Música araboandalusina

Música araboandalusina

Instruments típics	Ud, rabâb, viola, nay (música), qanûn (instrument), riqq, darbouka, nagara (música)
Origen	emirat de Qúrtuba
Creació	dècada del 1000
Part de	Arabic classical music (en) , música del Nord d'Àfrica i música d'Andalusia

La música araboandalusina o música mauroandalusa (àrab: الطرب الأندلسي, aṭ-ṭarab al-andalusī), també anomenada al-musiqa al-andalusiyya, o a Algèria, gharnati, sanâa i malouf per a les variants geogràfiques i aroubi, chaâbi, hawzi per als gèneres derivats i tarab al-ala, tarab al-andalusi al Marroc, malouf a Tunísia i Líbia, és un gènere profà, clàssic o culte, del Magrib, diferent de la música àrab clàssica practicada a l'Orient Mitjà (o Màixriq) i a Egipte.

Noms

L'expressió música araboandalusina es va establir en les darreres dècades; és un punt de vista estrictament occidental per designar un conjunt de peces musicals i poètiques originàries de l'Àndalus, que es prefereix al de música andalusa (andalusiyya). Aquesta denominació no sempre s'entén de la mateixa manera i ha anat canviant des que va aparéixer.

La primera menció de música andalusa apareix a començament del segle xx en els textos de Jules Rouanet, un musicòleg francés establert a Alger. Havia imprés amb l'ajuda d'Edmond Nathan Yafil, un músic jueu d'Alger, una sèrie de transcripcions del repertori nouba, titulades Música àrab i morisca. És difícil saber si Rouanet, el primer que va ratificar per escrit el terme música andalusa, s'inventà l'expressió o la va manllevar dels seus informants algerians Yafil i Cheikh Sfindja.

Durant el segle xx, aquest patrimoni es va transmetre sota el nom de música andalusa (andalusiyya) i no pas àraboandalusa, al nord d'Àfrica i més particularment a Algèria. Els algerians consideren el patrimoni andalusí com un reflex de la seua pròpia cultura i la música andalusina només pot ser àrab. El 1921, Mohamed Ben Smail, un algerià de Tlemcen, fundà el 1921 a Oujda l'associació musical andalusina (al-Jam'iyya al-andalusiyya), la primera del Marroc i la primera d'aquesta mena a dur aquest nom.

A la dècada dels 1930, els espanyols renovaren l'interés pel repertori acadèmic àrab, segurament vinculat a la seua presència al nord del Marroc. Per a ells, hi ha una música andalusa, però és diferent de la del nord d'Àfrica. Per a evitar qualsevol ambigüitat, els espanyols adoptaren el terme al-Àndalus per a designar el patrimoni llegat pels àrabs, i Andalusia quan es referien a la regió espanyola.

A Algèria, després de la Segona Guerra Mundial, va aparéixer-hi una nova denominació: "música clàssica" (mûsîqá klasikiyyah). Els 1951-1952, El Boudali Safir publicà un estudi sobre el patrimoni musical andalusí: Música àrab clàssica. Aquesta nova expressió es refina amb música clàssica algeriana (Bouali, 1968), després amb música clàssica del Magrib (Guettat, 1980). Finalment, Ahmad Sefta publica a Alger el 1988 una obra titulada Música clàssica andalusina.

El 1932, es va fer al Caire el Congrés de Música Àrab, un esdeveniment crucial per a l'evolució de la música àrab. L'anomenada música andalusina hi aparegué dividida en tres entitats diferents: música magrebinoandalusa, música algerianoandalusa, música tunisianoandalusa.

El 1962, Mohamed Ghali El Fassi, ministre de Cultura del Marroc, ho capgiraria tot. Feu una conferència sobre el tema Música marroquina anomenada música andalusa. Hi denuncia obertament Occident per haver imposat erròniament el terme música andalusa, i proposa substituir-lo per un altre terme que reflectisca millor la realitat: música andalusomagribina. El ministre assenyala que aquest art no és fix i que sempre s'ha renovat amb la contribució dels seus intèrprets. El nom andalusomarroquí s'adoptà al Marroc mentre que també s'emulava a Algèria, on, tot i que tímida, l'expressió música andalusoalgeriana s'utilitza ara.

