María de Maeztu

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaMaría de Maeztu
María Maeztu.JPG
Biografia
Naixement (es) María de Maeztu y Whitney
18 juliol 1881
Vitòria
Mort 7 gener 1948 (66 anys)
Mar del Plata
Lloc d'enterrament Cementiri d'Estella (Navarra) 
Greater Royal Coat of Arms of Spain (c.1883-1931) Version with Golden Fleece and Charles III Orders.svg  Membre de l'Assemblea Nacional Consultiva 

Dades personals
Formació Universitat de Salamanca
Activitat
Ocupació Pedagoga
Família
Germans Gustavo de Maeztu i Ramiro de Maeztu
Modifica les dades a Wikidata

Maria de Maeztu Whitney (Vitòria, 18 de juliol de 1881Mar del Plata, 7 de gener de 1948) va ser una pedagoga i humanista espanyola. Membre de la "prestigiosa i dura família dels Maeztu", va dirigir i va impulsar la Residència de Senyoretes entre 1915 i 1936, va formar part de la junta directora de l'Institut-Escola i va presidir el Lyceum Club Femení (1926-1936).[a] Va morir a l'Argentina als 66 anys d'edat.[1]

Biografia[modifica]

Filla de l'enginyer Manuel de Maeztu Rodríguez, hisendat cubà d'origen navarrès, i de Juana Whitney, filla d'un diplomàtic anglès.[b] Es van establir a Vitòria. La mort del pare a Cuba i problemes administratius relacionats amb la seva herència, van deixar Juana Whitney i els seus cinc fills, Ramiro, Ángela, Miguel, María i Gustavo, en situació precària. Llicenciada Maria per l'Escola Normal de Magisteri de Vitòria (1896-98), la família va haver de traslladar-se a Bilbao, ciutat en la qual Juana va muntar l'Acadèmia Anglofrancesa, una mena de residència i alhora centre d'estudis per a senyoretes on la seva filla Maria va col·laborar de forma activa.

El 1902 va començar a exercir com a mestra en una escola pública de Santander, des d'on va ser traslladada a Bilbao cinc mesos després; però el seu periple acabaria a Madrid el 1909. De la seva experiència com a mestra d'escola sortiran conclusions com l'expressada a la Universitat d'Oviedo anys més tard:

És certa l'antiga dita que la lletra entra amb sang, però no ha de ser amb la del nen, sinó amb la del mestre.

Mentrestant, va continuar la seva formació universitària. Havent obtingut el títol de batxiller a l'Institut de Vitòria el 1907, dos anys després es va matricular com a alumna no oficial a la Universitat de Salamanca, encara que completaria els estudis a Madrid, on es va llicenciar en Filosofia i Lletres el 1915.

Pensionada per la Junta per a l'Ampliació d'Estudis i Recerques Científiques a partir del 1908, el seu coneixement d'idiomes, poc freqüent en l'Espanya de llavors, i el seu esperit brau i actiu la van fer alumna idònia en diversos projectes. Així va ser que va formar part de la comissió nomenada pel govern per al certamen pedagògic celebrat a Londres. A la seva tornada, a la societat bilbaïna "El Sitio", va donar una conferència en la qual observava que:

El progrés d'Anglaterra es deu, no a les peculiars condicions de la raça i el clima, sinó als elements predominants en la direcció d'aquell país, singularment a l'acció social de l'escola.

La formació internacional de Maria va prosseguir en els següents anys, viatjant a Brussel·les (1910) i a Alemanya. A la Universitat  de Marburg va ser alumna de Natorp i Hartman el 1912. De retorn, va ingressar al Centre d'Estudis Històrics, en el cercle de José Ortega y Gasset.

La Residencia de Senyoretes i l'Institut Escola[modifica]

Creada a Madrid, la Junta per a l'Ampliació d'Estudis li va encomanar l'organització i direcció de la Residència Internacional de Senyoretes.[2] Càrrec que va exercir entre el 1915 i el 1936 i que es convertiria en el gran projecte de la seva vida. En un article titulat «L'única cosa que demanem» i publicat en la revista La dona moderna, explicava la seva postura enfront de l'alliberament de la dona:

Sóc feminista; m'avergonyiria no ser-ho, perquè crec que tota dona que pensa ha de sentir el desig de col·laborar com a persona, en l'obra total de la cultura humana.

