Marcel Carné
 Marcel Carné |
|
|---|---|
Fotografia de Marcel Carné (1994)
|
|
| Dades biogràfiques | |
| Naixement | 18 d'agost de 1906 París (França) |
| Mort | 31 d'octubre de 1996 (als 90 anys) Clamart (França) |
| Sepultura | Cementiri Saint-Vincent |
| Nacionalitat |  França |
| Activitat professional | |
| Ocupació | Director de cinema, guionista i crític d'art |
| Obra | |
| Obres destacades | 1937 Drôle de drame 1938 Hôtel du Nord 1938 Le Quai des brumes 1939 Le Jour se lève 1945 Els fills del paradís 1946 Les portes de la nit 1950 La Marie du Port 1953 Thérèse Raquin |
| Premis i reconeixements | |
| Premis César | |
| César d'honor 1979 - Trajectòria cinematogràfica |
|
| Mostra de Venècia | |
| Millor director 1953 - The Adultress Lleó d'Or per la carrera 1971 - Trajectòria cinematogràfica |
|
|
|
|
| Lloc web | Lloc web oficial |
 |
|
 |
|
Marcel Carné (París, 18 d'agost de 1906 - Clamart, 31 d'octubre de 1996) fou un director de cinema francès.
El seu apropament al cinema tingué efecte com a periodista cinematogràfic i després com ajudant de René Clair i Jacques Feyder. El 1930 realitzà el seu primer film, un documental titulat Nogent, Eldorado du dimanche. A partir del 1936 inicià la sèrie de pel·lícules de llarg metratge amb diàlegs de Jacques Prévert que el feren famós.[1]
Contingut
Primer film[modifica | modifica el codi]
La seva primera pel·lícula d'aquest tipus és Jenny, melodrama naturalista i convencional que crida l'atenció, sobretot, pels meravellosos diàlegs de Prévert, que el director porta al cel·luloide amb tot respecte i meticulositat. Després d'un semi-fracàs el 1937 amb Dróle de drame, assolí la seva consagració el 1938 amb Quai des brumes, adaptació de la novel·la de Pierre Mac Orlan del mateix títol. Prevert, guionista, situà l'acció que el novel·lista havia situat en el Montmartre dels apatxes en el moll de L'Havre. És un drama sentimental en el fosc ambient dels malfactors del port, entre un desertor i una noia en transit de perdició. Malgrat els seus tòpics i a la convencional distinció entre bons i dolents, el diàleg brillant del poeta Prévert, la fotografia de Eugène Schüfftan i la meravellosa interpretació del quartet Jean Gabin, Michèle Morgan, Michel Simon i Pierre Brasseur, expertament dirigits per, aconseguiren crear una de les obres cimeres de la cinematografia francesa.
Segon daltabaix[modifica | modifica el codi]
A aquella pel·lícula li seguí un altre daltabaix amb Hótel du Nord, repetició en part de l'anterior i realitzada amb l'absència de Trevert. Malgrat tot, en la seva producció de 1939 Le jour se lève (Albada), assolí a superar el Quai des brumes. El film és una narració que transcorre quasi s'encerament entre les parets de l'habitació de l'hotel on un obrer metal·lúrgic (Jean Gabin) és assetjat per la policia. Té un fons antisocial que acusa a la societat de l'entorn de l'assetjament i la degradació de l'obrer, que trobarà en el suïcidi l'única sortida per anar envers la veritat. Aquí també els diàlegs de Prevert executen un paper important en el desenvolupament del drama cinematogràfic, extraordinària interpretació de Jean Gabin, que encarna una vegada més el clàssic desplaçat francès d'aquest període de la cinematografia europea.
La post-guerra[modifica | modifica el codi]
Després de la guerra, el 1942, aquest director, que va romandre a França també realitzà la seva sàtira anti-hitleriana a Les visiteurs du soir, guió i diàlegs de Prévert i Pierre Laroche, conte fantàstic i medieval en què Satanàs és una encarnació del dictador alemany. És un espectacle de llums i ombres, on les tenebrositats medievals envolten el joc de les Corts d'Amor, realitzat tot ell amb una majestuositat noble i poètica.
La preocupació estètica, que tant de paper ha tingut en el cinema francès, resta representada en l'obra d'aquest director per Els fills del paradís (1945). Un gran èxit entre el públic refinat perquè suposa l'estudi de diferents espectacles: tragèdia, melodrama, pantomima, cinema a través del clàssic ambient de Els misteris de París. S'ha de fer notar l'excel·lent interpretació que al guió de Prévert li donaren els grans actors teatrals Jean-Louis Barrault, Maria Casares i Pierre Brasseur. Aquesta pel·lícula resulta un assoliment perfecte—potser massa perfecte—als intents repetits d'un Jean Cocteau
L'estil de direcció[modifica | modifica el codi]
Realisme poètic i elegant, melodramàtic i commovedor, tota l'obra de Carné resulta una mostra de combinació entre el purament literari i l'essencial ment cinematogràfic. Va tindre l'habilitat de conjugar l'estètica francesa amb el gust tradicional del públic i imprimir un ritme cinematogràfic a situacions i maneres poc aptes per al setè art.
Com René Clair, Jean Renoir, Feyder i Cocteau, va sacrificar la comercialitat, a l'art pur, però sense trencar les amarres amb el que el cinema exigeix.
Col·laboració de Prévert[modifica | modifica el codi]
Aparentment, Marcel Carné i Jacques Prévert tenien poc en comú. Carné, homosexual, era fred i apartidista. Prévert, un dels poetes francesos més populars del segle XX, era molt polític i gran amant de les dones. Malgrat tot, junts crearen set films, entre ells, tres obres mestres del cinema francès. Molt important és la col·laboració de Prevert en la seva obra, que és com la veu de l'art i la vida persisteixen en donar resposta a la inquietud del director.
La frase:
| « | És curiós com la sang embruta la roba però es pot netejar de les mans | » |
Oh diu, Zabel a Le Quai des brumes
Filmografia[modifica | modifica el codi]
- Jenny (1936)
- Drôle de drame (1936)
- Le Quai des brumes (1938)
- Hôtel du Nord (1938)
- Le Jour se lève (1939)
- Les Visiteurs du soir (1942)
- Els fills del paradís (1945)
- Les Portes de la nuit, en català Les portes de la nit (1946)
- La Marie du port (1949)
- Juliette ou La clef des songes (1951)
- Thérèse Raquin (1953)
- L'Air de Paris (1954)
- Les Tricheurs (1958)
- Terrain vague (1960)
- Trois chambres à Manhattan (1965)
- Les Jeunes loups (1968)
- Les Assassins de l'ordre (1971)
- La Merveilleuse visite (1973)
- La Bible (1976)
Referències[modifica | modifica el codi]
- ↑ Diccionario de Arte I. Barcelona: Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.93. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 26 novembre 2014].
Bibliografia[modifica | modifica el codi]
- Tom 1959-1960, pàg. 177 de l'Enciclopèdia Espasa (ISBN 84-239-4594-4)
Enllaços externs[modifica | modifica el codi]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Marcel Carné |
- Marcel Carné a Internet Movie Database (anglès)
- Marcel Carné a Allmovie (anglès)
- Marcel Carné a Find A Grave (anglès)
- Tribut a Marcel Carné
|
||||||
