Lucky Luciano

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Charles "Lucky" Luciano
Mugshot of Lucky Luciano.jpg
Naixement Salvatore Lucania
24 de novembre de 1897
Lercara Friddi, Sicília, Itàlia
Mort 26 de gener de 1962 (als 64 anys)
Nàpols, Itàlia
Nacionalitat Italià Itàlia
Estatunidenc Estats Units
Es coneix per Pare del crim organitzat
Emperador del crim
Creador de la Comissió per al crim organitzat
Desenvolupador del Sindicat Nacional del Crim Organitzat
Arquitecte del crim organitzat modern als Estats Units
Ocupació Gàngster
Cap de la família Genovese
Període en actiu 1911 - 1962
Signatura

Charles "Lucky" Luciano, nascut com a Salvatore Lucania (Lercara Friddi, Sicília, 24 de novembre de 1897 - Nàpols, 26 de gener de 1962) fou un dels mafiosos més cèlebres de la història. És considerat el pare del crim organitzat modern als Estats Units per dividir la ciutat de Nova York en cinc famílies criminals diferents i establir la primera Comissió. Va ser el cervell del tràfic d'heroïna durant la postguerra mundial i està oficialment considerat com el primer Cap de la família criminal Genovese. Lucky Luciano, juntament amb el seu soci Meyer Lansky, va ser el desenvolupador per la creació del Sindicat Nacional del Crim Organitzat als Estats Units.[1]

Primers passos[modifica | modifica el codi]

Nascut el 24 de novembre de 1897 a Lercara Friddi, Sicília, Salvatore Luciana fou el tercer fill d'Antonio Lucania i Rosalie Capporelli Lucania. Bartolomeo, Giuseppe, Filippia i Concetta eren els noms dels seus quatre germans. La seva mare era qui es cuidava dels fills i de la casa mentre el pare treballava a les mines de sulfur i en altres feines per tal de poder mantenir la seva família. El 1906, a l'edat de nou anys, Lucky Luciano i la seva família es traslladaren als Estats Units i s'instal·laren en un pis ubicat al barri de Lower East Side de la ciutat de Nova York.[2] La necessitat de diners va fer que Luciano acceptés feines mal pagades com a noi d'encàrrecs per a Goodman Hat Company del carrer West 24 i fins i tot començà a reclamar diners als seus companys d'escola a canvi de protecció. Un d'aquests nens, el jueu Meyer Lansky, qui li plantà cara tot refusant les seves demandes, acabaria essent un dels seus millors amics i esdevindria un dels col·laboradors més estrets de Luciano.[3]

Durant els seus primers anys als Estats Units, Lucky Luciano fou detingut en diverses ocasions per delictes menors i, a l'edat de deu anys, ja era considerat un dels nois més conflictius de Lower East Side. Estudià a l'escola pública número 19 de l'East Side, Nova York, fins als catorze anys quan abandonà els seus estudis un cop acabat sisè grau. Luciano començà a treballar com a repartidor d'una empresa de barrets, guanyant un sou de cinc dòlars a la setmana.[4] Poc després descobrí el món del joc, on en una de les seves primeres jugades, guanyà 244 dòlars i optà per abandonar l'ocupació de repartidor. A causa de la seva nova afició al joc, els seus pares van intentar dur el jove Luciano pel bon camí i l'ingressaren en l'escola Truant School de Brooklyn.[5]

Durant la seva adolescència, Luciano es convertí en el cap de la seva propia banda, oferint protecció a altres adolescents jueus i italians per deu centaus la setmana. En aquesta petita banda, el seu principal soci era alhora el seu millor amic i el que acabaria essent un dels seus principals col·laboradors en el futur, el jueu Meyer Lansky. La seva família condemnà els actes de Salvatore Luciana i l'obligaren a canviar-se el cognom, ja que el veien com una deshonra. Lucky Luciano canvià el seu cognom de Luciana a Luciano.[6]

Llei seca[modifica | modifica el codi]

Quan el govern dels Estats Units implantà la coneguda llei seca, on prohibí la fabricació, venda i distribució de begudes alcohòliques, les diferents famílies criminals dels Estats Units es van enriquir tant com van voler amb el contraban d'alcohol. Gràcies a aquesta polèmica llei, alguns mafiosos com Lucky Luciano tingueren l'oportunitat d'ascendir i guanyar importància alhora que establien vincles i contacte amb mafiosos d'altes esferes. El 1920, quan la llei seca fou aplicada, Luciano començà a relacionar-se amb persones importants dins del sindicat del crim organitzat. Algunes d'aquestes persones eren líders com Vito Genovese i Frank Costello. A principis dels anys 20, Lucky Luciano treballà com a assassí a sou per Joe Masseria fins que conegué a Arnold Rothstein i se centrà en el negoci del joc. Rothstein es va convertir en soci de Luciano i li ensenyà el funcionament de la indústria del joc i del contraban de licors.[7]

