Macbeth (Verdi)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Vegeu altres opcions a Macbeth (desambiguació)
Macbeth
Macbeth i les bruixes
Macbeth i les bruixes
Títol original Macbeth
Compositor Giuseppe Verdi
Llibretista Francesco Maria Piave, revisat per Andrea Maffei
Llengua original italià
Font literària Macbeth de William Shakespeare
Època composició 1847
Actes 4
Estrena absoluta
Data estrena 14 de març de 1847
Escenari Teatro della Pergola de Florència
Versions posteriors
segona versió (en francès) 21 d'abril de 1865 al Théâtre Lyrique de París
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 1 de juliol de 1848 (estrena a Espanya)
Personatges i creadors
  • Macbeth, general del l'exèrcit del rei Duncano (baríton)
  • Banco, general del l'exèrcit del rei Duncano ( baix)
  • Lady Macbeth, esposa de Macbeth (soprano)
  • Dama de Lady Macbeth (mezzosoprano )
  • Macduff, noble escocès, Senyor de Fiff (tenor)
  • Malcolm, fill de Duncano (tenor)
  • Fleanzio, fill de Banco (personatge mut)
  • Metge (baix)
  • Un servent de Macbeth (baix)
  • Sicari (baix)
  • Araldo (baix)
  • Ecate, deessa de la Nit (ballarina)
  • Bruixes, missatgers del rei, nobles pròfugs escocesos, sicaris, soldats anglesos, bards, esperits, aparicions.
Modifica dades a Wikidata

Macbeth és la desena òpera de Giuseppe Verdi. El llibret, basat en el Macbeth de William Shakespeare, va ser obra de Francesco Maria Piave, però va ser reescrit i revisat en part per Andrea Maffei. Es va estrenar el 14 de març de 1847 al Teatro della Pergola de Florència. El 1865 Verdi la revisà per a l'estrena al Théâtre Lyrique de París en una traducció francesa de Charles Nuitter i Alexander Beaumont,[1] i és aquesta segona versió, retraduïda a l'italià, la que s'ofereix habitualment.[2]

Obra de la primera etapa del compositor, es tracta del primer resultat tangible de l'interès profund de Verdi pel teatre del gran poeta anglès, que mantingué durant tota la seva vida, fascinat pels grans problemes morals de la tragèdia shakespeariana: la confrontació de l'individu amb la seva consciència i identitat, la presència del mal en la naturalesa humana i la relació amb el poder. És una obra de cabdal importància en la trajectòria creativa de Verdi, un dels seus títols més innovadors i fecunds. Impulsat per la genial obra de Shakespeare, el compositor aconsegueix sortir del període de malaltia i esgotament en el qual es trobava el 1846 (un diari alemany va arribar a donar la notícia de la seva mort), obrint un nou camí en la caracterització musical dels seus personatges, que fructificaria en les seves obres posteriors.[3]

Verdi optà en aquesta obra -que narra l'ambició desmesurada de Macbeth, noble escocès, per arribar al tron sense deturar-se davant el crim i la crueltat i, a més, amb la seva muller- per una admirable concisió i vehemència -de fet, la tragèdia se centra en tres personatges: Macbeth, Lady Macbeth i el grup de les bruixes. Així, la cursa del protagonista, que destrueix tot el que se li oposa i corre de manera imparable vers la seva perdició es desenvolupa amb precisió i contundència.

L'acció transcorre majoritàriament al castell de Macbeth, a Escòcia, segle XI, en una remota i primitiva edat mitjana.[2]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

A causa de l'excés de treball, al començament de 1846, Verdi havia emmalaltit d'una «febre gàstrica» (segons l'informe mèdic) que l'havia deixat en un estat d'extrema debilitat. El seu metge personal li havia prescrit sis mesos de repòs. Obligat a abandonar durant un temps la seva activitat i a sotmetre a cures termals, el compositor va passar per un forçós, però beneficiós moment de pausa i reflexió que va estimular el desig d'emprendre un projecte molt més ambiciós que els anteriors. De retorn a Milà a mitjans del mateix any, Verdi va escriure a l'empresari Alessandro Lanari per posar en marxa l'organització de la seva nova òpera, encara que seguia mantenint certa ambigüitat sobre el tema triat: "L'argument no és ni polític ni religiós: és fantàstic" .

