Marc Aureli

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simpleicons Interface user-outline.svgMarc Aureli
Marcoaurelio30000.jpg
 16è emperador de l'Imperi Romà
8 de març del 161 – març del 180
Juntament amb Luci Aureli Ver (†169)
Dades biogràfiques
Naixement Marcus Aelius Aurelius Verus Caesar
26 d'abril de 121
Roma, Imperi Romà
Mort 17 de març de 180(180-03-17) (als 58 anys)
Vindobona o Sirmium
Sepultura Mausoleu d'Adrià
Ocupació polític i filòsof
Obres notables Meditacions
Dinastia Antonina
Cònjuge Faustina Menor
Fills
Pares Marc Anni Ver
Domícia Lucil·la
Modifica dades a Wikidata

Marc Aureli, per casament Marcus Annius Verus (26 d'abril del 121 - 17 de març del 180) fou emperador romà del 161 al 180, que succeí a Antoní Pius, juntament amb son germà, i fill adoptiu d'Antoní Pius, Luci Aureli Ver. També és conegut per ser un important filòsof del període de l'escepticisme romà i autor del recull de reflexions Meditacions. Durant el seu regnat va haver de combatre la sublevació dels parts, les invasions dels poble germànics a través del Danubi i les dels mauretans a través d'Hispània. Les legions que van combatre contra els parts (161-166) van tornar portant la primera gran epidèmia que assolà l'imperi. El seu resultat va ser una elevada mortaldat que va començar a reduir la població.

Fonts documentals[modifica | modifica el codi]

La majoria de les fonts documentals per l'estudi de la vida i fets de Marc Aureli són textos fragmentats i de poca fiabilitat: un d'ells és la Història Augusta, que està basada en un text original de Mari Màxim, avui dia desaparegut. També són d'utilitat el conjunt de cartes que Marc Aureli va tenir amb el seu tutor, Frontó, i amb diversos membres de la família Antonina, tot i que es conserven incompletes, serveixen per conèixer els fets entre els anys 138 i 166.[1] Un llibre escrit pel mateix emperador, titulat Meditacions, ofereix una visió de la seva personalitat i inquietuds però a més contextualitza les seves vivències fent referències específiques sobre els esdeveniments de la seva època.[2] Una altra font documental que dóna informació sobre el període històric de Marc Aureli és Cassi Dió: aquest autor aporta una bona informació sobre les qüestions militars tot i que els seus prejudicis contra l'expansió imperial enfosqueixen el seu punt de vista.[3] Altres fonts literàries complementen la informació: en els escrits de Galè hi ha informació sobre la seva salut i els costums de la seva família, les oracions d'Eli Aristides donen idea de l'estat d'ànim dels seus contemporanis, i les lleis que va promulgar conservades en el Digesta i el Codex Justinianus informen sobre els problemes del seu regnat.[4]

Orígens[modifica | modifica el codi]

Marc Aureli va néixer en una família originària d'Ucubi, a la Bètica. El seu besavi va ser senador, al seu avi li van donar el títol de patrici. La seva mare, Domícia Lucil·la, també era patrícia i havia heretat una gran fortuna dels seus avis.[5]

Tenia una germana menor Annia Cornificia Faustina. Quan el seu pare va morir ell devia tenir només uns tres anys [nota 1] i la mare no es va tornar a casar. En les seves Memòries va escriure que havia heretat de la reputació del seu pare la modèstia i la masculinitat,[6] de la seva mare va aprendre a ser pietós i senzill en els costums.[7] La figura paterna la van substituir el seu avi patern i un home que es deia Catili Sever, probablement el pare adoptiu de la seva mare.[8] La residència principal de la família estava al turó Celi.

Va ser educat a casa, el més influent dels seus tutors es deia Diognetus i era un mestre pintor que probablement el va introduir en fer reflexions filosòfiques. Marc Aureli donava gràcies a Catili Sever per haver-li evitat d'anar a una escola pública.[9] En l'adolescència va adoptar un tipus de vida segons la filosofia estoica, vestint una túnica de roba aspra i dormint a terra, fins que la seva mare el va convèncer de tornar a dormir damunt d'un llit.[10]Els seus professors de llengua i literatura llatines es deien: Alexandre de Cotiaeum, Trosi Aper, Tutici Procle i Frontó.[11]Els professors de grec van ser tres: Anin Macer, Canini Celer, i Herodes Àtic.

