Mani pulite

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'esdevenimentMani pulite
Tipus inquiry Tradueix de corrupció política
Part de història d'Itàlia
Data 1992
Estat Itàlia
Conseqüència dissolució de Democràcia Cristiana, Partit Socialista Italià
Jutge Antonio Di Pietro
Modifica les dades a Wikidata

Mani pulite («Mans netes») és un procés judicial italià dut a terme pel fiscal Antonio Di Pietro el 1992. El procés descobrí una extensa xarxa de corrupció que implicava tots els principals grups polítics del moment i diversos grups empresarials i industrials. El procés causà gran commoció en l'opinió pública, que es conegué com a tangentopoli (tangente és "suborn" en italià).

Aquest procés es desenvolupà en un context molt delicat de la política italiana, amb una figura destacada que fou Bettino Craxi. Tot això desembocà el 30 d'abril del 1993 en gent que llançava monedes i bitllets.

Bettino Craxi[modifica]

Bettino Craxi

Bettino Craxi fou un polític italià nascut el 24 de febrer del 1934 a Milà. Quan tenia 17 anys, ingressà en els joves socialistes del seu país i entrà al comitè oficial el 1957. El 1968 es convertí en diputat i el 1970 en vicepresident del Partit Socialista Italià. El 1976, gràcies a un cop amb moltes forces, es proclamà líder del partit.

El problema era que el partit no estava bé davant de la Democràcia Cristiana (DC) i el Partit Comunista Italià (PCI). Aleshores, intentà obrir un espai criticant els seus adversaris. També intentà establir un contacte molt important amb el poble i comunicar molt per imposar la seva política i la visió del seu partit polític a Itàlia.

El 1983 es convertí en president del Consell de Ministres en coalició i dirigí el govern més llarg de la República Italiana, de 1.058 dies.

Craxi fou un home divisiu. Algunes persones el sostingueren en la seva política i altres el desaprovaren perquè tenia molta autoritat i arrogància i es posava en contra del Partit Comunista. D'altra banda, per donar suport al seu partit, Craxi practicava la corrupció i empitjorava el dèficit econòmic i el deute del país. La seva glòria no duraria gaire temps.

Craxi no entenia les noves reivindicacions del poble, que creia satisfetes. A més d'això, els jutges incrementaren tots els problemes de corrupció i els problemes que podia tenir Craxi. La justícia el condemnà a 27 anys de presó. Per evitar-ho, Craxi abandonà el seu càrrec de secretari nacional del PSI l'11 de febrer de l'any 1993 i se n'anà a Tunísia el 1994, fins a la seva mort el 2000.

Context polític[modifica]

La investigació "mans netes" (coneguda també amb el terme "tangentopoli"), dirigida inicialment per la Procuració de la República de Milà i posteriorment estesa a tota la península, es desenvolupava en un context polític de corrupció, extorsió i finançament il·legal dels partits polítics.

Estaven implicats ministres, diputats, senadors, empresaris i fins i tot els expresidents del Consell.

Eleccions del 1992[modifica]

Oscar Luigi Scalfaro

Les eleccions d'abril del 1992 es caracteritzaren per l'augment de l'abstenció i la indiferència de la població davant d'una política tancada que no havia sabut renovar-se malgrat els canvis històrics transcendentals en aquells anys. La disminució del consens afectà gairebé tots els partits grans: en especial la Democràcia Cristiana (DC) i els hereus del Partit Comunista dissolt: Partit Democràtic d'Esquerra (PDS) i el Partit de la Refundació Comunista (PCR) perderen molt d'èxit.

Giuliano Amato

Els vertaders guanyadors de l'elecció foren dos partits de recent fundació: la Lliga Nord i La Xarxa, el primer desenvolupat al nord d'Itàlia i el segon al sud.

El parlament que es formà fou dirigit pel format quatripartit per la Democràcia Cristiana (DC), el Partit Socialista Italià (PSI), el Partit Socialista Democràtic Italià (PSDI) i el Partit Liberal Italià (PLI). Tot i que el govern conservà la majoria absoluta, l'onada de detencions i citacions judicials contra diputats el debilità molt.

Al maig del mateix any, en un ambient de caos (en aquells dies fou assassinat el jutge Giovanni Falcone) fou elegit President de la República el democratacristià Oscar Luigi Scalfaro. Giuliano Amato es convertí en el nou president del Consell.

