreres barricades de la Comuna.[16]

La deportació[modifica | modifica el codi]

Louise Michel a Nouméa

És deportada a Nova Caledònia i arriba a l'illa després de quatre mesos de viatge. A bord es va reunir amb Henri Rochefort, polemista famós, i Nathalie Lemel, gran animadora també de la Comuna; és, probablement, en contacte amb aquesta última que Louise esdevé anarquista. Ella resta set anys a Nova Caledònia, refusant beneficiar-se d'un règim diferent al dels homes.[5] Creà la revista Petites Affiches de la Nouvelle-Calédonie (Petits Cartells la Nova Caledònia) i va editar Légendes et chansons de gestes canaques (Llegendes i cançons de gesta canacs) .[17] El seu objectiu és educar els indígenes canacs i, a diferència d'alguns comunards que s'uneixen a llur repressió, pren llur defensa durant llur revolta el 1878.[5] A l'any següent va obtenir permís per instal·lar-se a Noumea i reprendre el seu treball com a professora, primer amb els fills dels deportats, després a les escoles de nenes.

El Tigre Clemenceau, que l'admirava molt, va continuar escrivint-li durant llur deportació i li va enviar una mica de diners.

Retorn a França[modifica | modifica el codi]

De tornada a París el 9 de novembre de 1880, va ser rebuda calorosament per la multitud. Va tornar a son treball com a activista incansable, donant nombroses conferències, parlant a reunions polítiques. Dos mesos després del seu retorn, va començar a publicar el seu llibre La Misère (La Misèria) com una novel·la per entregues, que va ser un gran èxit.[17]

Només s'involucra moderadament en els disturbis provocats pel cas Dreyfus (es tractava per ella de protegir al «germà» Henri Rochefort, atacat en aquesta ocasió), però es declarà anarquista sense ambigüitat fins a sa mort. És el 18 de març de 1882, durant una reunió política a la sala Favié a París, que Louise Michel, desitjant desvincular-se dels socialistes autoritaris i parlamentaris es pronuncià de manera inequívoca per adoptar la bandera negra pels anarquistes (socialistes llibertaris).

« (francès) Plus de drapeau rouge mouillé du sang de nos soldats. J’arborerai le drapeau noir, portant le deuil de nos morts et de nos illusions (català) Mai més l'estendard mullat de sang dels nostres soldats. Jo enarboraré l'ensenya negra, portant el dol dels nostres morts i de les nostres il·lusions. »
— Louise Michel[18][19]


Aquest nou compromís es veu aviat concretat per l'acció: el 9 de març de 1883, va portar als Invàlids, amb Emile Pouget, una manifestació en nom dels "desocupats", que ràpidament degenerà en el saqueig de tres forns[8] i en una confrontació amb la policia. Louise, qui es va rendir a les autoritats unes setmanes després, va ser condemnada el juny a sis anys de presó seguits de deu anys de vigilància de l'alta policia per "incitar al saqueig".[20] El gener de 1886, el president de la República, Jules Grévy, li dóna l'indult.[21] No obstant això, a l'agost, va ser empresonada de nou quatre mesos a causa d'un discurs pronunciat als miners[22] de Decazeville juntament amb Jules Guesde, Paul Lafargue i Susini. Negant-se a apel·lar és finalment posada en llibertat el novembre després d'un indult de la pena.[8]

Atemptat contre Louise Michel el 1888

El gener de 1887, està en contra de la pena de mort en resposta a la pena capital a la qual ha estat condemnat al seu amic Duval.[12] El 22 de gener de 1888, després d'haver pronunciat un discurs per la tarda al Teatre de la Gaité de le Havre, és atacada per la tarda al saló de l'Élysée pel "realista" Pierre Lucas que li va disparar dos tirs de pistola, ferida al cap, es va negar a presentar càrrecs contra el seu atacant.[8][23]

A l'abril de 1890, Louise Michel va ser detinguda després d'un discurs que va donar a Saint-Etienne i de sa participació en una reunió que va donar lloc a violentes protestes a Viena. Un mes més tard, es va negar a ser alliberada provisionalment car els altres inculpats restaven a la presó. Acabà trencant tot el que hi havia a la seva cel·la, un metge llavors demanà el seu internament com a "boja". El govern, temorós de generar notícies s'hi oposà. Tenia llavors 60 anys. Finalment, va ser alliberada i se'n va anar de Viena a París el 4 de juny.[8] Al juliol, Louise se va refugiar a Londres, on va dirigir una escola llibertària durant uns pocs anys. En tornar, el 13 de novembre de 1895, va ser rebuda per una manifestació de simpatia a l'estació de Saint-Lazare.[8]

