Marga Richter
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 21 octubre 1926  Reedsburg (Wisconsin) |
| Mort | 25 juny 2020 (93 anys) Barnegat Township (Nova Jersey) (en)  |
| Dades personals | |
| Formació | Juilliard School - Graduat en Ciències, Master of Science (1945–1951) |
| Activitat | |
| Ocupació | compositora, professora de música, pianista |
| Gènere | Òpera |
| Professors | Rosalyn Tureck, William Bergsma i Vincent Persichetti |
| Instrument | Piano |
| Lloc web | kcstudio.com… |
 | |
Marga Richter (Reedsburg, 21 d'octubre de 1926 - Barnegat Township, 25 de juny de 2020) és una compositora i pianista estatunidenca.[1][2] Va estudiar piano amb Rosalyn Tureck a la Juilliard School i composició amb Vincent Persichetti i William Bergsma.[1][3][4][5] Ha escrit més d'un centenar d'obres en gairebé tots els gèneres.[6] Les seves composicions han estat interpretades per grans orquestres i ha estat becada, guardonada i comissionada per part de National Endowment for the Arts, the Martha Baird Rockefeller Fund, the National Federation of Music Clubs i Meet the Composer.[7][5] És co-fundadora de la Long Island Composers Alliance, juntament amb Herbert Deutsch.[3][8]
Vida[modifica]
Etapa primerenca (1926-51)[modifica]
Richter és filla d'Inez Chandler Richter, soprano, i de Paul Richter, capità a l'armada alemanya durant la Primera Guerra Mundial. El seu avi patern, Richard Richter, va ser un compositor, director d'orquestra municipal i professor de música.[9] El seu pare, Paul Richter, va mostrar-li el piano ja a la infantesa, i li va transmetre la passió per la música. Amb quatre anys va començar a rebre classes de piano i de música en general i amb dotze anys, tot i no haver rebut formació teòrica ni classes de composició, va començar a compondre.[10]
Va estudiar piano amb Irene Hellner al MacPhail Center for Music de Minneapolis del 1937 al 1943.[8]
El 1941 es va estrenar Jabberwocky, l'obra més primerenca de Richter que, tanmateix, ja conté els elements que desenvolupa al llarg de la seva carrera compositiva, com per exemple el cromatisme, l'ús lliure de la dissonància o l'energia rítmica.[11]
El 1943 es va mudar a Nova York per continuar els seus estudis musicals, acompanyada pels seus pares. Encara que estava centrada, aleshores, a esdevenir una pianista concertista, ho compaginava amb la composició.[12] Allà va estudiar piano, mitjançant classes particulars, amb Helena Morsztyn.[8]
El 1944 va presentar la seva obra Ballet of the Pixelated Penguins per a piano sol, que va ser estrenada al New York's Town Hall. Aquell mateix any va realitzar el seu primer recital de piano al Studio club.[12]
La pianista Lenor Endahl li va recomanar que no estudiés composició formalment perquè perdria quelcom únic i fresc. Richter, però, no va seguir el seu consell, ja que l'any 1956 va iniciar els seus estudis a la Juilliard School —aleshores anomenada Institute of Musical Arts—.[13] Tanmateix, Richter va aconseguir mantenir uns trets característics individuals molt autèntics.[12] Allà va estudiar piano amb la pianista Rosalyn Tureck[1], de qui ella destaca el que li va ensenyar sobre el ritme, en relació a l'estructura, l'agògica i la tensió de les frases.[14]
Durant un any acadèmic, del 1946 al 1947, va estudiar composició amb William Bergsma, mentre que els anys restants d'estudi a la Julliard els va realitzar amb el compositor Vincent Persichetti[1][3][5][15], de qui té un molt bon record com a professor. D'ambdós professors Richter valora molt que no intentessin fer que esdevingués un mala còpia d'ells, sinó que li donaven eines per a desenvolupar la música i fer, de les seves idees, peces acabades.[16]
L'agost de 1948 es va casar amb Vernon Hughes, físic, de qui es va divorciar dos anys més tard.[17]
El 1950 va finalitzar els seus estudis a la Juilliard, i el 1951, per mitjà del Composers Forum de Nova York[1][5][7] va tenir la possibilitat de rialitzar un concert al McMillan Theatre a la Universitat de Colúmbia. Allà, les quatre obres que va presentar van rebre crítiques positives de diaris rellevants com el New York Herald Tribune o el New York Times, que la van encoratjar en la seva carrera.[18]