Eleccions del 1993[modifica]

A les eleccions locals de desembre del 1993 es confirmà la crisi dels partits tradicionals: DC i PSI perderen cadascun prop de la meitat dels vots. Aprofitant l'impuls de les creixents protestes populars, el govern Amato es comprometé a instar a la dimissió de tots els diputats implicats en una investigació policial. Inevitablement, la investigació afectà molts ministres, per la qual cosa l'executiu arribà a un percentatge de renúncies sense precedents.

A les noves eleccions de juny del 1993, el quatripartit experimentà una gran caiguda: la Democràcia Cristiana perdé una altra vegada la meitat dels vots i el Partit Socialista pràcticament desaparegué. La Lliga Nord es convertí en la major força política del nord d'Itàlia. L'oposició d'esquerra s'acostà a la majoria, però encara mancava d'unitat i control.

El 5 de març, el govern aprovà una llei que es diu "el decret Conso" per Giovanni Conso, el ministre de Justícia qui proposà que es despenalitzés ek finançament il·legal dels partits polítics. El decret contenia una llei retroactiva i per tant incloïa els acusats de "mans netes".

Després d'una gran mobilització dels mitjans de comunicació, Amato, el president de la República, es negà per primera vegada en la història a signar un decret-llei.

En el referèndum del 18 d'abril, els electors votaren a favor de la introducció del sistema electoral majoritari. El govern d'Amato renuncià a governar el 21 d'abril.

El Parlament no aconseguí formar un nou govern polític: Scalfaro elegí encomanar la Presidència del Consell al governador del Banc d'Itàlia, Carlo Azeglio Ciampi que formà un govern provisional, el primer en la història d'Itàlia.

Eleccions del 1994[modifica]

El 1994, Silvio Berlusconi entrà en política i a finals de març guanyà les eleccions. Amb l'inici de la nova legislatura s'acabà la immunitat parlamentària de Craxi, per qui s'emeté una ordre de detenció. Tanmateix, ja era massa tard perquè Craxi ja es trobava a Hammamet (Tunísia). El 21 de juliol del 1995 Craxi fou declarat oficialment fugitiu.

1995 i 1996[modifica]

1995 fou l'any en què les acusacions contra el jutge Antonio Di Pietro assoliren el seu zenit. Entre finals del 1995 i principis del 1996, Di Pietro i els magistrats de la Fiscalía de Milà foren absolts de tots els càrrecs.

El 1996hi hagué noves eleccions parlamentàries: el guanyador fou la coalició de centre-esquerra L'Oliva. Romano Prodi esdevingué nou president del Consell i Di Pietro entrà al seu govern com a ministre d'Obres Públiques. Es retirà després d'uns mesos, ja afeblit per les noves acusacions. Finalment absolt el 1997, es presentà pel senat pel partit de centre-esquerra i fou elegit.

Procés Mani pulite[modifica]

Antonio Di Pietro, al centre, en una sessió parlamentària

El punt de partida de la lluita contra la corrupció política italiana tingué lloc el 17 de febrer del 1992. Aquell dia, el procurador de Milà, Antonio Di Pietro, obtingué una ordre de detenció contra Mario Chiesa, membre del PSI. Chiesa fou detingut al seu despatx en el moment en què rebia un suborn de 7 milions de lires. Els diners provenien de les mans de l'empresari Luca Magni,[1] que, en complicitat amb Di Pietro, havia acudit a entregar la meitat dels diners que pretenia el dirigent del PSI per haver obtingut una concessió valorada en 140 milions de lires.[2]

Fou una notícia que tingué molt de ressò als mitjans, per la qual cosa es pot considerar l'inici de tota una sèrie de detencions de polítics corruptes. Davant d'aquesta notícia, el líder del PSI, Bettino Craxi, féu declaracions en què negà tota existència d'una xarxa de corrupció a escala nacional, com sospitava la justícia i ho denunciaven els diaris.

Tanmateix, durant l'interrogatori de Chiesa, aquest confessà que la corrupció aquesta molt generalitzada i desenvolupada en l'àmbit polític. A més, aquestes investigacions aparegueren en un moment molt important perquè a l'abril del 1992 se celebraven eleccions legislatives. Aquesta causa judicial s'anomenà "Tangentopoli" i hi hagueren de declarar aproximadament 4.000 empresaris i polítics de diversos partits.[2]

El magistrado Di Pietro guardava totes les investigacions pendents. Les eleccions foren un caos pels grans partits. Un mes després tingué lloc l'elecció presidencial, on fou elegit Oscar Luigi Scalfaro. Quan prengué les seves funcions, indicà que rebutjava tota concessió respecte als polítics sospitosos, deixant la justícia exercir.