Adopció per Adrià[modifica | modifica el codi]

A finals del 136 l'emperador Adrià va estar a punt de morir a causa d'una hemorràgia. Mentre estava convalescent a la seva vil·la de Tívoli, va escollir com a successor a Luci Ceioni Commode i el va adoptar,[12] va ser una decisió contra la voluntat de tothom els motius de la qual no estan clars.[13][14]Com a part de l'adopció va canviar el seu nom pel de Luci Eli Ver. Després d'una breu estada a la frontera del Danubi, a començaments del 138, Luci Eli Ver va emmalaltir i va morir,[nota 2]llavors l'emperador va escollir com a nou successor a Antoní Pius. A petició d'aquest va adoptar també a Marc Aureli i a Luci Aureli, el fill de Luci Eli Ver, que el va prometre a la seva filla.

L'any 138 l'emperador va demanar al senat que nomenés Marc Aureli qüestor, encara que només tenia vint-i-quatre anys, cosa que van aprovar, mentre que Luci Eli era nomenat cònsol.[15]

L'emperador sembla que tenia depressió fins al punt de voler-se suïcidar diverses vegades, però Antoní Pius ho va impedir cada vegada i el va enviar a fer repòs a la seva casa de Baiae, a la costa de Campània. La seva salut no va millorar i es va morir el 10 de juliol del 138.[16]

Hereu d'Antoní Pius[modifica | modifica el codi]

Després de la mort d'Adrià, Antoní Pius va proposar trencar el compromís entre Luci Eli Ver i la seva filla Faustina per oferir-la en matrimoni a Marc Aureli, cosa que van acceptar.[17] Va tenir els següents títols:[18]

  • cònsol de l'any 140,
  • seviri, un dels sis comandants de la cavalleria,
  • princeps iuventutis, cap de l'orde eqüestre,
  • a petició del senat va adoptar formar part de tots els col·legis sacerdotals, no sabem amb quin títol.
  • cònsol de l'any 145

En aquesta època va començar a patir d'úlcera però mai la seva malaltia el va fer abandonar els seus deures.[19] A l'abril del 145 es va casar amb Faustina, com estava previst.[20] L'1 de desembre del 147 Antoní Pius li va conferir la potestat tribunícia, un dia després del naixement de la seva primera filla. El mateix dia va rebre l'imperium, és a dir, l'autoritat sobre els exèrcits i províncies de tot l'imperi.[21]Aquesta nena va emmalaltir i va morir, el mateix va passar amb els bessons que van néixer després.

El 7 de març del 161 Antoní, de setanta anys, es va sentir malament mentre estava a Lorium (a 19 km de Roma), de seguida va convocar els seus fills adoptius i els va traspassar els poders i, fet això, va morir.[22][23][24]

Inicis com a emperador[modifica | modifica el codi]

El senat va proposar confirmar el títol d'emperador només a Marc Aureli, però ell es va negar a acceptar fins que no donessin els mateixos poders a Luci Ver.[25]Va ser la primera vegada que Roma era governada per dos emperadors[26] i encara que nominalment eren iguals, Marc Aureli tenia una lleugera supremacia (auctoritas). Per la cerimònia de jurament va fer un donatiu a les tropes el doble del que estava acostumat: 20.000 sestercis per cap; al mateix temps va decretar una forta devaluació de la moneda: el percentatge de la plata a cada denari va quedar reduïda del 83,5% al 79% i el pes va baixar de 2,68 grams a 2,57 grams.[27] Marc Aureli i Luci Aureli Ver van governar en bona harmonia. Durant el seu regnat es va permetre la llibertat d'expressió: l'escriptor Marullus va estrenar una obra de teatre que els ridiculitzava, cosa que amb emperadors anteriors hauria estat castigat i ells van tolerar.[28] A la primavera del 162 el Tíber es va desbordar, anegant camps de conreu i ofegant molts animals; això va portar un any de fam, un problema del qual els emperadors van prendre un part activa.[29]Pel que fa a la seva tasca com a legislador, va mostrar interés per tres àrees concretes: la manumissió dels esclaus, la custòdia dels orfes i menors, i l'elecció d'administradors de les ciutats (decuriones).[30]Marc Aureli va reprendre la decisió d'Adrià d'establir quatre jutges suprems per damunt dels tribunals locals, que havien estat suprimits per Antoní Pius. Va prohibir que governessin les províncies magistrats que en fossin originaris. Va efectuar condonacions d'impostos a Hispània cap als anys 176 o 177, que tenien queixes per aquest motiu des dels temps d'Adrià.[31]