Durant l'última dècada de la seva vida, Louise Michel, esdevingué una gran figura revolucionària i anarquista, multiplicà les conferències a París i les províncies, acompanyades d'accions militants, malgrat sa fatiga, també va passar algun temps a Londres en companyia d'amics. El 1895, va fundar el periòdic El Llibertari (Le Libertaire amb Sébastien Faure.[12] El 27 de juliol de 1896, va assistir a Londres al Congrés Internacional dels treballadors i de les càmeres sindicals obreres (chambres syndicales ouvrières).[8] Seguida de prop per la policia, va ser detinguda en diverses ocasions i empresonada, i condemnada a sis anys de presó i posada en llibertat després de tres intervencions de Clemenceau, per veure la seva mare a punt de morir.[5]

Uns mesos abans de morir, d'octubre a desembre de 1904, Louise Michel, que llavors tenia 74 anys, va anar a Algèria amb Ernest Girault per a una gira de conferències.

Va morir al gener de 1905 a Marsella a casa de la seva amiga la senyora Legien, que l'havia acollit ja l'any anterior. Després d'una sèrie de conferències als Alps, ella va agafar fred a Sisteron, la qual cosa li agreujà la bronquitis crònica que patia des de feia anys. El Dr. Berthelot de Toulon jutjà el seu estat alarmant i el Dr. Dufour de Marsella va concloure que patia una pneumònia. El matí del 21 de gener els seus funerals buiden París d'una multitud de alguns milers de persones.[7] Molts d'oradors van prendre la paraula, i entre ells, el Venerable de la Lògia de la Fraternitat Universal.[5] Insígnies i emblemes maçònics floriren a la seva tomba al cementiri de Levallois-Perret, de manera que l'anarquista Sébastien Faure assenyalà que ella mai va pertànyer a cap associació, ni tan sols anarquista, ja que aquest moviment no s'havia estructurat encara en una federació.[5] Un testimoni ocular, André Lorulot va dir però que havia donat la seva adhesió a l' Ordre Maçònica Mixta Internacional "El Dret Humà" (Ordre maçonnique mixte international « le Droit humain »), fundada el 1893.[24] Per proposta de Madeleine Pelletier, hi va ser convidada, un any abans de morir, i va donar un discurs de recepció, no hi va ser pas «iniciada», però de qualque manera va ser cooptada el 20 juliol de 1904, els membres d'aquesta lògia se sentien honrats per la seva aquiescència a la seva sol·licitud i mantenien que les seves accions eximien del ritus d'iniciació. Quan se li va preguntar per què no s'hi havia mai presentat, ella va respondre:

« (francès) Il y a longtemps que j'aurais été des vôtres si j'eusse connu l'existence de loges mixtes, mais je croyais que, pour entrer dans un milieu maçonnique, il fallait être un homme (català) Fa molt de temps que jo hauria estat dels vostres si hagués conegut l'existència de lògies mixtes, però creia que, per entrar a una organització maçònica, era necessari ser home »
— Louise Michel[25]

Influència[modifica | modifica el codi]

Memòria[modifica | modifica el codi]

Monument a Louise Michel, situat a Vroncourt-la-Côte.

La memòria de la vida y els fets de Louise Michel ha perdurat fins als nostres dies: fins a l'any 1916, va tenir lloc un acte d'homenatge que se celebrava anualment a la seva tomba, situada a Levallois-Perret.[12] L'any 1946, les seves restes van ser traslladades a la rotonda de les Víctimes del Deure en el mateix cementiri.[8] Avui, la seva tomba encara rep flors en cada aniversari de la seva mort. Un dels tributs a la seva memòria és que el seu nom molt sovint es troba en el frontó de les escoles d'infantil i primària, escoles secundàries i escoles dels municipis a França. El 24 de setembre del 1937, se li dedicà una estació de metro de París, situada a Levallois-Perret. El 28 de febrer del 2004, la condició de ciutadana il·lustre de Montmartre de Louise Michel fa que es doni el seu nom a la gran plaça Willette, situada als peus del Sacré-Coeur, la plaça va ser rebatejada després d'una deliberació del Consell de París, que va voler castigar el compromís caricaturista antisemita del dissenyador.