La reputació de Luciano quedà greument afectada quan un tracte de drogues no va sortir com ell esperava i perdé 150.000 dòlars. Rothstein fou qui li donà consell sobre com salvar la situació en la qual Luciano es trobava. Va ser llavors quan Lucky Luciano, fent cas a Rothstein, comprà els dos-cents seients més cars per veure un combat de boxa de Jack Dempsey, un dels boxejadors més famosos d'aquells temps, i regalar-los a politics i membres més importants del sindicat del crim als Estats Units. A més, Arnold Rothstein li va comprar una mudada de les més luxoses, per tal de donar a Luciano l'aspecte de mafiós que no tenia.

A finals dels anys vint, Rothstein fou assassinat per haver acumulat un deute de 300.000 dòlars amb una família criminal. Va ser llavors quan Lucky Luciano treballà de nou per al Cap mafiós Joe Masseria, qui pocs anys més tard, l'impulsà a ocupar càrrecs importants dins de la família criminal Masseria.[8]

Ascens al poder[modifica | modifica el codi]

Durant el temps que Luciano va treballar per a Joe Masseria, la guerra de Castellammarese provocà més de seixanta morts entre diferents famílies criminals i obtingué un gran ressò mediàtic. Aquesta guerra es disputà entre les famílies Masseria i Maranzano, totes dues encapçalades per dos caps que es regien pels valors tradicionals de la màfia siciliana; honor, tradició, respecte i dignitat.[9] Lucky Luciano s'adonà que el lideratge conservador dels dos caps només els provocava perdues econòmiques i morts. Fou llavors quan Luciano decidí d'establir les seves pròpies connexions amb altres criminals que pensaven com ell. A principis dels anys 30, Luciano establí amistat professional amb Frank Costello, Vito Genovese, Albert Anastasia, Joe Adonis, Joe Bonanno, Carlo Gambino, Joe Profaci i Tommy Lucchese. Es van donar a conèixer com els "Young Turks" i tots ells tenien pensaments semblants a l'hora de dur els seus negocis. Luciano va ser qui parlà per primer cop del Sindicat Nacional del Crim Organitzat; on famílies italianes, jueves i irlandeses treballessin per transformar el crim organitzat en una multinacional.[10]

Reorganització de la Cosa Nostra[modifica | modifica el codi]

El 1931, Lucky Luciano va elaborar un pla per executar els caps de la família Masseria i Maranzano. En aquell mateix any, Luciano planejà un tracte secret amb Salvatore Maranzano, on s'orquestrà l'assassinat de Joe Masseria a canvi que Luciano esdevingués uns dels homes més forts de la família criminal Maranzano.[11]

El 15 d'abril de 1931, Giuseppe Masseria i Lucky Luciano mantingueren un dinar informal al restaurant Nuova Villa Tammaro. Després de dinar i de prendre's unes copes, jugaren a cartes fins que Luciano s'excusà per anar al servei. Un cop Luciano abandonà la sala, quatre gàngsters van entrar i assassinar a trets al cap de la família criminal Masseria. Els quatre assassins, Vito Genovese, Benjamin "Bugsy" Siegel, Albert Anastasia i Joe Adonis, tots ells coneguts col·laboradors de Luciano.[12]

Aquest fet posà fi a la guerra de Castellammarese i va fer que Maranzano en sortís victoriós, convertint-se així en el Cap de tots els Caps, en italià: "Capo di tutti Capi". Va ser durant aquest període quan es decidí reestructurar la manera en què la màfia treballava, tot creant les cinc famílies encapçalades per Maranzano, Luciano, Profaci, Gagliano i Mangano. Tot i això, Maranzano seguia ocupant el poderós càrrec de cap de tots els caps, aconseguit amb l'assassinat de Masseria. En un intent de convertir-se encara en un home més poderós, Maranzano ordenà l'assassinat de Lucky Luciano, al·legant que no creia totalment en ell i que el veia com a una amenaça.[13] Lucky Luciano i Tommy Lucchese van descobrir el pla i en traçaren un altre per acabar amb Salvatore Maranzano. El 10 de setembre de 1931, Maranzano convidà Lucky Luciano i Vito Genovese a una reunió a la seva oficina ubicada a Manhattan. Luciano, convençut que el seu assassinat tindria lloc en aquella oficina, decidí no anar-hi i enviar-hi cinc gàngsters vestits de policies. Dos d'aquests gàngsters desarmaren als guardaespatlles de Maranzano, mentre els altres tres entraren a la seva oficina, tancaren la porta i l'assassinaren.[14]

