María Teresa León

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaMaría Teresa León
Maria-teresa-goyri1.jpg
Dades biogràfiques
Naixement 31 octubre 1903
Logronyo
Mort 13 desembre 1988 (85 anys)
Madrid
Activitat professional
Ocupació Escriptora, guionista, editora, traductora, dramaturga i escriptora de literatura infantil
Gènere Novel·la, teatre i assaig
Dades familiars
Cònjuge Rafael Alberti Merello (1932–1988)
Modifica dades a Wikidata

María Teresa León Goyri (Logronyo, 31 d'octubre de 1903-Madrid, 13 de desembre de 1988) va ser una escriptora espanyola integrant de la Generació del 27.[1]

María Teresa León Goyri

María Teresa León, és autora de llibres, guions de cinema, muntatges de teatre, traductora en diversos idiomes. Va tractar d'estendre la cultura pels pobles, i va ajudar, al costat de Rafael Alberti, Rosa Chacel, Timoteo Pérez Rubio o Arturo Serrano Plaja i un sens fi d'homes i dones del poble, molts d'ells anarquistes, a posar en lloc segur innombrables quadres del tresor artístic i més de quaranta mil llibres d'incalculable valor, evitant la seva pèrdua en la contesa nacional de 1936.[2]


Orígens[modifica]

Filla del coronel de l'exèrcit Ángel León y de Maria Oliva Goyri, cosina de María Goyri (dona de Ramón Menéndez Pidal).[3] En la seua educació influïren molt els seus oncles i sobretot la seva tia Maria Amalia Goyri,[4] que havia sigut una de les primeres dones espanyoles en obtenir un doctorat en filosofia i lletres; i que impartí classes a la universitat espanyola (Las primeras universitarias en España 1872-1910, Consuelo Flecha Garcia). La infància de María Teresa transcorregué entre Madrid, Barcelona i Burgos, ciutat a la que tornaria en diverses ocasions i amb la qual es sentí fortament lligada. Estudià en la Institución Libre de Enseñanza i es llicencià en filosofia i Lletres. D'aquesta manera, María Teresa s'educà en un ambient culte, il·lustrat, que la marcà i definí durant tota la seua vida.[5][6][7]

Molt jove es casà, el 1920 (amb 17 anys), amb Gonzalo de Sebastián Alfaro, amb qui tingué dos fills: Gonzalo i Enrique nascuts el 1921 i 1925 respectivament però el matrimoni no és felic ja que ell vol controlar tots els aspectes de la vida de María Teresa qui, cap el 1922, decideix abandonar-lo. Cap el 1924 María Teresa torna amb el seu marit ja que aquest li havia pres el fill prohibint-li visitar-lo.[4] En aquesta època publicà articles en els que parlava de temes relacionats amb la cultura i la dona al Diario de Burgos sota el pseudònim Isabel Inghirami, heroïna de Gabriele D'Annunzio, i posteriorment amb el seu propi nom.

El 1928, realitzà un viatge a l'Argentina, i l'any següent publicà les primeres obres: Cuentos para soñar i La bella del mal amor. El 1929 coneix a Rafael Alberti i trenca el seu matrimoni, per a anar-se'n amb el poeta a Mallorca. El 1932 es casen per lo civil. Una de les primeres col·laboracions d'Alberti per a María Teresa León són les il·lustracions per a seu tercer llibre, una col·lecció de contes anomenada Rosa Fría, patinadora de la luna. És en aquest moment quan la Junta per a l'Ampliació d'Estudis pensionà a María Teresa León per a estudiar el moviment teatral europeu i començaren a viatjar per Berlín, la Unió Soviètica, Dinamarca, Noruega, Bèlgica i Holanda. Aquestes experiències li permeteren comptar amb una temàtica per a les seues obres, que fou ampliant posteriorment amb una dotzena d'articles, publicats a l’Heraldo de Madrid el 1933.

També l'any 1933 és l'any en que es divorcia del seu primer marit i es casa amb Alberti,[4] amb qui Participa en la fundació, i posterior direcció, de la revista Octubre, en la que publicarà la seua obra Huelga en el puerto (1933).[8][6][9][7]

Viatge a la URSS i compromís republicà[modifica]

El 1934 la parella tornà a la Unió Soviètica on assistiren al Primer Congrés d'Escriptors Soviètics, on conegueren a Louis Aragon, Pasternak, Maksim Gorki i André Malraux.[4][10] Tingueren una gran activitat política i social al produir-se la Revolució d'Astúries de 1934, sent proposats com a emissaris del Socors Roig Internacional, en nom de qui viatjaren als Estats Units d'Amèrica, Cuba, Nicaragua, Veneçuela i Mèxic per recaptar fons per als miners asturians damnificats.[6][9] Maria Teresa també escriu articles explicant els fets asturians al New York Post i al The New Republic.[4]

El Cop d'estat del 18 de juliol que inicià a la Guerra Civil els agafa a Eivissa, d'on aconsegueixen escapar.[6][9] S'instal·len novament en Madrid en plena guerra i María Teresa passa a exercir el càrrec de secretaria de la Alianza de Escritores Antifascistas. Les seues vivències en el Madrid bèl·lic seran reflectides més tard amb gran intensitat en dos novel·les: Contra viento y marea i Juego limpio, aquesta última de gran càrrega dramàtica, crua i intensa, amb importants notes autobiogràfiques en la que narra el dia a dia d'un grup d'actores. María Teresa fou subdirectora del Consejo Central del Teatro, i posà en peus, ja com autora, ja com actriu o com a directora, importants empreses teatrals a l'Espanya republicana.