Dansa moderna i enregistraments de Metro-Goldwyn-Mayer (1951-60)[modifica]
Després de la seva graduació a la Juilliard, Richter va atraure l'atenció del coreògraf James Waring, que havia assistit al concert del Composers Forum, ja mencionat. Waring li va enviar una carta on deia que li havia agradat molt la seva música i li va demanar que escrivís una peça per ell, que es va concretar el 1952 amb The Wanderers.[19]
El 1953 es va casar per segona vegada, amb Alan Skelly, un graduat en anglès a Harvard. Skelly apreciava molt la música de Richter i tenia uns coneixements bàsics de música.[20]
Amb Skelly, Richter va tenir un fill, Michael, el 1955, i una filla, Maureen, el 1957.[21]
Encara que Richter mai va ensenyar composició, va inspirar compositors més joves, com ara Dianne Goolkasian Rahbee.[22]
Entre el 1953 i el 1957, Richter va compondre una rica varietat de música comissionada per Edward Cole, per a ser enregistrada per MGM. En destaca Sonata for Piano (1954), enregistrada per Menahem Pressler;[5][7] Concerto for Piano and Violas, Cellos and Basses (1955); Lament (1956); i Aria and Toccata (1957). MGM també va enregistrar un àlbum de peces prèvies —com ara Transmutation (1949) i Two Chinese Songs (1949)— així com arranjaments de per a piano a quatre mans, i peces per a infants. Gràcies a aquesta col·laboració amb MGM va entrar en contacte amb molts artistes que es van interessar en la seva música.[23][24]
Paral·lelament, durant aquests anys, va escriure un bon nombre de composicions breus com ara Nocturne for Sara Lee (1953) o She, At His Funeral (1954).[25] També va escriure altres composicions destacades com per exemple Three Songs of Madness and Death (1954-55), Melodrama (1956-58), String Quartet No. 2 (1958), Ricercare per a quartet de corda (1958) i Variations on a Sarabande per a orquestra (1959).[26]
Fragments (anys 60)[modifica]
Malgrat que en aquesta època els compositors estatunidencs solien moure's en un llenguatge basat en el serialisme integral, la música electrònica o la música aleatòria, Richter no s'hi sentia atreta i no els va adoptar. De fet, Richter era reticent a la tendència general de compondre obres de caràcter dispers, econòmic i atonal.[27]
Les seves composicions, durant aquest període, són breus, fragmentades, gairebé sense desenvolupament, i no són expansives, a diferència d'obres anteriors i posteriors, una mica en un estil d'Anton Webern. Això pot ser degut a causa de la seva maternitat.[13][27]
El 1960 es va estrenar el seu String Quartet No. 2.[28]
Les peces per a instrument sol o cambra de caràcter breu més importants que va escriure durant aquest període són Eight Pieces for Piano (1960), Eight Pieces for Orchestra (1961-62), Darkening of the Light per a viola sola (1962), Fragments per a piano (1963), Suite for Violin and Piano (1963), i Soundings per a clavicèmbal (1965).[29]
També va compondre obres menors com ara Chamber Piece per a flauta, oboè, clarinet, fagot, viola, violoncel i contrabaix (1961), Three Pieces per a violí i piano (1961), Three pieces per a violí i piano (1961), A Farewell per a piano (1961), i The Last People i The Dancerss, per a piano (1968).[29]
Richter, durant els anys seixanta, va augmentar la seva producció de música coral. Aquestes obres són modals bàsicament i força menys dissonants que no pas les seves composicions instrumentals. Destaquen particularment el Psalm 91 per a cor mixt (1962), Three Songs for Christmas per a cor de veus blanques (1964) i Seek Him per a cor mixt (1965).[30][31]
Un altre esdeveniment important d'aquests anys és la comissió del ballet modern Absyss (1964-65) per part de la companyia Harkness Ballet,[1][5][7] que li va suposar un important reconeixement de la seva capacitat de construcció a nivell compositiu. Aquest ballet es va estrenar a Cannes el febrer de 1965, encara que es va interpretar en diverses ciutats europees, al nord d'Àfrica, i a tot el continent americà.[30][32]
