Manuel Casanoves i Casals

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaManuel Casanoves i Casals
Dades biogràfiques
Naixement 21 agost 1927
Olesa de Montserrat
Mort 15 abril 2010 (82 anys)
Barcelona
Activitat professional
Ocupació Sacerdot, esperantista i activista pels drets humans
Modifica dades a Wikidata

Manuel Casanoves i Casals (Olesa de Montserrat, 21 d'agost de 1927Barcelona, 15 d'abril de 2010) va ser un religiós claretià, catalanista, esperantista i defensor dels drets humans català. Va ser fundador de la secció espanyola d'Amnistia Internacional i també el primer president de l'Associació Catalana d'Esperanto.

Biografia[modifica]

Joventut[modifica]

Tot i que va néixer a Olesa de Montserrat, des dels 3 anys va viure a Barcelona, al núm. 30 del c/ Sant Antoni Maria Claret.[1] És en aquesta ciutat que viurà la Guerra Civil. L'ambient familiar va condicionar fortament la seva personalitat. Amb els seus pares va viure en un context de gran religiositat, així com d'intensa vida cultural. D'una banda, apreciant i estimant la llengua i cultura catalanes. D'una altra, amb una voluntat d'obrir-se al món; de fet, és a casa seva que va aprendre esperanto. A més, es tractava d'una família que tenia relacions importants. Per exemple, quan va tenir un problema seriós a la cama va ser tractat pel doctor Carrasco i Formiguera. I quan va haver de ser operat de les amígdales ho va fer el doctor Lluís Vila i d’Abadal, fundador d’Unió Democràtica de Catalunya.

El claretià[modifica]

El 10 d'octubre de 1939 arriba al Col·legi Claret de Barcelona, on descobrirà la seva vocació religiosa.[1] L'any següent ingressarà al seminari de Cervera i poc després al seminari d'Alagón. El noviciat el farà al seminari de Vic, on professarà com a missioner claretià el 15 d'agost de 1944. Posteriorment, cursarà estudis de filosofia al seminari de Solsona (1944-1947) i teologia al de Valls (1947-1951). Serà ordenat prevere el 17 de juny de 1951 a la capella del seminari de Tarragona, de mans del cardenal Benjamín de Arriba y Castro. Company seu d'ordenació va ser Joan Martí Alanis, futur bisbe d'Urgell. Des de llavors serà conegut com a Pare Casanoves. El 1960 és destinat a Anglaterra, primer com a ajudant del mestre de novicis de Backwell i més tard a Highcliffe, com a professor de sagrada escriptura, història de l’església, hebreu, música i litúrgia. Al tornar a Catalunya, és destinat al seminari de Cervera, on aprofita els seus coneixements per ensenyar català, grec, anglès i esperanto, així com literatura i música. En aquells anys estudia als estius per treure's el títol de professor de gregorià, que obté el 1955 a l'Escola Superior de Música Sagrada de Madrid. Posteriorment anirà a la comunitat de Llúria, on hi romandrà més de 20 anys (1968-1990). L'any 1990 és destinat a Vic, on fa recerca sobre la figura del Pare Claret. Des de 2004 passarà els darrers anys de la seva vida a la casa claretiana del Cor de Maria de Gràcia. Poc abans de morir va visitar el santuari de la Mare de Déu de Montserrat de Montferri. Era una visita que li feia molta il·lusió, perquè com a pare claretià havia fet allà un servei d'atenció entre 1958 i 1961.

El catalanista[modifica]

El Pare Casanoves va ser durant tota la seva vida un gran defensor de la llengua i la cultura catalanes. En aquest sentit, hi ha una anècdota que explicava sobre els primers anys com a novici. Al seminari d'Alagón, els companys més espanyolistes li deien "ja veuràs com perdràs el català". Ell els hi responia "mai perdré la meva llengua". Posteriorment, en ple franquisme, va impartir cursos de català a Valls, Cervera, Lleida i Vic. En aquesta darrera ciutat va mantenir una gran implicació en la defensa i difusió de la llengua, participant en nombrosos debats, escrits i manifestos a favor de la llengua i cultura catalanes, així com dels drets humans. A més, va publicar alguns llibrets per aprendre català, que van ser molt utilitzats en aquella època i que van tenir més d'una desena d'edicions.

L'esperantista[modifica]

Familiaritzat des de petit amb la llengua auxiliar internacional (havia estat alumne d'un altre esperantiste cèl·lebre, Delfí Dalmau), després de la dictadura de Franco va participar molt activament en la creació de l'Associació Catalana d'Esperanto, de la qual va ser el primer president (1980-1986).[2] Com a esperantista, al llarg de la seva vida va oferir cursos de la llengua i va ser el president de diverses edicions dels Jocs Florals Internacionals. Va llegir el discurs de l'edició de 1978, la primera que va tenir lloc des de 1936 i on va guanyar la Flor Natural Kris Long.[2] Va organitzar nombrosos congressos nacionals i internacionals, on acostumava a fer la missa en esperanto.[3] També va ser durant molts anys el representant a l'estat espanyol de la Unió Internacional Esperantista Catòlica (IKUE). Va fer recerca sobre religiosos esperantistes, incloent-hi una completa biografia sobre Aleksandro Dombrovski, membre del Lingva Komitato des de 1908, autor del primer llibre en lituà per aprendre esperanto (1890) i una de les persones clau en la creació d'IKUE.[4] Alguns dels alumnes de Manuel Casanoves han estat esperantistes il·lustres, com l'escriptor Abel Montagut, membre de la Ibera Skolo i autor de la Gesta d'Utnoa i de diverses recerques sobre la dimensió esperantista de Jules Verne.[5]