El matrimoni Alberti-León, juntament amb José Bergamín, entre d'altres, van fundar la revista El Mono Azul, veu de la Alianza de escritores Antifascista, on es va publicar el Romancero de la Guerra Civil dedicat a Federico Garcia Lorca.[4] També va participar en la Junta de Defensa del Tesoro Artístico Nacional, duent a terme una intensa activitat d'animació cultural i literària als fronts de guerra, i tractant de salvar el patrimoni nacional, como el tresor sacre de Toledo i traslladant els fons pictòrics del Museu del Prado i de L'Escorial a València (junt amb altres intel·lectuals, artistes i literats de la Generació del 27 com Rosa Chacel i el seu marit Timoteo Pérez Rubio).[5][6][9][10] El seu marit, Rafael Alberti, escrigué al respecte una obra anomenada "Noche de guerra en el Museo del Prado".

També participà al II Congreso de Escritores Revolucionarios el 1937, celebrat a Madrid i València. Durant la guerra el seu treball es centrà en el teatre, exercint el càrrec de subdirectora del Consejo Central del Teatro, presidit per Josep Renau, promovent diferents iniciatives en aquest camp, sent responsable del Teatro de Arte y Propaganda de Madrid[11] i, el 1938 de Las Guerrillas del Teatro del Ejército del Centro (Bàndol republicà), posà en marxa diverses empreses teatrals. Treballà tant com dramaturga, como directora d'escena i inclusiu esporàdicament col·laborà com actriu; fou co-directora de Los títeres de cachiporra de Federico Garcia Lorca i La cacatúa verde, d'Arthur Schnitzler; també dirigí La tragedia optimista, de l'autor rus Vsevolod Vichnievsky, dirigint i participant com a actriu en la versió que féu el mateix Alberti de l'obra Numancia. També dirigí i participà en una altra obra d'Alberti: Cantata de los héroes y la fraternidad de los pueblos. Una altra de les seues contribucions al món del teatre fou la fundació de El Cine, Teatro, Club de la Alianza de Intelectuales Antifascistas.[6][9][5][7]

Exili i retorn[modifica]

Amb el final de la guerra i la derrota republicana hagueren d'exiliar-se, en un primer moment a Orà, a França, més tard a l'Argentina e inclús a Itàlia.[5][6][7]

S'instal·laren a París fins finals de 1940, realitzant traduccions per a la ràdio francesa Paris-Mondial i treballant com locutors per a les emissions d'Amèrica Llatina.[6]

En Argentina residiren durant vint-i-tres anys, allí nasqué la seua única filla Aitana. És en Argentina, segons alguns autors (Estébanez), on adquireix la maduresa de la seva prosa, com a cim de la seua evolució iniciada amb els primers contes de tall tradicional als anys vint, passant per una etapa avantguardista després de conèixer a Alberti, i continua amb un realisme socialista a partir de la República.[12] L'arribada al poder de Juan Domingo Perón els féu anar a Itàlia, on s'establiren en Roma (és aquí on es perfila la seua obra Memoria de la melancolia) fins a 1963. És en aquest moment quan el matrimoni Alberti inicia novament viatges a Europa y realitzen el seu primer viatge a la Xina, després del qual escriu en 1958 junt a Rafael Alberti, Sonríe China.[6][9][7][13]

Amb l'arribada de la democràcia, Rafael Alberti i María Teresa León tornen a Espanya el 27 d'abril de 1977,[14] però ella no gaudirà molt de la nova etapa espanyola. Afectada de la Malaltia d'Alzheimer,[15] fou ingressada a un sanatori de la rodalia de Madrid en el que morirà el 13 de desembre de 1988.[6][12][7]

Reconeixement de la seva obra[modifica]

Pot afirmar-se que María Teresa León fou una dona compromesa amb el conflictiu temps que li va tocar viure, enfrontant-se a crítiques i antiquats costums.[5]

En l'any 2003, se celebrà el centenari del naixement de l'escriptora, i els 15 anys de la seua mort, per aquest motiu, institucions de Burgos (on passà la seua adolescència i joventut), organitzaren en el Círculo de Bellas Artes, de Madrid, l'exposició María Teresa León. Memoria de un compromiso; en ella figuraren textos inèdits sobre Federico García Lorca, Lope de Vega, Ramón Menéndez Pidal. Pot considerar-se aquesta exposició como memòria i recuperació de la personalitat literària de l'escriptora de la generació del 27, enfosquida per la seva llarga vinculació amb el poeta Rafael Alberti.[16]

