Luis Mateo Díez

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaLuis Mateo Díez
Biografia
Naixement21 setembre 1942 Modifica el valor a Wikidata (81 anys)
Villablino (província de Lleó) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
NacionalitatEspanya
Activitat
OcupacióEscriptor
Membre de
Reial Acadèmia Espanyola (2001–)
Claraboya (1963–1968) Modifica el valor a Wikidata
GènereNovel·la i assaig Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
"La Fuente de la Edad", "La ruina del cielo"
Premis

Luis Mateo Díez Rodríguez (Villablino, León, 21 de setembre de 1942) és un escriptor i acadèmic espanyol.

Dades biogràfiques[modifica]

Luis Mateo Díez va néixer a Villablino, poble miner de les muntanyes del nord-oest de Lleó situat al centre de la comarca de Laciana. El seu pare, Florentino Díez, era secretari de l'ajuntament d'aquest municipi lleonès.

La seva família va viure a Villablino fins que l'any 1954, quan tenia 12 anys, es va traslladar a Lleó on el seu pare havia estat nomenat secretari de la Diputació. Luis Mateo va estudiar el batxillerat al col·legi lleonès de Nuestra Señora del Buen Consejo i l'any 1961 va ingressar a Dret a la Universitat Complutense de Madrid; va finalitzar la carrera a Oviedo.

Entre 1963 i 1968, va participar en la redacció de la revista poètica Claraboya al costat d'Agustín Delgado, Antonio Llamas i Ángel Fierro.[1] Va ser llavors quan va escriure els seus primers poemes, que van ser reunits l'any 1972 a Señales de humo.

No obstant això, la seva creació lírica va ser efímera i va deixar pas definitivament a la ficció narrativa. El seu primer llibre de contes, Memorial de hierbas, va aparèixer el 1973 i la seva primera novel·la, Las estaciones provinciales, gairebé 10 anys més tard, l'any 1982. A aquestes li han seguit moltes d'altres, algunes de les quals han obtingut prestigiosos premis, com La fuente de la edad (1986) o La ruina del cielo (2000; ambdues Premi Nacional de Narrativa i el Premi de la Crítica).

Algunes de les seves obres han estat adaptades al cinema. Així, el conte Los grajos del Sochantre ha estat portat a la pantalla gran per José María Martín Sarmiento (Chema Sarmiento) en El filandón (1984), pel·lícula en la qual es relaten cinc històries (Díez relata la seva, i el mateix fan Pedro Trapiello amb Láncara, Antonio Pereira amb Las peras de Dios, José María Merino amb El desertor i Julio Llamazares amb Retrato de bañista).

La novel·la La fuente de la edad va ser rodada el 1991 per Julio Sánchez Valdés per a Televisió Espanyola. Sarmiento també va adaptar Los males menores en 2011 sota el títol de Viene una chica, pel·lícula de la qual Díez va ser coguionista.

Va ingressar el 1969 al cos de Tècnics d'Administració General de l'Ajuntament de Madrid, i es convertir en cap del seu servei de documentació jurídica.

Va ser escollit membre de la Reial Acadèmia Espanyola el 22 de juny de 2000[2] i va prendre possessió de la butaca "I" el 20 de maig de 2001. És patró d'honor de la Fundació de la Llengua Espanyola i membre habitual d'un gran nombre de jurats de concursos de conte i de novel·la.

Obra[modifica]

Narrativa[modifica]