El gran èxit d'aquest ballet va impulsar el Harkness Ballet a comissionar una segona obra a Richter que originalment es titulava The Servant, però posteriorment es va canviar per Bird of Yearning (1967).[5][7][33]
El 1966, Richter va rebre l'ASCAP[a] Award.[8][34]
Landscapes (anys 70)[modifica]
Durant aquests anys, Richter va compondre algunes de les obres més rellevants per a la seva carrera: a nivell orquestral de gran format Landscapes of the Mind I (1974), un concert per a piano, i Blackberry Vines and Winter Fruit (1975-76); quant a música de cambra Landscapes of the Mind II (1971), per a violí i piano, i Landscapes of the Mind III (1978), per a violí i violoncel; i pel que fa a música per a piano Remembrances i Requiem.[35]
Sobre aquest Requiem, Maurice Hinson diu:
| « | És evocatiu, amb una escriptura intensa, enormement efectiva.[36] | » |
| — Hinson, Maurice | ||
Aquests Landscapes of the Mind —en català, paisatges de la ment—, així com l'obra en general d'aquesta dècada, són la seva resposta a la bellesa que troba en la natura i la seva intimitat.[37] Particularment aquests "paisatges" van ser inspirats pels quadres de Georgia O'Keeffe.[7][38][39][40]
També és remarcable el fet que Richter s'adona de la necessitat de promoure la seva pròpia música. En aquest sentit aconsegueix atraure l'interès de directors com Stanislaw Skrowaczewski, Gregory Millar, Kenneth Schermerhorn, etc.[41]
Encara que Richter no s'ha definit com a feminista, va portar una vida de "dona alliberada" sense plantejar-s'ho gaire. Això va ser afavorit pel fet que la seva mare l'encoratgés a seguir una carrera i no pas a buscar un casament.[41] A part d'això, un altre exemple es troba quan es té en compte que l'ensenyament, una meta tradicionalment femenina, no va ser mai el seu objectiu.[42]
Els obstacles que es va trobar per raó de gènere, afirma, no eren explícits, però en va trobar, ja que es trobava en un entorn eminentment masculí. A posteriori va considerar plausible que el fet de signar sense gènere —com a "M. Richter"— l'hagués beneficiat en la seva carrera, atès el prejudici que percebia contra les dones compositores.[41]
Tanmateix, el creixement del suport vers les dones compositores, de resultes del feminisme, va ajudar Richter a tenir oportunitats d'èxit. La seva obra ha tingut una atracció, difusió i interpretació d'un dificultós assoliment per part de les dones d'èpoques anteriors.[34]
Els setanta van ser uns anys de creixement i d'èxit. Un exemple ben clar en són les més de vint subvencions concedides per part del programa Meet the Composer, patrocinat pel NYSCA[b], o bé la que va rebre del Martha Baird Rockefeller Foundation a través de l'American Music Center, a més d'altres subvencions concedides pel National Endowment for the Arts.[34]
El 1975 va rebre el suport de Carl Fischer, un editor molt ben considerat, i encara roman en l'actualitat.[8][43]
Expansió (anys 80)[modifica]
El panorama de la composició durant els anys vuitanta era molt divers. Mentre alguns compositors continuaven component de manera serial, electrònica o aleatòria, d'altres van introduir la música basada en la massa sonora i la poesia del so, la música d'ambient, i van esdevenir artistes de performance. Marga Richter, però, va continuar pel seu camí i, entusiasta pel seu èxit de la dècada anterior, va aprofitar per escriure en una varietat de formacions musicals, des de la música simfònica i la de cambra a la coral, en un llenguatge sempre ric en cromatismes.[44]
Entre aquesta dècada i l'anterior, a mesura que els seus fills esdevenien més independents, Richter va augmentar el nombre i la quantitat d'obres substancialment, i va aconseguir interpretacions de les seves obres a càrrec d'orquestres prominents com ara la London Philharmonic, la Minnesota Orchestra, la Milwaukee Symphony Orchestra, l'Atlanta Symphony Orchestra, la Civic Orchestra of Chicago, la Tucson Symphony, i la buffalo Philharmonic Orchestra.[40]