Macbeth (o Macbetto com s'estimava anomenar-la el compositor amb un íntim afecte) va ser composta per Verdi el mateix any en què va compondre I Masnadieri sobre llibret d'Andrea Maffei.

El compositor tenia trenta-quatre anys, però la seva passió per l'obra del dramaturg anglès venia de lluny, des de la seva primera joventut, segons confessava en una carta a Léon Escudier de 1865. La trobada amb Shakespeare es reprendria només amb les obres mestres de l'extrema maduresa, Otello i Falstaff, encara que en més d'una ocasió Verdi es va plantejar la possibilitat de posar música a títols shakespearians. L'argument de Hamlet li va ser proposat pel llibretista Giulio Carcano, però el compositor ho va declinar. De La tempesta guardava una adaptació realitzada pel llibretista Andrea Panizza, però tampoc em va arribar a escriure mai una nota. Majors energies va invertir en un projecte sobre El rei Lear, que va estar a punt de convertir en una òpera en diversos moments de la seva carrera (també en aquest cas comptava amb un llibret encarregat a Antonio Somma) i que finalment va descartar a favor d'Un ballo in maschera. Aquestes dades demostren el constant i profund interès de Verdi pel teatre de Shakespeare al llarg dels anys. En el cas de Macbeth, hauríem fins i tot parlar d'una doble trobada amb l'autor britànic, ja que entre la primera versió de l'òpera, estrenada al Teatre La Pergola de Florència el 14 de març de 1847, i la posterior revisió per a l'Òpera de París el 1865, hi ha gairebé dues dècades. Gairebé vint anys en què la dramatúrgia verdiana va fer passos de gegant, fet que s'aprecia en les importants diferències entre una versió i una altra. Macbeth es situa a més en un moment crucial de l'evolució artística del compositor, després de la frenètica producció dels anys «de galeres».[4]

La complexa estructura del drama shakesperià en cinc actes va ser sintetitzada, no sense dificultat, per Piave, en una estructura de quatre actes. Tot i això, la posada en escena resulta difícil, atesos els nombrosos canvis d'escena i les complexes ambientacions; per exemple les dues escenes ambientades en el bosc, en les introduccions del primer i darrer actes. També s'hi troba una certa incongruència en les dues parts de l'acte tercer: la Gran Escena de l'aparició i el duet Ora di morte e di vendetta. Però, malgrat tot, s'ha de reconèixer la mestria de Piave en la redacció i el seu, si més no difícil, respecte al text de Shakespeare.

William Shakespeare

A Macbeth s'evidencia encara un Verdi molt arrelat en les formes tradicionals, amb una partitura que subdivideix les seqüències melodramàtiques en pezzi chiusi (peces tancades), com cavatines, gran escena, sextet, duet o recitatiu. Aviat, amb La traviata i Un ballo in maschera, Verdi abandonarà aquesta estructura, produint partitures més homogènies.

El tema, molt estimat per Verdi, qui admirava Shakespeare, es presenta molt ben articulat des del punt de vista de les veus. En efecte, l'esquematització dels personatges en grups de bons –Malcolm, Macduff, Banco – i dolents – Lady Macbeth, Macbeth– es reflecteix en la manera de cantar. Els primers canten plegats, amb els cors, i amb declamacions patètiques, que respon a l'ideal del just en l'òpera del vuit-cents. Els segons, sobretot Lady Macbeth, canten sottovoce i amb tonalitats fosques, expressament indicades per Verdi en la mateixa partitura.

En la seva extensa producció per a la música escènica Verdi va concretar tres òperes basades en obres teatrals de William Shakespeare. La primera va ser justament Macbeth, la seva desena òpera, composta als 34 anys d'edat. Quatre dècades més tard, al final de la seva activitat creativa i quan Verdi era ja tot un consagrat, vindrien Otello i Falstaff, basada aquesta última en la comèdia Les alegres comares de Windsor. Cal tenir en consideració en aquest recompte que Giuseppe Verdi va mantenir durant molt temps la idea, mai concretada, de compondre una òpera sobre El Rei Lear, també de Shakespeare.