A començaments de la tardor del 161, Vologès IV de Pàrtia va envair Armènia, que llavors era un estat client de Roma, va fer fora el seu rei i va posar en el seu lloc a Pacoros. El governador de Cappadòcia, Severià, convençut per un oracle que seria fàcil derrotar els parts, va enviar una legió a Armènia però fou interceptat pel general part Cosroes a la frontera, els soldats van ser massacrats i ell es va suïcidar.[32][33]

També hi havia amenaça de guerra en altres fronteres: a Britània, Rècia i Germània Superior, on els cats havíen traspassat els límits de l'imperi. Marc Aureli es va trobar amb el problema d'haver de fer front a qüestions militars sense tenir experiència, l'anterior emperador Antoni Pius només l'havia preparat en temes administratius.[34]

La campanya contra els parts[modifica | modifica el codi]

A l'estiu del 162 Luci Ver va marxar per dirigir personalment la campanya contra els parts. M. Anni Libó, un cosí de Marc Aureli sense experiència militar, fou enviat per substituir l'antic governador de Síria. Luci va passar la major part de la campanya a Antioquia, però va establir els quarters d'hivern a Laodicea i l'estiu el van passar a Daphne, un suburbi d'Antioquia on hi havia termes. Aviat el van criticar pel tipus de vida còmoda, passant temps en entreteniments com jugar als daus i convidant actors.[35][nota 3] Libó va morir a començaments de la guerra i es va comentar que potser Luci Ver l'havia matat.[37]A mitjan campanya es va traslladar a Efes per casar-se amb una filla de Marc Aureli, d'uns tretze anys.[38]

El 164 els romans van ocupar la capital d'Armènia i van instal·lar en el tron un rei que va acceptar estar sotmès a Roma. L'any següent van anar cap a Edessa i van reinstaurar un altre rei que els parts havien deposat.[39] Els parts van ser perseguits fins que es van dispersar a l'altra banda del Tigris. Una segona força d'atac, comandada per Avidi Cassi es va desplaçar pel la riba de l'Eufrates i va obtenir una important victòria a la batalla de Dura.[40]Ctesifont, a la banda esquerra del Tigris, va ser ocupada i incendiada.[41] Una malaltia va començar a fer estralls entre els homes d'Avidi Cassi i es van replegar.[42]Al retorn de la campanya es va celebrar un triomf amb els dos emperadors i les respectives famílies com a protagonistes; es va aprofitar l'ocasió per atorgar el títol de cèsar a dos fills de Marc Aureli, Còmmode de 5 anys i Anni de tres. Els soldats van encomanar la malaltia que havien adquirit a Àsia, que es va convertir en una epidèmia (actualment anomenada epidèmia antonina) la qual es va estendre per tot l'imperi durant els anys 165 al 180.[43]

La campanya contra les tribus germàniques[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerres Marcomanes

Durant el darrer any de vida d'Antoní Pius, Victorí, gendre d'un dels mestres de Marc Aureli, Frontó, va ser enviat com a llegat al nord de Germània i es va trobar que no tan sols no s'estaven respectant les fronteres sinó que a més els governadors acceptaven suborns a canvi de permetre que algunes tribus bàrbares s'establissin il·legalment en territori imperial.[44]

La invasió més perillosa va ser la dels marcomans l'any 166, procedents de Bohèmia i que havien estat clients de Roma des del 119, van travessar el Danubi juntament amb els longobards i altres tribus germàniques. Al mateix temps els sàrmates atacaven la zona entre el Danubi i el Tisza. Com que la major part de les tropes romanes estaven enfeinades en la campanya contra els parts, només van poder enviar una expedició punitiva el 167.

