Marcel Dupré

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaMarcel Dupré
Dupre.jpg
Biografia
Naixement 3 maig 1886
Rouen
Mort 30 maig 1971 (85 anys)
Meudon
Lloc d'enterrament Meudon
Educació Conservatori nacional superior de música i dansa de París
Lycée Pierre-Corneille Tradueix
Activitat
Ocupació Compositor, organista, pianista, pedagog de música i professor d'universitat
Ocupador Conservatori nacional superior de música i dansa de París
Conservatoire de Paris
Moviment Música clàssica
Professors Alexandre Guilmant, Charles-Marie Widor i Louis Diémer
Alumnes Olivier Messiaen, Henriette Puig-Roget, Freddy Balta, John Haussermann, Lila Lalauni Tradueix, Jeanne Joulain i Rolande Falcinelli
Instrument Orgue
Premis

Spotify: 1wyuV2UwDaVUPcvuC8YG68 IMDB: nm1366839 Musicbrainz: e7f566af-3a66-48e3-9825-07e72812e475 Songkick: 513166
Modifica les dades a Wikidata

Marcel Dupré (Rouen, 3 de maig de 1886 Meudon, 30 de maig de 1971) va ser un organista i compositor francès.

Fill i nét de músics, estudia des de molt jove els rudiments de l'orgue i música de la mà del seu pare. Als vuit anys, fa el seu primer concert inaugurant un nou orgue. El 1897, estudià amb Alexandre Guilmant i un any més tard assoleix el seu primer treball com a organista de l'església de Saint Vivien, a Rouen. El 1902, es traslladà a París, on estudià en el conservatori de la ciutat, piano amb Louis Diémer i orgue amb Louis Vierne i Charles-Marie Widor, a aquest últim el substitueix poc temps després a Saint Sulpice, i el succeeix en el càrrec d'organista el 1934.

El 1914, guanya el Premi de Roma amb la cantata Psiché. Després de la primera guerra mundial, el 1920, comença a tenir gran fama i a París realitza una sèrie de deu concerts en els quals interpretava l'obra completa d'orgue de Bach. De 1916 a 1921, fou organista interí de Notre-Dame, i de 1926 a 1954, substitueix l'Eugène Gigout en la càtedra d'orgue del Conservatori de París, on entre d'altres alumnes tingué a Agnelle Bundervoët, Flor Peeters.[1]

Des de 1947, fou director general del Conservatori Americà de Fontainebleau. Posteriorment (1954 - 1956), fou director del Conservatori de París i el 1959 celebrà el seu concert número dos mil.

Deixà dos oratoris, motets, un concert per a orgue i orquestra (1934), simfonies -entre elles la Simfonia passió- i obres didàctiques.

Es tracta de l'organista més cèlebre del seu temps i són nombroses les seves influències. Foren deixebles d'ell, Jean Langlais,[2] Jean-Michel Damase,[3] Olivier Messiaen, Jean Langlais, Pierre Cochereau, Enrique Jordà,[4] Henriette Puig-Roget, Gaston Litaize i Raffaele D'Alessandro.[5]

Discografia seleccionada[modifica]

  • Johann Sebastian Bach: Chorals de Leipzig BWV 662, 668, Cavaillé-Coll 1890, Saint-Quen, Rouen (col·lecció grans orgues vol.9), Dogme BWV 671, 680, 684, Schübler BWV 645, Orgelbüchlein BWV 607, 615, 622, 637.
  • Marcel Dupré: Improvisacions per a orgue: Simfonia en re menor, Passacalle i Fuga, en fa menor, improvisacions sobre l'himne Veni creator Spiritus, orgue Klais 1947/56, catedral de Colònia.

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Marcel Dupré Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. * Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. III, pàg. 1063. (ISBN 84-7291-226-4)
  2. Edita SARPE, Gran Enciclopèdia de la Música Clàsica, vol. II, pàg. 683. (ISBN 84-7291-255-8)
  3. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 312. (ISBN 84-7291-226-4)
  4. Enciclopèdies Planeta, La Discoteca Ideal de Intérpretes, pàg. 228 (ISBN 84-08-02160-5)
  5. Enciclopèdia Espasa Volum A-Z. pàg. 42 (ISBN 84-239-7591-6)
  • La Discoteca Ideal de Intérpretes pàg. 150. Enciclopedias Planeta.