Després de l'estrena d'Attila, a Venècia, al març de 1846, Verdi era esperat a Londres per presentar una nova òpera, però aquest va caure malalt i el viatge es va posposar. Després d'uns mesos de repòs i descans laboral, Verdi ja estava en condicions de tornar a compondre, i així va ser com estudiant projectes i idees al costat del seu amic el comte Andrea Maffei, van començar a gestar dues noves òperes: I masnadieri i Macbeth.

De les dues, Macbeth va entusiasmar amb més força el compositor, a causa tant del seu gran gust per l'obra shakespeariana com per tenir més clar un elenc idoni de cantants per al seu abordatge. Amb Macbeth es respondria a requeriments que van venir d'Alessandro Lanari, empresari del Teatre della Pergola de Florència.

L'admiració de Verdi per Shakespeare el va portar a encarregar-se ell mateix del llibret, el qual va escriure en prosa i després va ser versificat per Francesco Maria Piave. El temps va passar, es va aturar el treball per a I masnadieri i Verdi va assumir cada vegada amb més entusiasme i no només la composició musical de Macbeth sinó també cada un dels aspectes de la posada en escena de la qual ell no va titubejar a assenyalar que era «la més estimada de totes les meves òperes».

Al febrer de 1847, Verdi es va instal·lar a Florència i va començar el seu treball d'assaigs, d'on van sorgir algunes opinions sobre els cantants, que han fet història i que demostren el compromís teatral i dramàtic que per primera vegada ell estava assumint envers una de les seves òperes. Al baríton que tindria a càrrec el paper protagonista en l'estrena, Felice Varesi, el mestre li va dir «voldria que vostè fos més un fidel servidor del dramaturg que del compositor». I sobre qui havia d'encarnar el decisiu paper de Lady Macbeth, Eugenia Tadolini, Verdi va advertir «La Tadolini és una dona bella i jo vull que al rol aparegui com un personatge lleig i dolent. Ella canta massa bé, com un àngel, però el que jo desitjo és un so aspre, sufocat, dur i fosc. Lady Macbeth ha de ser com el mateix dimoni». Amb aquestes paraules Verdi rebutja la gran soprano, exigint als seus cantants un gir radical que influirà posteriorment en la tècnica vocal de l'òpera italiana.[5]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Macbeth es va estrenar el 14 de març de 1847 en el Teatre della Pergola de Florència, amb un enorme èxit. Tant va ser així que en aquella funció el mestre Verdi va haver de sortir ni més ni menys que 38 vegades a saludar l'enfervorida audiència.

Però aquesta versió estrenada a Florència no és la versió que avui més es coneix. Per petició de l'editor francès Leon Escudier, que volia una versió de "Macbeth" en francès i adaptada al gust dels francesos, el 21 d'abril de 1865, l'òpera va ser estrenada al Théâtre Lyrique de París, en aquell idioma i amb la introducció d'importants canvis. Entre aquestes alteracions, a part de l'obligat passatge de ballet, es va incloure l'ària de Lady Macbeth La luce langue i el cor Patria opressa.

Encara que la versió original de 1847, va seguir presentant-se per algun temps, aviat va començar a destacar la traducció italiana de la versió mostrada a París, arribant-se així a la factura definitiva amb què Macbeth avui se sol representar i enregistrar.

Personatges i creadors[modifica | modifica el codi]

Rol Veu Elenc estrena,
14 març 1847[6]
(Director:
Giuseppe Verdi)
Versió revisada, en francès
Elenc estrena,
19 Abril 1865[7]
(Director:
Adolphe Deloffre)
Macbeth (sempre anomenat "Macbetto" en el text) baríton Felice Varesi Jean-Vital Jammes (Ismaël)
Lady Macbeth soprano Marianna Barbieri-Nini Amélie Rey-Balla
Banco (Banquo) baix Nicola Benedetti Jules-Émile Petit
Macduff tenor Angelo Brunacci Jules-Sébastien Monjauze
Dama de Lady Macbeth mezzosoprano Faustina Piombanti Mairot
Malcolm tenor Francesco Rossi Auguste Huet
Doctor baix Giuseppe Romanelli Prosper Guyot
Un servent de Macbeth baix Giuseppe Romanelli Péront
Herald baix Giuseppe Bertini Gilland
Sicari baix Giuseppe Bertini Caillot
Tres aparicions 2 sopranos i 1 baix
Duncano, Rei d'Escòcia Mut
Fleanzio, fill de Banco Mut
Bruixes, missatgers del rei, nobles pròfugs escocesos, sicaris, soldats anglesos, bards.