Mes no es pot dir que la seva memòria hagi restat sense ombres: el premi francès Louise Michel és atorgat pel Centre d'Estudis Polítics de París i la personalitat corporativa i recompensa per "les virtuts de diàleg, democràcia, el desenvolupament i la pau".[26] Recentment, la seva atribució als líders de països d'Àfrica del Nord com Ben Ali de Tunísia, o al president egipci Hosni Mubàrak ha estat criticada.[26]

El 2005 es va celebrar el 100 aniversari de la mort de Louise Michel. En aquesta ocasió, dues conferències van retre homenatge a la «bona Louise», inclosa la important conferència al març, organitzada per l'Ajuntament de París i l'associació cultural Actazé, titulada «Louise Michel, figura de la transversalitat» (sota la direcció de Valerie Morignat).[27] Aquest esdeveniment va reunir 22 especialistes en Louise Michel, que també va posar èmfasi en la seva personalitat inclassificable, brillant i contemporani sempre. Una obra de teatre, dirigida per Pierre Humbert, es va representar per a l'ocasió.[28] També s'ha de dir que l'amfiteatre E2 de la Universitat de Rennes 2 es diu Louise Michel.

Herència social[modifica | modifica el codi]

Retrat fotogràfic

Louise Michel segueix sent una figura emblemàtica del moviment anarquista i el moviment obrer en general, a vegades se li aplica un vocabulari rellevant que forma part d'aquell que està reservat als sants i als heretges: quan no és la «Bona Louise», és la «Verge Roja». Aquesta dona, educada i culta, està envoltada de moltes figures masculines conegudes de les que ella gaudeix de l'amistat fins al final de sa vida o, més freqüentment, de la d'ells, i la seva influència encara és present en els departaments d'Estudis de la Dona americans. Per altra banda la seva novela «La Misère» anuncià la crisi social dels suburbis, a més la seva obra literària es compon d'uns pocs escrits teòrics, però sobretot de nombrosos poemes, llegendes i contes, incloent els dirigits als nens pels que ella mai va deixar d'estar interessada, no obstant això, Louise Michel ha passat a la història més pel seu activisme a la «revolució social», com ella mateixa va dir.[29]

Louise Michel és, amb George Sand, una de les poques dones del segle XIX que van adoptar la indumentària masculina en algun moment de la seva vida, la qual cosa és un fet revelador de sa reivindicació feminista.

Jean-Luc Mélenchon, en el seu discurs de fundació del Parti de Gauche, el 29 de novembre de 2008, se proclama partidari de Louise Michel. «Nous plaçons le Parti de Gauche sous l'auspice tutélaire des deux visages qui dorénavant nous accompagneront: Jean Jaurès et Louise Michel.» («Posam el Partit de l'Esquerra sota els auspicis tutelars de dos personatges que ens acompanyaran: Jean Jaurès i Louise Michel.»[30]

Hi has institucions que porten el seu nom: la promoció de 1984 de l'ENA porta el seu nom, també el batalló 11è de la XIII Brigada Internacional durant la Guerra Civil Espanyola estava integrat per una majoria de francesos i belgues i rebé el nom de Louise Michel.[31]

En la cultura popular[modifica | modifica el codi]

Música, cant, teatre
  • La Louve noire (La Lloba Negre) de Giancarlo Ciarapica, és una peça de teatre creada al Festival d'Avinyó de 2008, amb Paulina Latournerie, editada per Christopher Chomant editor.[32]
  • Louise Michel, écrits et cris (Louise Michel, escrits i crits) de Marie Ruggeri, espectacle de teatre musical creat l'any 2005 per l'associació Louise-Michel, i reescrit el 2009.[33]
  • Michèle Bernard, en una cançó que es diu Au cimitière de Levallois, honora, sense nomenar-la, a Louise Michel:

«Au cimetière de Levallois / Drôle de belle au bois / Tu dors depuis cent ans, c'est fou / Comme le temps creuse son trou…» («Al cementiri de Levallois / Alegria d'una jove al bosc / Tu dorms des de cent anys, és una bogeria / Com el temps cava el seu forat …»[35]

Il·lustració
Cinema
  • L'escenari de la tercera pel·lícula (2008) de Benoît Delépine i Gustave Kervern titulada Louise-Michel (una treballadora contracta a un assassí a sou per matar el seu cap), encara que no aborda la figura històrica, però, es refereixen al fet de la personalitat de Louise Michel, en el missatge radical que s'expressa. La pel·lícula acaba, d'altra banda, citant la figura de la Comuna.