En aquest període es poden apreciar les influències irlandeses i angleses que va tenir Richter per exemple, pel que fa als textos que escollia o pel seu interès per certes cançons d'aquests indrets.[44]
El 1980 Richter va finalitzar la seva composició Spectral Chimes/Ensbrouded Hills per a tres quintets i orquestra que, inicialment, s'anomenava Music for Three Quintets and Orchestra.[45][46] D'aquesta peça, Mark Lehman va comentar el següent:
| « | L'obra resultant és una síntesi remarcable de complexitat d'escriptura, rigor i integritat estructural, i una profunda emoció sentida que [...] engloba el desafiament apassionat, la força granítica, el misteri evocador, la majestuositat desolada i, en definitiva, la resignació estoica.[45] | » |
| — Modern American Classics, vol. III, 1998, Lehman, Mark | ||
El mateix any va compondre també Exequy, una peça breu per a piano en memòria del seu pare que expressa tant resignació com indignació.[3][46]
El 1983, a partir d'un text irlandès, Richter va compondre la peça Lament for Art O'Leary per a la soprano Margaret Willing, que la hi havia comissionat.[47]
Pel que fa a la música coral, després de quinze anys sense escriure res, hi va retornar amb To Whom? (1980), per a cor mixt; Do not press my hands (1981), per a SSATTB; i Three Songs on Poems by Emily Dickinson (1982), per a SSAA.[48]
Seguint la inspiració que trobava en la natura que s'ha descrit al període anterior, el 1981 va escriure encara una peça emmirallant-se en la seva bellesa: Sonora, per a dos clarinets i piano, que s'inspira en el Desert de Sonora d'Arizona.[49] Aquell mateix any, gràcies al finançament de la Martha Baird Rockefeller Foundation, es va produir un concert íntegrament d'obres seves al Merkin Concert Hall de Nova York que, d'altra banda, va obtenir una bona crítica per part de Theodore Libbey Jr. pel New York Times.[50]
El 1981, arran que Francisco Tanzer havia escoltat el seu Requiem per a piano i que li havia encantat, la va convidar a Düsseldorf, on la Düselfdorfer Ensemble va interpretar la seva obra Sonora i li van fer un nou encàrrec que es va concretar amb el Düsseldorf Concerto (1982), per a flauta, viola, arpa, percussió i orquestra de corda. Després de l'èxit també d'aquest concert, Tanzer li va comissionar un recull de cançons de poesia pròpia, que van esdevenir Sieben Lieder[c]: Tag für Tag,[d] Später einmal...,[e] Dezember,[f] Gefährtin,[g] Spätherbst,[h] Allein[i] i Ursprung[j][51].
Una altra obra rellevant que va compondre durant aquest període és les Seacliff Variations (1984), per a piano, violí, viola i cello, enregistrada per la Musical Heritage Society el 1989.[52]
El 1986 va visitar la Xina i el Tibet amb el seu marit i allà es va inspirar per compondre Qhanri: Tibetan Variations per cello i piano, que va finalitzar el 1988.[53]
El 1988 va morir el seu marit.[54]
Finalment, d'aquesta dècada també destaca particularment Out of Shadows and Solitude (1985), per a gran orquestra, i inspirada per un documental en què es veia el vol d'un còndor per sobre les Muntanyes dels Andes al Perú.[45] Interpretada per primera vegada el 1988.[55]
Culminació (anys 90)[modifica]
Durant els anys noranta, encara que el panorama de la composició musical estava fragmentat en música electrònica, serial altres estils, Richter va romandre en els mètodes de creació musical tradicionals i va compondre música per orquestra, cor, òpera i veu. Potser van ser menys les composicions que va escriure en aquests anys, però de més envergadura.[56]
A nivell coral va escriure Into My Heart (1990), per a cor mixt i un conjunt de cambra integrat per un oboè, un violí, dues trompetes, una trompa, un trombó, un bombardí, una tuba i percussió o bé, en substitució de l'ensemble instrumental, piano a quatre mans.[56]
