Manuel Francisco dos Santos

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaMané Garrincha
MFdSantos-Garrincha.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
NaixementManuel Francisco dos Santos
28 octubre 1933 Modifica el valor a Wikidata
Pau Grande (Brasil) (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Mort20 gener 1983 Modifica el valor a Wikidata (49 anys)
Rio de Janeiro (Brasil) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCirrosi hepàtica Modifica el valor a Wikidata (Cirrosi hepàtica Modifica el valor a Wikidata)
SepulturaRio de Janeiro 22° 34′ 40″ S, 43° 11′ 02″ O / 22.57767°S,43.18381°O / -22.57767; -43.18381 Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Altres nomsGarrincha,
O anjo das pernas tortas,
A alegria do povo
Alçada1,69 m[1]
Activitat
Ocupaciófutbolista Modifica el valor a Wikidata
Activitat1951 Modifica el valor a Wikidata –
Nacionalitat esportivaBrasil Modifica el valor a Wikidata
Esportfutbol Modifica el valor a Wikidata
Posició a l'equipDavanter, extrem
Número esportiu7 Modifica el valor a Wikidata
Clubs juvenils
Anys Equip
1948–1952 Pau Grande
Clubs professionals
Anys Equip PJ (g)
1953–1965
1966
1967
1968
1968–1969
1972
Botafogo
Corinthians
Portuguesa Carioca
Atlético Junior
Flamengo
Olaria
614
13
33
1
24
7
245
10
7
3
4
7
Selecció nacional
Anys Equip PJ (g)
1955–1966 Brasil Brasil 50 12
Participà en
juliol 1966Mundial de Futbol 1966
1962Mundial de Futbol 1962
juny 1958Mundial de Futbol 1958 Modifica el valor a Wikidata

FIFA: 63868 Find a Grave: 13851668 Modifica el valor a Wikidata

Manuel Francisco dos Santos (Magé, 28 d'octubre, 1933Rio de Janeiro, 20 de gener, 1983), conegut pel sobrenom de Mané Garrincha, o simplement Garrincha (petit ocell), fou un destacat futbolista brasiler que jugava a la davantera, normalment a la posició d'extrem.[2]

Mané és el diminutiu de Manuel. També va rebre els sobrenoms d'Alegria do Povo (Alegria del poble) o Anjo de Pernas Tortas (Àngel de cames tortes).[3]

Carrera esportiva[modifica]

Garrincha era un gran driblador (per molts historiadors, el millor de la història del futbol) i tenia un fort xut amb ambdues cames. És considerat per la FIFA com el segon millor jugador brasiler de la història, per darrere de Pelé i, el 1999, obtingué la mateixa posició en una votació de la IFFHS. Entre els fans més veterans del seu país és molt popular i alguns el consideren millor que Pelé.[4][5][6]

La major part de la seva vida esportiva transcorregué al Botafogo, club de Rio de Janeiro. El 1966, ja en el declivi de la seva carrera, fou venut al Corinthians, amb qui disputaria una única temporada, incorporant-se a la Portuguesa Carioca l'any següent. Un curs més tard fitxà pels colombians de l'Atlético Junior, on va estar-s'hi només unes setmanes,[7] sent contractat a continuació pel Flamengo, on romangué fins el 1969. A començaments dels anys 70, certs rumors el van situar a prop de diversos clubs europeus, com el Red Star FC 93 francès, l'AC Milan italià o el Benfica portuguès, però cap arribà a concretar-se.[8][9] La seva carrera encara s'allargà fins el 1972, quan jugà per l'Olaria. Ja retirat, va continuar jugant partits d'exhibició fins el 1982.[10]

Aixecant la Copa del Món de 1962.

Garrincha jugà 50 partits internacionals amb la selecció del Brasil entre 1955 i 1966, disputant tres Mundials 1958, 1962 i 1966, guanyant-ne els dos primers. Destacà especialment al Mundial de 1962, on, lesionat Pelé, esdevingué el millor jugador del torneig.[11]

Garrincha va morir a l'edat de 49 anys per una cirrosi al fetge, causada per la seva addicció a la beguda.[3][5]

Biografia[modifica]

Va néixer en una família molt humil al districte de Pau Grande, municipi de Magé, estat de Rio de Janeiro (a l'extrarradi de la capital). Una de les germanes va donar-li el seu sobrenom, Garrincha, un petit ocell (Troglodytes musculus) molt comú a la regió.[12][13]

Una de les característiques més marcants de la figura del futbolista era la forma de les seves cames: totes dues es corbaven cap al costat esquerre i, a més, la cama dreta era sis centímetres més curta que l'altra. Hi ha versions que apunten a que aquesta deformitat era congènita, mentre que altres apunten cap a una poliomielitis infantil.[14]

El matrimoni format per Elza Soares i Garrincha, 1971.

