Marató de sèries

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Una marató de sèries (en anglès binge-watching, binge-viewing o marathon-viewing), és una pràctica popular de consum audiovisual que consisteix a visionar contingut audiovisual durant una llarga duració de temps (normalment diversos capítols d'una mateixa sèrie). En un estudi fet per Netflix el febrer de 2014, el 73% de les respostes definia que el binge-watching consistia a “veure entre 2 i 6 capítols de la mateixa sèrie en una sessió”.[1] Els investigadors raonen que el fenomen de binge-watching s'hauria de definir sobre la base del context i el contingut de la sèrie televisiva visionada.[2]

Com a fenomen cultural, s'observa que el binge-watching es va començar a popularitzar amb l'auge de serveis mediàtics en línia (OTT), com ara Netflix, Hulu, i Amazon Video, amb els quals l'espectador pot veure sèries televisives a petició (on-demand, d'aquí el concepte VOD: Videos-On-Demand). Per exemple, un 61% de l'estudi de Netflix deia que practicaven el binge-watching amb regularitat. Algunes recerques més recents basades en dades de VODs dels proveïdors americans més importants de streaming, demostra que més del 64% dels clients han practicat binge-watching un cop a l'any.[3]

Història[modifica]

L'ús de la paraula es va popularitzar amb l'aparició del visionat on-demand i el streaming en línia. Va ser l'any 2013, quan Neflix va començar a publicar els episodis dels programes serials simultàniament, que la paraula va passar a ser utilitzada per les masses populars.[4] El novembre de 2015, el diccionari Collins English Dictionary va escollir el mot “binge-watch” com a paraula de l'any.[5]

Impacte cultural[modifica]

L'actor Kevin Spacey va utilitzar la conferència Mac Taggart de l'any 2013 per suplicar als executius de televisió que proporcionessin a les seves audiències “allò que volen, quan ho volen”, defensant que si volien veure tots els capítols seguits, haurien de tenir la possibilitat de fer-ho. Spacey defensava que les històries d'alta qualitat retindrien l'atenció de les audiències durant hores i que així s'aconseguiria reduir la pirateria,[6] encara que milions de persones encara descarreguen contingut il·legalment. El visionat de múltiples capítols d'una sèrie de qualitat (tal com ho són considerades The Wire o Breaking Bad) s'ha comparat amb el fet de llegir més d'un capítol d'una novel·la d'una tirada, i és vist per a alguns com a manera “intel·ligent I contemplativa” de consumir televisió.[7]

Peter Fincham, el director de la televisió ITV adverteix que les maratons de sèries erosiona el “valor social” de la televisió, en tant que existeixen menys oportunitats per anticipar episodis futurs i discutir-ne amb els amics.[8]

A més, alguns equips d'investigació han fet recerca sobre aquesta pràctica de consum audiovisual. A la Universitat de Texas d'Austin es va descobrir que les maratons de sèries estan correlacionades amb trastorns psicològics com la depressió, la soledat, el dèficit d'autorregulació o, com a conseqüent, la obesitat. Els autors d'aquest estudi conclouen que “encara que algunes persones argumenten que les maratons de sèries són una addicció inofensiva, els descobriments del nostre estudi suggereixen que les maratons de sèries no haurien de seguir sent vistes així”.[9]

Emil Steiner, acadèmic de la Temple University va exercir una recerca que aïllava sis motivacions que condueixen a la visualització de sèries en forma de marató. L'autor conclou que, mentre que és possible que es degui a la compulsivitat, la majoria de persones que fan maratons de sèries tenen una relació ambivalent amb el comportament tecnocultural emergent. A més, argumenta que la negociació del control en les maratons de sèries està canviant la nostra manera d'entendre la cultura televisiva.[10]

Una altra investigació duta a terme pel laboratori Technicolor va descobrir recentment que fer una sessió de marató de sèries incrementa la possibilitat que se'n faci una altra en un futur proper. La majoria de gent, però, no farà una marató immediatament després d'una altra. Això indica que el visionat en forma de marató no és un comportament consistent en els consumidors reals de VOD.[2]

Referències[modifica]

  1. «Unsurprising: Netflix Survey Indicates People Like To Binge-Watch TV». CINEMABLEND, 13-12-2013.
  2. 2,0 2,1 «Just One More: Modeling Binge Watching Behavior» (en anglès). William Trouleau, Agost 2016. [Consulta: 19 novembre 2017].
  3. Jurgensen, John «Binge Viewing: TV's Lost Weekends» (en anglès). Wall Street Journal, 13-07-2012. ISSN: 0099-9660.
  4. «Word of the Year 2013 | Oxford Dictionaries». Arxivat de l'original el 2018-01-31. [Consulta: 19 novembre 2017].
  5. «Binge-watch: Collins' Word of the Year» (en anglès). BBC News, 05-11-2015.
  6. «Spacey: TV audiences 'want to binge'» (en anglès). BBC News, 22-08-2013.
  7. Barton, Kristin M. A State of Arrested Development: Critical Essays on the Innovative Television Comed. (en anglès). McFarland, p. 228. ISBN 9780786479917. 
  8. Plunkett, John; Sweney, Mark «Kevin Spacey's MacTaggart lecture prompts defence of traditional TV» (en anglès). The Guardian, 26-08-2013. ISSN: 0261-3077.
  9. «Feelings of loneliness and depression linked to binge-watching television» (en anglès). [Consulta: 7 desembre 2017].
  10. «Infrequently Asked Questions: Why do we binge-watch?». PhillyVoice, 27-07-2016.

Vegeu també[modifica]