L'Orient Mitjà també reivindica vincles amb el llegat de l'Àndalus. Els països del Màixriq veuen l'aparició de l'expressió andalusa a la segona meitat del segle xix, i l'apliquen a la mouachaha, una forma que és alhora poètica i musical.

Cadascuna de les variants musicals regionals estava dotada d'un vocabulari específic que li assegurava la identitat. Aquest vocabulari, però, no proporciona pas informació sobre un vincle hipotètic amb Al-Àndalus, tret del manuscrit d'Alger d'Ahmad Bin Ali Bin 'Isa (del segle XIX), Al-Safina wa-hiya ashar al-Arab wa-kalâm ahl al-Andalus (El vas, és a dir, els poemes dels àrabs i l'idioma dels habitants d'al-Àndalus).

En els manuscrits dels segles XVIII i XIX, el terme nouba s'usa més sovint per a designar l'art araboandalusí. El vocabulari vigent, però, varia d'una zona a una altra. Al Marroc, és el terme âla' el que expressa aquest repertori. A Algèria, el terme san'a ('faena'), és particularment popular a Alger. A Constantina, com a Tunísia, la música clàssica tradicional s'anomena malouf ('fidel a la tradició').

Història

La música araboandalusina és hereva de la tradició musical àrab transmesa al segle IX des de Bagdad (llavors capital dels abbàssides) fins a Còrdova i Granada gràcies en particular a Abou El Hassan Ali Ben Nafiq o Ziriab, un músic brillant que va crear les bases de l'època, component milers de cançons i instituint el cicle del nouba (nūbāt o nawbat), compost per formes poètiques com el muwashshah o el zàjal (una de les fonts de la literatura galaicoportuguesa i dels trobadors). Aquesta música també tindrà influència en la música occidental contemporània, com el flamenc, i especialment en les obres de Camille Saint-Saëns arran dels seus contactes amb músics algerians, com ara Mohamed Sfindja.

La nouba es distingeix de la <i>waslah</i> i la cassida àrabs tant pels modes com per les formes. Abu Bakr Ibn Yahya Al Sayih, conegut com a Ibn Bâjja o (Avempace), també poeta i músic, feu evolucionar l'afinació de l'ud, perfeccionà la nouba i compongué un gran nombre de temes.

La música araboandalusina de la península Ibèrica s'estengué gràcies als importants intercanvis entre els centres culturals d'Al-Àndalus amb tres grans escoles que seran reivindicades pels centres culturals del Magrib:

• Granada (a Tlemcen, Orà, Nédroma i Sidi Bel Abbés a Algèria – Rabat, Oujda, Tetuan, Tànger i Xauen al Marroc)
• Còrdova (a Meknés al Marroc – Alger, Bugia, Mostaganem, Sersell, Miliana,, Medea, Blida i Kolea a Algèria)
• Sevilla (a Fes al Marroc – Constantina, Skikda, Annaba i Souk Ahras a Algèria – Trípoli, a Líbia – Kairuan i Testour a Tunísia)
• València (a Tunis a Tunísia)

Els centres magrebins de música andalusina van transferir la seua experiència a altres ciutats del Magrib. Cal destacar que alguns estils de música araboandalusina coexistien a la mateixa ciutat.

Hi ha dues escoles a Granada: del segle XIII al XV, rivalitzen amb els estils de Còrdova, Sevilla i València. Al segle XV, quan els musulmans se'n retiren, van heretar-ne els repertoris. Segons Al-Tifâshî, els pols musicals andalusins preferirien Còrdova, Saragossa i Múrcia.

El poblament magribí augmentà amb l'expulsió dels moriscos i jueus sefardites d'Al-Àndalus, que s'havia convertit al catolicisme el 1492 durant la conquesta cristiana, i n'arribaren milers al territori magribí.