La Comissió[modifica | modifica el codi]

Un cop morts els dos caps, Luciano es convertí en un dels mafiosos més respectats dels Estats Units i establí aliança amb Johnny Torrio, conegut amb el sobrenom de "guineu" i considerat com un dels mafiosos més llestos de tots els temps. A finals de l'any 1931, s'establí la Comissió a Atlantic City, Nova Jersei, una agrupació de les cinc famílies més poderoses de Nova York. Aquesta Comissió vetllava per la pau entre les diferents families criminals i era on els diferents caps podien expressar les seves inquietuds, preocupacions i preguntes.[15] La Comissió establia que cada una de les famílies havia de tenir un Cap i un òrgan central dedicat a resoldre disputes sense arribar a la violència. Això dugué a un major control de les famílies i els seus negocis, a més d'una reducció important de morts i d'atenció mediàtica i policial. Luciano assumí la posició de director i el seu soci Meyer Lansky la de conseller. La Comissió es reunia cada cinc anys a excepció de convocatòries d'urgència.[16]

Oficialment, la Comissió estava formada per set caps criminals que corresponien als líders de les cinc families de Nova York, Lucky Luciano, Joseph Bonanno, Joe Profaci, Vincent Mangano i Tommy Gagliano amb la incorporació del Cap de Chicago, Al Capone i de Stefano Magaddino.

El 1931, Luciano i Lansky establiren una estructura multiètnica coneguda com el Sindicat Nacional del Crim Organitzat que incloïa una combinació de gàngsters no italians com Louis Buchalter, Longy Zwillman i Jake Guzik.[17]

Acusacions de proxenetisme[modifica | modifica el codi]

A mitjans dels anys trenta, Thomas Dewey fou el fiscal escollit per investigar i perseguir les il·lícites activitats de Lucky Luciano i els seus col·laboradors. Les seves actuacions provocaren l'arrest d'alguns socis de Luciano a més d'una pèrdua de diners important. Uns mesos després que Dewey comencés a investigar a Luciano, la policia clausurà uns 200 prostíbuls regentats per la màfia. Tot això dugué a una massiva investigació contra Luciano que fou arrestat el 1936, acusat amb més de 90 càrrecs per prostitució.[18]

El 13 de maig de 1936, el judici de Luciano tingué lloc a la Cort Suprema de l'Estat de Nova York i encapçalat pel jutge Philiph McCook. Dewey exposà càrrecs de prostitució i evasió fiscal. Finalment, Lucky Luciano fou acusat de 62 càrrecs i sentenciat a una pena de 30 a 50 anys en una presó federal. Anys després, Joseph Bonanno va escriure en el seu llibre de memòries "Un Home d'Honor" que Luciano no estava directament involucrat en els negocis de prostitució.[19]

Presó[modifica | modifica el codi]

Lucky Luciano fou traslladat a la presó de Sing Sing, Nova York i se li diagnosticà la malaltia de la sífilis i drogodependència. Fou llavors quan se'l traslladà al centre penitenciari Dannemora, una presó coneguda entre els criminals amb el sobrenom de "Sibèria". Un cop a Dannemora, Luciano treballà rentant la roba dels reclusos i poc temps després passà a treballar a la biblioteca del centre. Tot i estar empresonat, Luciano seguí exercint de Cap criminal amb l'ajuda dels seus col·laboradors més propers. Frank Costello, Joe Adonis i Meyer Lansky foren els encarregats de dirigir el sindicat nacional del crim organitzat però tot i això, Luciano seguia essent el Cap Superm de l'organització. Joe Adonis passà a controlar el negoci del joc i prostitució i Meyer Lansky se centrà en el blanqueig de diners provinents dels principals negocis de l'organització. D'altra banda, Vito Genovese fou forçat a exiliar-se a la Itàlia feixista de Benito Mussolini l'any 1937, ja que estava implicat en nombrosos casos d'assassinat.[20]