Publicacions[modifica | modifica el codi]

  • Fleurs et ronces, poesies, París
  • Le claque-dents, París
  • Lueurs dans l’ombre. Plus d’idiots, plus de fous. L’âme intelligente. L’idée libre. L’esprit lucide de la terre à Dieu… París, 1861
  • Le livre du jour de l’an: historiettes, contes et légendes pour les enfants, París, 1872
  • Légendes et chansons de gestes canaques, Nouméa, 1875[37]
  • Le Gars Yvon, légende bretonne, París, 1882
  • Nadine, drama representat a Bouffes du Nord el 29 d'abril de 1882[38]
  • Les Méprisés, grand roman de mœurs parisiennes, per Louise Michel i Jean Guêtré, París, 1882
  • La Misère per Louise Michel, 2a part, i Jean Guêtré 1a part, París, 1882
  • Ligue internationale des femmes révolutionnaires, Appel à une réunion, signat: Louise Michel, París, 1882
  • Manifeste et proclamation de Louise Michel aux citoyennes de Paris, signat: Louise Maboul, Paris, 1883
  • Le Bâtard impérial, per L. Michel i J. Winter, París, 1883
  • Défense de Louise Michel, Bordeus, 1883
  • La Fille du peuple per L. Michel i A. Grippa, París, 1883
  • Contes et légendes, París, 1884
  • Légendes et chants de gestes canaques, per Louise Michel, 1885[39]
  • Les Microbes humains, París, 1886
  • Mémoires, tom I, París, 1886[40]
  • L’Ère nouvelle, pensée dernière, souvenirs de Calédonie (chant des captifs), París, 1887[41]
  • Les Crimes de l’époque, nouvelles inédites, París, 1888
  • Lectures encyclopédiques par cycles attractifs, París, 1888
  • Le Coq rouge, drama representat a Batignolles el 19 de maig de 1888[38]
  • Le Monde nouveau, París, 1888
  • Prise de possession, Saint-Denis, 1890[42]
  • À travers la vie, poesies, París, 1894
  • La Commune, Histoire et souvenirs, París, 1898[43]
  • Le Rêve (en un llibre de Constant Martin), París, 1898

Publicacions pòstumes[modifica | modifica el codi]

  • Avant la Commune, vol. I, pròleg de Laurent Tailhade, Alfortville, 1905
  • Les Paysans, per Louise Michel i Émile Gautier, Paris, incomplet
  • Je vous écris de ma nuit, correspondance générale, 1850-1904, edició establerta per Xavière Gauthier, Édició de París-Max Chaleil, 1999
  • Histoire de ma vie, text establert i presentat per Xavière Gauthier, Presses Universitaires de Lyon, 2000, 180 pàgs. (ISBN 2-7297-0648-8)
  • Lettres à Victor Hugo lues par Anouk Grinberg, cédérom, Frémeaux, 2008
  • Le Livre du bagne, precedit de Lueurs dans l’ombre, plus d’idiots, plus de fous et du livre d’Hermann, text establert i presentat per Véronique Fau-Vincenti, Presses Universitaires de Lyon, 2001, 200 pàgines (ISBN 2-7297-0662-3)
  • Lettres d'Auberive, pròleg i notes de Xavière Gauthier, Abbaye d'Auberive - l'œuf sauvage, 2005
  • Légendes et chansons de gestes canaques (1875), seguit de Légendes et chants de gestes canaques (1885) i de Civilisation, text establert i presentat per François Bogliolo, Presses Universitaires de Lyon, 2006, 238 pàgines (ISBN 2-7297-0746-8)
  • La Misère roman de Louise Michel i Marguerite Tinayre, text presentat per Xavière Gauthier i Daniel Armogathe, Presses Universitaires de Lyon, 2006, 1203 pàgines (ISBN 2-7297-0777-8)[44]
  • Souvenirs et aventures de ma vie, publicat en fulletó per La Vie populaire el 1905 ;
  • Souvenirs et aventures de ma vie: Louise Michel en Nouvelle-Calédonie, reeditat en llibre per Maïade éditions el 2010, text establert i anotat per Josiane Garnotel, (ISBN 2916512101 i 9782916512105), 351 p. Prix Panazol