Personatges[modifica | modifica el codi]

Lady Macbeth[modifica | modifica el codi]

Birgit Nilsson com a Lady Macbeth, 1947

Lady Macbeth és el personatge més maligne de l'òpera, i és de fet la instigadora dels delictes comesos per Macbeth. Verdi la fa cantar o amb aguts desagradables o en foscos i inquitants greus, aplegant rarament al Si "sopra il rigo", nota extremadament freqüent en les parts per a soprano de Verdi. Així, a part de l'ària del primer acte Vieni, t'affretta, seguida de la cabaletta Or tutti sorgete, força brillants, les altres àries tenen un to lúgubre i inquietant. Prova d'això és l'acompanyament de La luce langue, que es desenvolupa en terceres ascendents i descendents en tonalitat menor, o bé l'ària del somnambulisme. Lady Macbeth necessita una veu molt greu per a una soprano, però també proveïda de destresa per als passatges aguts i ràpids. Es conta que Verdi, amb ocasió de l'estrena al Teatre de la Pergola, va dir que Lady Macbeth havia de posseir una veu desagradable i arrossegar-se per l'escenari; més un dimoni que una dona.

Macbeth[modifica | modifica el codi]

Macbeth requereix un brau baríton, a qui són confiades pàgines brillants i al mateix temps de gran introspecció; per exemple en el duet Due vaticini o en l'ària final Pietà, rispetto, amore.

Les bruixes[modifica | modifica el codi]

Les bruixes són el mitjà que ha elegit el destí. Apareixen dues vegades: a l'inici de l'acte primer i en l'acte tercer. En la primera aparició assumeixen un caràcter irònic i gairebé grotesc. L'acte tercer, on fan palés el seu misteri com artífexs del destí amb tons lúgubres, però encara amb gràcia i sensibilitat, sobretot en el ballet Ondine e silfidi.

Argument[modifica | modifica el codi]

Sinopsi argumental[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Lady Macbeth, per George Cattermole

A Escòcia. Macbeth i Banquo passegen, després d'haver vençut a un exèrcit d'invasors. Apareix un grup de bruixes que fan enigmàtiques profecies, referint-se a Macbeth amb títols inesperats, entre ells el de rei d'Escòcia, i a Banquo com a pare de reis. Desapareixen les bruixes i arriben uns missatgers del rei Duncan que li diuen a Macbeth que li ha estat concedit el títol i els drets de Senyor Cawdor, tal com havien dit les bruixes en una de les prediccions. Els dos homes reflexionen sobre els fets: Due vaticini compiuti (Dos vaticinis complerts). Al castell de Macbeth, Lady Macbeth està llegint una carta del seu marit en què li relata l'episodi de les bruixes. Pensa llavors que perquè es compleixi la més important de les profecies només cal donar mort a Duncan, i confia que el seu marit no es resistirà a això: Vieni, t'afretta (Vine, afanya't). Un servent anuncia la imminent arribada del rei, i Lady Macbeth decideix assassinar-lo aquesta mateixa nit: Or tutti sorgete, Ministries infernali (Apareix ara, esperits infernals). Arriba Macbeth i accepta sense dubtar la proposta de la seva esposa. Entren en escena el rei i la seva comitiva, i després de la recepció, Duncan es retira a les seves habitacions. Macbeth, tot sol, canta: Mi s'afaccia un pugnal? (És un punyal el que veig davant meu?). Desapareix disposat a cometre el crim, i surt poc després, aterrit pel que ha fet, amb sang a les mans, i no pot contestar enmig de la pregària que murmuren els somnolents acompanyants. Ha tirat el punyal i vol tacar amb la sang del rei als acompanyants, però no pot fer-ho i és Lady Macbeth la que s'encarrega de fer-ho. Criden a la porta. Banquo i Macduff han arribat per acompanyar en el seu viatge a Duncan. Macduff entra a l'habitació del rei, mentre que Banquo pensa en les misèries i portents de la nit. Macduff ha descobert el crim i desperta a tot el castell, que es congrega a l'escena i expressa el seu horror davant tan terrible mort.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Macbeth i la seva dona estan sols al castell. I maquinen culpar de la mort de Duncan al seu fill, Malcolm, que ha fugit a Anglaterra després de l'assassinat del seu pare. Pensen també que per assegurar la successió de Macbeth hauria de tractar que no es complís la profecia de les bruixes relativa a Banquo, i matar-lo també a ell, i fer-ho aquesta mateixa nit. Surt Macbeth i la seva dona manifesta la seva enorme ambició: La luce langue (La llum s'extingeix). Al parc, a certa distància del castell, els assassins al servei de Macbeth esperen l'arribada de Banquo i del seu fill: (Sparve il sol). S'amaguen; arriben llavors Banquo i Fleance, el seu fill, i comenten la negror i foscor de la nit. Quan reprenen la seva marxa cap al castell, emergeixen de la foscor dels assassins; Banquo és ferit de mort, però el seu fill fa fugir els atacants.