La música araboandalusina, tot i que es basa en regles molt estrictes, és una música no escrita; es transmet de manera oral, de mestre a estudiant. Molt abans de la caiguda de Granada, molts músics musulmans s'havien retirat al nord d'Àfrica. La tradició musical araboandalusina hi ha crescut fins ara, sobretot a les ciutats que acolliren refugiats andalusins.

Hi ha una diferència entre la nouba "oriental", imbuïda d'elements turcs, perses i fins i tot romana d'Orient, i la nouba "occidental", que ha romàs intacta, tal com existia a l'edat mitjana.Segles de presència otomana en certes àrees del Magrib no han alterat pas certes escoles de l'anomenada música andalusina.

Només a partir del segle xviii aparegué un corpus que recollia aquest repertori poètic amenaçat, escrit pel tetuanés Muhammed ibn al-Hassan al-Hayik. Al començament del segle XX se'n feu una recopilació sistemàtica en forma de transcripcions musicals, i se n'organitzaren congressos internacionals al Caire i Fes, i després en altres indrets.

Sistema de música

La música araboandalusina es construeix al voltant d'un cicle de 24 noubats originals, dels quals només la meitat sobreviuen i es creu que no s'han alterat. S'inspiren en gran manera en els d'estil romà d'Orient, persa i àrab. Molts dels noms encara ressonen amb els seus orígens: Esfahan, Iraq, Hijaz, Màixriq, etc. Aquests 24 noubats (per a cada hora d'un dia) es tocaven en 24 modalitats, cadascuna corresponent a una hora de les 24 diàries (sistema semblant al raga indi). Cada nouba es compon d'una seqüència fixa que alterna moviments musicals instrumentals i poètics.

No n'hi ha un repertori únic i comú al Magrib; les noubes del mateix nom varien d'una escola a una altra, i dins una escola pot haver-hi desenes de versions de la mateixa nouba.

Escola algeriana

Extracte d'un Mseddar, primer moviment de la nouba algeriana, 1863

A Algèria, hi ha 12 nouba completes: al-dhîl, mjenba, al-hussayn, raml Al-mâya, ramal, ghrîb, zîdân, rasd, mazmûm, rasd Al-Dhîl, mâya; i 4 d'inacabades: ghribet Hassine – araq – djarka – mûal.

Es componen de cinc moviments bàsics: msaddar - btâyhî - darj - insirâf - khlâs, els preludis i interludis, però, n'augmenten el nombre a set o nou:

1. Mestekhber çanâa (Alger) o Mishalia (Tlemcen): preludi instrumental de ritme lliure, interpretat a l'uníson;
2. Tûshiya: peça instrumental que serveix d'obertura;
3. Msaddar: la peça vocal i instrumental més important, del sadr àrab: 'pit', per significar la importància d'aquesta peça vocal;
4. Btâyhi: segona peça vocal i instrumental, construïda sobre el mateix ritme que el mçedder, de la bataha àrab: 'estendre', 'estendre's', la qual cosa donarà batha, que designa un vast llit de torrent;
5. Darj: tercer moviment cantat i instrumental construït sobre un ritme binari, més accelerat que les dues peces anteriors, del verb daraja: 'caminar, avançar, pujar';
6. Tûshiya el Insirafate: peça instrumental que anuncia una part accelerada i animada, construïda sobre un ritme ternari, només queden dos tushiyyat al-insirâfât: un en mode ghrib, l'altre en mode hsin;
7. Insirâf: quart moviment vocal i instrumental amb ritme ternari, de l'àrab insirâf: 'eixida, despullar-se, acceleració';
8. Khlas: peça cantada final interpretada a un ritme animat i ballable;
9. Tûshiya el Kamal: peça instrumental construïda sobre un ritme binari o quaternari, de l'àrab kamâl: 'perfecció'.

