Manuel I Àngel-Comnè
  | |
| Nom original | Μανουήλ Κομνηνός Δούκας (grec) |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | c. 1187 |
| Mort | 1241 (Gregorià) (53/54 anys) |
| dèspota de tot l'Epir | |
| 1230 – 1237 | |
← Teodor I Joan I → | |
| dèspota parcial de l'Epir (Tessalònica) | |
| 1239 – 1241 | |
| Juntament amb | Joan I |
| Activitat | |
| Ocupació | monarca |
| Família | |
| Família | Komnenodoukas family (en)  |
| Cònjuge | 1-Jefimija Nemanjić 2-Maria Assèn |
| Pares | Joan Ducas i Zoè Ducas |
| Germans | Teodor I Àngel-Comnè Ducas, Constantí Comnè Ducas i Miquel I Àngel-Comnè |
| Parents | Miquel I Àngel-Comnè (germà consanguini) Isaac Comnè Ducas (germà consanguini) Aleix Comnè Ducas (germà consanguini) |
Manuel Àngel-Comnè Ducas, també conegut com a Manuel Ducas, fou el tercer governant del Despotat de l'Epir, del 1230 al 1237, que va assumir el poder durant la captivitat a Bulgària del seu germà el basileu Teodor I.
Quan el 1237 va tornar el seu germà es va haver d'exiliar a l'Imperi de Nicea on va trobar el suport per tornar el 1239 a recuperar el tron. Després de diverses conquestes els dos germans van pactar un repartiment del territori. A la seva mort el 1241 la seva part va passar a mans del seu nebot Miquel II.
Orígens[modifica]
Manuel era fill del sebastocràtor Joan Ducas i de la seva esposa Zoe. Era germanastre de Miquel I que havia creat un estat independent a la regió de l'Epir que més endavant s'anomenaria Despotat de l'Epir. Els seus germans eren: el basileu Teodor I i Constantí Àngel-Comnè, general al servei de Miquel I. La seva família estava emparentada amb els Àngel que havien estat emperadors biantins: Isaac II Àngel (r. 1185–95 i 1203–04) i d'Aleix III Àngel (r. 1195–1203).[1] Igual com el seu germanastre, Miquel I, va preferir fer servir el cognom "Ducas" o "Comnè Ducas" (en grec Μιχαήλ Κομνηνός ὁ Δούκας).
Pel seu primer matrimoni tenia lligams amb la noblesa sèrbia, ja que es va casar amb una germana del príncep serbi Stefan Nemanjić (r. 1196–1228).[2]
Ascens al poder[modifica]
No se sap res de la seva vida abans del seu ascens al poder, probablement al voltant de l'any 1225 o 1227, després que Teodor assumís el títol de basileu, ell devia rebre la dignitat de dèspota.[3] El 1225 es va casar per segona vegada, aquesta vegada amb Maria Assèn, una filla il·legítima d'Ivan II Assèn de Bulgària, com a part de l'estratègia que del seu germà va marcar per fonamentar aliança amb aquell país.[2][4]
Quan Teodor va ser fet captiu a la batalla de Klokotnitsa, a la riba superior del riu Maritza,[5][6] Manuel va assumir el poder, amb permís d'Ivan Assèn que, com a vencedor de la batalla, considerava aquells territoris una província búlgara. Manuel va establir la capital a Tessalònica, que abans de la conquesta feta pel seu germà uns anys enrere havia estat la capital del Regne de Tessalònica, l'estat més important a la part occidental de l'antic Imperi Romà d'Orient.
Manuel va intentar establir contactes amb el papat, però el 1232 el cisma que hi havia entre els bisbes ortodoxos e l'Imperi de Nicea i els bisbes ortodoxos de l'Epir es va anar afeblint i el retornat patriarcat ortodox li va desaconsellar la unió amb l'Església Catòlica.
Manuel va governar en pau fins al 1237, quan el seu sogre Ivan Assèn va enviudar i es va casar amb Irene, la filla de Teodor. Llavors Teodor fou perdonat i se li va permetre tornar a la seva terra. El primer que va fer va ser entrar a Tessalònica disfressat de rodamons i, ajudat pel seu fill Joan va contactar amb la noblesa per enderrocar Manuel. Teodor, tot i que estava ceg, encara era respectat per les conquestes que havia fet en el passat i aviat va obtenir el suport que buscava. Manuel va provar, sense aconseguir-ho, aconseguir ajut del príncep Jofre II d'Acaia i es va veure forçat a fugir cap a Àsia Menor mentre enviava la seva dona a la cort del seu pare on estaria més segura.
Primer va desembarcar a Atàlia i després de travessar territori seljúcida va arribar a Nicea. L'emperador nicè, Joan III Vatatzes, va donar suport a Manuel i a començaments del 1239 va salpar amb una flota de sis vaixells per recuperar el tron. Va desembarcar a Tessàlia, a prop de Demètries.[7][8] En poc temps va ocupar Farsàlia, Làrissa, i Platamon. Davant la perspectiva d'una guerra civil Teodor va pactar un repartiment del territori: Manuel rebia Tessàlia, Joan, el fill de Teodor que governava en el seu nom, mantenia la possessió de Tessalònica i els territoris de Macedònia fins als punts més occidentals, Vodena i Ostrovo, mentre que Constantí (fill del seu germà Constantí) quedava confirmat en el seu apanatge d'Etòlia i Acarnania.[7][9]
El seu nebot Miquel II Àngel-Comnè Ducas (fill del dèspota Miquel I), que havia estat a l'exili i no l'havien inclòs en cap acord, va aprofitar el caos de poder per apoderar-se del govern a l'Epir, Etòlia i Acarnània, i es va proclamar dèspota a aquestes regions i a Corfú, deixant a Joan només alguns territoris principalment a Tessàlia. Quan el 1241 va morir Manuel, Miquel II es va afanyar a entrar a Tessalònica i assegurar també aquesta ciutat.[10][11]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Manuel I Àngel-Comnè |
Referències[modifica]
- ↑ Loenertz, 1973, p. 362.
- ↑ 2,0 2,1 Polemis, 1968, p. 90.
- ↑ Varzós, 1984, p. 584–589.
- ↑ Bredenkamp, 1996, p. 148.
- ↑ Fine, 1994, p. 124.
- ↑ Varzós, 1984, p. 612–613.
- ↑ 7,0 7,1 Fine, 1994, p. 133.
- ↑ Varzós, 1984, p. 618–619.
- ↑ Varzós, 1984, p. 619.
- ↑ Fine, 1994, p. 133–134.
- ↑ Varzós, 1984, p. 620–621.
Bibliografia[modifica]
- Bredenkamp, François. The Byzantine Empire of Thessaloniki, 1224-1242. Thessaloniki History Center, 1996.
- Fine, John Van Antwerp. The Late Medieval Balkans: A Critical Survey from the Late Twelfth Century to the Ottoman Conquest (en anglès). University of Michigan Press, 1994. ISBN 978-0-472-08260-5.
- Loenertz, Raymond-Joseph «Aux origines du despotat d'Épire et de la principauté d'Achaïe» (en francès). Byzantion, 43, 1973.
- Polemis, Demetrios I. The Doukai: a contribution to Byzantine prosopography (en anglès). Athlone, 1968.
- Varzos, Konstantinos. Η Γενεαλογία των Κομνηνών [La genealogia dels Comnè] (en grec). B. Centre d'Estudis Bizantins de la Universitat de Tessalònica, 1984.