A principis dels anys 40, un dels assassins a sou de la mafia, Abe Reles, es convertí en el primer informador oficial que destapà molts crims de la màfia mentre complia condemna per assassinat. Les seves declaracions enviaren a una dotzena d'assassina a sou a la cadira elèctrica i alguns dels seus testimonis posaven en perill a alguns caps criminals. Luciano era un d'ells i immediatament donà l'ordre d'eliminar a Abe Reles. L'exassassí estava custodiat per la policia les 24 hores del dia en el sisè pis de l'hotel Half Moon de Coney Island. A la matinada del dia 12 de novembre de 1941, un dels gerents de l'hotel va percebre un fort cop sobre la teulada inferior de l'edifici. Lucky Luciano va admetre que ell fou qui n'ordenà l'assassinat. A finals de la seva vida, Luciano explicà que tant la policia com el fiscal del districte de Brooklyn, William O'Dwyer, estaven implicats en l'assassinat de Reles.[21]

Segona Guerra Mundial, llibertat i deportació[modifica | modifica el codi]

La participació dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial donà a Luciano l'oportunitat per aconseguir la llibertat condicional. A finals de 1942, els Estats Units havien perdut un total de 71 vaixells mercantils a mans de submarins de l'exèrcit nazi. La intel·ligència naval americana sospità que la informació era transmesa a l'enemic a través de ciutadans americans d'origen alemany i italià que tenien contactes a les zones portuàries. El 9 de febrer, es cremà, mentre estava ancorat al port de Manhattan, el vaixell de guerra francès "S. S. Normandie" Aquest fet provocà que diversos oficials de la marina, conscients de qui manava els ports, es posessin en contacte amb membres de famílies criminals. Aquest grup d'oficials estava encapçalat pel tinent coronel Charles Haffenden, qui inicià contacte amb Joseph Lanza, el Cap de menor importància que controlava el Fish Market. Els gàngsters que mantingueren converses amb la marina dels Estats Units, reclamaren que l'home més important i que controlava tot el que passava dins el port era Lucky Luciano. Fou llavors quan el mateix govern dels Estats Units contactà amb Moses Polakoff, advocat de Luciano. A través de l'advocat de Luciano, els incidents al moll de la ciutat desaparegueren a finals de l'any 1942.[22]

Amb aquesta ajuda, el sistema penitenciari fou molt més permissiu amb Luciano, un dels privilegis que guanyà fou l'autorització de visites, a tota hora, d'amics i còmplices. Abans del final de la guerra, Luciano fou traslladat de Dannemora a Great Meadow, coneguda entre els criminals com el "casal dels jubilats" del sistema penitenciari estatunidenc. El mateix dia que les forces aliades es proclamaren vencedores, Lucky Luciano envià una petició de clemència al que fou el seu perseguidor, el fiscal Thomas E. Dewey, que en aquells temps ocupava el càrrec de governador de l'estat de Nova York. Aquesta l'acceptà, i el 3 de gener de 1946 s'anuncià la posada en llibertat de Luciano, amb l'única condició que aquest s'exiliés immediatament a la seva Sicília natal.[23]

Conferència de l'Havana[modifica | modifica el codi]

Residència de Lucky Luciano a Cuba.

Tot i la seva deportació, Luciano no tenia pensat quedar-se gaire temps a Sicília, el seu objectiu era tornar als Estats Units. A finals de setembre de 1946, obtingué dos passaports italians amb el nom de Salvatore Lucania. A finals d'octubre, firmà el llibre de registre de l'Hotel Nacional de l'Habana, situat a només 55 quilòmetres dels Estats Units.[24] Cuba, sota la corrupta dictadura de Fulgencio Batista, era un antic centre d'activitats del crim organitzat. Meyer Lansky havia reservat habitacions a més de preparar una reunió al més alt nivell que tindria lloc el 22 de desembre de 1946.[25]

En la conferència, Lucky Luciano aconseguí desbancar a Vito Genovese, col·laborador, però alhora rival, que tenia els ulls posats en ocupar la seva posició. El que més destacà de la conferència fou la decisió d'eliminar a Benjamin "Bugsy" Siegel un dels amics de Luciano i desenvolupador de la ciutat de Las Vegas. Aquesta decisió fou presa entre tots els caps de les més poderoses famílies criminals dels Estats Units. Siegel s'havia encarregat, des dels anys trenta, de les activitats a la Costa Oest, especialment el joc.[26]

Imatge de Luciano a l'hotel Excelsior de Roma, l'any 1948.