A Richter sempre li va agradar l'humor intel·ligent i els jocs de paraules, i el 1991 va compondre Quantum Quirks of a Quick Quaint Quark,[k] per a orquestra, en què va utilitzar material d'obres prèvies. Més endavant va arranjar la peça per a orgue (1992) i piano (1993).[54][57]
Dues de les obres a gran escala més rellevants dels anys noranta són, sens dubte, Variations and Interludes on Themes from Monteverdi and Bach (1992), un triple concert per a violí, violoncel, piano i orquestra de quaranta-sis minuts en un sol moviment estrenat el 1993; i Riders to the Sea (1996), una òpera de cambra.[58]
Actualitat (2000 - present)[modifica]
A partir de l'any 2000, Richter va compondre peces d'una naturalesa més íntima, i un llenguatge més simple harmònicament i melòdica, però sempre amb la seva veu distintiva. Per exemple, es poden destacar diversos cicles de cançons, música de cambra, peces per a piano sol, peces per a clarinet o oboè sense acompanyament, etc. La majoria d'obres van ser comissionades i es van estrenar.[59]
En aquest període Richter es va introduir a la tecnologia per una banda amb el Sibelius —un programa de notació musical— i, per l'altra, establint la seva pàgina web.[59]
Durant aquests anys va compondre algunes peces on mostrava el seu sentit de l'humor subtil, com ara en Erin Odyssey (2000), per a mezzo-soprano o bé a Bye-Bye Bake Shoppe (2005), per a quartet de corda i narrador; però també altres de serioses, de les quals se'n pot destacar el cicle de cançons Testament (2001), per a contralt, corn anglès i piano, i Dew-drops on a Lotus Leaf (2002), per a contratenor i quartet de corda o piano.[60]
Altres obres, com ara Fandango Fantasy (2006), per a piano, clarinet, violí i cello; Two Pieces for Two Violins (2008); Four Miniatures for Piano[l] (2008); Threnody per a trio de cordes, estrenada el 2009; Kyrie (2009), per a orquestra de corda; Summer Reveries on a Mountainside (2010), per a clarinet solista; Ode to the Grand Canyon (2011), per a oboè solista; o Shrewsbury: Summer of 2011—Suite for Solo Piano (2011), una suite de cinc moviments per a piano sol, són representatives d'aquest període.[61]
Característiques musicals[modifica]
La seva obra és accessible, ha tingut una rebuda entusiasta per part del públic i té un llenguatge modern, que empra estructures multi-texturals.[3][7][38] El seu estil és eclèctic i independent de qualsevol sistema: compon intuïtivament.[6] La seva expansió com a compositora i el seu enriquiment musical es poden veure en obres com Out of Shadows and Solitude (1985) o a Qhanri: Tibetan Variations (1988).[7][38] Amb la seva música expressa els estats d'ànim típicament romàntics, com ara la bellesa, el desig, la commoció, però amb un estil contemporani.[6]
En la seva música es troben influències i inspiració de compositors europeus de Händel a Xostakóvitx; de coreògrafs americans; de poetes americans, xinesos, irlandesos i japonesos; de la música clàssica índia; de la natura; o de pintura i fotografia. Normalment es mou dins d'unes sonoritats tonals però que emfatitzen a les dissonàncies.[6] Utilitza sovint, de manera minimalista, l'ostinato, fixa més la seva atenció en allò melòdic que no pas en l'harmonia i empra, també, diverses tècniques contrapuntístiques.[6]
En certes ocasions, Richter inclou material de composicions prèvies en les seves noves composicions, així com cites de compositors europeus.[62]
Des d'un punt de vista formal les seves obres solen tenir un sol moviment que a vegades és un tema amb variacions i en d'altres, té un caire d'improvisació.[63]
Quant a la seva escriptura pianística, Maurice Hinson diu que està guiada per l'oïda i no per la tècnica o qualsevol doctrina. Les seves obres sonen contemporànies, però sense una abundància excessiva de dissonàncies.[36]
Obra[modifica]
| Període | Títol | Instrumentació | Informació addicional
| |
|---|---|---|---|---|
| ÒPERA/ESCENA[64] | ||||
| 1949 | All Desire Is Sad |
| ||
| 1952 | The Wanderers |
| ||
| 1952 | Johnny Got His Gun |
| ||
| 1953 | Miracles |
