Vés al contingut

Marc Orts

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaMarc Orts

(2022) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1972 Modifica el valor a Wikidata (51/52 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
NacionalitatCatalunya Catalunya
Activitat
Ocupaciótècnic de so Modifica el valor a Wikidata
Premis

IMDB: nm0651377 The Movie Database: 1400474 Modifica els identificadors a Wikidata

Marc Orts (Badalona, 1972) és un tècnic de so català, guanyador de sis Premis Goya al millor so. El seu pare és crític de cinema i amb 18 anys va començar a treballar en un estudi de so i de doblatge.[1] Va començar com assistent al departament de so als llargmetratges Mararía i El milagro de P. Tinto (1998), com a editor de so a Els sense nom (1999) i Asfalto (2000) i com a mesclador de so a Manolito Gafotas en ¡Mola ser jefe! i Marujas asesinas (2001). El 2003 fou nominat per primer cop al Goya al millor so per Darkness de Jaume Balagueró.[2]

Ha guanyat sis vegades el Goya al millor so: el 2008 amb L'orfenat, el 2011 amb Buried (Enterrat), el 2013 amb The Impossible, el 2014 amb El Niño, el 2017 amb Un monstre em ve a veure[3] i el 2022 per Tres. A més ha estat nominat a aquest guardó vuit cops pel seu treball a Darkness (2003), Mapa dels sons de Tòquio (2010). La piel que habito (2012), EVA (2012), Blackthorn (2012), Anacleto: Agente secreto (2016), Dolor y gloria (2019) i Madres paralelas (2021). També ha guanyat set premis Gaudí al millor so pel seu treball a REC 2 (2009), The Impossible (2013), El Niño (2014), Anacleto: Agente secreto (2016), Un monstre em ve a veure (2017), Dolor y gloria (2019)[4] i Tres (2022).

També és professor a l'ESCAC - Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya i a l'ECAM de Madrid, i també dona màsters i conferències.[5] També és responsable de l'equip artístic de so a Deluxe.[6]

Referències

[modifica]