Deportació i vida a Itàlia[modifica | modifica el codi]

Harry Anslinger, del Departament Federal d'Antinarcòtics, sabé que Luciano es trobava a Cuba i, poc després, a causa de les pressions del govern dels Estats Units, Luciano fou deportat de Cuba. La policia italiana l'esperà a Gènova i el dugué cap al seu poble natal de Lercara Freddi, Sicília. Lucky Luciano no trigà a aconseguir l'autorització per a residir a Palerm, on establí contacte amb Calogero Vizzini, cap suprem de la màfia a Sicília, conegut com a "Don Cala". Aquests dos mafiosos establiren, al cap de poc temps, una xarxa de tràfic de narcotics a gran escala. Aquest negoci estava centrat en la importació d'heroïna provinent dels Estats Units per valor de 150 milions de dòlars.[27]

Tot i el seu exili, Luciano seguia mantenint contacte diari amb caps de la màfia dels Estats Units. A principis de 1952, Anslinger envià a Itàlia un agent secret. L'agent, Charles Siragusa, s'esforçà perquè acusessin a Luciano de tràfic de drogues i fins i tot, persuadí a un criminal de poca importància anomenat Eugene Giannini perquè informés de les il·lícites activitats de Luciano. La policia italiana deportà a Eugene Giannini i el 20 de setembre de 1952 fou tirotejat i eliminat en un carrer de l'East Harlem.[28]

La vida de Luciano a Itàlia durant els anys 50 fou tranquil·la, tot i que la policia italiana i estatunidenca li anava al darrere. Sabien que era la peça clau per al tràfic de drogues però no podien fer gairebé res per enxampar-lo, només restringir la seva llibertat de desplaçament. Passà un breu període de temps a la presó però a la policia li faltaven proves consistents per deixar-lo fora de combat.[29] A Luciano li fou prohibit abandonar el seu domicili des del vespre fins al matí, com també, allunyar-se més de deu quilòmetres de la ciutat de Nàpols, on residia. Fundà un parell de negocis legítims, un de venda de material elèctric i un altre de venda d'equips mèdics, per altra banda, la màfia li proporcionava diners provinents dels seus negocis il·lícits dels Estats Units a través de Virginia Hill, examant de l'executat "Bugsy" Siegel. Lucky Luciano mantingué el control sobre la màfia estatunidenca però a finals dels anys 50 ja havia perdut molt poder. El cap visible del sindicat fins al 1957 havia estat Frank Costello però, un atemptat fallit contra la seva vida en provocà la jubilació. Va ser el moment en què Vito Genovese es convertí en el "Capo de tutti capi".[30]

A principis dels anys 60, Luciano va conèixer a un productor de cinema de Hollywood, Barnet Glassman i acceptà que es rodés una pel·lícula sobre la seva vida. El gener de 1962, Luciano trucà al guionista del film, Martin Gosch, per reunir-se amb ell a Nàpols. Aquest, havia explicat anteriorment que la màfia dels Estats Units havia prohibit el rodatge de la pel·lícula. La policia antidroga efectuà un registre a casa de Luciano, aparentment perquè en una trucada entre Luciano i Gosch es parlà sobre un "guió" i això els havia portat a pensar que es podia tractar d'un enviament de drogues. L'oficial de la policia italiana, Caesare Resta, vigilava a Luciano a l'aeroport mentre aquest esperava l'arribada del guionista. El vol de Gosch arribà a Nàpols poc després de les disset hores i, un cop conegué a Luciano, aquesta el dirigí cap a la sortida de l'aeroport quan de sobre, Luciano patí un atac fulminant al cor i morí en qüestió de segons.[31]

Tres dies més tard se celebrà la missa a l'església de la Santíssima Trinitat de Nàpols. Alguns dels seus socis i col·laboradors van aconseguir el permís policial necessari per assistir al funeral. Luciano havia expressat el desig que les seves despulles fossin dipositades a la capella familiar del cementiri de St. John, Queens, on ja hi havia les dels seus pares, un tiet i una tieta.[32] Aquest desig se li concedí i Lucky Luciano fou enterrat al costat de la seva família el 7 de febrer de 1962.[33]

Vida personal[modifica | modifica el codi]

Salvatore Luciana va néixer en un lloc pobre i des de petit jugà en carrers sense pavimentar i on l'aire estava carregat de la pol·lució provinent de les mines de sulfur, on treballava el seu pare. A l'edat de nou anys, la seva família i ell varen anar a viure als Estats Units, havent de deixar enrere família i amics. La família de Luciano disposava de molt pocs recursos econòmics, això explica que les condicions de vida a Itàlia i també als Estats Units fossin d'allò més precàries. Per a Luciano, viure al Lower East Side significava estar envoltat de delinqüència, armes i drogues i de ben jove, començà a fer petits encàrrecs per a diferents delinqüents.[34]