El subsistema que consisteix en nqlabat coneix el ritme n'sraf manllevat dels nouba, a més a més d'altres ritmes específics, com ara el bashraf, sûfiân, berwâli, etc.

Les formes poètiques que encara existeixen són: Muwashshah - Zadjal - Msaddar - Shugl (poema cantat popular) - Barwal (usat a Constantina) i Melhoun.

Hi havia quinze nouba a Alger i Tlemcen, algunes, les de Jeharkah, Iraq i Maoual, han restat oblidades.

Escola líbia

El noubat es compon de vuit parts: dos msaddar, dos mûrakaz, dos barwal, khafîf, khatm. Tenen el mateix ritme, el nom del qual varia segons la velocitat del moviment musical.

Escola marroquina

Els 11 noubat són llargs: raml al-mâya, isbahân, al-mâya, rasd al-dhîl, al-istihlâl, rasd, gharîbat al-husayn, al-hijâz al-kabîr, al-hijâz al-mashriqî, 'irâq 'ajam, 'ushshâq.

Cadascú es compon de cinc parts o ritmes diferents (mizan): basît (amb les obertures de: mshâliya i bughya), qâ'im wa-nisf, btâyhî, dârij, quddâm. Les formes poètiques són: muwashshah, zàjal, shugl, barwal. La nouba marroquina és una sèrie de cançons en 26 modes diatònics diferents (tab'), sense microintervals, tret del mawwâl recent), incloent-hi 4 de principals (mâya, al-dhîl, mazmûm, zîdân).

Escola tunisiana

Compilada al segle xviii per Muhammad I al-Rashid Bey, es consolidà al segle XX per Rachidia. Les modalitats es basen en certs microintervals otomans.

Els 13 noubat són: dhîl, 'irâq, sîkâ, hsîn, rast, raml al-mâya, nawâ, asba'ayn, rast al-dhîl, ramal, isbahân, mazmûm, mâya.

Estan composts per nou moviments (qut'a, jiz) basats en 9 ritmes (iqa): ishtiftâh o bashraf samâ'î o tshambar, msaddar, abyât, btâyhî, barwal, darj, tûshiyâ, khafîf, khatm.

Formes poètiques: nashîd, istihlâl, 'amal, muharrak, muwashshah, zàjal, barwal, shugl.

Instruments musicals

Khemaïs Tarnane tocant l'ud

Els instruments que s'utilitzen en un conjunt musical típic araboandalusí (takht) són:

• el riq o tar: la pandereta àrab que és l'instrument mestre del conjunt perquè és la que li dona el ritme bàsic;
• el naqqara: petit timbal colpejat amb baquetes;
• la darbukka: tambor de calze, fet de fusta d'olivera o ceràmica, recobert de pell de cabra o de peix;
• l'ud i la kuitra: l'avantpassat del llaüt;
• el rabec o el rabâb: el violí àrab a vegades substituït pel violí hui;
• el ney: flauta de canya amb boqueta lliure, amb sis o set forats;
• el qanûn o kanun: cítara amb moltes cordes, tocada amb tabulatures.

• Instruments
• 
  Darbukka de fusta
• 
  El ney, la flauta de canya
• 
  El qanun o cítara
• 
  Instruments al Museu de Fes

Algèria

El rabab, un instrument de la família dels violins emparentat amb la lira

La música clàssica araboandalusina s'anomena al moussiqa al andalusia (música andalusina) quan no es refereix a una de les tres escoles importants d'Algèria que practiquen aquesta música amb matisos diferents:

• Els gharnati, de l'escola de Tlemcen, vinculats a Granada, es van establir més tard a principis del segle XX, al Marroc, des de Tlemcen i Alger;
• la sanaa d'Alger adjunta a Còrdova;
• el malouf de Constantina que afirma ser de Sevilla.