L'èxit de Mané Garrincha en el terreny de joc contrastava fortament amb la seva vida personal. La seva primera muller fou Nair Marques, la seva parella durant l'adolescència. Van tenir nou filles. El 1963 es va separar de Marques i d'immediat va fer pública la seva relació amb la cantant Elza Soares, que haurien iniciat un any abans. Soares i dos Santos van contraure matrimoni el 1966.[15]

El futbolista tenia seriosos problemes amb la beguda i es va veure involucrat en diversos accidents de trànsit, sent el més greu el que va patir l'abril de 1969 i on va resultar morta la seva sogra. Garrincha va ser condemnat a dos anys per homicidi, complint-los en llibertat condicional.[9]

La unió amb Elza Soares va ser convulsa, per les constants agressions i traïcions de Garrincha, agreujades per l'alcoholisme sever. Es divorciaren el 1982. Van tenir un únic fill, Garrinchinha (1976-1986). A més dels deu fills que tingué amb ambdues esposes, el davanter en va reconèixer quatre més, fruit de relacions extramatrimonials.[15]

Els últims anys de l'esportista van estar marcats per la seva addició a l'alcohol i la precarietat econòmica, vivint en un pis llogat per la CBF. L'any 82 va ser hospitalitzat fins a vuit cops, per problemes derivats de la beguda. Va finar la matinada del 20 de gener de 1983, en un hospital del barri de Botafogo. Segons l'autòpsia, la causa de la mort fou congestió pulmonar, pancreatitis i pericarditis, dintre d'un quadre d'alcoholisme crònic. Garrincha està enterrat en el cementiri de Magé, on una estàtua recorda la seva figura.[16][17] Al seu epitafi s'hi pot llegir: "Aquí descansa en pau aquell qui fou l'Alegria del Poble – Mané Garrincha".[18]

Palmarès[modifica]

Garrincha amb la pilota (extrem superior dret), en la jugada que acabaria amb el segon gol dels brasilers en la final del Mundial de 1958, contra Suècia (resultat final, 5-2).
Garrincha (dreta) en un partit contra el FC Barcelona, corresponent a la Copa Iberoamericana, disputat el 1964 a Buenos Aires.

Selecció nacional

Clubs

Guardons individuals

  • Màxim golejador del Mundial: 1962 (compartit)
  • Millor jugador del Mundial: 1962
  • Millor jugador de l'any per la revista World Soccer: 1962

Homenatges[modifica]

« Si hi ha un Déu que reguli el futbol, aquest Déu és sobretot irònic, farsant i Garrincha va ser un dels seus delegats encarregats feia befa de tot i de tots als estadis. Però, com també és un Déu cruel, va treure a l'enlluernador Garrincha la facultat de percebre la seva condició d'agent diví. Fou un pobre i petit mortal que va ajudar un país sencer a sublimar les seves tristeses. El pitjor és que les tristeses tornen i no hi ha un altre Garrincha disponible. Es necessita d'un de nou que ens nodreixi el somni. »
— Carlos Drummond de Andrade, Jornal do Brasil, 21/01/1983

Referències[modifica]

  1. World Cup Champions Squads 1930 - 2002, by RSSSF
  2. Antezana, 1997, p. 8.
  3. 3,0 3,1 Stevenson, Jonathan. «Remembering the genius of Garrincha». BBC, 20-01-2008. [Consulta: 21 gener 2008].
  4. «Garrincha». International Football Hall of Fame. [Consulta: 23 octubre 2021].
  5. 5,0 5,1 «Garrincha». FIFA World Cup 2006, 2006. Arxivat de l'original el 2006-07-08. [Consulta: 1r juliol 2008].
  6. Hanagudu, Ashwin. «Top 10 Football Players of All Time - Garrincha». sportskeeda, 05-10-2021.
  7. «Garrincha y su paso por el Atlético Junior de Colombia». Kodro MAgazine, 07-11-2020. [Consulta: 24 octubre 2021].
  8. «GARRINCHA AU RED STAR !» (en francès). Allez Red Star.
  9. 9,0 9,1 Bravo, Eduardo. «Auge y caída de Garrincha, el ídolo de las piernas torcidas». GQ, 20-01-2020. [Consulta: 23 octubre 2021].
  10. «Playing notes». Solar. Arxivat de l'original el 2006-04-28. [Consulta: 1r juliol 2008].
  11. Hougham, Dominic. «Garrincha’s mesmerising peak at the 1962 World Cup» (en anglès). These Football Times, 08-08-2021. [Consulta: 23 octubre 2021].
  12. «Brazil look to spirit of 1962». The Telegraph, 14-05-2006. [Consulta: 13 juny 2006].
  13. Castro, 2005, p. 17.
  14. Castro, 2005, p. 36-37.
  15. 15,0 15,1 Bellos, 2002, p. 95-120.
  16. Leite Lopes, José Sérgio; Sylvain, Maresca «A morte da "Alegria do povo"» (pdf). Revista brasileira de ciências sociais, 20, 1992-07.
  17. «Garrincha recibe honras fúnebres en Maracaná» (en castellà). El País [Madrid], 20-01-1983. ISSN: 1134-6582 [Consulta: 23 octubre 2021].
  18. MacSwan, Angus. «Bad boy Garrincha remembered». Reuters, 04-10-2004. [Consulta: 28 octubre 2005].
  19. «El estadio Mané Garrincha, el "elefante colorido" y solitario de Brasilia». France 24, 04-03-2018. [Consulta: 23 octubre 2021].
  20. Flórido, Isabela. «Museu de Esportes Mané Garrincha» (en portuguès brasiler). UOL, 01-07-2007. [Consulta: 23 octubre 2021].
  21. «Garrincha, Alegria do Povo | Ciclos de Cinema» (en portuguès brasiler). TV Brasil, 19-12-2013. [Consulta: 23 octubre 2021].
  22. «Garrincha - Estrela Solitária | Crítica». Omelete. [Consulta: 23 octubre 2021].
  23. «Inaugurada na terça-feira, estátua de Zagallo e outras três são pichadas». Globoesporte, 06-06-2013. [Consulta: 23 octubre 2021].
  24. «Trinta anos sem Mané Garrincha...» (en portuguès brasiler). Toque de Bola, 20-01-2013. [Consulta: 23 octubre 2021].

Bibliografia[modifica]

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]