  • Memorial de hierbas, contes, Madrid: E.M.E.S.A., 1973.
  • Apócrifo del clavel y la espina, pròleg d'Agustín Delgado, Madrid: E.M.E.S.A., 1977.
  • Relato de Babia, assaig il·lustrat. Valencia: Papalaguinda, 1981.
  • Las estaciones provinciales, novel·la. Madrid: Alfaguara, 1982.
  • La fuente de la edad, novel·la. Madrid: Alfaguara, 1986.
  • El sueño y la herida (1987).
  • Brasas de agosto. Madrid: Alfaguara, 1989. Conté 13 contes, 9 rescatats pel mateix autor:
    • El difunto Ezequiel Montes, Los grajos del Sochantre, Albanito, amigo mío, La familia de Villar, Concierto sentimental, Cenizas (Premi Ignacio Aldecoa 1976), El sueño y la herida, Mister Delmas, La llamada, El viaje de doña Saturnina, Carta de amor y batalla, Brasas de agosto i Mi tío César,
  • Albanito, amigo mío y otros relatos, Biblioteca de El Sol, Compañía Europea de Comunicación e Información, Madrid, 1989. Contiene 8 textos:
    • Albanito, amigo mío; El difunto Ezequiel Montes; Concierto sentimental; Cenizas; Los temores ocultos; La papelera; El pozo; i Naufragios
  • Las horas completas, novel·la, 1990
  • El expediente del náufrago, novel·la, 1992
  • Los males menores, contes i microrrelats. Madrid: Alfaguara, 1993
  • Valles de leyenda (1994)
  • Camino de perdición, novel·la, 1995
  • El espíritu del páramo, novel·la, 1996
  • La mirada del alma, novel·la, 1997
  • Días del desván, col·lecció de 30 estampes evocadores de la infància de l'escriptor en la Vall de Laciana, Edilesa, Lleó, 1997
  • El paraíso de los mortales, novel·la, 1998
  • La ruina del cielo, novel·la, 1999
  • El porvenir de la ficción, assaig, Junta de Castilla y León, Consejería de Educación y Cultura, 1999
  • Las estaciones de la memoria: antologia (1999)
  • Las palabras de la vida (2000)
  • El pasado legendario (2000)
  • Laciana: suelo y sueño (2000)
  • Balcón de piedra (2001)
  • El diablo meridiano (2001). Contiene tres novel·les curtes: El diablo meridiano, La sombra de Anubis i Pensión Lucerna
  • El oscurecer (Un encuentro), novel·la, 2002
  • Fantasmas del invierno, novel·la, 2004
  • El fulgor de la pobreza, novel·la, 2005
  • La piedra en el corazón, novel·la, 2006
  • El árbol de los cuentos, recopilació de tots els relats escrits entre 1973 i 2004. Madrid: Alfaguara, 2006.
  • La gloria de los niños, novel·la, 2007
  • El sol de la nieve o el día que desaparecieron los niños de Celama (2008)
  • Los frutos de la niebla (2008)
  • El expediente del náufrago (2008)
  • El animal piadoso, novel·la, 2009
  • Pájaro sin vuelo, novel·la, Alfaguara, 2011
  • La cabeza en llamas, Galaxia Gutenberg, 2012. Conté 4 novel·les curtes:
    • La cabeza en llamas, Luz del Amberes, Contemplación de la desgracia y Vidas de insecto
  • Fábulas del sentimiento, 12 novel·les curtes, Alfaguara, 2013
  • La soledad de los perdidos, novel·la, Alfaguara, Madrid, 2014
  • Los desayunos del Café Borenes, novel·la, Galaxia Gutenberg, 2015

Poesia[modifica]

  • Señales de humo. León: Institución Fray Bernardino de Sahagún, 1972.
  • Parnasillo provincial de poetas apócrifos (1975). En col·laboració amb Agustín Delgado i José María Merino. Conté també text narratiu.

Teatre[modifica]

  • Celama (2008). Adaptació realitzada al costat de Fernando Urdiales per a Teatre Corsario.

Cinema[modifica]

  • Viene una chica, película de 2011 dirigida por Chema Sarmiento y de la que Díez fue coguionista junto a este. Adaptación de Los males menores[3]

Autobiografia[modifica]

  • Azul serenidad o la muerte de los seres queridos (2010)

Premis[modifica]

Referències[modifica]

  1. Biografía de Díez, Escritores.org, acceso 07.04.2014
  2. «Luis Mateo Díez». Real Academia Española. [Consulta: 8 desembre 2015].
  3. 'Viene una chica', de Chema Sarmiento, a por los Goya, crónica de la agencia EFE, El Mundo, 15.11.2011; acceso 07.04.2014
  4. El Cultural. «Luis Mateo Díez, Premio Francisco Umbral al libro del año». [Consulta: 23 gener 2013].


Premis i fites
Precedit per:
José María Merino
La fuente de la edad
Isaac Montero
Ladrón de lunas
Premi de la Crítica de narrativa castellana
1986
1999
Succeït per:
Antonio Muñoz Molina
El invierno en Lisboa
Juan Marsé
Rabos de lagartija
Precedit per:
Alfredo Conde Cid
Xa vai o griffón no vento
Miguel Delibes
El hereje
Premi Nacional de narrativa de les Lletres Espanyoles
1987
2000
Succeït per:
Antonio Muñoz Molina
El invierno en Lisboa
Juan Marsé
Rabos de lagartija
Precedit per:
Claudio Rodríguez García

Acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola
Cadira I

2001-
Succeït per:
'
Precedit per:
Manuel Longares
Las cuatro esquinas
Premi Francisco Umbral al Llibre de l'Any
2012
Succeït per:
Rafael Chirbes
En la orilla