L'emperador Luci Ver va morir el 169 i llavors Marc Aureli va anar en persona a ocupar-se de la campanya contra els germànics. Els romans van tenir almenys dues derrotes serioses contra els quades i els marcomans, els quals van poder travessar els Alps, fer pillatge per Opitergium (Oderzo) i assetjar Aquileia, la principal ciutat itàlica del nord-est. Al mateix temps els costobocs, procedents dels Carpats, van envair Mèsia, Macedonia i Grècia. Després de llargues lluites els exèrcits de Marc Aureli van poder expulsar aquests invasors però tot seguit nombroses tribus germàniques es van establir a les regions frontereres: Dàcia, Pannònia i la mateixa península Itàlica. Això no era la primera vegada que passava però degut a la gran quantitat de gent, es va fer necessària la creació de dues noves províncies de control fronterer: Sarmàtia i Marcomània. Els que s'havien establert a Itàlia, van causar revoltes a Ravenna i per aquest motiu l'emperador els va fer fora i va prohibir l'establiment de més bàrbars en territoris tradicionalment romans.[45] L'any 174 els romans van guanyar una decisiva batalla contra els quades enmig d'una tempesta que es va dir va ser miraculosa, enviada per Déu en resposta a les pregàries d'una tropa formada majoritàriament per cristians.[46]

El llegat Tiberi Claudi Pompeià va assumir el comandament de les tropes romanes a la frontera germana, i la victòria li donaria prestigi suficient per casar-se amb Ànnia Lucil·la, filla de Marc Aureli i vídua de Luci Ver.

El 175, va córrer per Àsia el rumor de la mort de Marc Aureli i el general Avidi Cassi, que va ser vencedor dels parts i ara era governador de Siria, es va proclamar emperador. Una vegada coneguda la falsedat del rumor, Cassi va ser assassinat per un dels seus oficials.[47]

Campanya a Hispània[modifica | modifica el codi]

Va fer front a dues incursions de mauritans a Hispània, la primera entre els anys 171 i 173 i la segona entre els 175 i 178,[48] i la presència de la legió romana enviada a la zona va impedir la conquesta de la Bètica pels gots fins al 458.[49] Gai Aufidi Victorí, el governador de la Tarraconense, va assumir el govern de la província envaïda, mentre els magribins assetjaven Híspalis; també va acudir el governador de la Mauritània Tingitana; les forces romanes van aniquilar els magribins.

Mort i successió[modifica | modifica el codi]

El 17 de març del 180, Marc Aureli va morir de malaltia desconeguda,[nota 4], suposadament a Vindobona (l'actual Viena). Tertul·lià, emperò, indica Sírmium com a lloc del seu traspàs. El va succeir el seu fill Còmmode que ja havia estat nominalment associat al tron des de feia anys.

Obra filosòfica[modifica | modifica el codi]

L'obra de Marc Aureli pertany a la Segona Sofística, (vegeu sofística) un renaixement de la literatura i filosofia gregues. Tot i que es va educar a Roma, va expressar els seus pensaments més íntims en llengua grega.[51]

Influències dels seus tutors

Herodes Àtic va ser un personatge controvertit, tenia un temperament irritable i criticava els atenencs per la condescendència amb què tractaven els altres.[52] S'oposava a l'estoicisme,[53] opinava que l'anhel dels estoics per una "manca de desig" era una bogeria.[54] Marc Aureli, però tenia creences estoiques i, potser per això no esmenta el seu tutor Àtic en les seves Meditacions tot i que van mantenir el contacte durant dècades.[55]