En el gran saló del castell, se celebra un banquet. Macbeth i la seva dona reben els convidats. Lady Macbeth canta un brindis. Un dels assassins al servei de Macbeth entra en escena i informa als seus senyors que Banquo ha mort, però que Fleance ha aconseguit escapar. Macbeth expressa als assistents la pena que li ocasiona la mort de Banquo i es dirigeix ​​a la seva cadira buida, però llavors, ple d'horror, hi veu el fantasma de l'assassinat. Els convidats -que per descomptat, no veuen el fantasma- s'estranyen i s'alarmen davant el terror que envaeix a Macbeth, a qui la seva esposa tracta de calmar i que, per tranquil·litzar els assistents, torna a brindar de nou. Una altra vegada el terror fa presa en Macbeth, que segueix veient el fantasma i ara, ja, la realitat queda al descobert, els convidats, pressentint la culpabilitat de Macbeth, es retiren.

Acte III[modifica | modifica el codi]

En una fosca balma, les bruixes estan celebrant els seus ritus al voltant del foc d'una caldera. Entra Macbeth i els demana que li diguin quin serà el seu destí. Les bruixes després d'uns conjurs li diuen, primer, que es guardi de Macduff, segon, que sigui sanguinari, agosarat i resolt, perquè no pot ser malmès per cap home nascut de dona, i en tercer lloc, que no serà vençut fins que el bosc de Birnam vingui a Dunsiname.

Pregunta llavors Macbeth si el llinatge de Banquo arribarà a regnar, i elles fan aparèixer una silent processó de futurs reis, tots iguals a Banquo, el qual hi apareix en vuitè lloc. Desapareixen les bruixes i arriba Lady Macbeth, que afirma la seva determinació de triomfar sobre Macduff i el fill de Banquo. I els dos esposos canten una cançó de mort i de venjança: Ora di morte e di vendetta.

Acte IV[modifica | modifica el codi]

Prop de la frontera anglesa, un grup d'infeliços exiliats es lamenten de la seva sort i la del seu oprimit país (Patria oppresa), entre els quals es troba Macduff, plorant als membres de la seva família que han mort a les mans de Macbeth (Ah, la paterna mano). Ara arriba Malcolm, al capdavant d'un exèrcit de soldats anglesos i els instrueix perquè tallin branques dels arbres del veí bosc de Birnam i camuflar així el seu avanç fins a Dunsiname. Tots es mobilitzen per salvar a Escòcia: La patria tradita piangendo ne invita. Al saló del castell de Macbeth, un metge i una dama de companyia esperen amb gran ansietat. La dama ha sentit les paraules pronunciades per la reina les dues últimes nits, mentre caminava somnàmbula. Ara apareix Lady Macbeth, que camina i parla en somnis: Una macchia e qui tuttora (Sempre aquí aquesta taca -de sang-): la seva complicitat en els crims resulta innegable. En un altre lloc del castell, Macbeth expressa la seva ira davant la situació: abandonat pels seus amics i a punt de ser atacat pels anglesos. Encara té confiança, però, en les profecies de les bruixes, encara que no li presentin tribut d'amor i respecte: Pietà rispetto, amore .... Arriben notícies que la seva dona ha mort i, després, que sembla com si el bosc de Birnam s'acostés el castell. Macbeth i els seus homes s'afanyen a la batalla. En la lluita, Macbeth es troba amb Macduff a qui li diu que no podrà ser vençut per cap home nascut de dona, però en la batalla venç Macduff, que va ser tret prematurament del ventre de la mare, i Macbeth cau mortalment ferit. L'òpera acaba amb un himne de victòria cantat pels vencedors.