El jutge Giovanni Falcone (especialista antimàfia) fou assassinat el 23 de maig del 1992 (realitzat per la màfia per enfrontar-se a la persecució). El 19 de juliol es produí un altre assassinat d'un magistrat antimàfia, Paolo Borsellino.

A l'agost del 1992, Craxi atacà Di Pietro via el diari del seu partit polític. El 12 de setembre del 1992, un membre del PSI (Sergio Moroni) se suïcidà i deixà un escrit en què es reconeixia culpable de corrupció.

Fins al final de l'any 1992 i principis del 1993, es desenvoluparen altres temptatives per desestabilitzar els procuradors, però aquests tenien el suport d'una gran part dels ciutadans italians i dels mitjans de comunicació. Així, es dugueren a terme altres detencions i es dugué a la llum una xarxa molt estesa de corrupció.

30 d'abril del 1993[modifica]

Sortida de Craxi de l'hotel San Raphaël

Bettino Craxi havia sigut perseguit per diverses convocatòries d'investigació per corrupció i finançament il·legal del seu partit. El 29 d'abril la Cambra dels Diputats havia negat la possibilitat de procedir en quatre de les sis causes en les quals Craxi estava imputat. Això féu que la cúpula del PSI es reunís a l'hotel San Raphaël, on el líder del partit vivia des dels anys setanta. A l'acte assistiren altres amics, com l'aleshores empresari Silvio Berlusconi.[3]

El dia de 30 d'abril s'organitzaren grans manifestacions, convocades principalment pels partits de l'oposició. Bettino Craxi sortí de l'hotel San Raphaël,[4] situat a Roma; i la gent li recriminava amb paraules en contra de les seves accions, feien soroll i llançaven objectes cap a ell i el cotxe que se l'havia d'endur-ne. La gent llançava monedes i bitllets de lires, cridant frases com Vuoi pure queste? (que en italià significa: "També les vols, aquestes?"), un gest utilitzant els diners com a símbol del diners robats. Fou una protesta contra la corrupció, que dominava aquesta època a Itàlia, i aquest dia es convertí en un moment històric. A Craxi se li suggerí sortir per la part posterior de l'hotel, però s'hi negà i volgué enfrontar-se al grup que allà estava esperant-lo. Berlusconi, en canvi, preferí retirar-se passant inadvertit[3] i declarà:

« Quin respecte podem tenir per nosaltres mateixos si sent amics d'algú durant anys haguéssim de donar-li l'esquena en els moments de mala sort i dificultat? Sóc amic de Bettino Craxi des de fa vint anys, i com a amic, personalment, estic content per ell. »
— Silvio Berlusconi[3]

La manifestació no només representà l'opinió de la gent sinó també el cansament de la polèmica i la injustícia. S'ha utilitzat la paraula tangentopoli per descriure la corrupció italiana en aquest període. El 30 d'abril del 1993 fou un dia simbòlic de la crisi de la corrupció, la fi de la primera República d'Itàlia i la política de Bettino Craxi.

Referències[modifica]

  1. Corriere della Sera. «Fallito Luca Magni, svelo' Tangentopoli» (en italià), 10-02-1995. [Consulta: 14 gener 2014].
  2. 2,0 2,1 Daniel del Pino para Público.es. «Tangentopoli, una transición incompleta» (en castellà). [Consulta: 14 gener 2014].
  3. 3,0 3,1 3,2 Alessandro Marzo Magno para Linkiesta. «1993: quel giorno al Raphael Craxi non uscì dal retro» (en italià). [Consulta: 14 gener 2014].
  4. «Tangentopoli: Craxi contestato con lancio di monetine (video)» (en italià). [Consulta: 14 gener 2014].

Bibliografia[modifica]

  • Mammarella, Giuseppe. Historia de Europa Contemporánea desde 1945 hasta hoy. Ariel, Barcelona, 1996. ISBN 84-344-6582-5
  • B. Craxi, Il Rinnovamento socialista, Marsilio, Venècia, 1981
  • M. Lazar dir., La Gauche en Europe depuis 1945, P.U.F., París, 1996
  • M. L. Salvadori, La Sinistra nella storia italiana, Laterza, Roma, 1999.