Frontó tenia una gran reputació entre els literats, que el comparaven amb Ciceró. Dominava el llatí fins al punt de ser capaç de trobar diferències entre paraules considerades sinònimes i escollir la més adient.[56][nota 5] Es conserva molta de la correspondència entre Marc Aureli i Frontó,[57]l'amistat es va estendre a la seva dona i filla.[58]

Frontó compaginava les classes amb Marc Aureli amb la seva feina d'advocat. En un cas que va portar es va haver d'enfrontar amb Herodes Àtic. Marc Aureli va demanar a Frontó, primer com un consell i després com un favor, que no ataqués Herodes Àtic; al mateix temps va demanar a Herodes que no fos ell el qui donés el primer cop.[59]Frontó va contestar que la seva intenció era de guanyar el cas per qualsevol mitjà necessari "... els càrrecs són espantosos i només es pot parlar d'ells amb espant. Aquells en particular, que es refereixen a la pallissa i a robar els descriuré d'una manera tal que assaboreixen de fel i de bilis. Si he de dir-li que és un grec insignificant sense educació no serà perquè busqui baralla o la seva condemna a mort." Es desconeix com va acabar el judici.[60]

Frontó el va aconsellar sobre l'estudi de la filosofia dient-li:"És millor no haver tocat mai els estudis de filosofia… que haver-los tastat de forma superficial amb la punta dels llavis, com se sol dir". Menyspreava la filosofia i els filòsofs i mirava amb desaprovació les classes que tenia Marc Aureli amb Apol·loni de Calcedònia i altres del seu cercle.[57] A Frontó li semblava que la inclinació de Marc Antoni per la filosofia només era una manera d'escapar als tediosos exercicis de retòrica.[51]

Apol·loni el va introduir en l'estoïcisme, però va ser Quint Juni Rústic qui va exercir major influència.[61] Tenia vint anys més que Marc Aureli i era el nét d'un dels màrtirs que van ser víctimes de la tirania de Domicià(r. 81–96), per això va tirar endavant l'oposició dels estoics contra els mals emperadors, un veritable successor de les idees de Sèneca.[62]Marc Aureli donava gràcies a Rústic per haver-li ensenyat "a haver canviat el camí de la retòrica, pel dels escrits sobre temes especulatius, per pensar sobre textos moralitzants… Per evitar l'oratòria, la poesia, i l'escriptura fina".[63] En els primers anys del seu regnat va haver un terratrèmol a la ciutat de Cízic i Marc Aureli va fer un eloqüent discurs davant el senat, per destinar diners a la recuperació de la ciutat, que va omplir d'orgull al seu antic mestre Frontó, més per la forma que pel contingut filosòfic.[64]

Meditacions

Mentre estava ocupat en la campanya militar contra les tribus germàniques, entre els anys 170 i 180, va escriure en grec les Meditacions, títol que se li va donar posteriorment, ja que ell va anomenar aquesta obra "Per a mi mateix", escrita com un diari de reflexions personals. Se l'ha catalogat com un llibre homenatge al govern, el deure i el servei a la pàtria, dins la filosofia estoica. D'aquesta obra es desprèn que no creia en la vida després de la mort alhora que es lamenta de la fugacitat de la vida. La mort és quelcom desitjable perquè és el descans dels desitjos que pertorben la pau, mentre que la vida o les coses fetes en vida cauen aviat en l'oblit, són insignificants i mentre s'està viu cal cercar la virtut.[65]

Descendència[modifica | modifica el codi]

Es va casar amb la filla d'Antoní Pius, Faustina Menor, amb la qui va tenir diversos fills que van morir en la infantesa, llevat de dos. On November 30, 147, Faustina gave birth to a girl, named