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Irma Boyer, La Vierge rouge. Louise Michel, d’après des documents inédits, avec quatre portraits, André Delpeuch éd., 1927
  • Clotilde Chauvin, Louise Michel en Algérie, La tournée de conférences de Louise Michel et Ernest Girault en Algérie (octobre-décembre 1904), Éditions Libertaires, 2007
  • Pierre Durand, Louise Michel ou la révolution romantique, Éditeurs Français Réunis, 1971
  • Pierre Durand, Louise Michel, la passion, éd. Le Temps des cerises, Pantin, 2005, 180 p. (ISBN 2-84109-552-5). Conté una selecció de poemes de Louise Michel
  • Françoise d'Eaubonne, Louise Michel la Canaque: 1873-1880, Éditions Encre, 1985
  • Xavière Gauthier, La Vierge rouge, Édition de Paris-Max Chaleil, 1999 ; primera edició sota el títol: L’Insoumise, biographie romancée de Louise Michel
  • Ernest Girault, La Bonne Louise, Bibliothèque des auteurs modernes, 1906
  • Xavier de La Fournière, Louise Michel, matricule 2182, Perrin, 1986
  • Paule Lejeune, Louise Michel l’indomptable, Éditions Des Femmes, 1978
  • Jean Maitron, Histoire du Mouvement anarchiste
  • Yves Murie, Victorine, le grand secret de Louise Michel, editat pel propi autor, 2000
  • Yves Murie, L'enfant de la Vierge rouge, L'Harmattan, 2003
  • Fernand Planche, La Vie ardente et intrépide de Louise Michel, Édition Tops-H. Trinquier, 2005
  • Michel Ragon, Georges et Louise, Albin Michel, 2000
  • Anne Sizaire, Louise Michel : l’absolu de la générosité, Desclée de Brouwer, 1995
  • Édith Thomas, Louise Michel ou la Velléda de l’anarchie, Gallimard, 1971
  • Elisabeth G. Sledziewski, « Virago, virgo, viro major… et plus grande qu'elle-même, seipsa major » (la frase és una mescla de mots llatins, o cultismes d'origen llatí, i francès, i es podria traduir com a: Dona, verge, major que l'home… y més gran que ella mateixa, major que ella mateixa. Intervenció al col·loqui « Louise Michel, figure de la transversalité », París, 2005), Dogma, revue électronique de philosophie, juliol 2010