Estructura[modifica | modifica el codi]

L'estructura que es presenta a continuació es refereix a la versió de 1865. En la versió anterior, de 1847, l'ària del segon acte, segona escena, de Lady Macbeth és Trionfai! securi alfine; al final del tercer acte, en comptes del duo entre Lady i Macbeth, es confia en un ària de Macbeth, Vada in fiamme e in polve cada; el final de l'òpera preveu la mort en escena de Macbeth (Mal per me che m'affidai).

Acte I[modifica | modifica el codi]

  • 1 Preludi
  • 2 Introducció
    • Cor Che faceste? dite su! (Streghe) Escena I
    • Escena Giorno non vidi mai sì fiero e bello! (Macbeth, Banco, Streghe, Messaggeri) Escena II-III
    • Duet Due vaticini compiuti or sono... (Macbeth, Banco) Escena III
    • Cor S'allontanarono! - N'accozzeremo (Streghe) Escena IV
  • 3 Cavatina de Lady Macbeth
    • Escena Nel dì della vittoria io le incontrai... (Lady) Escena V
    • Cavatina Vieni! t'affretta! (Lady) Escena V
    • Tempo di mezzo Al cader della sera il re qui giunge (Servo, Lady) Escena VI
    • Cabaletta Or tutti sorgete, ministri infernali (Lady) Escena VII
  • 4 Recitatiu i Marxa
    • Escena Oh donna mia! - Caudore! (Macbeth, Lady) Escena VIII
    • Marxa Escena IX
  • 5 Gran Escena i Duet
    • Gran Escena Sappia la sposa mia (Macbeth, Lady) Escena X-XI-XII-XIII
    • Duet Fatal mia donna! un murmure (Macbeth, Lady) Escena XIII
    • Tempo di mezzo Allor questa voce m'intesi nel petto (Macbeth, Lady) Escena XIII-XIV-XV
    • Cabaletta Vieni altrove! ogni sospetto (Lady, Macbeth) Escena XV
  • 6 Final I
    • Escena Di destarlo per tempo il re m'impose (Macduff, Banco, Lady, Macbeth) Escena XVI-XVII-XVII-XIX
    • Sestetto Schiudi, inferno, la bocca, ed inghiotti (Macduff, Banco, Lady, Macbeth, Malcolm, Dama, Cor) Escena XIX

Acte II[modifica | modifica el codi]

  • 7 Escena i Ària di Lady Macbeth
    • Escena Perché mi sfuggi, e fiso (Lady, Macbeth) Escena I
    • Ària La luce langue... il faro spegnesi (Lady) Escena II
  • 8 Cor de Sicari i Escena de Banc
    • Cor Chi v'impose unirvi a noi? (Sicari) Escena III
    • Escena Studia il passo, o mio figlio!... (Banco) Escena IV
    • Adagio Come dal ciel precipita (Banco) Escena IV
  • 9 Convito, Visione, Final II
    • Convito Salve, o re! - Voi pur salvète (Cor, Macbeth, Lady) Escena V
    • Brindis Si colmi il calice (Lady, Cor) Escena V
    • Tempo di mezzo Tu di sangue hai brutto il volto (Macbeth, Sicario) Escena VI
    • Aparició i Brindis Che ti scosta, o re mio sposo (Lady, Macbeth, Cor) Escena VII
    • Quartet Sangue a me quell'ombra chiede (Macbeth, Lady, Macduff, Dama, Cor) Escena VII

