Música prehistòrica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La música prehistòrica és aquella que va tenir lloc abans de l'arribada de l'escriptura dels pobles semítics i cal no confondre-la amb la música tradicional de les cultures orals o els ritmes populars que han sobreviscut al pas del temps. El tema de la música en la prehistòria és complicat, ja que no queden restes materials, amb l'excepció d'alguns instruments musicals trobats en jaciments arqueològics, o d'objectes que van poder ser utilitzats com a instruments. Per tant és un camp molt teòric, i té en l'etnologia musical o musicologia comparada, és a dir, la comparació de la música de pobles primitius actuals amb la que van poder realitzar en les cultures prehistòriques, una de les seves principals fonts d'estudi, juntament amb l'anàlisi cognitiva i de comportament, estudis anatòmics i el registre arqueològic.

Orígens de la música[modifica | modifica el codi]

En gairebé totes les cultures es considera la música com un regal dels déus. A l'antiga Grècia es considerava Hermes com el transmissor de la música als humans, i primer creador d'un instrument musical, l'arpa, en tendir cordes sobre la closca d'una tortuga. Fa uns cinc mil anys, un emperador a Xina, Huang Di, va ordenar crear la música als seus súbdits, i els va dir que per a això havien de basar-se en els sons de la natura. Entre la mitologia germànica es creu que Heimdall vigila tenia un banya gegantina que havia de tocar quan comencés el crepuscle dels déus. Les llegendes són similars per a la resta de cultures primitives, tant perdudes com modernes. En provenir la música, en general, d'entitats superiors, caldria comunicar-se amb aquestes entitats també mitjançant aquesta música. Molts pobles primitius actuals utilitzen la música per a defensar-se dels esperits, per allunyar la malaltia, per aconseguir pluja, o per qualsevol altre aspecte de la vida religiosa i espiritual. D'aquesta manera, la màgia que concebien que tenia la música va fer que només poguessin exterioritzar-la xamans, sacerdots, o altres líders espirituals.

Hi ha diverses teories per a explicar l'origen de la música. La primera, sostinguda per filòsofs con Rousseau, afirma que és contemporània del llenguatge, perquè les persones poden modular la veu en diferents tons, expressar ritme a base d'accents o atorgar diferent entonació a la frase segons l'emoció que intentin transmetre.[1] Johann Gottfried Herder o Herbert Spencer van ser alguns dels seus grans defensors.

En la mateixa natura o en les activitats quotidianes es pot trobar música. En colpejar dues pedres, o tallar un arbre, es produeix un so rítmic, i el fet de mantenir un patró rítmic ajuda la realització d'aquesta activitat. També podia haver-hi un primer crit o paraula que servís d'ànim, suport, i per a elaborar més eficaçment una determinada activitat. Aquests anirien evolucionant cap a petites frases, fins a acabar units en una cançó. L'economista i sociòleg Karl Bücher fou el màxim defensor d'aquesta teoria.[2]

Charles Darwin va desenvolupar una teoria en la qual explicava l'origen de la música com un reclam amorós, com fan els ocells i altres animals.[3] La relació entre amor i música és coneguda en tots els períodes històrics (tant en l'antiguitat com en l'edat mitjana, o fins i tot en la música popular moderna).

L'antropologia ha demostrat l'íntima relació entre l'espècie humana i la música, i mentre que algunes interpretacions tradicionals vinculaven la seva aparició a activitats intel·lectuals lligades a conceptes sobrenaturals (fent complir una funció de finalitat supersticiosa, màgica o religiosa), actualment se la relaciona amb els rituals d'aparellament i amb el treball col·lectiu.[4]

El paleolític[modifica | modifica el codi]

Molts arqueòlegs identifiquen la banya que sosté a la mà dreta la Venus de Laussel com un instrument idiòfon

En el paleolític superior i més rarament en el paleolític mitjà és on trobem proves o indicis de l'existència tant de primitius instruments musicals com de les seves representacions artístiques. Des de finals del segle XIX es ve publicant la presència de xiulets sobre flautes trobades en diversos jaciments, però només han començat a ser preses seriosament i estudiades en profunditat des dels anys 60 del segle XX. En l'actualitat, aquest continua sent un camp força polèmic. D'una banda, hi ha discussions obertes sobre si certs instruments estaven fets per produir so, i d'altra banda si en realitat tenen un origen antròpic o són per contra el resultat de depredadors i l'erosió.

