Marcos Aguinis

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaMarcos Aguinis
Marcos Aguinis.jpg
 Secretari i Ssubsecretari de Cultura
Coat of arms of Argentina.svg
10 de desembre de 1983 – 21 de gener de 1987
Dades biogràfiques
Naixement 13 de gener de 1935 (82 anys)
Córdoba
Alma mater National University of Córdoba
Activitat professional
Ocupació psicòleg, psiquiatre i escriptor
Premis i reconeixements

Facebook: AguinisMarcos
Modifica dades a Wikidata

Marcos Aguinis (Río Cuarto, Córdoba, 13 de gener de 1935) és un polític i escriptor argentí en castellà, guanyador del Premi Planeta en 1970.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Es va formar en medicina, la psicoanàlisi, l'art i la història. En 1963 va aparèixer el seu primer llibre i, des de llavors, ha publicat quinze novel·les, disset llibres d'assaigs, quatre llibres de contes i dues biografies. Va escriure "El combate perpetuo", la seva primera biografia, sobre Guillermo Brown, realitzada en 1977 i encarregada per la DAIA amb l'objectiu de donar la seva primera edició a la Marina.[1] En 1970 va assolir cert ressò en guanyar el Premi Planeta amb La Cruz Invertida.[2]

Quan es va restablir la democràcia a Argentina al desembre de 1983, Marcos Aguinis va ser designat sotssecretari i després secretari de Cultura de la Nació; va recolzar al costat d'altres intel·lectuals la “primavera cultural” a través del Centro de Participación Política[3] Va crear el PRONDEC (Programa Nacional de Democratització de la Cultura), que va obtenir el suport de la UNESCO i de les Nacions Unides, i va engegar intenses activitats participatives per concienciar als individus sobre els drets, deures i potencialitats que es conreen en una real democràcia.[4] Per la seva obra va ser nominat al Premio Educació per a la Pau de la UNESCO. Va ser un dels fundadors de l'efímer Grup Aurora, creat per contrarestar la constel·lació d'intel·lectuals que conforma l'espai Carta Oberta.

Aguinis va ser col·laborador de Ricardo López Murphy quan aquest es va presentar com a candidat a president en 2003.[5] En 2015 va recolzar Mauricio Macri en la seva candidatura a President de l'Argentina. Al mateix temps va expressar públicament que "quan va assumir Jorge Rafael Videla en 1976, una part de la societat va respirar gairebé alleujada". Aquesta descripció li va valer crítiques que l'assenyalaven com a simpatitzant de la Dictadura Militar que va assolar a l'Argentina a partir del 24 de març d'aquest any.[6] També va arribar a considerar que les titulars de Àvies de la Plaza de Mayo i Mares de la Plaza de Mayo, Estela de Carlotto i Hebe de Bonafini, “són dues dones menyspreables”.[7]

Aquestes declaracions sobre Videla van generar el repudi de l'Associació de Defensors del Poble de la República Argentina.[8] En 2014 va ser denunciat per “traïció a la pàtria”, al costat de Santiago Kovadloff, Daniel Sabsay i les diputades Laura Alonso i Patricia Bullrich.[9]

Obres[modifica | modifica el codi]

Contes[modifica | modifica el codi]

  • Operativo Siesta (1977)
  • Y la rama llena de frutos: todos los cuentos. (1986)
  • Importancia por contacto (1986)
  • Todos los cuentos (1995)

Biografies[modifica | modifica el codi]

  • Maimónides, un sabio de avanzada (1963)
  • El combate perpetuo (1981)

Novel·les[modifica | modifica el codi]

  • Refugiados: crónica de un palestino (1969)
  • La cruz invertida (1970)
  • Cantata de los diablos (1972)
  • La conspiración de los idiotas (1978)
  • Profanación del amor (1978)
  • El combate perpetuo (1981)
  • La Gesta del Marrano (1991)
  • La matriz del infierno (1997)
  • Los iluminados (2000)
  • Asalto al paraíso (2002)
  • La pasión según Carmela (2008)
  • Liova Corre hacia el Poder (2011)
  • La furia de Evita (2013)
  • Sabra (2014, amb Gustavo Perednik)
  • La novela de mi vida (2016)

Assaigs[modifica | modifica el codi]

  • Carta esperanzada a un General: puente sobre el abismo (1983)
  • El valor de escribir (1985)
  • Un país de novela. Viaje hacia la mentalidad de los argentinos (1988)
  • Memorias de una siembra: Utopía y práctica del PRONDEC (Programa Nacional de Democratización de la Cultura) (1990)
  • Elogio de la culpa (1993)
  • Nueva carta esperanzada a un General (1996)
  • Diálogos sobre la Argentina y el fin del Milenio. (amb Monsenyor Justo Laguna) (1996)
  • Nuevos diálogos (amb Monsenyor Justo Laguna) (1998)
  • El atroz encanto de ser argentinos (2001) (PDF castellano)
  • El cochero (2001)
  • Las dudas y las certezas (2001)
  • Las redes del odio (2003)
  • ¿Qué hacer? (2005)
  • El atroz encanto de ser argentinos 2 (2007)
  • ¡Pobre patria mia! (2009)
  • El Elogio del Placer (2010)

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Premis i fites
Precedit per:
Ramón J. Sender
En la vida de Ignacio Morel
Premi Planeta
1970
Succeït per:
Josep Maria Gironella i Pous
Condenados a vivir