Maria de Maeztu va aconseguir compatibilitzar la seva tasca en la Residència de Senyoretes amb l'adreça d'un dels departaments de l'Institut Escola engegat també per la JAE el 1918, on va poder obrir encara més el ventall de les seves idees pedagògiques.[c]


Lyceum i feminisme[modifica]

Maria de Maeztu va fundar i va presidir des del 1926, el Lyceum Club Femení a semblança dels ja existents a Europa; si bé des d'un principi ella advocava per un club mixt, va haver d'acceptar el reglament internacional que regia a Europa.[3] El Lyceum tenia com a objectiu fomentar l'esperit col·lectiu de les dones i ser també un lloc obert a les dones casades que no volien tenir com a únic horitzó les quatre parets de la llar.[d] Es va inaugurar amb cent cinquanta sòcies de totes les tendències. Seguint el model internacional, va disposar de seccions de Literatura, Ciència, Arts Plàstiques i Industrials, Social, Música i Internacional. Maria de Maeztu organitzava cursets, conferències, concerts, exposicions, a càrrec d'intel·lectuals, científics i d'artistes nacionals i estrangers. García Lorca va llegir allí el seu llibre Poeta a Nova York i va donar en els seus salons la conferència Imaginació, inspiració i evasió en poesia; també Unamuno va llegir el seu drama Raquel encadenada.[e] Per la seva banda, Carmen Monne Baroja, per recaptar fons, va organitzar funcions i rifes de quadres en el seu petit teatre particular d'aficionats «La merla blanca».

En van ser vicepresidentes: Isabel Oyarzábal i Victoria Kent; secretària, Zenòbia Camprubí; sotssecretària, Helen Phipps; tresorera, Amàlia Galinizoga, i bibliotecària, Maria Martos de Baeza. També en van participar Margarita Nelken, María Lejárraga, Carmen Baroja, Ernestina de Champourcín, Concha Méndez, María Teresa León, Elena Fortún, Mabel Pérez d'Ayala. La presidència honorífica l'ostentaven la reina Victòria Eugenia i la duquessa d'Alba.[4]

Assembleista en la dictadura[modifica]

Durant la dictadura de Primo de Rivera, Maria, amb el suport del seu germà Ramiro, va acceptar —juntament amb altres 12 dones— ser membre de l'Assemblea Nacional, en la secció dedicada a l'educació.[5][6] Més tard, en els anys trenta, va ser vocal del Consell d'Instrucció Pública, i també membre del Consell Nacional de Cultura. va accedir a la docència universitària el 1932, en la recentment creada Secció de Pedagogia de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Central.

Exili a l'Argentina[modifica]

En esclatar la Guerra Civil el 1936, l'afusellament del seu germà Ramiro, intel·lectual de l'anomenada generació del 98 que després d'una joventut en el liberalisme radical havia evolucionat cap a la ideologia de la dreta nacionalista, va suposar un dur cop per a Maria. Apartada del seu lloc en la Residència de Senyoretes —altres fonts citen que va dimitir—, va sortir d'Espanya amb destinació a Buenos Aires, on va fixar la seva residència i en la Universitat de la qual se li va concedir la càtedra d'Història de l'Educació, que va mantenir fins a la seva mort.[f][7] Va tornar a Espanya el febrer del 1947, amb motiu de la mort del seu germà Gustavo —autor del seu retrat La meva germana María—, però va tornar a Buenos Aires on va morir dos anys després.[8] El seu cadàver va ser repatriat al mausoleu familiar d'Estella (Navarra).[9]

Obres[modifica]

Nomenada Doctora Honoris causa per diferents universitats del món.[10] El seu domini de diversos idiomes li va permetre desenvolupar una interessant tasca com a traductora; obres de l'alemany Paul Natorp com ara: Curs de pedagogia (1915) i Religió i humanitat: la religió dins dels límits de la humanitat. Contribució a la fundació de la pedagogia social (1914), o la Història de la pedagogia de l'anglès Paul Monroe (1918 i 1931). D'entre la seva obra humanista i pedagògica, escrita en gran part en l'última etapa de la seva vida, cal destacar:

  • Historia de la cultura europea. La edad moderna: grandeza y servidumbre. Intento de ligar la historia pretérita a las circunstancias del mundo presente, Buenos Aires: Juventud Argentina, Bibl. de la Esfinge. (Libros para la Mujer), 1941.
  • «La Pedagogía en Londres y las escuelas de párvulos» en: VV. AA., Anales de la Junta para la Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, Madrid, Impr. y Encuadernación E. Raso, 1909, t. I, memoria 8.
  • El problema de la Ética: la enseñanza de la moral.
  • El trabajo de la mujer: nuevas perspectivas: conferencias pronunciada el 8 de abril de 1933 Madrid: Escuela de Enfermeras del Hospital Central de la Cruz Roja Española, 1933.
  • Antología. Siglo XX. Prosistas españoles. Semblanzas y comentarios. Madrid: Espasa-Calpe, 1943.