Entre els instruments aeròfons, un dels que s'ha provat que hi havia en aquest període és la bramadera, que consisteix en una placa de fusta o altre material, amb un petit orifici en un extrem per lligar una corda, i que es fa sonar girant-lo a gran velocitat. És un instrument que avui en dia es continua utilitzant entre els aborígens australians, entre els amerindis d'Amèrica del Nord, o entre els maoris de Nova Zelanda. S'han trobat bastants trossos d'ossos amb incisions en contextos de l'aurinyacià i gravetià, però pràcticament tots han estat qualificats com a restes no antròpiques;[5] però, hi ha d'altres que no ofereixen dubte del seu origen antròpic, trobats la majoria en un context magdalenià o solutrià, ja que apareixen amb decoracions incises o policromades. És possible que no s'utilitzessin com a bramaderes, podien ser des de pesos per a xarxes fins a qualsevol altre element d'adorn, però s'ha experimentat amb alguns dels millors conservats, els de la cova de La Roche, a la Dordonya, França, i s'ha demostrat que usant-los com a instruments poden arribar a freqüències de fins a 170 Hz.[6]

S'han trobat flautes de falange, realitzades amb aquest os d'animals grans, com el ren en molts casos. Algunes no en tenen forats, són simplement la canya de l'os buida, però en altres casos sí que tenen forats col·locats de tal manera que no han pogut ser realitzats per mossegades de depredadors. La flauta més antiga acceptada com a tal per tota la comunitat científica és un parell de flautes realitzades amb cúbit de cigne, trobades a Geissenklösterle, a Alemanya. Estan datades el 36000 ap (prenent com a present 1950), trobades en un context aurinyacià. Una de les flautes té 3 forats, i almenys dues en tenen marques d'haver estat realitzades amb una eina. La longitud originària era d'uns 17 centímetres, encara que només se'n conserven 12.[7] També a Isturitz, a França, en un context magdalenià, es van trobar tot un seguit d'ossos, molt fragmentats, amb forats, i que després de moltes investigacions s'ha conclòs que van ser treballats i que servien per a emetre sons.[8]

Flauta aurinyaciana elaborada sobre os d'animal, jaciment de Geissenklösterle (Suàbia, Alemanya)

L'any 1995 es va trobar, a la cova de Divje Babe, a Eslovènia, una flauta[9] amb una antiguitat d'entre 45.000 i 80.000 anys, la més antiga trobada fins ara, associada als neandertals, a instruments lítics mosterians,[10] mentre que la resta de flautes trobades fins aleshores estaven associades a l'homo sapiens. Mesuraria uns 37 centímetres si està realitzada en un fèmur d'un ós de les cavernes jove. El Dr. Ivan Turk, el responsable de la troballa, defensa aquesta flauta davant un sector de la comunitat científica que està en desacord amb aquesta visió. Segons aquest sector, els forats de la flauta estan en realitat realitzats per les incisions de depredadors, ja que els neanderthals no tindrien la capacitat simbòlica, artística o tecnològica per a realitzar instruments musicals en os. El Dr. Turk argumenta que és impossible que els forats fossin fets per un animal, ja que la distància entre aquests és força proporcional. Aquesta proporcionalitat, a més, tindria implicacions musicals importants,[11] ja que establiria relacions diatòniques entre els sons, creant distàncies de tons i semitons.[12] En no tenir una proporcionalitat exacta, no sonaria com una escala diatònica emesa per un instrument modern, però si tingués la longitud suficient, el so seria com el d'una flauta dolça actual.

Segons Ian Morley, en un article publicat a novembre de 2006 en l'Oxford Journal of Archaeology ,[13] aquesta flauta no seria tal. Segons ell, cap dels dos grups en què s'ha dividit el debat que ha existit sobre el tema, d'una banda el grup que pensa que és una flauta del mosterià, i el que pensa que està produïda per l'activitat dels carnívors, Ian Morley afirma que és poc probable que l'instrument pogués haver estat creat amb les eines lítiques disponibles, i que els forats no semblen ser contemporanis. Al mateix temps, no troba cap animal que pugui haver realitzat semblants forats, així que la seva conclusió és que va ser la conseqüència de diferents estadis d'activitat carnívora. Sigui com sigui, el debat sobre aquesta qüestió continua obert.