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. Thomas, Edith. Louise Michel. Black Rose Books (en anglès), 1980, p. 443. 
  2. Louise Michel a AGOR@, darrera actualització: 30 de setembre de 2000, data de la consulta: 27/3/2011 (francès)
  3. Louise Michel a Athéisme, vegeu la portada, © 2002 de Site Meter, consulta 27/3/2011 (francès)
  4. Historie de ma vie: seconde et troisième parties: Londres 1904, p. 35. Louise Michel, Xaviere Gauthier. http://books.google.cat/books?id=qSAMP5K0wR4C&pg=PA35&dq=louise+michel+1856&hl=ca&ei=DsJSTZnIJIy08QON3oCjCw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=6&ved=0CEUQ6AEwBTgK#v=onepage&q=louise_michel_1856&f=false
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 5,7 5,8 5,9 Jean Maitron, Dictionnaire biographique du Mouvement ouvrier français, Les Éditions de l'Atelier, 1997, article «Louise Michel» [disponible sur biosoc.univ-paris1.fr]
  6. Marie, Anne són els noms materns com s'enumeren a l'acta de naixement de Louise, a vegades es troba Marie-Anne a les biografies.
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 «Louise-Michel», a la plana toupie.org
  8. 8,00 8,01 8,02 8,03 8,04 8,05 8,06 8,07 8,08 8,09 8,10 8,11 8,12 8,13 8,14 8,15 8,16 Chronologie de la vie de Louise Michel a ac-creteil.fr
  9. «Louise-Michel», a la plana terresdecrivains.com
  10. 10,0 10,1 Yves Murie, Victorine, le grand secret de Louise Michel, SAEP, 2000 (ISBN 2951478003) [article de La République des Lettres]
  11. Entrevista de Xavière Gauthier a biosoc.univ-paris1.fr
  12. 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 Académie de Grenoble, Mémoires - Louise Michel, [lire en ligne], consultat el 9 de maig de 2009
  13. Fernand Planche, La vie ardente et intrépide de Louise Michel, Édition Tops-H. Trinquier, 2005
  14. Michel, Louise; Fau-Vincenti, Véronique. «Seconde Partie». A: Presses Universitaires de Lyon. Le Livre du bagne précéde de Lueurs dans l'ombre, plus d'idiots, plus de fous et du Liver d'Hermann (en fr), 2001, p. 81. ISBN 2-7297-0662-3 [Consulta: 27/3/2011]. 
  15. Louise Michel, Xavière Gauthier, Histoire de ma vie – 2e et 3e parties, Presses Universitaires de Lyon, coll. « Hors Collection », 2000, 177 p. (ISBN 2729706488 i ISBN 978-2729706487)
  16. «"le+temps+des+cerises"&hl=ca&ei=fD6GTcfXAcjqObWg2OkI&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=5&ved=0CEIQ6AEwBA#v=onepage&q=louise michel "le temps des cerises"&f=false La Commune de Paris, révolution sans images?: politique et représentations … Per Bertrand Tillier» (en fr). Gooble Llibres. Google, 2004. [Consulta: 20 març 2011].
  17. 17,0 17,1 « Collection des Œuvres de Louise Michel, fondée par Xavière Gauthier, dirigée par Véronique Fau-Vincenti et Claude Rétat », al web ish-lyon.cnrs.fr
  18. Reunió política a la salle Favié, 18 de març de 1882
  19. Ignacio Ramonet, Ramón Chao. París Rebelde, guía política y turística de una ciudad. ISBN 978-84-8306-775-8
  20. Dominique Leborgne, Saint-Germain des Prés et son faubourg, Parigramme, Paris, 2005, p. 200
  21. Je vous remercie. Il paraît que vous avez senti que je ne pouvais sans infamie accepter une grâce à laquelle je n'ai pas plus de droits que les autres. Tout ou rien. Je ne veux pas qu'on me paye le cadavre de ma mère […] Qu'on me laisse tranquille (Gràcies. Sembla que vos heu sentit que no podia acceptar sense vergonya un perdó al qual no tinc més drets que els altres. Tot o res. No vull que hom em pagui el cadàver de ma mare […] Que me deixin tranquil·la). Correspondència del 4 de maig de 1885 a Lissagaray, René Bidouze, Lissagaray, la plume et l'épée
  22. Mineurs: miners, o menors; per bé que, coneixent l'explotació dels treballador de l'època, no hagués estat massa estrany que certes interioritats de la mina estiguessin relegades als infants petits, o, si del cas, a persones minses.
  23. Sobre aquest atemptat vegeu Anarcoefemèrides. Data de consulta 17/5/2011.
  24. L'Idée libre, avril 1959
  25. Plana de la Grande Loge Féminine de France
  26. 26,0 26,1 Bouteflika, prix Louise-Michel, a humanite.fr
  27. Les informacions completes sobre aquest col·loqui són a les pàgines d'Actazé que publicà, amb començament al 2007, les conferències integrament « Louise Michel, figure de la tranversalité »
  28. Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF Presentació: Louise Michel, la « Vierge rouge », en el lloc d'Internet biosoc.univ-paris1.fr
  29. Louis Andrieux, Souvenirs d'un préfet de police, J. Rouff, Paris, 1885
  30. «Discurs a la reunió de creació del Parti de Gauche», a la plana jean-luc-melenchon.fr
  31. Eladi Mainar Cabanes. michel&f=false De milicians a soldats. p. 123. Universitat de València. ISBN 84-370-3349-7.
  32. SMOLNY, collectif d'édition des introuvables du mouvement ouvrier
  33. Crítica del espectacle: Louise Michel, écrits e cris al teatre Essaïon de París.
  34. Plana dedicada a Louise Attaque
  35. Lyrics Mania. Lletra de la cançó.
  36. Sobre atelierdecreationlibertaire.com
  37. Llegiu el text transcrit a Viquitexts
  38. 38,0 38,1 Article de l'Eclaireur de l'Est de l'11 de gener de 1905
  39. Disponible al servidor Gallica
  40. Llegiu el text transcrit a Viquitexts
  41. Llegiu el text transcrit a Viquitexts
  42. Llegiu el text transcrit a Viquitexts
  43. Podeu llegir el text transcrit sobre els clàssics de les ciències socials
  44. Article aparegut a "L'Eclaireur de l'Est" del 11 de gener de 1905

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Louise Michel