  • Domitia Faustina, nascuda el 30 de novembre del 147 - morta el 151.[66]
  • bessons:Titus Aurelius Antoninus i Tiberius Aelius Aurelius. Nascuts el 149, hi ha monedes celebrant l'esdeveniment amb la inscripció temporum felicitas i la imatge d'una cornucòpia; van morir abans de l'any i els van enterrar al mausoleu d'Adrià They were called .[67]
  • Annia Aurelia Galeria Lucilla, nascuda el 7 de març del 150,
  • filla de nom desconegut nascuda el 151,
  • Tiberius Aelius Antoninus, nascut el 152- mort el 158.[68]
  • Annia Galeria Aurelia Faustina, nascuda el 153.[69]
  • Fadilla, nascuda el 159.[70]
  • Cornificia, nascuda el 160.[70]
  • bessons:T. Aurelius Fulvus Antoninus i Lucius Aurelius Commodus nascuts el 31 d'agost del 161.[nota 6]
  • Marcus Annius Verus Caesar, nascut el 162 - mort el 169.
  • Vibia Aurelia Sabina, nascuda el 170 - morta abans del 217.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Segons Farquharson tenia 9 anys
  2. Quan el va adoptar ja era cosa coneguda que patia tuberculosi i que no viuria gaire temps, per tant sembla un nomenament més aviat honorífic i que la veritable intenció era nomenar a Antoní Pius.
  3. Se sospita que la part de la Història Augusta que descriu la vida de plaers de Luci Ver és una invenció de l'autor.[36]
  4. Stefan Winkle suposa que va morir a conseqüència de l'epidèmia antonina.[50] per bé que també s'especula que es podria tractar de càncer
  5. Els historiadors i lingüistes moderns no el tenen en tan bona estimació.
  6. A la Història Augusta es diu que va córrer el rumor que Còmmode era fill de Faustina i un gladiador, cosa que Birley considera improbable.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Beard, Mary «Was He Quite Ordinary?». London Review of Books, 31, 14, 2009.
  2. Birley, 1966, p. 227.
  3. Birley, 1966, p. 228-229,253.
  4. Birley, 1966, p. 227-228.
  5. Birley, 1966, p. 29,31,44.
  6. Birley, 1966, p. 31.
  7. Birley, 1966, p. 35.
  8. Birley, 1966, p. 33.
  9. McLynn, 2009, p. 20-22.
  10. Birley, 1966, p. 38.
  11. Birley, 1966, p. 40,270.
  12. Birley, 1966, p. 42.
  13. Barnes, 1967, p. 65–79.
  14. VanderLeest, 1995, p. 319–30.
  15. Birley, 1966, p. 49-50.
  16. cassi Dió Història de Roma LXIX.22.4
  17. Birley, 1966, p. 53-54.
  18. Birley, 1966, p. 56-57.
  19. cassi Dió Història de Roma LXXI.36.3
  20. Birley, 1966, p. 90-91.
  21. Birley, 1966, p. 103.
  22. Birley, 2000, p. 156.
  23. Sext Aureli Víctor De Caesaribus XV.7
  24. cassi Dió Història de Roma LXXI.33.4-5
  25. Birley, 1966, p. 116.
  26. Birley, 1966, p. 117.
  27. Tulane University Roman Currency of the Principate
  28. Birley, 2000, p. 157.
  29. Birley, 1966, p. 120.
  30. Birley, 1966, p. 133.
  31. Història Augusta Adrià XII 4
  32. Cassi Dió Història de Roma LXXI.2.1
  33. Llucià Historia Quomodo Conscribenda 21, 24, 25
  34. Birley, 1966, p. 103-104,122.
  35. Birley, 1966, p. 129.
  36. Barnes, 1967, p. 69.
  37. Birley, 1966, p. 130-131.
  38. Barnes, 1967, p. 72.
  39. Birley, 2000, p. 161-163.
  40. Llucià Historia Quomodo Conscribenda 20, 28
  41. Birley, 2000, p. 163.
  42. Birley, 2000, p. 164.
  43. Cassi Dió Història de Roma, LXXII 14.3–4