Encara que és molt més complicat demostrar l'evidència d'instruments de percussió, ja que les pells o fusta són materials peribles que no resisteixen massa bé el pas del temps, han arribat fins a nosaltres proves d'aquest tipus d'instruments. Al jaciment de Mezin, a Ucraïna, es va trobar una sèrie de sis ossos de mamut, datats en fa 20.000 anys, que havien estat colpejats, i trobats en un context on hi havia diverses peces d'ivori decorades amb ocre, malls i altres elements similars. Mentre que alguns arqueòlegs no dubten sobre la utilització d'aquests elements com a instruments de percussió,[14] d'altres, més recentment, no dubten de la seva facturació antròpica, però al·leguen que van poder ser usats per a altres activitats, no necessàriament música.[15]

Escena de caça, al barranc de la Valltorta. S'aprecien els arcs i les cordes

Edat dels metalls[modifica | modifica el codi]

Els descobriments arqueològics des de 1960 han fet donar un tomb a les teories tradicionals relatives a l'origen de la tecnologia del bronze. S'havia pensat que l'ús del bronze havia tingut el seu origen al Pròxim Orient, però descobriments prop de Bang Chieng (Tailàndia) mostren que la tecnologia d'aquest metall era coneguda allà cap al 4500 aC, uns centenars d'anys abans de l'ocupació del bronze al Pròxim Orient.

El coure natural s'emprava ja en útils diversos i ornaments en data tan primerenca com el 10000 aC. Posteriors descobriments a Rudna Glavna, a l'actual Sèrbia, han mostrat que el coure es feia servir allà des del 4000 aC, encara que el bronze no era conegut encara en aquesta època. Cap al 3000 aC es va començar a utilitzar el bronze a Grècia. A la Xina, l'edat del bronze no va començar fins al 1800 aC. Les cultures precolombines d'Amèrica no conegueren la tecnologia del bronze fins al 1000 dC aproximadament.

L'edat del bronze a l'Orient Pròxim i al Mediterrani oriental ha estat dividida en tres etapes: inicial, mitjana i última. La inicial està caracteritzada per l'increment de l'ús del metall, que passa de ser esporàdic a comú. Va ser el període de la civilització sumèria i l'encimbellament d'Acad fins al seu predomini a Mesopotàmia; també va generar els espectaculars tresors de Troia. Babilònia va arribar al seu cim durant el bronze mitjà. La Creta minoica i la Grècia micènica van ser les grans civilitzacions del bronze últim.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Jean Jacques Rousseau. Assaig sobre l'origen de les llengües . Ed Akal. ISBN 84-7339-478-X.
  2. Karl Bücher. Treball i ritme . Biblioteca Científic-Filosòfica, Madrid.
  3. Charles Darwin. L'origen de l'home . Edimat Llibres, S. A. ISBN 84-8403-034-2.
  4. Marvin Harris Nuestra especie ; Juan Luis Arsuaga. El collar del Neanderthal , L'enigma de l'esfinx .
  5. D'Errico i Villa. "Holes and grooves: the contribution of Microscopy and taphonomy to the problem of art origins". 1997, Journal of Human Evolution
  6. M. Dauvois. «Són et Musique Paléolithiques», Les Dossiers D'Archéologie. 1989
  7. Münzel, S. C., Seeberg, F. i W. Hein. The Geissenklösterle-Flute. Discovery, Experiments, Reconstruction ". 2002.
  8. Lawson i D'Errico. "Microscopic, experimental and theoretical reassesment of Upper Palaeolithic bird-bone pipes from Isturitz, France: Ergonomics of design, systems of notation and the origins of musical traditions." 2002.
  9. -flute/ "Neanderthal flute" . Article del Dr Ivan Turk presentant el descobriment a la pàgina de relacions públiques del govern eslovè.
  10. Ivan Turk i Janez Dirjec. "The oldest musical instrument in Europe discovered in Slovenia?"
  11. Bob Fink. Neanderthal Flute: oldest known musical instrument . ISBN 0-912424-12-5
  12. # Essay Fragment d ' "Neanderthal Flute: oldest known musical instrument" , de Bob Fink.
  13. Ian Morley. 20Babe.06.pdf/? Giny = documentIcon & forceView = true "Mousterian musicianship? The case of the Divje Babe bone ". Oxford Journal of Archaeology . Article en format pdf.
  14. Sergei N. Bibikov. "Ancient Musical Ensemble of Mammoth Bones". 1978
  15. Lawson, Scarre, Cross, i Hills. "Mounds, megaliths, music and mind: some Acoustical properties and purposes of Archaeological spaces", Archaeological Review From Cambridge