| ||
| 1964 | Abyss |
| ||
| 1967 | Bird of Yearning |
| ||
| 1995 - 96 | Riders to the Sea |
| ||
| OBRES ORQUESTRALS[65] | ||||
| 1955 | Concert per a piano i violes, cellos i contrabaixos (Concert per a piano no. 1) |
| ||
| 1956 | Lament | |||
| 1957 | Aria and Toccata |
| ||
| 1959 | Variations on a Sarabande |
| ||
| 1961 | Eight Pieces for Orchestra |
| ||
| 1967 | Bird of Yearning |
| ||
| 1968 - 74 | Landscapes of the Mind I (Concert per a piano no. 2) |
| ||
| 1978 | Fragments |
| ||
| 1976 | Country Auction |
| ||
| 1976 | Blackberry Vines and Winter Fruit |
| ||
| 1978 - 80 | Spectral Chimes/Enshrouded Hills |
| ||
| 1981 - 82 | Düsseldorf Concerto |
| ||
| 1985 | Out of Shadows and Solitude |
| ||
| 1991 | Quantum Quirks of a Quick Quaint Quark |
| ||
| 1992 | Variations and Interludes on Themes from Monteverdi and Bach |
| ||
| 2004 | Kyrie | |||
| MÚSICA DE CAMBRA[66][67] | ||||
| 1947 (revisió: 1974) | One for Two and Two for Three | |||
| 1948 | Sonata | |||
| 1957 | Aria and Toccata |
| ||
| 1958 | String Quartet no. 2 | |||
| 1958 | Ricercare |
| ||
| 1961 | Darkening of the Light |
| ||
| 1964 | Suite per a violí i piano |
| ||
| 1971 | Landscapes of the Mind II |
| ||
| 1975 | Pastorale | |||
| 1979 | Landscapes of the Mind III |
| ||
| 1981 | Sonora | |||
| 1981 - 82 | Düsseldorf Concerto |
| ||
| 1983 | Exequy |
| ||
| 1984 | Seacliff Variations |
| ||
| 1986 | Obsessions | |||
| 1988 | Qhanri (Muntanya de neu): Tibetan Variations |
| ||
| 1994 | Elegy | |||
| 2003 | Air |
| ||
| 2004 | Kyrie | |||
| 2005 | Bye-Bye Bake Shoppe | |||
| 2005 | Divers Divertimento | |||
| 2006 | Not Your Grandmother's Four-Hand Piece | |||
| 2006 | Trio | |||
| 2006 | Fandango Fantasy | |||
| 2007 | Serenade | |||
| 2008 | Two Pieces for Two Violins | |||
| 2009 | Threnody | |||
| 2010 | Summer Reveries on a Mountainside for solo clarinet |
| ||
| 2010 | Serenade for Guitar and Piano | |||
| 2011 | Ode to the Grand Canyon for oboe | |||
| 2012 | Gigue for two oboes | |||
| MÚSICA CORAL[68] | ||||
| 1951 | Relations |
| ||
| 1955 | Three Songs of Madness and Death |
| ||
| 1962 | Psalm 91 |
| ||
| 1964 | Three Christmas Songs |
| ||
| 1965 | Seek Him |
| ||
| 1980 | To Whom? |
| ||
| 1981 | Do Not Press My Hands |
| ||
| 1982 | Three Songs on Poems of Emily Dickinson |
| ||
| 1990 | Into My Heart |
| ||
| MÚSICA VOCAL[69] | ||||
| 1941 | Jabberwocky |
| ||
| 1941 | Lullaby |
| ||
| 1942-1944 | Four Songs ("Alone", "Midnight", "When I Am Not With You", and "Peace") |
| ||
| 1949 | Transmutation |
| ||
| 1950 (revisió: 1983) | Into What Unknown Chamber |
| ||
| 1953 | Two Chinese Songs ("The Hermit" and "Fishing Picture) |
| ||
| 1954 | She at His Funeral |
| ||
| 1984 | Lament for Art O'Leary |
| ||
| 1985 | Sieben Lieder |
| ||
| 1995 | Sarah Do Not Mourn Me Dead |
| ||
| 2000 | Erin Odyssey |
| ||
| 2001 | Testament |
| ||
| 2002 | Dew-drops on a Lotus Leaf |
| ||
| 2006 | Goat Songs |
| ||
| 2007 | Sonnet 128 and Sonnet 71 |
| ||
| 2009 | "Wild Moon" |
| ||
| MÚSICA PER A TECLA[70][71] | ||||
| 1944 | Ballet of the Pixilated Penguins |
| ||
| 1945 | March Berserk |
| ||
| 1945 | Dream Andante |
| ||
| 1949 | Short Suite no. 1 for Young Pianists |
| ||
| 1953 | Nocturne for Sara Lee |
| ||
| 1954 | Sonata for Piano |
| ||
| 1954 | Short Suite no. 1 for Young Pianists |
| ||
| 1956 (revisió: 1958) | Melodrama |
| ||
| 1961 | Eight Pieces for Piano |
| ||
| 1962 | A Farewell |
| ||
| 1964 | Variations on a Theme by Latimer |
| ||
| 1965 | Soundings |
| ||
| 1968 | Two Piano Pieces: "The Lost People" and "The Dancers" |
| ||
| 1970 | Bits and Snatches |
| ||
| 1970 | Hugh's Piece |
| ||
| 1970 | Elephants and Violets |
| ||
| 1970 | For Something That Had Gone Before |
| ||
| 1974 | Short Prelude in Baroque Style |
| ||
| 1974 | Variations on a Theme by Neithart von Reuenthal |
| ||
| 1974 | Short Prelude in Baroque Style |
| ||
| 1976 | Bird of Yearning |
| ||
| 1977 | Remembrances |
| ||
| 1978 | Requiem |