El pare de Luciano reaccionava amb violència quan s'assabentava dels actes delictius del seu fill i li pegava amb freqüència. Després de patir una severa pallissa a mans del seu pare, Luciano decidí abandonar casa seva i dormí en pisos buits i sales de billar. L'ambient que vivia diàriament no li fou gens favorable per allunyar-lo de la violència i amb tan sols setze anys, el jove Luciano ja havia assassinat a més de vint persones. El juny de 1916 va intentar vendre una petita bossa de cocaïna però fou arrestat a la sortida d'una sala de billars i sentenciat a un any de presó al centre penitenciari de Hampton Farms. L'estada a la presó no li serví d'escarment, Luciano passava llargues estones netejant els lavabos del centre mentre era colpejat pels guàrdies de la presó.[35]

La seva posada en llibertat coincidí amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial i fou cridat a files per l'exèrcit dels Estats Units. Tot i la seva fam per la violència, es contagià, a propòsit, de sífilis, mitjançant una prostituta que estava infectada, d'aquesta manera va evitar la guerra.

Lucky Luciano aconseguí moure's pel món del crim impressionant a molts dels seus caps i convertint-se en un dels mafiosos més rics de tots els temps, fins i tot, es creu que tots els seus negocis generaven més diners que empreses com U.S. Steel o General Motors.[36] El mes d'octubre de 1929, aconseguí escapar-se d'un atemptat contra la seva vida, el que la mafia anomena "portar algú a passeig", un acte del qual molt pocs mafiosos n'han sortit il·lesos. Aquest fet fou un dels que li causà un canvi d'actitud, començà a desconfiar de tots aquells que no li eren pròxims i adoptà un tarannà molt més agressiu.[37]

Quan fou deportat a Itàlia, Luciano mantingué relacions amb Igea Lissoni. Mai es va casar ni tampoc tingué descendència. Igea Lissoni era una noia atractiva i educada de Milà que es preparava per ser ballarina d'òpera. Conegué a Luciano el 1947 mentre feia un número de ball en un club nocturn de la ciutat de Roma.[38] Se sap que la jove Lissoni s'horroritzà quan es va assabentar de qui era Luciano però, el cert és que acabà essent una de les seves amants. Sota la influència de Igea, Luciano començà a llegir llibres, incloent-hi obres de Shakespeare. Tot i la influència de Igea, mai aconseguí que Luciano l'acompanyés a alguna representació de ballet, ja que Luciano pensava que allò no era més que un grup d'homes efeminats amb malles ajustades. Igea Lissoni morí de càncer a trenta-set anys.[39]

Després de la tràgica mort de Igea Lissoni, Lucky Luciano visqué amb una jove napolitana de vint anys, anomenada Adriana Rizzo. La seva gran afició pels gossos provocà que Luciano n'adoptés un i s'aficionés a ells fins al dia de la seva mort. El 1959, Luciano patí un atac de cor, del que se'n recuperà gràcies a la dedicació de la seva jove amant. Aquest fet provocà un distanciament de Luciano i la mafia, gaudint d'una vida plena fins al dia de la seva mort, l'any 1962.[40]

Pel·lícules[modifica | modifica el codi]

  • The Valachi Papers. Dirigida per Terrence Young. Itàlia: De Laurentiis Intermarco S.p.A, 1972.
  • Lucky Luciano. Dirigida per Francesco Rosi. Estats Units: Harbor Productions Les Films de la Boétie Vides Cinematografica, 1973.
  • The Cotton Club. Dirigida per Francis Ford Coppola. Estats Units: Totally Independent Productions, American Zoetrope, Producers Sales Organization, 1984.
  • Mobsters. Dirigida per Michael Karbelnikoff. Estats Units: Universal Pictures, 1991.
  • Bugsy. Dirigida per Barry Levinson. Estats Units: Baltimore Pictures, 1991.
  • Billy Bathgate. Dirigida per Robert Benton. Estats Units: Touchstone Pictures, 1991.
  • Hoodlum. Dirigida per Bill Duke. Estats Units: United Artists, 1997.

Sèries de televisió[modifica | modifica el codi]

  • The Witness. Creada per Irve Tunick. Estats Units: Columbia Broadcasting System (CBS), 1960-1961.
  • The Gangster Chronicles. Escrita per David Assael, Art Eisenson, Stephen McPherson i Mark Rodgers. Estats Units: National Broadcasting Company (NBC), 1981.
  • Boardwalk Empire. Creada per Terence Winter. Estats Units: Leverage, Closest to the Hole Productions, Sikelia Productions, Cold Front Productions, 2010-2014.

