Lucien Bonaparte

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaLucien Bonaparte
Fabre - Lucien Bonaparte.jpg
Retrat fet per François-Xavier Fabre després del 1800
Biografia
Naixement 21 de març, 1775
Ajaccio, Còrsega
Mort 29 de juliol, 1840
Viterbo, Estats Pontificis
Causa de mort Càncer d'estómac
  Ministre de l'Interior de França 

25 desembre 1799 – 7 novembre 1800
  Member of the Council of Five Hundred Tradueix 


  Par de França 


  Membre del Senat conservador 


  Seat 32 of the Académie française Tradueix 

Dades personals
Nacionalitat França
Religió Església Catòlica
Activitat
Ocupació Militar i polític
Obra
Localització dels arxius
Altres
Títol Comte
Família Dinastia Bonaparte
Cònjuge Christine Boyer (1794–)
Marie Alexandrine Charlotte Louise Laurence de Bleschamp, princesse de Canino Bonaparte (1803–)
Fills Charlotte Bonaparte Gabrielli
Pierre Napoléon Bonaparte
Letitia Christine Bonaparte Tradueix
Charles Lucien Bonaparte
Louis Lucien Bonaparte
Paul Marie Bonaparte Tradueix
Antoine Bonaparte
Joseph Lucien Bonaparte Tradueix
Maria Alessandrina Bonaparte Tradueix
Princess Christine Charlotte Alexandrina Égypte Bonaparte Tradueix
Pares Carlo Buonaparte - Maria Letizia Ramolino
Germans Napoleó Bonaparte, Josep Bonaparte, Louis Bonaparte, Élisa Bonaparte, Carolina Bonaparte, Paulina Bonaparte i Jérôme Bonaparte
Premis
Signatura

Escut d'armes Lucien Bonaparte
Modifica les dades a Wikidata

Lucien Bonaparte (Ajaccio, Còrsega, 21 de març de 1775 - Viterbo, Estats Pontificis, 29 de juliol de 1840) príncep de Canino i segon germà de Napoleó I.

Capella dels Bonaparte a Canino

Després de fer els estudis a França retornà a Còrsega el 1792, i acompanyà Pasquale Paoli en la seva campanya, però no tardà a separar-se d'ell, anant a Marsella amb tota la s'ha família. Dotat de tanta audàcia com ambició i d'una ardent eloqüència, no trigà a distingir-se fent esperar que seria la il·lustració de la família. El 1793 aconseguí una plaça de guarda-magatzem en l'administració militar, i un any després casà amb Cristina Boyer, filla del seu hostaler. Havent perdut la seva feina, denuncià a l'agent nacional Berne amb objecte de suplantar-lo, però aquest fou més astut que ell i hagué d'abandonar Toló, sent empresonat, no obstant, va romandre sis setmanes tancat. En recobrar la llibertat passà a París, on trobà al seu germà, que el nomenà comissari de Guerra de l'exèrcit del Rin, càrrec que no tardà a abandonar, doncs el seu temperament no s'avenia amb la disciplina militar. Novament fou a cercar Napoleó, el qual li censurà per haver deixat el seu lloc sense permís.

Més tard fou membre del Consell dels Cinc-cents i president de l'Assemblea Nacionas, i preparà, junt amb el seu germà Josep, el cop d'estat que hauria de cimentar a tota la família. Al retornar Napoleó de la campanya d'Egipte trobà ja preparat el moviment, que va saber aprofitar en el seu favor i que degué principalment a Lucien, doncs aquest, amb la seva audàcia i ambició sense límits, sabé fer front a contingències que haguessin descoratjat a un altre home. I no tan sols això, sinó que quan Napoleó, compromès per les seves vacil·lacions i imprudències abandonà el seu lloc, Lucien reuní les tropes i arengant-les va poder dominar el tumult i salvar la vida al seu germà.

En establir-se el consolat provisional Lucien aconseguí la cartera d'Interior, recompensa que jutjava molt inferior als seus mereixements, doncs aspirava a compartir amb Napoleó la supremacia civil. Napoleó es mostrà poc disposat això i encara procurà allunyar-lo del seu costat creient-lo un perill. El 1800 l'envià a Madrid com ambaixador, però en realitat això no era més que un desterrament, que Lucien aprofità captant-se les simpaties del dèbil Carles IV, de la seva esposa i de Godoy, així és que no li costà gran treball concloure un tractat d'aliança contra Portugal. Malgrat tot, Godoy després signà amb el Govern de Lisboa la pau de Badajoz (1801, que irrità Napoleó i obliga a Lucien a dimitir del seu càrrec.

Quan retornà a París mercès la liberalitat del govern espanyol i algunes afortunades operacions portades a terme, reunia una renda de 300.000 o 400.000 francs que li permeteren viure com un príncep. Napoleó, sempre gelós del seu germà, el féu entrar al Senat i volgué casar-lo amb Maria Lluïsa, vídua de Lluís I de Borbó-Parma rei d'Etrúria, doncs Cristina Boyer ja havia mort, fet al que Lucien s'hi negà, doncs estava bojament enamorat d'Alexandrine von Bleschamps, vídua d'una agent de borsa, i amb la qual acabà casant-se precisament quan Napoleó transformava el consolat en Imperi. Aquest enllaç tirava per terra els plans de l'emperador, que desitjava emparentar la seva família solament amb prínceps o reis, i fou el motiu de ruptura entre els dos germans.

Escut de Canino del qual Julien n'era príncep

Lucien, no jutjant-se segur a França, partí vers Roma (1804), on visqué protegit pel papa Pius VII que li professava un verdader afecte. Allà es dedicà a les seves aficions favorites, el luxe i la literatura. En va Napoleó li oferí el tron d'Espanya a canvi de l'anul·lació del seu matrimoni, i, irritat, féu prohibir al seu germà que visqués a Roma (1808), llavors Lucien passà a Tusculum i embarcant-se vers els Estats Units, però, capturat en alta mar pels anglesos, fou conduït a Plymouth. La pau general li va permetre tornar a Itàlia el 1814, i, reconciliat ja amb el seu germà, cooperà al seu retorn a França, i després de Waterloo marxà novament a instal·lar-se a Roma, on encara durant molts anys continuà alimentant plans de conquesta, per als quals comptava amb els seus germans Josep i Napoleó.

A la mort de Napoleó semblà abandonar tots els seus projectes dedicant-se exclusivament a l'astronomia i a les matemàtiques, fins que la revolució de Juliol féu renàixer en ell algunes esperances. S'agità encara durant alguns anys, protestant el 1834 del manteniment de la llei de desterrament de la seva família i publicant un projecte de Constitució a la vegada democràtic i cesarià, però les intrigues del seu nebot Louis Bonaparte el disgustaren de tal manera que acabà per retirar-se a la vida privada.

Escrits de Lucien[modifica]

  • La Tribu indienne ou Edouard et Stellina, novel·la (1799);
  • Parallèle entre César, Cromwell et Bonaparte, (1799);
  • Charle Magne ou l'eglise delivrée, (1814);
  • Cyrnéide ou la Corse sauvée, (1834);
  • Aux citoyens français membres des colléges electoraux, (1834);
  • La verité sur les Cent Jours, (París, 1835). I una oda contra els detractors d'Homer.

La seva esposa publicà a més un fragment de les seves interessants memòries.

Matrimonis i descendència[modifica]

Del seu matrimoni amb Crisitna Boyer nasqueren:

Del seu segon matrimoni deixà nou fills, a saber:

Bibliografia[modifica]


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lucien Bonaparte Modifica l'enllaç a Wikidata