| ||
| 1980 | Exequy |
| ||
| 1992 | Quantum Quirks of a Quick Quaint Quark no. 2 |
| ||
| 1993 | Prelude for Piano (In Memoriam) |
| ||
| 1993 | Quantum Quirks of a Quick Quaint Quark no. 3 |
| ||
| 2003 | Air |
| ||
| 2004 | Three Improvisations |
| ||
| 2005 | Regrets |
| ||
| 2007 | Hommage J. S. Bach |
| ||
| 2008 | Four Miniatures: Hommage J. S. Bach, March Berserk, Valse Melancolique, Toccatina |
| ||
| 2010 | Soliloquy |
| ||
| 2011 | Raga Marwa (percussió opcional) |
| ||
| 2011 | Shrewsbury: Summer of 2011 |
| ||
Discografia[modifica]
- Character Sketches: Solo Piano Works by 7 American Women (1994). Discogràfica: Leonarda.[m] Intèrpret: Nanette Kaplan Solomon, piano. Obres contingudes: Exequy i Fragments.[72]
- Diverse Light (2001). Discogràfica: Capstone.[n] Intèrpret: Meridian String Quartet. Obres contingudes: String Quartet No. 2.[72]
- Journeys: Orchestral Works by American Women (1987), Leonarda.[o] Intèrprets: Carolann Martin, Bournemouth Sinfonietta. Obres contingudes: Lament.[72]
- The London Philharmonic Celebrates American Composers (1990). Discogràfica: Leonarda.[p] Intèrprets: Harold Farberman, London Philharmonic. Obres contingudes: Blackberry Vines and Winter Fruit.[72]
- Modern American Classics, Volume 3 (1998). Discogràfica: MMC. Intèrprets: Gerard Schwarz, Czech Radio Symphony Orchestra. Obres contingudes: Spectral Chimes, Enshrouded Hills, i Quantum Quirks of a Quick Quaint Quark.[72]
- Orchestral Excursions (2004). Discogràfica: Leonarda.[q] Intèrprets: Renata Knific, violí; Pamela Frame, cello; Robert Weirich, piano; Joel Suben; Polish Radio National Symphony Orchestra. Obres contingudes: Variations and Interludes on themes from Monteverdi and Bach.[72]
- Out of Shadows and Solitude (2003). Discogràfica: MMC.[r] Intèrprets: Gerard Schwarz, Seattle Symphony Orchestra. Obres contingudes: Out of Shadows and Solitude.[73]
- Persichetti and Pupils: Piano Music of Vincent Persichetti, Marga Richter, and Jacob Druckman (2011). Discogràfica: Albany Troy. Intèrpret: Richard Zimdars, piano. Obres contingudes: Eight Pieces for Piano, Remembrances, i Sonata for Piano.[72]
- Riders to the Sea/Kyrie (2011). Discogràfica: Leonarda.[s] Intèrprets: Daijiro Ukon, director; Susan Holsonbake, soprano; Anna Tonna, mezzo-soprano; Melissa Maravell, contralt; Aram Tchobanian, tenor; Motyl String Quartet; Pawel Knapik, contrabaix. Obres contingudes: Riders to the Sea i Kyrie.[74]
- Seacliff Variations. Discogràfica: Musical Heritage Society.[t] Intèrprets: Sea Cliff Chamber Players. Obres contingudes: Seacliff Variations.[73]
- Snow Mountain: A Spiritual Triology (1994). Discogràfica: Leonarda.[u] Intèrprets: David Wells, Cello; Daniel Heifetz, Violin; Marga Richter, piano; Michael Skelly, piano. Obres contingudes: Qhanri, Requiem i Landscapes of the Mind II.[73]
- Women Composers for Organ-Music Spanning Five Centuries (2006). Discogràfica: Gasparo.[v] Intèrpret: Barbara Harbach, orgue. Obres contingudes: Quantum Quirks of a Quick Quaint Quark No. 2.[73]
Notes[modifica]
- ↑ American Society of Composers, Authors, and Publishers
- ↑ New York State Council on the Arts
- ↑ En català, set cançons.
- ↑ En català, dia rere dia.
- ↑ En català, més tard, en algun moment.
- ↑ En català, desembre.
- ↑ En català, companyia.
- ↑ En català, tardor tardana.
- ↑ En català, sol.
- ↑ En català, origen.
- ↑ En catlà, rareses quàntiques d'un ràpid quark pintoresc
- ↑ Homage J. S. Bach, March berserk, Valse Melancolique i Toccatina
- ↑ Leonarda: LE 334, 1994, arxivat de l'original el 26/06/2018. [Consulta: 2 agost 2018]
- ↑ Capstone: CPS-8692, 2001, arxivat de l'original el 02/08/2018. [Consulta: 2 agost 2018]
- ↑ Leonarda: LE 327, 1987, arxivat de l'original el 26/06/2018. [Consulta: 2 agost 2018]
- ↑ Leonarda: LE 331, 1990, arxivat de l'original el 26/06/2018. [Consulta: 2 agost 2018]
- ↑ Leonarda: LE 351, 2004, arxivat de l'original el 02/08/2018. [Consulta: 2 agost 2018]
- ↑ Reeditat a Ravello Records: RR7867[8].
