Manuel Sanchis i Guarner

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaManuel Sanchis i Guarner
Dades biogràfiques
Naixement 9 de setembre de 1911
València
Mort 16 de desembre de 1981(1981-12-16) (als 70 anys)
València
Ciutadania Espanya
Alma mater Universitat de València
Activitat professional
Ocupació Lexicògraf, escriptor, historiador, filòleg i professor
Obra
Obres destacades La llengua dels valencians (1933)
Gramàtica valenciana (1950)
La Ciutat de València (1979)
Premis i reconeixements
Signatura
Modifica dades a Wikidata
Màquina d'escriure, ulleres i ploma estilogràfica de Sanchis Guarner. El llibre és el mecanoscrit original del seu llibre La Ciutat de València. Síntesi d'història i geografia urbana.
Sanchis Guarner (a la dreta) a la presentació del llibre Poemes Home-Terra d'en Josep Lozano i Lerma, a Alginet (6 de juny de 1971)

Manuel Sanchis i Guarner (València, 9 de setembre de 1911 - València, 16 de desembre de 1981) fou un filòleg, historiador i escriptor valencià en llengua catalana.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Era nebot del canonge i historiador Josep Sanchis Sivera. Fou doctor en Filosofia i Lletres i llicenciat en Dret. Durant la seua època d'estudiant fou membre d'Acció Cultural Valenciana. Treballà al Centro de Estudios Históricos amb els prestigiosos filòlegs espanyols Ramón Menéndez Pidal i Tomás Navarro Tomás. Abans d'acabar la carrera s'incorporà a l'equip d'enquestadors de l'Atlas Lingüístico de la Península Ibérica i recorregué els territoris de parla catalana de l'Estat espanyol per fer enquestes per a la part catalanoparlant d'aquest atles.

Sanchis Guarner va ser un dels participants en l'elaboració de les Normes de Castelló. Defensava que el valencià és una modalitat dialectal d'una llengua comuna compartida amb diferents variants a Catalunya i Balears, però mai subordinada o inferior a elles, idea que va exposar al llibre La llengua dels valencians, argumentant que ningú en el passat no havia discutit la unitat de la llengua al País Valencià.

Va participar en la Guerra Civil defensant la legalitat republicana. Per això va ser represaliat durant el franquisme, passant pel camp de concentració de presoners polítics de Salamanca fins a complir la seua condemna en un penal de Madrid (1939-1943). Estigué bandejat a Mallorca entre 1943 i 1959, període en el qual es produeix la seua col·laboració amb Francesc de Borja Moll en l'elaboració del DCVB i en la revista literària Raixa (1953) i en el qual va descobrir i estudiar el valencià que es parla a la comarca murciana del Carxe.

El 1959 va tornar a València com a professor de francès en l'Institut San Vicente Ferrer fins que el 1960 va ser nomenat professor no numerari en la Universitat de València. En els primers anys seixanta va ingressar en l'Institut d'Estudis Catalans i va ser expulsat de la societat cultural Lo Rat Penat per la seua defensa de la unitat de la llengua. El 1966 va ingressar en la Real Academia de la Historia.

Tomba de Sanchis Guarner al cementeri general de València.

Després de la mort de Franco fundà l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. El 1974 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes en reconeixement a la seva trajectòria intel·lectual. El 1978 pateix un atemptat amb bomba per sectors de la ultradreta després d'una manifestació conjunta d'AP, GAV i Fuerza Nueva, entre d'altres. L'any següent rebé un paquet bomba camuflat dins de torrons, que no obrí gràcies als seus coneixements adquirits com a militar. També va rebre múltiples amenaces, tant per correu com en forma de pintades amenaçadores a la porta de sa casa.[1][2][3][4] El jutge no condemnà ningú per cap d'aquests fets, la qual cosa anà apagant la seua salut fins que morí pel desembre de 1981. La seua mort causà un profund impacte dins del panorama valencià. El dia del seu soterrament, al Cementiri General de València, aparegueren pintades infamants al mateix cementeri, realitzades per membres d'extrema dreta.

Al final de la seua vida estigué vinculat al Partit Nacionalista del País Valencià de Francesc de Paula Burguera.[5]

Obra[modifica | modifica el codi]

És autor d'una vasta obra que comprèn estudis de lingüística, literatura, història, etnografia i cultura popular, centrats en el País Valencià, però també en la resta de l'antiga Corona d'Aragó i la península Ibèrica. Fou també un dels principals col·laboradors a l'elaboració de l'Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI). D'entre les seues obres cal destacar La llengua dels valencians, publicat el 1933 i amb múltiples reedicions; la Gramàtica valenciana (1950), Els pobles valencians parlen els uns dels altres, La Ciutat de València (1979) o l'Aproximació a la història de la llengua catalana (1980). Va col·laborar en obres cabdals, com ara en el Diccionari català-valencià-balear o la Història del País Valencià. L'any 1974 va ser guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. De la seua extensa i valuosa obra destaquen, per temes:

  • Contribucions a la història del País Valencià:
    • Història del País Valencià (1965), que parla de la prehistòria i la història antiga i de l'època musulmana (part de la qual s'ocupà)
    • La ciutat de València (1971), monografia sobre València.
  • Gramàtiques:
  • Obres d’onomàstica i dialectologia:
  • Obres d’història de la llengua:
    • A banda d'obres de conjunt, com La llengua dels valencians (1933), Aproximació a la història de la llengua catalana (1980) i Introducción a la historia lingüística de Valencia (1949?) és autor de Factores históricos de los dialectos catalanes (1956), tesi sobre la justificació històrica dels dialectes catalans: la frontera entre el català oriental i occidental podria explicar-se mitjançant els límits dels establiments dels pobles preromans, concretament els ibers, bascs i indoeuropeus. També és qui ha treballat més en l'aprofundiment dels coneixements del mossàrab hispànic en diversos estudis, que l'han portat a un treball de conjunt sobre el mossàrab molt notable: El mozárabe peninsular (dins la Enciclopedia Lingüística Hispánica, I) (1962), Els parlars romànics de València i Mallorca anteriors a la Reconquista (1953). Ha estudiat també la llengua d'Ausiàs March: La lengua d'Ausiàs March; i la posició dels valencians enfront de la seua llengua en el període dels segles XVI-XVIII. Ha escrit Els valencians i la llengua autòctona durant els segles XVI, XVII i XVIII (1963). Cal esmentar, a més, La cartografia lingüística catalana (1956).
  • Obres d'història de la literatura: Els poetes romàntics de Mallorca (1950), Els poetes insulars de postguerra (1959), Poetes universitaris valencians (1962), La Renaixença al País Valencià (1967), El sector progressista de la Renaixença valenciana (1977), Els inicis del teatre valencià modern (1980).
  • Obres d'etnografia: Calendario de refranes valencianos (1945), Els vents segons la cultura popular (1952), Els molins de vent de Mallorca (1955); El cant de la Sibil·la (1956), Els pobles valencians parlen els uns dels altres (1963-1968), Les barraques valencianes (1957), Cançoneret valencià de nadal (1960), La processó valenciana del Corpus (1978). Com a prologista a l'obra de Bataller Calderón, Josep. Els jocs dels xiquets al País Valencià (en valencià). València: Institut de Ciències de l'Educació, Universitat de València, 1979, p. 198. ISBN 84-370-0110-2. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • AA. DD., "Perfil biogràfic, bibliogràfic, científic i humà de Manuel Sanchis Guarner" dins Miscel·lània Sanchis Guarner, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, València/Barcelona, 1992, vol. 1, pp. 11–141. ISBN 84-7826-305-5.
  • Luís Alpera, "Manuel Sanchis Guarner, investigador" dins Miscel·lània Sanchis Guarner, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, València/Barcelona, 1992, vol. 1. ISBN 84-7826-305-5.
  • Santi Cortés, Manuel Sanchis Guarner (1911-1981). Una vida per al diàleg, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, València/Barcelona, 2002. ISBN 84-8415413-0.
  • Cortés, Santi i ESCARTÍ, Vicent Josep (coords.). Manuel Sanchis Guarner: Un humanista valencià del segle XX. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2006. ISBN 84-482-4507-5. 
  • Emili Casanova, "Manuel Sanchis Guarner, dialectòleg", Miscel·lània Sanchis Guarner, a cura d'Antoni Ferrando, Vol. 1, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, València/Barcelona, 1992, ISBN 84-7826-305-5, pags. 43-70. ISBN 84-7826-305-5.
  • Joan Garí, "La ideologia lingüística de Sanchis Guarner" dins Miscel·lània Joan Fuster, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1992, vol. 5, p. 374 i 376. ISBN 84-7826-305-5.
  • Joan Solà, "Pompeu Fabra, Sanchis Guarner i altres escrits", Eliseu Climent, València, 1984. ISBN 84-7502-100-X.
  • Vicent Simbor. "Manuel Sanchis Guarner, historiador i crític de la literatura" dins Miscel·lània Sanchis Guarner, vol. 1, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, València/Barcelona, 1992. ISBN 84-7826-305-5.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Cartes amenaçadores
  2. Cartes amenaçadores
  3. Pintades
  4. Pintades
  5. Vicent Franch, político article de Francesc de Paula Burguera a El País del 21 de 2001 (castellà)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Wikiquote A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Manuel Sanchis i Guarner
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Manuel Sanchis i Guarner Modifica l'enllaç a Wikidata