Ludus Magnus

Infotaula edifici Ludus Magnus
Dades
Tipus	Estadi, jaciment arqueològic, gladiatorial school (en) , amfiteatre romà i estructura romana
Ubicació geogràfica
Entitat territorial administrativa	Roma
41° 53′ 24″ N, 12° 29′ 42″ E

Ludus Magnus (en llatí) era la principal escola i campament de gladiadors de la Roma Antiga, localitzada a la vall entre l'Esquilí i el Celi, a la vora del Colosseu. Fou una de les quatre casernes (ludi) construïdes per Domicià, amb el Ludus Gallicus, el Ludus Matutinus i el Ludus Dacium, i l'única parcialment visible hui.

Història

En l'àrea del Ludus hi havia abans una casa del final del període republicà i una insula dels primers anys de l'imperi, ambdues destruïdes en el gran incendi de 64. L'estructura domiciana es va edificar directament damunt de les ruïnes. La fase ara visible és una reforma realitzada per Trajà, que va demolir i reconstruir part de l'estructura. Còmmode, que era un gran seguidor dels jocs de gladiadors, probablement va dormir allí.

En l'Antiguitat tardana, l'edifici es tornà a reformar i la càvea recolzava en murs radials d'opus vittatum, cosa que va inutilitzar els espais de servei existents al subterrani. Altres ambients amb parets en tuf s'excavaren en la façana del pòrtic en l'angle nord-oest. L'estructura es tornà a restaurar en l'època d'Odoacre (476) — les venatio (venationes), els jocs amb animals salvatges, s'hi realitzaren fins al 536, però la reforma, recordada en una inscripció fragmentària, possiblement fa referència al Colosseu. L'edifici s'abandonà al segle VI, quan l'estructura s'utilitzà per a sepultures.

Les restes de la meitat septentrional del conjunt es van descobrir al 1937, quan excavaren per a construir un nou edifici entre la Via di San Giovanni in Laterano i la Labicana, i s'estudiaren entre els 1957 i 1961.

Descripció

Se'n trobaren les restes de 14 cel·les d'allotjament sense cap vestigi de llits, i això deu indicar que els gladiadors dormien al terra. Les cel·les feien prop de 20 m2 i donaven sostre a dos gladiadors; el ludus sencer arrecerava prop de mil gladiadors.

L'edifici, que al principi tenia tres pisos, era de planta semblant a la d'altres casernes conegudes, amb cambres d'allotjament i de servei al voltant d'un espai central envoltat per un pòrtic de columnes toscanes amb travertí. Un passadís seguia al costat dels recintes i donava accés a les escales cap als pisos superiors, disposades als angles. En dos costats més curts hi havia un gran saló amb un pòrtic intern, probablement utilitzat com a santuari del culte imperial.

El pati central l'ocupava l'arena d'entrenament, una còpia en escala reduïda de la del Colosseu (amb una raó de 1:2,5) de la qual resta només part de la curvatura. Potser que s'hi fessen presentacions obertes al públic; i la càvea, accessible per escales externes, acomodava a prop de 3.000 persones, amb cambrots per a les autoritats al centre d'un dels costats llargs. Seguint altres autors, fins a 1.200 espectadors es convidaven a assistir a l'entrenament dels gladiadors.

Un corredor subterrani, descobert al 1939, permetia l'accés al subterrani de servei del Colosseu. Aquest túnel el començà Domicià, i l'acabà i inaugurà Trajà, i el reformà Hadrià.

Altres ludus

Els altres ludus construïts per Domicià foren:

• Ludus Dacicus, probablement destinat abans als presoners de la Campanya dàcia de Domicià. Amb base en un fragment de la Forma Urbis, se sap que era entre les Termes de Trajà i el Ludus Magnus, al nord d'aquest, a més de la Via Labicana;
• Ludus Gallicus, probablement destinat als gladiadors d'origen gal, de localització incerta;
• Ludus Matutinus, utilitzat per a entrenament de les venatio (jocs amb animals). Devia ser entre el Temple del Diví Claudi, en el Celi, i l'antic <i>Vicus</i> del Cap d'Àfrica, on es trobaren els fonaments el·líptics de la càvea en excavacions fetes al 1938. Aparentment es va construir damunt un edifici més antic, potser un ludus bestiarius citat per Sèneca.

Horaci cita, al voltant del 10 abans de la nostra era, un Ludus Aemilius, una caserna de gladiadors de propietat d'un membre de la gens Emília i de situació incerta, més tard transformada en unes termes (balneus Polycleti).