- ↑ Leonarda: LE 358, 2011, arxivat de l'original el 25/09/2017. [Consulta: 2 agost 2018]
- ↑ Musical Heritage Society: MHS 5512563L
- ↑ Leonarda: LE 337, 1994, arxivat de l'original el 25/09/2017. [Consulta: 2 agost 2018]
- ↑ Gasparo: GSCD 294, 2006, arxivat de l'original el 25/09/2018. [Consulta: 2 agost 2018]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Claghorn, 1996, p. 182.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 1.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Dees, 2004, p. 193.
- ↑ Rosen, 2001, p. 342-343.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 Rosen, 1994, p. 389.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Slayton, 2011, p. 357.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 7,7 Rosen, 2001, p. 343.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 Albertson, 2017.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 1-3.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 6.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 11-12.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 Mirchandani, 2012, p. 13.
- ↑ 13,0 13,1 Slayton, 2011, p. 360.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 14.
- ↑ Rosen, 2001, p. 342.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 14-15.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 18-19.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 20.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 24-25.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 28.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 29.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 30.
- ↑ Slayton, 2011, p. 363-4.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 31.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 41.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 42-45.
- ↑ 27,0 27,1 Mirchandani, 2012, p. 46.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 47.
- ↑ 29,0 29,1 Mirchandani, 2012, p. 48.
- ↑ 30,0 30,1 Slayton, 2011, p. 365.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 52.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 53-54.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 56.
- ↑ 34,0 34,1 34,2 Mirchandani, 2012, p. 65.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 58, 69, 74, 76, 78.
- ↑ 36,0 36,1 Hinson, 2000, p. 643.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 58.
- ↑ 38,0 38,1 38,2 Rosen, 1994, p. 390.
- ↑ Claghorn, 1996, p. 183.
- ↑ 40,0 40,1 Slayton, 2011, p. 366.
- ↑ 41,0 41,1 41,2 Mirchandani, 2012, p. 59.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 60.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 66.
- ↑ 44,0 44,1 Mirchandani, 2012, p. 85.
- ↑ 45,0 45,1 45,2 Slayton, 2011, p. 367.
- ↑ 46,0 46,1 Mirchandani, 2012, p. 85-87.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 88.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 89-91.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 92.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 93.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 93-95.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 95-96.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 97.
- ↑ 54,0 54,1 Slayton, 2011, p. 368.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 98.
- ↑ 56,0 56,1 Mirchandani, 2012, p. 102.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 104.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 105, 108.
- ↑ 59,0 59,1 Mirchandani, 2012, p. 113.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 113-119.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 121-126.
- ↑ Slayton, 2011, p. 357-358.
- ↑ Slayton, 2011, p. 358.
- ↑ Slayton, 2011, p. 398.
- ↑ Slayton, 2011, p. 398-399.
- ↑ Slayton, 2011, p. 399-400.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 133.
- ↑ Slayton, 2011, p. 400.
- ↑ Slayton, 2011, p. 400-401.
- ↑ Slayton, 2011, p. 401-402.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 135.
- ↑ 72,0 72,1 72,2 72,3 72,4 72,5 72,6 Mirchandani, 2012, p. 150.
- ↑ 73,0 73,1 73,2 73,3 Mirchandani, 2012, p. 151.
- ↑ Mirchandani, 2012, p. 150-151.
Bibliografia[modifica]
- Claghorn, Charles Eugene. Women Composers and Songwriters: A concise Biographical Dictionary. Lanham, Md., and London (UK): The Scarecrow Press, Inc., 1996. ISBN 0810831309.
- Dees, Pamela Youngdahl. Piano Music by Women Composers, Volume II: Women Born After 1900. Westport, Connecticut (USA) and London (UK): Praeger, 2004. ISBN 0313319901.
- Hinson, Maurice. Guide to the pianist's repertoire. 3a edició. Bloomington (USA): Indiana University Press, 2000. ISBN 0253336465.
- Mirchandani, Sharon. Marga Richter. Urbana, Chicago, and Springfield (USA): University of Illinois Press, 2012. ISBN 9780252037313.
- Rosen, Judith. The New Grove Dictionary of Music and Musicians: Richter, Marga. Vol. XXI. Segona edició. London (UK): Macmillan Publishers Limited, 2001. ISBN 0333608003.
- Rosen, Judith. The New Grove Dictionary of Women Composers: Richter, Marga. London (UK): the Macmillan Press Limited, 1994. ISBN 0333515986.
- Slayton, Michael K. Women of Influence in Contemporary Music: Nine American Composers. Lanham, Toronto, and Plymouth (UK): The Scarecrow Press, Inc., 2011. ISBN 9780810877429.
Enllaços externs[modifica]
- Albertson, Dan. «The Living Composers Project: Marga Richter» (en anglès), 2017. Arxivat de l'original el 22/10/2017. [Consulta: 23 març 2018].