Tanmateix, segons Taoufik Bestandji, parlar d'"escola" és impropi i vague; no hi ha diferències estructurals entre les especificitats d'aquests "escoles". Més enllà de les semblances amb les ciutats d'Andalusia, les diferències significatives que s'hi poden detectar es relacionen amb influències autòctones més que no pas a una diferenciació originària; i les tres escoles reivindiquen el terme sanâa ('gestió de projectes') que mai ha deixat de ser utilitzat pels músics i que els cercles literaris o erudits han menyspreat. Cada escola té els seus satèl·lits: Nédroma, Orà, Mostaganem per a Tlemcen; Blida, Bugia, Medea, etc. per a Alger i Annaba; Guelma, Skikda, etc., per a Constantina. Els textos de la forma mouachah i zàjal són comuns, mentre que les melodies i els ritmes són específics de cada centre.

El primer acte de patrimonialització documentat és el dels muftís hanafites al segle xvii. Davant el perill de veure com la transmissió del repertori musical araboandalusí s'esvaïa, els muftís hanafites d'Alger decidiren escriure muludiates que es cantarien a les mesquites amb els diferents modes de les noubes. Els cantants interpretaven textos estrictament religiosos, aquesta innovació nascuda a Alger, l'adoptà Blida, després Medea, Miliana i Constantina.

La segona manera de creació de patrimoni consistia en la transcripció dels materials d'aquesta producció musical i cantada. En la majoria de casos, és el resultat d'iniciatives individuals. Són les anomenades produccions acadèmiques i les formes ritualitzades les que més s'han beneficiat d'aquestes accions. Açò es pot entendre per l'estatus social dels transcriptors: estudiosos o amants de la música, i per la qüestió simbòlica que destaca una legitimitat cultural i demostra la naturalesa complexa i culta de les formes musicals rehabilitades.

Christian Poché ha resseguit els intents de notació musical iniciats pels europeus a Algèria del 1860 al 1940. A més a més de Salvador-Daniel (1831-1871) i Christianowitsch (1835-1874), cita Camille Saint-Saëns, l'obra personal del qual se'n va enriquir amb adaptacions d'algunes modalitats, i en concret Edmond Nathan Yafil (1877-1928), que, amb el Répertoire de musique arabe et maure editat del 1904 al 1927 en col·laboració amb Rouanet, dugué a terme l'operació més important de fixació d'un gènere musical a Algèria. Alguns intents de transcripció més limitats se'n feren llavors. Léo-Louis Barbès fou el primer que transcrigué una hadra, i el compositor d'Orà Juan Huertas, en col·laboració amb el mestre Saoud Medioni, desplegà més de vint melodies, inclosa la Touchia Dib.

Orquestra El-Widadia, de música araboandalusina de Blida, anys 1970

Els musulmans algerians no se n'exclouen; el 1904, Ghaouti Bouali publicava a Alger una obra de reflexió musical, amb descripció de noubes i poemes de la tradició hawzi. Més tard, Qadi Mohamed edità l'antologia del melhoun que generacions de xeics copiaran i sovint transmetran amb moderació. Aquest recull es completarà en gran part amb les antologies de Mohamed Bekhoucha i Abderrahmane Sekkal. Mahieddine Bachtarzi publica, el 1940, Arab Melodies, Musiqa arabiya a París. Durant la primera meitat del segle XX, aquestes col·leccions són més un testimoni d'una cultura que es considera amenaçada per la modernitat colonial francesa que no pas una tasca de rehabilitació, ja que la música i els textos cantats encara formen part del món quotidià dels intèrprets i del públic.

El disc modificarà considerablement la naturalesa de les interpretacions musicals i permetrà la difusió de gèneres i pràctiques abans reduïts a un espai limitat. El 1910, Gramophone enregistra 400 discs a Algèria i Tunísia (Algèria: 223, Tunísia: 180). El catàleg de Pathé 1910-1912 enumera centenars de discs nord-africans. A poc a poc, però, se'n creen edicions autòctones per a aprofitar una certa territorialització i marcadors d'identitat algeriana simbòlics.