  44. Cassi Dió Història de Roma, LXXII 11.3–4
  45. Cassi Dió Història de Roma, LXXII 11.4-5
  46. Smith, 1853, p. 111.
  47. Canduci, 2010, p. 44.
  48. Laura Arias Ferrer, La Hispania del siglo II'p.81-83 (castellà)
  49. Andrew Gillett, Envoys and political communication in the late antique West, 411-533, p.68 (anglès)
  50. Winkle, 1997, p. 434.
  51. 51,0 51,1 Cameron, 1967, p. 347.
  52. Birley, 1966, p. 63-64.
  53. Birley, 1966, p. 64-65.
  54. Aule Gel·li, Noctes Atticae XIX.12
  55. Birley, 1966, p. 65.
  56. Birley, 1966, p. 67-68.
  57. 57,0 57,1 Birley, 1966, p. 69.
  58. Birley, 1966, p. 76-77.
  59. Birley, 1966, p. 77-78.
  60. Birley, 1966, p. 79-80.
  61. Birley, 1966, p. 95.
  62. Champlin, 1980, p. 120.
  63. Meditacions 1.7
  64. Birley, 1966, p. 128.
  65. Dollimore, 1998, p. 32-34.
  66. Birley, 1966, p. 247.
  67. Birley, 1966, p. 206.
  68. Birley, 1966, p. 108.
  69. Birley, 1966, p. 107.
  70. 70,0 70,1 Birley, 1966, p. 114.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Alberich i Mariné(traducció), Joan; Tello i Brugal, Joan. Llibres de l'Índex, 2008 Marc Aureli: "Meditacions". Edició bilingüe grec-català. Barcelona: Col·lecció Clàssics de l'Índex, 6, 2008. ISBN 978-84-96563-74-2. 
  • Barnes, Timothy D «Hadrian and Lucius Verus». Journal of Roman Studies, 57, 1 i 2, 1967, pàg. 65–79.
  • Birley, Anthony R. Marcus Aurelius: A Biography. Nova York: Routledge, 1966. ISBN 0-415-17125-3. 
  • Birley, Anthony R. «Hadrian to the Antonines». A: The Cambridge Ancient History. Nova York: Cambridge University Press, 2000. ISBN 978-0-521-26335-1. 
  • Cameron, Alan «Review of Anthony Birley's Marcus Aurelius». Classical Review, 17, 3, 1967.
  • Canduci, Alexander. "Triumph & Tragedy: The Rise and Fall of Rome's Immortal Emperors", volum 9. Pier, 2010. ISBN 978-1-74196-598-8. 
  • Champlin, Edward. Fronto and Antonine Rome. Harvard University Press, 1980. ISBN 0-674-32668-7. 
  • Dollimore, Jonathan. Death, Desire and Loss in Western Culture, 1998. ISBN 0 7139 9125 9. 
  • Duncan-Jones, Richard P. «The impact of the Antonine plague». Journal of Roman Archaeology, 9, 1996, pàg. 108–136.
  • Farquharson, A. S. L.. The Meditations of Marcus Aurelius Antoninus, 1944. 
  • García Gual(comentraris), Ramón; Ramón Bach Pellicer(traducció). Marco Aurelio: Meditaciones. Madrid: Gredos, col·lecció:"Biblioteca clásica Gredos", volum 5, 2005. ISBN 84-249-3497-0 (cart.). ISBN 978-84-249-3497-2.
  • Leita i Graell(traducció), Joan; Montserrat i Torrents, Josep. Epíctec, Marc Aureli: "Enquiridió". "Reflexions". Barcelona: Laia, Col·lecció Textos Filosòfics, volum 27, 1984. ISBN 84-7222-585-2. ; ISBN 978-84-7222-585-5.
  • McLynn, Frank. Marcus Aurelius: Warrior, Philosopher, Emperor. Londres: Bodley Head, 2009. ISBN 978-0-224-07292-2. 
  • Smith, William. A New Classical Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology. Londres: J.Murray, 1853. 
  • VanderLeest, J. «Hadrian, Lucius Verus, and the Arco di Portogallo». Phoenix, 49, 4, 1995.
  • Winkle, Stefan. Geißeln der Menschheit: Die Kulturgeschichte der Seuchen. Düsseldorf: Artemis & Winkler, 1997. ISBN 3-538-07159-4. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]