Acte III[modifica | modifica el codi]

  • 10 Cor d'Introducció
    • Incantesimo Tre volte miagola la gatta in fregola (Streghe) Escena I
  • 11 Ball
  • 12 Escena delle Apparizioni e Finale III
    • Escena Finché appelli, silenti m'attendete (Macbeth, Streghe, Apparizioni) Escena II
    • Aparició Fuggi, regal fantasima (Macbeth, Streghe) Escena II
    • Cor e Ballabile Ondine e Silfidi (Streghe) Escena III
    • Escena Ove son io?... Svaniro!... (Macbeth, Lady) Escena IV
    • Duet Ora di morte e di vendetta (Macbeth, Lady) Escena IV

Acte IV[modifica | modifica el codi]

  • 13 Introducció
    • Cor Patria oppressa! il dolce nome (Profughi scozzesi) Escena I
  • 14 Escena e Ària di Macduff
    • Escena O figli, o figli miei! (Macduff) Escena I
    • Ària Ah, la paterna mano (Macduff) Escena I
    • Tempo di mezzo Dove siam? che bosco è quello? (Malcolm, Macduff, Cor) Escena II
    • Cabaletta La patria tradita (Macduff, Malcolm, Cor) Escena II
  • 15 Escena del sonnambulismo di Lady Macbeth
    • Recitatiu Vegliammo invan due notti (Medico, Dama) Escena III-IV
    • Escena del sonnambulismo Una macchia è qui tuttora... (Lady, Dama, Medico) Escena IV
  • 16 Escena, Battaglia e Finale
    • Escena Perfidi! All'anglo contro me v'unite! (Macbeth) Escena V
    • Ària Pietà, rispetto, amore (Macbeth) Escena V
    • Escena Ella è morta! (Dama, Macbeth, Cor) Escena VI-VII
    • Batalla Via le fronde, e mano all'armi! (Malcolm, Soldati, Macduff) Escena VIII
    • Escena Carnefice de' figli miei, t'ho giunto (Macduff, Macbeth) Escena IX
    • Final Vittoria! Vittoria! (Macduff, Malcolm, Soldati, Donne, Popolo) Escena X

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Macbeth es constitueix en un clar gir dins de la primerenca tasca creativa de Verdi, precedida per una successió d'òperes (entre elles Nabucco, I lombardi i Attila) on domina l'element patriòtic. En aquestes òperes hi ha un tractament psicològic d'escassa profunditat envers els personatges i es valoren aspectes formals, potser externs, que atenen més que res a privilegiar l'aspecte musical. Amb Macbeth, en canvi, Verdi es concentra en els elements teatrals, molt possiblement com a conseqüència directe de la gran admiració del compositor per una obra dramàtica de projecció universal. Cal notar doncs que el respecte de Verdi envers Shakespeare el portaria no a convertir la seva obra en un melodrama sinó just el contrari: va ser el melodrama el que es va adaptar a l'obra teatral.

Felice Varesi, baríton, el primer Macbeth

Pressionat per l'absència d'un tenor protagonista al teatre florentí, Verdi va crear amb Felice Varesi (Macbeth) la veu del baríton verdià, juntament amb Lady Macbeth (soprano dramàtica) i les bruixes, els tres papers fonamentals de l'òpera segons el compositor. Unit a aquest estrany elenc vocal, van conformar la "tinta" musical d'un llibret que Verdi desitjava "amb poques paraules, però totes plenes de sentit", l'absència de drama amorós, el tema de la corrupció humana i l'ambició de poder que no té escrúpols, un to deliberadament fosc que recorre l'òpera de principi a fi, una instrumentació sovint desagradable i una harmonia febril. Punt culminant resulta l'ària del somnambulisme de Lady Macbeth, exemple sublim de bogeria romàntica, concentrat de palpitacions entretallades, sospirs a mitja veu i baixos cromàtics en una simbiosi de psicologia orquestral i declamació vocal inaudita fins a la data. Macbeth és l'òpera del continuat sotto voce, des del cor inicial de les bruixes -que substitueix els usuals cortesans o convidats a una festa- fins als tres duos del matrimoni Macbeth, volatilitzat entre bambolines en l'acte quart.[5]