Obra Literària[modifica]

Com escriptora explora els gèneres més variats: autobiografia (Memoria de la melancolia, considerada per molts una obra clau del gènere); novel·la (Contra viento y marea, Juego limpio); relats (Las peregrinaciones de Teresa, Fábulas del tiempo amargo); biografies novel·lades (Don Rodrigo Diaz de Vivar, el Cid Campeador, Doña Jimena Diaz de Vivar, gran señora de todos los deberes), assaig (La historia tiene la palabra)..., inclús teatre, camp en el qual fou actriu, directora d'escena, autora.[5]

Teatre
  • Huelga en el puerto; 1933, Teatre
  • Misericordia; Teatre
  • La tragedia optimista; 1937, Teatre
  • La libertad en el tejado; 1989, Teatre
Novel·la
  • Contra viento y marea; AIAPE, Buenos Aires, 1941, Novel·la[11]
  • El gran amor de Gustavo Adolfo Bécquer; Losada S.A., Editorial, Buenos Aires, 1946, Novel·la
  • Don Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid campeador; Peuser, Buenos Aires, 1954, Novel·la
  • Juego limpio; Goyanarte, Buenos Aires, 1959, Novel·la
  • Doña Jimena Díaz de Vivar, gran señora de todos; Losada S.A., Editorial, Buenos Aires, 1960, Novel·la
  • Menesteos, marinero de abril; Era, México, 1965, Novel·la
  • Cervantes. El soldado que nos enseñó a hablar; Altalena, Madrid, 1978, Novel·la
Contes
  • Cuentos para soñar; Hijos de Santiago Rodríguez, Burgos, 1928, Contes
  • La bella del mal de amor; Hijos de Santiago Rodríguez, Burgos, 1930, Contes
  • Rosa-Fría, patinadora de la luna; Espasa Calpé, Madrid, 1934, Contes
  • Cuentos de la España actual; Dialéctica, México, 1935, Contes
  • Una estrella roja; Ayuda, Madrid, 1937, Contes
  • Morirás lejos; Americalee, Buenos Aires, 1942, Contes[11]
  • Las peregrinaciones de Teresa; Botella al mar, Buenos Aires, 1950, Contes
  • Fábulas del tiempo amargo; Alejandro Finisterre, México, 1962, Contes
Assaig
  • Crónica General de la Guerra Civil; Alianza de Intelectuales Antifranquistas, Madrid, 1939, Assaig.[3]
  • La historia tiene la palabra; Patronato Hispano-Argentino de Cultura, Buenos Aires, 1944, Assaig
Guions cinematogràfics
  • Los ojos más bellos del mundo; 1943, Guió de cinema
  • La dama duende; 1945, Guió de cinema.[15]
Altres
  • Nuestro hogar de cada día; Compañía Fabril Editora, Buenos Aires, 1958
  • Sonríe China; Jacobo Munick, Buenos Aires, 1958, Miscelànea
  • Memoria de la melancolía; Losada S.A., Editorial, Buenos Aires, 1970, Biografia[11]

Referències[modifica]

  1. «León Goyri, María Teresa» (en español). Escritores.org. [Consulta: 19 desembre 2013].
  2. http://elpais.com/diario/2004/02/14/andalucia/1076714525_850215.html
  3. 3,0 3,1 Belausteguigoitia, Santiago. «La crónica de una epopeya» (en castellà). El País, 16-11-2007.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Balló, Tània. Las Sinsombrero. Sin ellas, la historia no está completa. (en espanyol). 6a. Espasa Libros, S.L.U., gener de 2017, p. 183,185-187, 193,195,197,201. ISBN 9788467046038. 
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 http://elpais.com/diario/2004/01/24/andalucia/1074900155_850215.html
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 6,8 6,9 http://www.escritores.org/biografias/148-María-teresa-leon-goyri
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 http://www.valvanera.com/rileon.htm
  8. Belausteguigoitia, Santiago. «El teatro de María Teresa León» (en castellà). El País, 24-09-2003.
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 http://escritoras.com/escritoras/María-Teresa-Leon
  10. 10,0 10,1 Alcaraz, Felipe. «María Teresa León» (en espanyol). Andaluces.es, 28-11-2013.
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 Gran Enciclopèdia Catalana, volum 13, pàg 432 i 433. 1988. ISBN 84-7739-008-8
  12. 12,0 12,1 http://elpais.com/diario/2003/11/08/cultura/1068246005_850215.html
  13. Lanacion Alberti y León, los inmigrantes
  14. Torres, Rosana. «13 miradas exploran la vida y la obra de María Teresa León» (en castellà). El País, 25-03-2006. [Consulta: 19 desembre 2013].
  15. 15,0 15,1 Samaniego, Fernando. «Escritos inéditos de María Teresa León en la muestra del centenario» (en castellà). El País, 08-11-2003.
  16. http://elpais.com/diario/2003/11/08/cultura/1068246005_850215.html