Magnòlia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquest article és sobre l'espècie Magnolia grandiflora. Pel conjunt d'espècies del gènere Magnolia, també anomenades "magnòlies" en català, vegeu Magnolia (gènere).
Infotaula d'ésser viuMagnòlia
Magnolia grandiflora Modifica el valor a Wikidata
Magnolia grandiflora3.jpg
Flor de Magnòlia
Planta
Tipus de fruitfol·licle Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
UICN193948 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdreMagnoliales
FamíliaMagnoliaceae
GènereMagnolia
EspècieMagnolia grandiflora Modifica el valor a Wikidata
L., 1759

La magnòlia[1] (Magnolia grandiflora) és un arbre de fins a 25 metres d'alçada, de la família de les magnoliàcies, compacte, perenne i de fulles oblongues alternes. Té una gran flor blanca i aromàtica de fins a un pam i de color crema. Floreix entre els mesos de maig i juliol. Produeix un fruit coniforme de 10-12 cm que es reuneixen en una mena de pinya.

El gènere va ser dedicat per Linné al botànic francès Pierre Magnol (1638-1715), nascut a Montpeller. L'epítet específic grandiflorus-a-um procedeix del llatí grandis-e = gran i flos-oris = flor, en al·lusió a les flors de grans proporcions.

Descripció[modifica]

És una mena d'arbre perennifoli originari del sud-est dels Estats Units que coneixem com a magnòlia, magnoli o magnoli comú. Si ho comparem amb altres espècies del gènere Magnolia, crida molt l'atenció que el seu fullatge és perenne. Aquesta característica es deu, principalment, al fet que durant tota la seva evolució ha viscut en zones on les condicions climàtiques li han permès mantenir-les sense que patissin danys, és a dir, pot viure en llocs on el clima és suau. No necessita que sigui temperat o fred com altres varietats de magnòlies. De fet, es pot cultivar a regions tropicals però això sí, cal tenir en compte que pot fer uns 30 metres d'alçada o més. La seva copa és piramidal i molt densa: pot fer 4-5 metres de diàmetre. Les fulles són de grans dimensions, mesurant fins a 20 centímetres de longitud per fins a 10 centímetres d'amplada. Són de color verd fosc pel feix, i pubescents pel revers. Tenen textura coriàcea, i forma ovada. El magnoli floreix durant la primavera. Aquestes flors mesuren fins a 30 centímetres de diàmetre, i són blanques, a més de molt perfumades, apareixen aviat a l'arbre. El fruit és en realitat una agrupació de diminuts fruits que es coneix com a fol·licle, aquests contenen 1-2 llavors embolicats en una estructura vermellosa anomenada arilo però cal saber que, si bé les flors són hermafrodites, pot trigar una dècada a produir llavors. No té comú que tingui un invesor ja que és un arbre que elimina les plagues molt fàcilment i la morfologia de les seves fulles no atrau moltes plagues, encara que pot sucumbir a la instal·lació de pugons als brots nous i cotxinilles cotonoses.

Hàbitat[modifica]

Aquest arbre creix de forma natural gairebé sempre en zones forestals una mica pantanoses, proper a rius i pantans o en boscos propers a la costa i de poca altitud. És sensible als freds intensos i perllongats, però també a la sequedat ambiental, per la qual cosa prefereix llocs temperat-càlids. Tot i que en una zona on el clima és temperat i la humitat ambiental alta, pot estar en un lloc assolellat i si és a prop de la costa és preferible que creixi en semiombra o ombra perquè en aquestes àrees el grau d'insolació és molt alt i podria cremar les fulles. Resisteix els sòls calcaris, encara que creix molt millor en sòls de naturalesa una mica àcida o neutra, profunds, frescos, ben drenats i amb certa abundància de matèria orgànica. Es desenvolupa més fàcilment en una exposició no gaire assolellada i preferiblement protegida de vents forts. El magnoli blanc s'ha adaptat amb gran facilitat al clima de les Canàries, on creix naturalitzat des del nivell del mar fins a les mitjanies (zones que se situen entre els 600 i els 1500 metres d'alçada).

Ecologia[modifica]

Pot produir llavors als 10 anys, encara que la producció màxima de llavors s'assoleix prop dels 25 anys. Al voltant del 50% de les llavors poden germinar i són transmeses per aus i mamífers. Se sap que els esquirols, les zarigüeyes, les guatlles i el gall dindi es mengen les llavors.

Fitoquímica[modifica]

La planta conté components fenòlics amb propietats antimicrobianes. En estudis farmacològics el magnolol honokiol i 3,5'-dialil-2'-hidroxi-4-metoxibifenil han demostrat una gran efectivitat contra bacteris i fongs Gram-positius i acidorresistents.6 De les fulles i escorça s'ha aïllat un oli essencial , els alcaloides astequina, talaumina i tiramina, beta-sitosterol, i costunòlid.