A Macbeth, la primera òpera de les tres òperes de Verdi basada en Shakespeare, el compositor explora la psicologia dels personatges amb una estremidora paleta de colors i accents vocals que van fer fer un pas de gegant al gènere líric italià. La relació entre les forces del mal, les ànsies de poder i els remordiments són el nucli d'aquest drama en què Verdi va fer un pas endavant, tant en l'aspecte musical com en el teatral.[8] Més enllà de les previsibles efusions líriques, Verdi busca les més íntimes manifestacions del caràcter dels personatges i construeix amb elles un teatre de l'ànima que neix en la veu. Els directors d'escena podran buscar altres coses, però res del que facin podrà superar l'emoció i la sinceritat dramàtica que sorgeix del cant verdià.[9]

Els dos papers principals de l'òpera són considerats com a molt brillants i alhora molt difícils per als barítons i les sopranos.[8]

Macbeth es va estrenar possiblement al Globe Theatre el 1606. La força captivadora de la tragèdia de Shakespeare porta al compositor a sotmetre la seva música a l'endimoniada tensió dramàtica de l'obra i de la corrosiva tortura interior dels protagonistes. Les línies de cant passen a servir l'expressió del text i la instrumentació a emfatitzar les diferents atmosferes que se succeeixen en el desenllaç de la tragèdia. La declamació del cant, les frases entretallades, els sospirs a mitja veu, els silencis i una altra sèrie d'efectes vocals confereixen als personatges una veracitat mai aconseguida en les seves obres anteriors. Verdi passa a intervenir directament en la direcció dels actors i en detalls de l'escenografia en el seu afany per donar a la seva òpera la profunditat assolida en l'obra teatral.[10]

Passatges cèlebres[modifica | modifica el codi]

  • Che faceste, dite su, cor de bruixes (Acte I)
  • Nel dì della vittoria, romança de Lady Macbeth (Acte I)
  • Mi si affaccia un pugnal?, escena de Macbeth (Acte I)
  • Schiudi, Inferno, la bocca, concertant (Acte I)
  • La luce langue, romança de Lady Macbeth (Acte II - segona versió)
  • Si colmi il calice, concertant (Acte II)
  • Tre volte, cor de bruixes (Acte III)
  • Ballet (Acte III - segona versió)
  • Ondine e silfidi, cor i ballet (Acte III)
  • Ora di morte e di vendetta, duet de Macbeth i Lady Macbeth (Acte III)
  • Patria oppressa, cor de pròfugs (Acte IV)
  • Ah, la paterna mano, ària de Macduff (Acte IV)
  • Una macchia è qui tuttora, ària de Lady Macbeth (Acte IV)
  • Pietà, rispetto, amore, romança de Macbeth (Acte IV)
  • Macbeth, dov'è?, cor de la victòria (Acte IV)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Ressenya de l'obra» (en castellà). Rtve. [Consulta: 17 febrer 2016].
  2. 2,0 2,1 «Resum de l'òpera». [Consulta: 17 febrer 2016].
  3. «Ressenya de l'òpera» (en castellà). valenciaplaza.com. [Consulta: 17 febrer 2016].
  4. Russomanno, Stefano. «Una ópera “fantástica” y fuera de lo común» (en castellà). Teatro Real. [Consulta: 17 febrer 2016].
  5. 5,0 5,1 Menéndez Torrellas, Gabriel. «Resum» (pdf) (en castellà). Teatro Real. [Consulta: 17 febrer 2016].
  6. Budden, Julian: The Operas of Verdi, vol 1, p. 268. New York: Cassell, 1974
  7. Plantilla:Almanacco
  8. 8,0 8,1 «Ressenya de l'òpera». [Consulta: 17 febrer 2016].
  9. Pérez Senz, Javier. «Macbeth al Liceu» (en castellà). El País. [Consulta: 17 febrer 2016].
  10. «Ressenya de l'òpera» (en castellà). telecinco. [Consulta: 17 febrer 2016].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços Externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Macbeth (Verdi) Modifica l'enllaç a Wikidata