Llibres[modifica | modifica el codi]

  • Tim Newark.: Lucky Luciano: Mafia Murderer and Secret Agent. Mainstream Publishing, 2010, ISBN 9781907195976
  • Martin A. Gosch,Richard Hammer.: The Last Testament of Lucky Luciano: The Mafia Story in His Own Words. Enigma Books, 2013, ISBN 9781936274581
  • Biographiq.: Lucky Luciano - The Father of Modern Organized Crime. Filiquarian Pub Llc, 2008, ISBN 9781599860787
  • Hickman Powell.: Lucky Luciano: The Man Who Organized Crime in America. Barricade Books, Incorporated, 2015, ISBN 9781569809006
  • Chris Cipollini.: Lucky Luciano: Mysterious Tales of a Gangster Legend. Strategic Media Books, 2014, ISBN 9781939521125

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Charles Luciano» (en anglès). nationalcrimesyndicate.com. National Crime Syndicate. [Consulta: 28 abril 2015].
  2. Prohibition-Era Gangsters. Books LLC, 2013, p. 138. ISBN 9781230582580 [Consulta: 10 juny 2015]. 
  3. «Lucky Luciano Biography» (en anglès). biography.com. Biography.com. [Consulta: 10 juny 2015].
  4. Robert K. Raines. Hot Springs: From Capone to Costello (en anglès). Charleston, Carolina del Sud: Arcadia Publishing, 2013. ISBN 9781467110761 [Consulta: 18 juny 2015]. 
  5. Nancy Hendricks. «Charles "Lucky" Luciano (1897–1962)» (en anglès). encyclopediaofarkansas.net. Arkansas State University, 27 de juliol de 2006. [Consulta: 10 juny 2015].
  6. «Frank Sinatra y la Mafia. Capítulo 1: Lucky Luciano» (en castellà). francescoalbertosinatra.blogspot.com.es, 3 d'abril de 2011. [Consulta: 10 juny 2015].
  7. Joe Sharkey. «Word for Word/Lucky Luciano; How to Get Ahead by Busting Heads, Breaking Fingers and Dressing Neatly» (en anglès). nytimes.com, 13 de desembre de 1998 [Consulta: 10 juny 2015].
  8. Chris Cipollini. Lucky Luciano: Mysterious Tales of a Gangster Legend. Strategic Media Books, 2014, p. 113. ISBN 9781939521125 [Consulta: 10 juny 2015]. 
  9. Capi Di Tutti Capi. Books, LLC, 2011, p. 36. ISBN 9781155168296 [Consulta: 10 juny 2015]. 
  10. Edna Buchanan. «LUCKY LUCIANO: Criminal Mastermind» (en anglès). content.time.com, 7 de desembre de 1998 [Consulta: 10 juny 2015].
  11. Dustin Rowles. «How the Real Life Lucky Luciano Compares to the "Broadwalk Empire" Character» (en anglès). pajiba.com, 8 de setembre de 2014 [Consulta: 10 juny 2015].
  12. «Giuseppe "Joe the Boss" Masseria - "The man who could Dodge Bullets"» (en anglès). americanmafiahistory.com. American Mafia History. [Consulta: 3 juny 2015].
  13. «CHARLES 'LUCKY' LUCIANO» (en anglès). crimeandinvestigation.co.uk. [Consulta: 10 juny 2015].
  14. «HOW DID SALVATORE MARANZANO GET KILLED?» (en anglès). nationalcrimesyndicate.com. National Crime Syndicate. [Consulta: 3 juny 2015].
  15. «The Mafia» (en anglès). the-mafia.weebly.com. [Consulta: 3 juny 2015].
  16. Martin A. Gosch i Richard Hammer. The Last Testament of Lucky Luciano: The Mafia Story in His Own Words. Enigma Books, 2013. ISBN 9781936274581 [Consulta: 10 juny 2015]. 
  17. «The Commission» (en anglès). fivefamiliesnyc.com. Five Families of NYC. [Consulta: 3 juny 2015].
  18. Charles Montaldo. «Charles "Lucky" Luciano» (en anglès). crime.about.com, 15 de desembre de 2014 [Consulta: 10 juny 2015].
  19. «Lucky Luciano - Building a Mafia Empire» (en anglès). americanmafiahistory.com. [Consulta: 10 juny 2015].
  20. «Lucky Luciano - Luciano Crime Family» (en anglès). americanmafiahistory.com. [Consulta: 10 juny 2015].
  21. «Charles "Lucky" Luciano Trial: 1936» (en anglès). law.jrank.org. [Consulta: 10 juny 2015].