Usos[modifica]

Com a ús medicinal, els brots i les flors en forma d'extractes o solucions d'oli volàtil contenen olis essencials reconeguts per les seves accions per alleujar malalties respiratòries i grips.Els extractes poden reduir la pressió sanguínia i millorar-ne la capacitat respiratòria. A la medicina popular, les flors de la magnòlia, abans de la floració, posseeixen acció descongestionant i s'utilitzen per a la congestió nasal (ajuda el cos a expulsar el moc), mals de cap, rinitis i sinusitis. La seva composició pot ser usada en fórmules de remeis per asma. La closca de la magnòlia és diaforètica, estimulant i tònica, sent utilitzada per al tractament de còlics menstruals, distensió abdominal, dolors abdominals, indigestió, inflor provocada per gasos i líquids, gastroenteritis, malària, pèrdua de gana i reumatisme.

Com a ús paisatgistic és molt apreciat com a ornamental pel seu elegant port i per l'aroma penetrant de les seves flors cridaneres. Habitualment es planta a moltes finques o jardins amb certa entitat, com el Parc La Granja (Santa Creu de Tenerife), i de forma aïllada, ja que requereix molt espai per al seu creixement.

També s'utiltza la seva flor per perfums ja que té un aroma molt dolç.

Propagació[modifica]

La propagació es fa generalment per llavors que es recol·lecten a la tardor quan maduren els fruits, ja que són dehiscents i obren de seguida. Per superar la letargia interna es recomana de 1 a 3 mesos d'estratificació a temperatura al voltant de 4ºC. També es pot multiplicar per estaca, i encara que és un sistema una mica delicat, és el sistema més emprat comercialment. Per això s'utilitzen hormones d'arrelament i instal·lacions proveïdes de nebulitzadors, així com substrats lleugers de sorra i perlita. Les espècies produïdes per esqueixos floreixen molt abans que les obtingudes de llavors.

Cultiu[modifica]

La seva gran adaptació fa que pot ser un cultiu de jardí occidental i mediterrani i pugui estar cultivat a ciutats amb hiverns freds. Pot cultivar-se a ple Sol o semiombra: els primers anys de desenvolupament, li afavoreix la semiombra, la protecció davant del vent i les gelades. Posteriorment, després de la seva adaptació, es pot cultivar a ple Sol.

Pel que fa a temperatures, suporta molt bé el fred, fins i tot períodes curts de -10 ºC (encara que amb dany cel·lular) i temperatures molt càlides que superen els 35 ºC. En el període de floració, produït els mesos d'estiu, és més sensible.

Malalties[modifica]

Moltes de les malalties fúngiques que l'ataquen són quan es troben en situacions d'alta humitat a terra. Les pluges freqüents fan que el sòl, si és pesat, emmagatzemi durant molt de temps humitat, fins i tot per sobre de la coneguda capacitat de camp.

Ens trobem amb diferents malalties:

Chancro: és una malaltia transmesa per fongs que afecta principalment els exemplars grans. Si veiem que una branca s'asseca de manera sobtada, i la resta de veuen bé, la traurem. Però a més ens hem de fixar si l'escorça es desprèn, o si les branques presenten nusos o bonys anormals. Es tracta amb fungicida.

Podridura de la fusta: passa quan l'escorça interna es podreix, cosa que dóna lloc a un pansiment de les fulles. També es tracta amb fungicides.

Taques de fongs: poden ser taques taronges o grisenques, amb una mida i forma variable. El millor és podar les parts afectades i tractar amb fungicida polivalent

Taca foliar d'algues: són taques de color gris, marró, taronja o verd generalment de forma arrodonida però poden estendre's per un costat de la fulla o per tots els llimbs. Es tracta llevant les parts afectades, i mantenint el magnoli sa.

Història[modifica]

Les magnòlies formen part de les flors més antigues de les que es té registre, esmentada per primera vegada el 1967. Segons alguns estudis de fòssils, l'aparició del magnoli blanc a la Terra es remunta a més de 5 milions d'anys, encara que s'han trobat altres espècies fossilitzades del mateix gènere (Magnolia acuminata) amb 20 milions d'anys d'antiguitat. La seva família es compon d'unes 120 espècies, on les flors més destacades es presenten en un net color blanc.

Al segle XVI, Francisco Hernández de Toledo esmenta que aquesta planta és de naturalesa calenta i seca, enforteix el cor, l'estómac i estrinya notablement el ventre solt. El cociment barrejat amb altres plantes i infós a l'úter és un remei excel·lent de l'esterilitat.

A finals del segle XVIII, Vicente Cervantes assenyala que les fulles són astringents i corroborants, el seu coïment s'usa per a la gota.

Al segle XIX, Eleuterio González cita: la infusió de les flors és antiespasmòdica, i la tintura tònica. S'han usat a l'epilèpsia i la neurosi en general.