Cartell del 2n Festival Algerià de Música Andalusina del 1969

En el mateix àmbit, n'hi ha la discogràfica Collin i, des d'una perspectiva diferent, l'ajut del govern francés per a l'enriquiment del catàleg Teppaz en el marc del pla de Constantina. Tanmateix, una part important d'aquesta producció discogràfica es pot considerar irrecuperablement perduda a causa de fets històrics com la Segona Guerra Mundial.

Fou l'Associació Musical qui fundà la institució de preservació del patrimoni. Després de la independència dels francesos, l'emulació, fins i tot la competència interassociativa, donà lloc a iniciatives nacionals en la promoció de fets musicals (festivals nacionals).

Els esforços per crear un patrimoni foren resultat del Congrés de Música Nacional del 1964 i de l'Informe de Política Cultural del Comité Central del FLN del 1981, així com dels festivals de música més importants, que constituïen un autèntic inventari de música popular i clàssica. L'era del liberalisme consagrà més la cultura, que ja era valorada en els aparells culturals establerts o imposats pel mercat.

Hi havia dues antigues escoles de música araboandalusina a Algèria: a Tlemcen i Constantina. Tlemcen és també el bressol del haouzi, un altre gènere musical que prové de la música andalusina i els músics poetes, dels quals Saïd El-Mendassi (segle XVI) i Mohammed Benmsayeb (segle XVII) en són representants. D'aquests han sorgit altres gèneres populars, com ara el n'qlabate, aroubi, zendani, etc.

Moltes figures de la música andalusina algeriana són conegudes internacionalment i a Algèria:

*Abdelkrim Dali

• Larbi Bensari
• Mohamed Ben Teffahi
• Meriem Fekkaï
• Fadhéla Dziria
• Yamna Bent El Hadj El Mahdi
• Mohamed Tahar Fergani
• Esma Alla
• Lila Borsali
• Rym Hakiki
• Kaddour Darsouni
• Smail Henni
• Cheikha Tetma
• Cheikh Salah Boukli
• Beihdja Rahal
• Orquestra El-Widadia
• Samir Tahar
• Hadj Mohammed Tounsi
• Hamdi Benani
• Dahmane Ben Achour
• Sid-Ahmed Serri
• Brahim Hadj Kacem

Cheikha Tetma envoltada per Abdelkrim Dali i Tamani, a Alger el 1936

Líbia

El maluf libi quasi ha desaparegut hui i només està representat pel Maluf Ensemble de la Gran Jamahiriya dirigit per Hassan Uraibi.

El Marroc

El qanûn s'utilitza àmpliament en la música gharnati a Salé, Rabat i Fes

El Marroc està fortament influenciat per la cultura araboandalusina per la seua proximitat geogràfica a l'antic Al-Àndalus, perquè una part dels araboandalusins expulsats pels espanyols s'establiren (abans i després del 1492 i el 1609) al Marroc amb l'esperança del retorn.

Molts dels expulsats de Granada el 1492 pels espanyols trobaren el darrer refugi al Marroc. El 1609, els van seguir els moriscos, els descendents dels quals es calcula ara en 5 milions al Marroc.

Després de l'arribada dels alauites al 1660, la música araboandalusina tingué un nou auge gràcies a la zâwya i la tariqa (germandats sufís) que animaven els seus seguidors a practicar música.

Un segle més tard, l'Al-Hâ'ik de Tetuan salvaguardà el patrimoni poètic i musical d'al-Âla. El 1886, Al-Jâm'î publica una obra sobre el repertori de Fes: Resum del kunnâsh d'al-Hâ'ik.

Orquestra de Meknés, anys 1940

Hi ha dues formes de música araboandalusina al Marroc: el tarab al-âla, que és la forma principal en particular de Fes, i el tarab al-gharnâti, repertori de música araboandalusina algeriana de l'escola de Tlemcen, que recorda el nom de la ciutat de Granada, a Rabat, Salé i Oujda en particular.

El piûtim i el trîq són les formes que realitzen els judeomarroquins.