Notes[modifica]

  1. En paraules de Ramón Gómez de la Serna, era germana del "noranta-vuitista" Ramiro de Maeztu i de Gustavo, pintor.
  2. La parella s'havia conegut a París: ell era fill del darrer intendent general quan l'illa de Cuba encara era territori espanyol, i en aquell moment ella tenia només 16 anys. Encara que mai van arribar a casar-se, es van establir a Vitòria.
  3. Una de les alumnes en aquell institut, l'escriptora Carmen Bravo-Villasante, en va reflectir l'ambient a la institució: «S'estudiaven idiomes, el francès era obligatori, i s'escollia entre l'anglès o l'alemany. Aparentment no s'hi treballava en absolut, no s'obligava a res, i l'alumna tenia la sensació de passar-s'ho bé i d'estar només escoltant els professors... Els professors eren els nostres amics, la seva vocació i dedicació eren completes; el sistema de les tutories, exemplar; el pla d'estudis, perfecte. Marxàvem a casa els dissabtes desitjant que arribes el dilluns per tornar al col·legi, no teníem feines ni deures, no teníem obligacions monstruoses, com els nens d'ara... Jo desitjo que tots els nens i tots els jove que estudien surtin dels seus col·legis com jo sortia del meu, amb el record d'una de las èpoques més meravelloses de la meva vida.»
  4. També fou anomenat el club de les maridades, perquè hi va coincidir diverses esposes de persones de renom, especialment de l'elit intel·lectual.
  5. Rafael Alberti s'hi va presentar una tarda de novembre, vestit de babau, ficat dins una levita immensa, amb uns pantalons amples, corbata de llaç ampla i un petit bombí, amb un colom engabiat en una mà i una tortuga a l'altra, ja que el títol de la conferència era: "Colometa i galápago (No més artrítics!)" i va muntar la de Déu, sorprenent a uns, escandalitzant d'altres i divertint a la resta.
  6. Després de rebutjar altres ofertes americanes (una càtedra en el Barnard College i un lloc com a professora en el Vassar Collage), Maria es va quedar a l'Argentina amb la promesa del govern de fundar a Buenos Aires una nova "Residència de Senyoretes", promesa que no es va complir, sinó que se li va concedir una càtedra en la Facultat de Pedagogia.

Referències[modifica]

  1. «Biografía en el portal de la Residencia de Estudiantes». CSIC. [Consulta: desembre del 2014].
  2. Vázquez Ramil, Raquel. Mujeres y educación en la España contemporánea. La Institución Libre de Enseñanza y la Residencia de Señoritas de Madrid (en castellà). Madrid: Akal, 2012, p. 313-21. ISBN 978-84-460-2920-5 [Consulta: 25 desembre 2014]. 
  3. Marta Walliser. «La influencia de la experiencia internacional en la labor educativa de María de Maeztu». [Consulta: desembre del 2014].
  4. Shirley Mangini. «El Lyceum Club de Madrid, un refugio feminista en una capital hostil» p. 125-140. Revista Asparkia, número 17, 2006. [Consulta: desembre del 2014].
  5. de la Cueva Merino, Julio; López Villaverde, Angel Luis. Clericalismo y asociacionismo católico en España. Universidad de Castilla-La Mancha, 2005. 
  6. González Cuevas, Pedro Carlos. Maeztu: biografía de un nacionalista español. 
  7. Emilia de Zuleta. «Españoles en la Argentina : el exilio literario de 1936" (Capítol IV)». [Consulta: desembre del 2014].
  8. «Visualització de Mi hermana María». Museo Gustavo de Maeztu.
  9. Rivière Gómez, Aurora. Mujeres en la Historia de España: Enciclopedia Biográfica. Barcelona: Planeta, 2000, p. 575-80. ISBN 9788408035411 [Consulta: 25 desembre 2014]. 
  10. «Auñamendi Eusko Entziklopedia». [Consulta: desembre del 2014].

Bibliografia[modifica]

  • Isabel Pérez-Villanueva Tovar, María de Maeztu: una dona en el conformisme educatiu espanyol Madrid: Universitat Nacional d'Educació a Distància, 1989.
  • María Cristina Fructuoso Ruiz de Erenchun, María de Maeztu Whitney. Una De Vitòria Il·lustre, Vitòria: Reial Societat Vascongada d'Amics del País, 1999.
  • Ángeles de Déu Altuna de Martina: "María de Maeztu: després dels seus passos en l'Argentina". José Ramón Zabala Aguirre: Senar zeuden emakumeak? La dona basca en l'exili de 1936. Sant Sebastià: Saturrarán, 2007; pàg. 383-408 ISBN 978-84-934455-2-2.

Homenatges[modifica]

En 2008 es va botar el buc remolcador de Salvament Marítim BS-13 María de Maeztu, en el seu honor.

Enllaços externs[modifica]