Mallerenga carbonera

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Mallerenga carbonera
Exemplar mascle
Exemplar mascle

Cant de la mallerenga carbonera
Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Aves
Ordre: Passeriformes
Família: Paridae
Gènere: Parus
Nom binomial
Parus major
Linnaeus (1758)
Parus major distribution map.png

La mallerenga carbonera o primavera, anomenat ferrerico a les Illes Balears i totestiu al País Valencià, (Parus major) és un ocell de l'ordre dels passeriformes i la família dels pàrids. És la més gran de les mallerengues (14 cm), inconfusible per la "corbata" negra, més marcada en els mascles, sobre el color groc del pit. Es pot observar sovint prop del terra quan cerca menjar o en els estrats baixos del bosc.

Ecologia[modifica | modifica el codi]

Acostuma a viure en boscos, especialment caducifolis, però també en pinedes i ambients arbrats no forestals. Nia en forats d'arbres i en qualsevol tipus d'obertura; ocupa molt sovint les caixes niu per a insectívors. Molt adaptable, habita tant en boscos ben conformats com en ambients artificials. A la ciutat es troba als parcs, però també en ambients aparentment inhòspits com avingudes amb plàtans madurs amb molts forats.[1]

Són sedentàries i fora de la temporada de cria es troben sovint formant grups grans barrejats amb mallerengues d'altres espècies.

Nidifica sobretot en forats dels arbres, però pot aprofitar qualsevol tipus d’obertura: des d’escletxes en arbres, parets o roques fins a caixes nius, testos o llaunes abandonades. El niu està farcit de gran quantitat de molsa, pèl, llana i alguna ploma. Les postes s'estenen entre abril i juny i consten d'entre sis i vuit ous blancs amb taques vermelloses per tota la seva superfície. Gràcies a aquesta gran adaptabiltat la podem trobar també en ambients no forestals, com ara camps d’oliveres o ametllers, jardins urbans, arbres artificials, boscatges de rius i rierols, carrascars, etc. És per això la seva distribució és molt àmplia als Països Catalans i a Euràsia.[2][3]

Etiologia[modifica | modifica el codi]

Els individus adults tendeixen a ser sedentaris i a defensar un territori al voltant de la zona de cria. Durant l'hivern es distribueixen en estols formats normalment per dos individus adults (que dormen una parella) i entre 4 i 5 ocells joves que no presenten cap mena de parentesc ni entre ells ni amb la parella adulta. La meitat d’aquests individus joves solen ser mascles i l'altre meitat femelles. Ocupen un territori que esta constituït per un nucli central (la zona més bona: amb accés a més recursos i on la parella es reprodueix), un territori bàsic de l'estol al voltant d’aquest nucli (que defensen davant d’altres grups) i una zona de pre-territori (per on també es desplacen, barrejant-se amb individus d’estols veïns).[2][3]

Alimentació[modifica | modifica el codi]

És un ocell insectívor de règim molt ampli. Pot ingerir també fruits silvestres i llavors riques en olis. S'acostuma fàcilment a les menjadores per a ocells d'on selecciona les pipes.[2][3]

Reproducció[3][modifica | modifica el codi]

El període de reproducció pot ser molt variable en funció del grau de bonança del temps. Generalment esta comprès entre els mesos de març i juliol, però pot allargar-se fins a l'agost. En eclosionar els ous neixen entre 6 i 7 polls, que cap al mes d’agost comencen a formar estols i a dispersar-se, allunyant-se del lloc de naixement.

Quan s’apropa el mes d’abril, la parella adulta de l'estol torna a defensar el seu nucli i inicia la reproducció. Els individus més joves s’aparellen entre ells i comencen a defensar territoris compresos en la zona bàsica.

Si es produeix la mort d’algun dels membres de la parella adulta, un dels joves el substitueix, accedint al nucli central del territori. Així, la compartició del territori hivernal per part dels adults assegura l'accessibilitat a una nova parella reproductora.

Exemplar femella a Dinamarca

Subespècies[4][modifica | modifica el codi]

  • P. major major
  • P. major bargaensis
  • P. major kapustini
  • P. major excelsus
  • P. major corsus
  • P. major newtoni
  • P. major mallorcae
  • P. major ecki
  • P. major aphrodite
  • P. major niethammeri
  • P. major terraescanctae
  • P. major blanfordi
  • P. major karelini
  • P. major intermedius

Distribució[modifica | modifica el codi]

El rang de distribució de l'espècie és molt ampli (fins a 32.600.000 km²) i les poblacions tendeixen a l'augment. Per tant, no compleix els criteris com per ser considerada una espècie amenaçada i es considera que es troba en un nivell de “least concern” o baixa procupació.[3][5]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Matheu, Eloïsa. Ocells de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Sector de Serveis Urbans i Medi Ambient. Direcció d'Educació Ambiental i Participació, 2005 [Consulta: 17 desembre 2014].  - Posa com a exemple de lloc inhòspit on podem trobar la mallerenga carbonera la Gran Via de les Corts Catalanes, de Barcelona
  2. 2,0 2,1 2,2 «Great tit». The RSPB.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Història Natural dels Països Catalans. 1ª (en català). Barcelona: Enciclopedia Catalana, 1987. 
  4. «Parus [major, cinereus, minor or bokharensis - Avibase]». avibase.bsc-eoc.org. [Consulta: 4 desembre 2016].
  5. ebird. «eBird Range Map--Great Tit (Great)». ebird.org. [Consulta: 4 desembre 2016].