El defensor dels drets humans[modifica]

A Anglaterra va tenir contactes amb personatges de la resistència catalana a l’exili. Va descobrir la doctrina social de l’Església i la Declaració dels Drets Humans. El 1961 va llegir al diari The Observer l’article “Els presoners oblidats” de l’advocat catòlic Peter Benenson, que d'alguna manera significa l'inici d'Amnistia Internacional. En una entrevista a la revista Foc Nou, el Pare Casanoves explica el que deia l'article: “Obriu el diari qualsevol dia de la setmana i trobareu la notícia que en alguna part del món algú ha estat empresonat, torturat o executat, perquè les seves opinions o les seves creences religioses són inacceptables pel seu govern. Són uns quants milions de persones, i cada vegada n’hi ha més. Llegint el diari s’experimenta un anguniós sentiment d’impotència. Però si aquests sentiments de repulsió es poguessin canalitzar arreu del món en una gran acció en comú, es podria fer alguna cosa realment efectiva’”.[6] El primer cas que Bennenson denunciava era el d'un grup d'estudiants portuguesos que en aquell moment havien estat empresonats. La iniciativa aviat tingué un gran ressò, altres advocats i escriptors s'hi afegiren i entre ells hi havia una persona de l'estat espanyol: el pare claretià Manuel Casanoves.[7] 

Després de llegir aquest article, decideix contactar Benenson. Li envia un article sobre la situació catalana, que escriu a partir del discurs de Jordi Pujol davant el consell de guerra. Aquest article serà publicat a la revista trimestral “Amnesty” l’11 de maig de 1962 amb el títol “Catalan Protest” i amb el pseudònim Jordi Quatribarrat. Abans, sobre el mateix contingut, ja havia enviat una carta al director a la revista religiosa The Tablet. Segons el seu diari, el 12 de març de 1962 el Pare Casanoves va rebre el carnet de membre d'Amnistia Internacional. Després de la mort de Franco, el 12 de març de 1976 va participar en una de les primeres reunions que van tenir lloc a Barcelona per iniciar una campanya contra la tortura a Uruguai.[8] Després vindrien els casos de Paraguai i Xina. Quan es va poder treballar des de la legalitat, va participar activament en la creació de la secció catalana i espanyola d'Amnistia Internacional. El 15 de juliol de 1978 se celebrà a Barcelona l'assemblea constituent d'Amnistia Internacional. La reunió definitiva va tenir lloc el 16 de desembre d'aquell any a Madrid als locals de Cambio 16 i, amb presència d'observadors estrangers, Manuel Casanoves va ser elegit president de l'organització a l'estat espanyol.[9]

Obres[modifica]

  • Escriviu bé el català II. Manual d'ortografia. Barcelona, Editorial Claret, 1963.
  • Parleu bé el català II. Normes pràctiques. Barcelona, Editorial Claret, 1966.

A més, va deixar molts escrits sense publicar, entre ells 34 llibretes que formen el seu diari. En paraules del Pare Màxim Muñoz Duran, Provincial dels Claretians de Catalunya, "un testimoni excepcional de la vida social, cultural i eclesial del nostre país, de la nostra Església i del nostre món.[1]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 «Missa exequial pel P. Manuel Casanoves». P. Màxim Muñoz Duran, 16-04-2010. [Consulta: 20 octubre 2014].
  2. 2,0 2,1 Poblet i Feijoo, Francesc i Hèctor Alòs i Font. Història de l'esperanto als Països Catalans (en català i esperanto). Barcelona: Associació Catalana d'Esperanto, 2010. ISBN ISBN 978-84-936728-6-7. 
  3. Molera i Urgellés, Anna Maria. «L'esperanto a Moià». A: M. Alsina i altres (eds.). Moià d'ahir a avui. Records històrics d'uns quant moianesos. Moià: La Tosca, 1991. 
  4. Casanoves i Casals, Manuel «Ankoraŭ pri Pastro Dombrovski» (en esperanto). Litova Stelo, 4 (194), 2010.
  5. Erl, István «La Ibera Skolo» (en esperanto). Originala literaturo Esperanta.
  6. Masdeu, Marta «Manuel Casanoves i els inicis d'Amnistia Internacional a Catalunya». Foc Nou, 328-329, Agost-Setembre 2001.
  7. Ferrer, Joaquim «Un fundador d'Amnistia Internacional». Diari de Girona, 16-04-2010.
  8. «Fallece el primer presidente de Amnistía Internacional» (en castellà). Amnistia Internacional, 16-04-2010. [Consulta: 21 octubre 2014].
  9. «Amnistía Internacional: Cuarenta aniversario». Entre Jóvenes, pàg. 10-11.

Enllaços externs[modifica]

Vegeu també[modifica]