Curiositats[modifica]

La profusió de flors ben cuidat és tal que fa que en morir una flor neixen altres de noves. Per això la sensació que produeix és que les flors són molt duradores quan no és així. Les llavors de magnòlia grandiflora no germinen emmagatzemades a temperatura ambient, actualment si vols guardar llavors de magnòlies per sembrar-les en un nou lloc l'ideal és fer-ho en un lloc tancat hermèticament. I conservar-les a entre 0° i 4ºC fins al seu ús. El calaix de llarga durada de la nevera pot ser una opció viable per a elles.

La flor del magnoli és molt usual al sud dels EUA, és molt simbòlic de la zona que a les dones del sud d'aparença femenina i delicada però de gran coratge i fortalesa interior se les denomina Magnòlies d'acer i a la Xina és símbol de femineïtat. La flor és el símbol de l'Estat de Mississippi.

Exemplars de M.grandiflora als Països Catalans[modifica]

La magnòlia (M. grandiflora)[1] a les nostres condicions climàtiques és un arbre de fins a 25 metres d'alçada, de la família de les magnoliàcies, compacte, perenne i de fulles oblongues alternes. Les seves fulles fan entre 8 i 15 cm.[2] Té una gran flor blanca i aromàtica de fins a un pam i de color crema. Floreix entre els mesos de maig i juliol. Produeix un fruit coniforme de 10-12 cm que té aspecte de pinya.

Magnòlies de la vila d'Arbúcies[modifica]

Jardins del Roquer. Diversos exemplars, un d'ells destacat per ser arbre monumental per la Generalitat de Catalunya. Es tracta de la magnòlia més gran d'Europa (1872)[3]

Magnòlies de la ciutat de Girona[modifica]

N'hi ha una als Jardins de la Devesa.[4] N'hi ha deu d'arrenglerades al pati del vell Hospital de Santa Caterina, dissenyat per Josep m. Busquets el 1928.

Magnòlies de la ciutat de València[modifica]

En la plaça d'Alfons el Magnànim es va plantar una barreja d'exemplars de Magnolia grandifora i Ficus elastica (vora 1850). La segona espècie es va plantar per error de confusió amb la primera i ha adquirit dimensió monumental.[5]

Magnòlies en la ciutat de Barcelona[modifica]

El carrer Gran de Gràcia, el carrer Iradier i el Passatge Aloi tenen magnòlies com a arbre d'alineació. A la ciutat de Barcelona hi ha 2.421 exemplars d'aquest arbre segons informació municipal consultada.[6]

La ciutat té dos magnòlies catalogades com d'interès per l'Ajuntament de Barcelona. Un al jardí del Claustre del Carrer del Bisbe 10 -Ciutat Vella- .[7]L'altre a l'antic Ajuntament de Les Corts.[7]

Tàxons[modifica]

Magnolia grandiflora fou descrita per Carl von Linné i publicada en Systema Naturae, Editio Decima 2: 1082. 1759.

Sinonímia[modifica]

Magnolia angustifolia

Magnolia elliptica

Magnolia exoniensis

Magnolia ferruginea

Magnolia foetida

Magnolia foetida f. margaretta

Magnolia foetida f. parvifolia

Magnolia galissoniensis

Magnolia glabra

Magnolia gloriosa

Magnolia grandiflora var. angustifolia

Magnolia grandiflora var. elliptica

Magnolia grandiflora var. exoniensis

Magnolia grandiflora var. ferruginea

Magnolia grandiflora f. galissoniensis

Magnolia grandiflora var. lanceolata

Magnolia grandiflora f. lanceolata

Magnolia grandiflora var. obovata

Magnolia grandiflora var. praecox

Magnolia grandiflora var. rotundifolia

Magnolia lacunosa

Magnolia lanceolata

Magnolia longifolia

Magnolia maxima

Magnolia praecox

Magnolia pravertiana

Magnolia rotundifolia

Magnolia umbrella var. maxima

Magnolia virginiana var. foetida

Magnolia virginiana var. grisea.

Enllaços externs[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Pascual, Ramon. Guia dels arbres dels Països Catalans. 3a edició. Barcelona: Pòrtic Natura, 1994, p. 158. ISBN 84-7306-390-2. 
  2. «FloraCatalana.net». Arxivat de l'original el 2011-09-10. [Consulta: 2 juliol 2016].
  3. «Un jardí amb espècies exòtiques dels 5 continents - Jardins el Roquer». Espai amb Història. [Consulta: 30 juny 2018].
  4. «Arbres de Girona». Ajuntament de Girona. [Consulta: 30 juny 2018].
  5. «Jardí del Parterre». Ajuntament de València - Regidoria de Parcs i Jardins. [Consulta: 30 juny 2018].
  6. «Llista d'espècies d'arbrat». Parcs i Jardins de Barcelona - Ajuntament de Barcelona. [Consulta: 30 juny 2018].
  7. 7,0 7,1 «Arbres d'interès local». Ajuntament de Barcelona. [Consulta: 30 juny 2018].