No hi ha cap equivalent del malouf al Marroc. Els poemes són en àrab literari o dialectal.

Cada nouba és molt llarga; per això no solen tocar-se completes. Sovint n'hi ha prou amb un moviment. Tanmateix, el noubat marroquí complet ha estat enregistrat per la Maison des Cultures du Monde de París i el Ministeri de Cultura marroquí (un total de 73 discs compactes dividits en dotze caixes, cadascuna amb una nouba o mîzân).

Hui, hi ha dos gèneres de música andalusina al Marroc: el gènere al-aala, representat per tres escoles:

L'escola de Fes, en particular amb : Mohamed Benabdeslam Al-Brihi Mohammed Lamtiri Ahmed Ben Hassan Zouiten Haj Abdelkrim Raïs Moulay Ahmed Loukili (amb seu a Rabat) Mohamed Briouel Abdelmajid Bouzouada Abdelkader Massano Mohammed Massano Tazi Haj Driss Touimi Benjelloun Abdelfettah Benmoussa Anas Attar Mohammed Otmani

L'escola de Tetuan, en particular amb : Mohammed Elharrak Mohamed Ben Larbi Temsamani Mohammed Larbi Lambrabet Ahmed Zaytouni Sahraoui (Tànger) Omar Metioui (Tànger) Abdessadek Chekkara Mehdi Chaachoo Abdellah Elouazzani Ahmed Elouazzani Mohammed Amin Akrami Fahd Benkirane Jamal Eddine Benallal

L'escola Rabat - Salé, en particular amb : Omar Jaâïdi Abdelkader Belarbi Dila'ï Haj Abdelkrim Guedira Abdellatif Benmansour Houcine Belmekki Elhajjam Mohamed Baroudi Mohamed Toud Haj Mohammed Zaki Habibi M'birko Abdeslam Benyoussef Mohammed Benghabrit (Gharnati) Mouline de Haj Abdeslam Ahmed Piro (Gharnati)

Segons el músic i musicòleg Omar Metioui, "al Marroc, els supervivents de la Inquisició van enriquir les regions on s'establiren amb els coneixements que van portar amb ells. En l'àmbit musical, van influir sobretot en dues ciutats, Rabat i Salé, amb un estil diferent de l'Escola de Fes...".

El desenvolupament modern del gènere gharnati hi està representat per dues escoles, que provenen de l'escola de Tlemcen. Els centres d'aquesta música són Oujda i Rabat, però a Rabat l'estil només interessa a uns pocs músics, a diferència d'Oujda, que ha aconseguit ampliar el públic d'aquesta música.

Si el terme gharnati designa a Algèria, en concret a la regió de Tlemcen, tot el repertori erudit andalusí, al Marroc designa un estil musical andalusí diferent del tarab al ala, tal com confirmen els autors Rachid Aous i Mohammed Habib Samrakandi. Aquesta música que es fa a Tànger, a Tetuan i en certes comunitats jueves del país forma part del moviment d'escoles algerianes, tant a Tlemcen com a Alger. Està representada per diverses escoles: Oujda, Salé, Rabat, Tànger i Tetuan. El gharnati està representat per:

• Hajj Ahmed Zniber
• Ahmed Piro
• Ahmed Bennani
• Ahmed Azzemouri
• Mouhsin Azzemouri
• Xeic Salah
• Bahaa Ronda
• Ahmed Thanthaoui

Tunísia

Ud tradicional magrebí

Malgrat que sense dubte ha sofert influència otomana, que es reflecteix en l'ús de maneres turques (maqâmat) i formes (bashraf i samai), l'afinació dels instruments continua sent magribina i la música roman ancorada en el gènere araboandalusí i l'art de la nouba occidental. L'escola de Kairuan es va traslladar a Tunis, on el <i>malouf</i> el representen:

• Khemaïs Tarnane,
• Xeic El-Afrit,
• Raoul Journo,
• Ali Sriti,
• Lotfi Bouchnak,
• Tahar Gharsa,
• Zied Gharsa.