  22. Jesus Bargala. «Cuando Lucky Luciano Y La Mafia Ayudaron A Los Aliados A Ganar La Guerra.» (en castellà). cienciahistorica.com, 3 de febrer de 2015. [Consulta: 10 juny 2015].
  23. Rubén de Rosende. «El padre de la mafia (I. ‘Lucky’ Luciano, origen y ascenso de un mito)» (en castellà). transgrediendo.com, 16 de gener de 2014 [Consulta: 10 juny 2015].
  24. «Lucky Luciano in Havana an excerpt from: "The Last Testament of Lucky Luciano"» (en anglès). historyofcuba.com. Martin A. Gosch & Richard Hammer. [Consulta: 10 juny 2015].
  25. Igor Reyes-Ortiz / Miguel Barroso. «Lucky Luciano en el Malecón» (en castellà). elpais.com, 18 d'agost de 1994 [Consulta: 10 juny 2015].
  26. Eduardo Rolland. «La conexión viguesa de Lucky Luciano» (en castellà). lavozdegalicia.es, 18 d'agost de 2013 [Consulta: 10 juny 2015].
  27. Jeff Matthews. «Lucky Luciano» (en anglès). naplesldm.com, Juliol de 2011. [Consulta: 10 juny 2015].
  28. Dana Renga. Unfinished Business: Screening the Italian Mafia in the New Millennium (en anglès). Canadà: University of Toronto Press Incorporated, 1971. ISBN 9780802096654 [Consulta: 18 juny 2015]. 
  29. Hickman Powell. Lucky Luciano: The Man Who Organized Crime in America. Barricade Books, Incorporated, 2015, p. 356. ISBN 9781569809006 [Consulta: 10 juny 2015]. 
  30. Tim Newark. Lucky Luciano: Mafia Murderer and Secret Agent. Nova York: Mainstream Publishing, 2010. ISBN 9781907195976 [Consulta: 10 juny 2015]. 
  31. Biographiq. Lucky Luciano - The Father of Modern Organized Crime. Filiquarian Pub Llc, 2008, p. 52. ISBN 9781599860787 [Consulta: 10 juny 2015]. 
  32. Books Llc. Burials at St John's Cemetery. General Books, 2010, p. 156. ISBN 9781155333595 [Consulta: 10 juny 2015]. 
  33. César Cervera. «La misteriosa muerte de Lucky Luciano, el gran <<Don>> de la mafia italiana» (en castellà). abc.es, 26 de gener de 2015 [Consulta: 10 juny 2015].
  34. I Am a Marked Woman: I Worked for Lucky Luciano. Literary Licensing LLC, 2011, p. 146. ISBN 9781258113643 [Consulta: 10 juny 2015]. 
  35. Martin A. Gosch. El último testamento de Lucky Luciano. Grijalbo, 1976, p. 515. ISBN 9788425306389 [Consulta: 10 juny 2015]. 
  36. Rubén de Rosende. «El padre de la mafia (I. ‘Lucky’ Luciano, origen y ascenso de un mito)» (en castellà). transgrediendo.com, 16 de gener de 2014 [Consulta: 8 juny 2015].
  37. Tom Wrobleski. «How mobster Lucky Luciano survived a 'one-way ride' to Staten Island in 1929» (en anglès). silive.com, 25 d'abril de 2014. [Consulta: 10 juny 2015].
  38. Sicilian-American Mobsters. Books LLC, 2013, p. 180. ISBN 9781230585468 [Consulta: 10 juny 2015]. 
  39. Linda Sanchez. Lucky Luciano 177 Success Facts - Everything You Need to Know about Lucky Luciano. Emereo Pty Limited, 2014, p. 170. ISBN 9781488857737 [Consulta: 10 juny 2015]. 
  40. Daily Mail Reporter. «The moment 'Lucky' Luciano's luck ran out: Black-and-white pictures of notorious mob leader and the high class prostitutes who led to his 1936 arrest» (en anglès). dailymail.co.uk, 28 de maig de 2012 [Consulta: 10 juny 2015].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lucky Luciano Modifica l'enllaç a Wikidata
Càrrecs de negocis
Precedit per:
Peter Morello


Família criminal Genovese
Sotscap

1930–1931


Succeït per:
Vito Genovese
Precedit per:
Joe Masseria


Família criminal Genovese
Cap

1931–1946


Succeït per:
Frank Costello
Precedit per:
Salvatore Maranzano


"Capo di tutti capi"
President de la Comissió

1931–1946


Succeït per:
Vincent Mangano